18/06/05

Sobre els límits d'Europa

Joan F. Mira

No vull crear més confusió, aquests dies que encara dura la ressaca dels referèndums de França i d'Holanda, quan encara els europeistes radicals d'esquerra celebren l'èxit del no que els han servit en safata els antieuropeistes radicals de dreta. Quan a França i a Holanda han votat no (no a què, exactament?) trotskistes, lepenistes, idealistes, xenòfobs, socialistes, xovinistes, patriotes clàssics, comunistes, i no se sap qui més. Resulta ben il·lustratiu llegir ara les anàlisis que se'n fan, d'aquest no tan barrejat i tan estrany, on afirmen que tenen raó, totes alhora, les ideologies més rigorosament incompatibles i antagòniques. Curiós. I en tot cas, un dels temes subterranis, subjacents, ha estat els dels límits d'Europa: fins on arriba aquesta màquina, territori, superpaís, organisme, el que siga, que ara en diem Unió Europea com a sinònim implícit d'Europa. Ha d'arribar de l'Atlàntic als Urals, com defensava De Gaulle? (però si Rússia és Europa, arribarà fins a Vladivostok...). Si Europa és un continent, Àsia (per exemple Sibèria i Turquia) pot ser també part d'Europa? Ja sé que són preguntes de parvulari, indignes d'un intel·lectual progressista, com se suposa que sóc jo mateix, vostès dispensen l'atreviment. Però les preguntes infantils són les que més costen de respondre: què hi ha allà dalt del cel, què hi ha al fons de la mar, d'on vénen els Reis d'Orient? Jo per tant només puc explicar quina és l'Europa que considere verdaderament meua: on és, i fins on és, que em trobe a casa.
Diguem que és l'Europa del gòtic, o més exactament l'Europa on a les viles i a les ciutats hi ha esglésies gòtiques, que és l'Europa a l'oest d'una ratlla sinuosa que aniria no sé si d'Hèlsinki a Bari o més o menys de Croàcia a Carèlia, possiblement amb illes i excepcions als dos costats. Vull dir que quan vostés viatgen i en cada ciutat troben l'arquitectura gòtica que ens és tan familiar (familiar fins i tot quan està mig coberta o coberta del tot per afegits barrocs de guix i de fusta daurada, com passa sovint a València, o per monuments funeraris de marbre gris i negre, com passa a Suècia, a Polònia o a Flandes), poden estar segurs que es troben encara en un país on també ens són familiars altres coses: allà hi ha hagut universitats antigues, renaixement, humanisme, il·lustració, alguna forma de consells urbans autònoms, associacions de mercaders (sovint els consells o les llotges eren també bells edificis gòtics), i molts llibres en llatí. Després hi ha hagut un poc de revolució francesa de rebot, un poc o un molt de les formes i els usos de la democràcia, unes certes tradicions literàries, molts llibres en la llengua del país, i algunes coses més que ací no hi caben. Quan el gòtic s'acaba, s'acaba també tot això, o, més ben dit, això no ha existit mai, o no de manera significativa. A aquest costat hi ha Cracòvia, Budapest o Ljubljana; a l'altre hi ha Kíev, Bucarest o Sofia. O Istanbul, amb perdó, que també hem d'acceptar que és Europa. Però a l'altra banda de la ratlla és una altra Europa, sense gòtic i sense tot allò: ni humanisme ni llibertats urbanes, ni ciència ni llatí, ni il·lustració ni enciclopèdia, i això deixa senyal.
A l'altra banda hi ha esglésies d'estil bizantí fosques o daurades i sense bancs per seure-hi, hi ha encara capellans coberts perpètuament de negre dels peus al cap i amb cabells fins als muscles, hi ha tradicions ininterrompudes d'autocràcia, hi ha l'empremta de l'imperi tsarista o de l'imperi turc, i de Bòsnia a Bulgària hi ha moltes mesquites. Jo comprenc que, per aquelles raons que en solem dir estratègiques, aquesta construcció que ara té el nom d'Unió Europea (ha tingut altres noms, qui sap quins en tindrà) ha d'expandir-se a l'est fins a límits que encara no sabem. Comprenc que és així, i que segurament no pot ser de cap altra manera. Però també entenc que això cause, a l'Europa del gòtic, més d'un moment d'incertesa, més d'una reacció de desfici o de por. Ara, i fins i tot amb els membres més nous, tots els europeus de la Unió (excepte els grecs, i algun dia potser en parlarem: no estic segur si la il·lusòria herència clàssica és prou per suplir o cobrir unes altres herències...) tenim gòtic a les nostres ciutats. Però si a l'Europa del gòtic sotmeten algun dia a referèndum l'entrada dels països de l'altre costat, de Bielorússia a Turquia, no tinc el mínim dubte de quin seria el resultat. Vostés i jo votaríem que sí, perquè som bons, meditem i mirem el futur, però amb tota certesa seríem minoria. De manera que encara no sabem quins són els límits d'Europa, els límits morals i mentals, històrics, humans, culturals, presents i futurs: i una realitat de la qual no es coneixen els límits, no se sap quina mena de realitat és. Si el límit fóra el gòtic, seria una realitat "clara i distinta", com volia Descartes. Com que ja no és així, no podem saber què és. I la indefinició no desperta emocions positives.

Joan F. Mira. Escriptor