Escola de Cultura de Pau
CatalanEspañol (spanish formal Internacional)English (United Kingdom)





dins del web
"Aturem la guerra” El clam de la dècada. PDF Imprimeix Correu electrònic
dijous, 6 de gener de 2011 15:36

Vicenç Fisas, Director de l'Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona.
Publicat a Ara

Una de les imatges que la historia deixarà per aquesta dècada serà, sens dubte, la de les multitudinàries manifestacions contra la guerra d’Iraq. Milions de persones van sortir al carrer per tot el món, i Barcelona va convertir-se un dia en la capital mundial de la pau. Així de gran va ser la seva manifestació, fins el punt de convertir la ciutat en referència internacional d’un crit a favor d’aturar la guerra. Anys després, podem preguntar-nos què s’ha n’ha fet d’aquella mobilització ciutadana. ¿Va servir per alguna cosa? ¿Com està el moviment per la pau avui dia? ¿Podria repetir-se una mobilització com aquella?

Per respondre aquestes preguntes hem de fer una mica d’història i explicar com s’ha mogut a Catalunya el moviment per la pau en les darreres dècades. Les primeres iniciatives surten a començaments del setanta, de la mà del primer objector de consciència a Espanya, Pepe Beúnza, i dels grups de suport al que va ser el primer objector al servei militar per motius ètics. Aquells primers nuclis van portar al naixement del moviment antimilitarista a casa nostre, molt potent, i que va créixer com l’escuma. No deixa de ser molt impressionant el pensar que un acte inicialment individual acabés convertint-se en un fenòmen social de primera categoria, quan de l’objecció de consciència i del servei civil alternatiu es va passar a la insubmissió, fins arribar el dia en que ningú volia fer la mili. L’Estat no va tenir més remei que implantar l’exèrcit professional. Com dèiem en aquella època, la puça havia guanyat al general, és a dir, la revolta dels joves , primer de manera molt individu alitzada i després de manera organitzada, va poder més que el poder històric del militarisme. S’havia guanyat la batalla. A Espanya, evidentment, però amb especial força a Catalunya. I acabada la mili obligatòria, van desaparèixer els moviments mobilitzadors, però no el seu esperit. Això és el que vull remarcar.

Quan es va plantejat entrar a l’OTAN i es va convocar un referèndum, la gent es va tornar a mobilitzar, i amb arguments molt seriosos. Cal tenir em compte que l’OTAN d’aquell temps, en plena guerra freda, no era la d’ara. Era l’OTAN que creava imatges d’enemic i que emmagatzemava gran quantitat de míssils nuclears. Europa estava dividida, partida, i teníem com a referència alternativa la política de la neutralitat i les defenses no provocatives, i una llegítima aspiració: una Europa sense exèrcits nacionals. Durant la dècada dels vuitanta es va tornar a lluitar per aquests objectius, de forma organitzada, encara que amb una important pluralitat d’expressions, i les mobilitzacions al carrer van ser de nou importants. Es van crear també centres d’estudis i col.leccions de llibres. La pau no era entesa només com a mobilització, sinó com a alternativa política, i com a tal, subjecte a anàlisi acadèmic. No érem somia truites, sinó realistes. I en cara ho som, tossuts, però plens d e raó.

En els noranta, el moviment per la pau es va fusionar amb moltes ONG que treballaven pel desenvolupament, els drets humans, l’ecologia i l’ajuda humanitària. Anteriorment ja havia tingut l’experiència d’enriquir-se del moviment feminista. I d’aquesta fusió en surten campanyes, com les de les mines antipersonal, guanyada per l’opinió pública després d’aprendre a fer “lobby”. I amb lobby es va guanyar la campanya per fer transparent el comerç d’armes, per controlar les armes lleugeres i ara per posar fi a les bombes de dispersió. Anem a lo concret. La pau no és una abstracció, i lluitar per la pau no és fer volar coloms els dia de la no-violència. Lo bonic del pacifisme a Catalunya és que ha guanyat moltes campanyes, i s’han fet realitat molts objectius. Aquest és l’esperit a que feia referència abans. Un esperit que es posa en marxa quan les circumstàncies ho demanen. És el mateix esperit que motiva sortir al carrer quan maten a Ernest Lluch, i que mobilitza a centenars de mi lers de persones quan ens enganyen amb una guerra, la de l’Iraq, dient-nos que hi han armes de destrucció massiva i que són els culpables de l’11 de setembre del 2001. I aquella gent tornaria a sortir al carrer si es torna a donar una necessitat, domèstica o internacional. Simplement no està dormida. Només necessita arguments. No li cal estar organitzada permanentment. Sap actuar amb rapidesa, i en tenim prous exemples. Aquesta és una de les seves virtuts. Perquè Catalunya és un país de pau, arreladament pacifista, i actiu. I aquest potencial, que ens honora, cal que els polítics el tinguin ben present. Catalunya, un país petit, pot oferir molt al món en temes de pau. Tenim gent preparada i en podríem tenir més si en fem qüestió de política pública. És bo recordar-ho al nou Govern, que ha d’entendre aquest potencial que roman despert al teixit associatiu, als centres de recerca i a les universitats. No deixem que es perdi, perquè el món és massa p le de conflictes i de desigua ltats com per desaprofitar aquest actiu, un dels més valuosos que la humanitat pot esperar tenir.
 
Curs "transformació de conflictes en l'espai públic".
Centre Cívic Parc Sandaru, en Barcelona
Del 18 de setembre al 9 d'octubre - Dimarts de 10:00 a 14:00
Per Míriam Acebillo

Nova edició del curs de formació obert a treballadors municipals vinculats al treball en situacions de conflicte en espais públics (mediadors, educadors, tècnics municipals, etc.).
Amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona.
Veure BUTLLETÍ DE L'ECP, Núm. 20, agost/setembre2012

Conflictes i
Construcció de Pau
  • Butlletí mensual:
    Semàfor 267
  • Informe Alerta!
  • Baròmetre


  • Processos de Pau
  • “Col·lecció HD Centre”
  • Colòmbia


  • Educació per la pau
  • Banc de Recursos de Jocs i dinàmiques
  • Pau i convivència al centre educatiu


  • Drets Humans
  • Justícia Transicional
  • Empreses i drets humans:
    I ara què?


  • Arts i Pau































































    ba3
    ba02e
    ba5e