Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia

EL PREU D’ESTUDIAR

Un dels elements que rodeja la discussió sobre la possible adopció d’un esquema “3 +2” en els estudis universitaris al nostre país és el possible augment del cost de les matrícules, ja que l’any de grau que es perdria té una matrícula més barata que l’any de màster que s’afegiria.
I amb raó. Els preus de la matrícula universitària s’han disparat en els últims anys, i a més en un ambient molt confús. D’una banda, el Ministeri ha fixat les bandes d’augment dels preus de matrícula dels Màsters (on sempre el govern de la Generalitat, ara i abans, ha seleccionat el nivell més alt), i amb un criteri incomprensible: com entendre, per exemple, que els Màsters professionalitzadors, obligatoris per poder accedir a certes professions com Educador, Advocat o Procurador dels Tribunals (i per tant, amb retorns econòmics tangibles i a curt termini), siguin més baratos que els Màsters de recerca, que apunten a poder accedir a un Doctorat, i emprendre una aventura tan precària avui com la carrera acadèmica?

De la matrícula als Graus se n’encarreguen les Comunitats Autònomes. I ho fan exercint l’autonomia: cadascuna pot fixar els preus en els nivells que estimi convenients. La Generalitat  va establir, en el marc de les seves dificultats fiscals i pressupostàries, que l’alumne havia d’assumir el 25 % dels costos de la docència (però seguim sense tenir una comptabilitat analítica que estableixi en precisió com es distribueixen els costos de la institució universitària entre les diverses funcions que realitza: docència, recerca, transferència, etc). El resultat ha sigut l’establiments de les taxes universitàries més elevades d’Espanya, i de retruc la creació d’extremes diferències: la matrícula en la Facultat equivalent a la nostra de Santiago de Compostela o Granada costa exactament la meitat.

I no es tracta només del cost de la matrícula. El cost autèntic de l’estudi és el cost de substitució, els diners que es deixen d’ingressar per dedicar la jornada a estudiar en lloc de dedicar-se a una feina remunerada (si per un moment podem fer abstracció del fenòmen de l’atur). Això només es cobreix amb l’existència de beques, i en aquest terreny la situació és desoladora, com ha posat de relleu un informe de la Fundació Jaume Bofill tot just presentat fa uns dies: poques, baixes, descoordinades, i amb greus disparitats territorials. Especialment dolorosa la desaparició de les beques complementàries a les beques Erasmus (ja de partida molt mòdiques), el que està en la base de la radical reducció de la demanda d’intercanvis d’aquest tipus per part dels alumnes de la nostra Facultat en els últims anys.

Per això els acords del Consell Interuniversitari de Catalunya són apreciables (pendents de ratificació per part del Consell Executiu de la Generalitat), per què no agreugen la situació, però estan molt lluny de ser satisfactoris. L’equiparació del cost d’un any de Màster a un any de Grau no pot fer oblidar que són els preus dels Graus, justament, els que són massa cars. Sobre aquests preus, a més, cal comptar la penalització econòmica per als repetidors en segona o tercera matrícula, o la insuficiència de les beques “Equitat” adjudicades per la Generalitat. En aquest panorama ( només aminorat en els casos més dramàtics per les beques “Finestreta” que ha posat en marxa la UAB, amb un esforç considerable i amb bons resultats), cal una reforma en profunditat, més semblant a les polítiques d’inversió en coneixement que han posat en marxa França, Alemanya, Gran Bretanya o Itàlia, més que en les polítiques de reducció en la despesa pública seguides en els últims anys. També en això ens cal un canvi.

                                                               Joan Botella,  Degà