|
S'ha
establert una distància
considerable entre
els que estem a la
universitat (treballant-hi
o estudiant) i els
que en parlen. Periodistes,
responsables polítics,
experts o encara d'altres
col.lectius opinen
sobre les universitats
públiques (sentim
poc sobre les privades!),
i el més freqüent
és sentir diagnòstics
negatius sobre la
seva organització,
el seu funcionament,
la seva oferta, els
seus rendiments…
I
després dels
diagnòstics,
vénen les propostes.
Massa democràcia,
poca capacitat decisòria,
assembleisme, incapacitat
de prioritzar objectius,
etc. etc.: tot el
que hem sentit sota
el terme governança
al llarg dels últims
mesos.
La
segona paraula clau
que se'ns proposa
és la d'excel.lència:
cal ser excel.lents.
Què vulgui
dir exactament això
ja és menys
clar: destacar, ser
notori, ser molt internacional,
sortir en bones posicions
en els rànquings
internacionals…
Sentim
poc, en canvi, que
es parli de qualitat.
Fem bé la feina?
Fem adequadament el
que se'ns ha encarregat?
Quan els nostres alumnes
o graduats viatgen
pel món, queden
bé? Tots els
indicadors que tenim
suggereixen que aquestes
preguntes han de rebre
respostes afirmatives:
sí, els nostres
alumnes fan un bon
paper quan se'ls posa
al costat dels seus
equivalents francesos,
holandesos o alemanys;
sí, com a professionals
són competents
i capaços.
El
curs 2012/13 es posarà
en marxa el 4rt curs
dels nous plans d'estudis.
Amb la seva implantació,
es completarà
la materialització
dels nous graus, i
se'ns obrirà
un doble pla de treball:
veure quina evolució
ulterior seguiran
els nostres graduats,
i revisar el funcionament
dels propis graus.
En totes dues dimensions
ens formularem preguntes
sobre la qualitat:
es fa tot prou bé?
Com es pot millorar?
No sé si això
ens farà excel.lents,
i potser ens hauria
de ser indiferent:
el que ens ha d'importar
és ser bons,
ser molt bons, o,
al menys, intentar
ser cada vegada millors.
La resta és
màrqueting.
Joan
Botella Corral, Degà
|
