UAB
 
EXPOSICIONS : LA DOMESTICACIÓ DELS ANIMALS (Juny 1999)


EXPOSICIÓ LA DOMESTICACIÓ DELS ANIMALS



PRIMERA VITRINA: QUÈ ÉS L'ARQUEOZOOLOGIA? Disciplina de l'Arqueologia que estudia les restes de fauna recuperades en jaciments arqueològics.
Els objectius de l’estudi de les restes de fauna arqueològica consisteixen en obtenir una sèrie de conclusions que podem agrupar en dues categories: les que afecten a la "història dels animals" i les que afecten a la "història dels humans".
Les restes de fauna arqueològica són el resultat d’uns processos de producció (d’aliments, de matèries primeres i, fins i tot, de prestigi, etc.). Representen directament des dels subproductes d' aquesta producció, els productes fallits, fins les deixalles del consum. Però, naturalment són també indicatius de totes les activitats i idees que van lligades a aquesta producció, des de l’organització tècnica, la social de la producció fins a la pròpia organització social i ideològica, en un sentit ampli, dels grups humans involucrats.
  La vitrina presenta:
Com es recuperen les restes de fauna.
Com es classifiquen i avaluen.
Com a mostra de Zootècnia antiga una reproducció d'un calendari ramader d’època romana.
La utilització prehistòrica d'ossos animals com matèries primeres està il·lustrada amb una reconstrucció d'una Cabana de fa 38.000 anys feta amb ossos de mamut i un arpó fet amb os de balena (procedent de Terra del Foc)
També hem introduït una mostra de paleopatologies
  SEGONA VITRINA: EL BRAU I ELS SEUS ORÍGENS L’avantpassat salvatge
Representació d'ur segons un gravat de Heberstein (1557)
Representació de l'ur del segle XVI procedent d'Augsburg
Esquelet d'ur amb fletxes clavades trobat en un jaciment de Dinamarca (Museu de Copenhaguen)
Com a Alemanya es va intentar reconstituir un ur barrejant diferents races domèstiques i un bou salvatge restituït per membres d'una associació internacional (SIERDAH) al parc del Museu de Neanderthal
  El procés de domesticació
En base a les dades disponibles fins el moment, sembla que l'ur es va domesticar fa aproximadament uns 8.500 anys (Turquia, Síria, Xipre, Grècia...). A partir d'aquesta data i fins del 4.000 aC., les restes de bovins domèstics es multipliquen en els jaciments arqueològics de diferents àrees geogràfiques. No es pot parlar actualment d'un o pocs nuclis primaris de domesticació. En varis jaciments s'ha documentat la presència de formes intermitjes entre la salvatge i la domèstica, fet que demostra que la seva domesticació es va dur a terme de forma independent en varis indrets. Si bé la seva domesticació es més tardana a la documentada per la cabra i l'ovella, aquesta espècie no tardarà gaire en imposar-se com a principal font de subministrament de carn, llet, pell i com animals de tracció.
  Els canvis físics, efectes de la domesticació
La principal modificació causada per la domesticació és la disminució de la seva talla. Aquesta es deguda en part a la selecció exercida durant els moments inicials de la seva ramaderia, però també a la disminució de l'espai vital i dels recursos alimentaris disponibles. Paral·lelament, el crani mostra un clar escurçament i tendeix a eixamplar-se, apareixent entre les banyes una trossa occipital. Les banyes redueixen la seva talla i diàmetre. El cervell mostra una clara disminució de les àrees de projecció (Òptiques i acústiques). Disminueix també la seva agressivitat, amb pèrdua dels comportaments instintius. El conjunt de l'esquelet postcraneal esdevé més massiu mentre que els segments del membres s'escurcen. L'estructura fina dels ossos mostra més porositat, en relació a l'observada en els urs, alhora que disminueix el gruix dels ossos compactes. La domesticació modifica també l'estructura sexual de la població. Mentre que els ramats d'urs presenten unes proporcions similars de mascles que de femelles, la població domèstica es caracteritza per un clar domini de les vaques.
  Els canvis mètrics i els canvis en la morfologia de les banyes
Durant els moments inicials de la seva domesticació els bovins s'explotaven únicament com animals subministradors de carn i matèries primeres. A partir d’aquí, i sota l'efecte de pressions selectives específiques, les formes i utilitzacions (força, llet) dels bovins comencen a diversificar-se. això té com a conseqüència un augment de la variabilitat dels animals que composen els ramats, perdent la seva homogeneïtat inicial, documentant-se nombroses oscil·lacions en la talla. Cap el 3.000 aC., per exemple, es documenta també la presencia de vaques mancades de banyes. A l’època romana es poden diferenciar, entre els bovins domèstics, una forma petita, derivada directament dels animals neolítics, juntament a una segona forma amb exemplars de talla considerable. Hi ha una mostra d'ossos prehistòrics que il·lustren aquests canvis.
  Usos durant la prehistòria
Amb mostres de la seva utilització antiga pel consum de carn, llet, tracció i ritual il·lustrades amb restes arqueològiques.
  TERCERA VITRINA: ELS GOSSOS PENINSULARS I ELS SEUS ANTECEDENTS La presència més antiga de llop en jaciments arqueològics està documentada a:
Boxgrove (Kent) 400.000 aC.
Cova de Lazaret (Niça) 125.000 aC.
Zhoukoudian (Xina) 200.000 aC.
  La domesticació del llop.
El llop és la primera espècie que pateix un procés de domesticació, donant com a resultat el gos (Canis familiaris). A diferència de la majoria d’espècies que es domesticaran en moments més tardans, la domesticació del llop es du a terme en contextos de societats caçadores-recol·lectores durant el Paleolític Superior.
Principals efectes de la domesticació
    en l’esquelet:
    - reducció general de la talla i de les dimensions dels ossos, vinculada a la pressió selectiva intencionada,
    - escurçament de la regió facial, reducció de les fileres premolar i molar.
    en general:
    - disminució de l’agressivitat,
    - canvi cap una dieta cada vegada més omnívora,
    - avançament de l’edat de maduresa.
El gos arriba a Austràlia amb els grups caçadors-recol·lectors fa probablement més de 35000 anys.
També acompanya els primers pobladors d’Amèrica fa més de 13000 anys.
La domesticació del gos a partir del llop està il·lustrada amb la representació de les 13 mesures que permeten diferenciar Canis lupus de Canis familiaris
El dingo (gos cimarró d’Austràlia) comparat amb el llop escandinau actual.
Es presenten restes d'un dels gossos mes antics de la Península d'abans de la adopció de l'agricultura fa mes de 7000 anys.
  El procés de domesticació
L’objectiu principal de les comunitats que s’han apropiat del Canis lupus no va estar el seu consum. A la Península Ibèrica aquest procés podria haver estat també autòcton. Les restes més antigues, trobades en jaciments de la Península, poden tenir una antiguitat de fins15.000 anys.
Tot i que la domesticació del gos no vol dir una disminució del seu tamany (com passa amb l’ovella, la cabra i el bou), ja en aquests moments s'han evidenciat exemplars de tamany significativament més petits que el de Canis lupus.
El Canis familiaris és una de les espècies animals amb major variabilitat morfològica.
  Els canvis físics i els usos antics dels gossos
A través dels temps prehistòrics es veu com s'han utilitzat en el manteniment (gossos de guarda, companyia i atura però també pel consum carni i en el ritual.
  Categories d’utilització potencial de Canis familiaris
Partint de la informació extreta en els jaciments, es pot inferir que hi ha:
- animals de companyia i manteniment (guarda, atura, cacera)
- exemplars que van estar sacrificats en contextos de pràctiques rituals,
- exemplars destinats pel consum alimentari,
- exemplars objecte d’ofrenes funeràries,
- exemplars enterrats de forma intencional, sense que formin part d’enterraments humans,
- exemplars en els quals les restes presenten alteracions atròfiques de difícil interpretació.
  Al Neolític :
Existeixen ja dos tipus de gossos que es diferencien en base al seu tamany .
Al País Basc (fa 5500) tenen, a la creu, una alçada de 53 cm.
A Castella, trobem exemplars de tamanys petits en nivells antics i exemplars més grans en nivells recents.
A Portugal els gossos del Neolític són de tamanys diferents dins d'un interval de variació de tamanys petits d'entre 35 i 40 cm. a la creu.
A Barcelona es troben restes pertanyents a un exemplar de tamany mitjà/gran , i a València un gos de tamany mitjà.
Durant aquest període, els gossos són emprats secundàriament com a ofrena.
  Al Calcolític :
S’amplia el seu espectre d’utilització. La majoria de restes indica la seva utilització per a tasques de manteniment però guanya importància relativa el seu cos com a ofrena. També se'n troben de derivades pel seu consum com aliment.
  A l'Edat del Bronze :
Són exemplars de tamany mitjà que s’utilitzen per col·laborar en tasques de manteniment general, però també com aliment, ofrenes i inclòs en cerimònies rituals (sacrificis de gossos).
  A l'Edat del Ferro i Període Ibèric:
Marcat per l’absència de restes relacionables amb el consum. S'inclouen en enterraments humans i en rituals. Es troben gossos de tamany gran.
  Al Període Fenici:
En la seva gran majoria són de tamany petit. Es troben en necròpolis i es documenta el seu aprofitament com a recurs alimentari.
  En Època Romana:
Existeixen evidencies de gossos de companyia i guàrdia, gossos d'atura i gossos de cacera.
Il·lustrat amb restes arqueològiques de diferents èpoques.
  El sacrifici de gossos. L'exemple del jaciment ibèric de Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà)
A Mas Castellar el gos fou utilitzat com element de sacrifici, possiblement per ésser consumit. Una sèrie de restes concentrades en l’estança d'una casa d'aquest poblat reforcen aquesta interpretació.
Les restes de gos recuperades constitueixen un 85,2% del conjunt, representant, a partir pràcticament de totes les parts esquelètiques, a un mínim de 5 individus adults de talla relativament elevada. Algunes de les restes que es presenten tenen traces d’esquarterament i de descarnació.
La vitrina presenta una reconstrucció del ritual, la planta i reconstrucció de la casa on s'ubica l’estança ritual, una fotografia del jaciment de Mas Castellar
La vitrina presenta també dos extrems en la variabilitat de les races actuals en forma de cranis de Boxer i de San Bernat procedents de col·lecció osteològica de la pròpia Facultat de Veterinària.
  COMPLEMENT Com a complement es presenten les siluetes a tamany natural d'un toro salvatge i un domèstic segons les mides deduïdes de troballes de les dues espècies fetes a Andalusia fa 4000 anys així com les alçades mitjanes fins a la creu dels bous de la Península a traves del temps. La mostra es completa amb una exposició de races peninsulars actuals i una selecció de la bibliografia sobre la matèria a les biblioteques de la UAB.
 
 
 

 

 
© 2005 Servei de Biblioteques - Tots els drets reservats
Darrera actualització:
21-11-2005