Presentació L'exposició Multimèdia Exili a la xarxa Exili al catàleg
menú 1
banner
menú 2

 

"Els Camins de l’exili"
El final de la Guerra Civil a Catalunya,
la retirada i els camps d’internament
(Desembre de 1938-Febrer de 1939)

Guia de l’exposició
CEDOC-UAB
(Fons de Documentació Política Contemporània)

Bellaterra, del 23 de març al 24 d’abril de 2009
Sala d’Exposició de la Biblioteca de Comunicació
i Hemeroteca General

1 - "ELS CAMÍNS DE L’EXILI”

Què significa un camí? A on porta? Camins planers, d’altres de més abruptes, directes o amb múltiples desviacions. Els camins que us presentem no van ser ni fàcils ni recorreguts per plaer. Al contrari, els camins que condueixen a l’exili sempre han estat els de la tristor, els del record amarg i els de la pena. Aquest és el camí dels 440.000 refugiats que durant els mesos finals de la Guerra Civil espanyola (gener i febrer de 1939) van travessar els Pirineus, de Catalunya a França: 170.000 dones, criatures i gent gran; 220.000 soldats i milicians; 40.000 homes civils útils i 10.000 ferits. Milers de persones anònimes, però també la classe política i els intel·lectuals republicans, són els seus protagonistes.

La mostra és un homenatge als homes i dones d’aquest èxode republicà, que comença amb l’ofensiva de Catalunya per part de l’exèrcit rebel, a partir del 23 de desembre de 1938, i la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939. Amb la capital catalana en mans de Franco, les columnes de refugiats que buscaven l’aixopluc francès es van incrementar. Multituds a peu, amb tartanes, cotxes o camions que recorrien Catalunya cap als punts fronterers amb condicions precàries i el perill de ser objectes d’un bombardeig feixista. Pels que es desplaçaven per la carretera de la costa, el destí era Cervera de la Marenda; per la carretera de Girona a Perpinyà, era el Portús; al Ripollès, la ruta principal passava pel Coll d’Ares i la Guingueta d’Ix era la porta cap a la salvació pels qui feien la ruta de la Cerdanya.

Visitants! Comenceu a caminar pels camins de l’exili i deixeu córrer la imaginació per submergir-vos en un món de tristor per l’avui i esperança de molts per un nou demà.  

 

2 - LA PREMSA I EL CONFLICTE

Les hemeroteques són un fons important per conèixer la realitat història d’un moment. També, l’ocupació de Catalunya i l’exili republicà queden plasmats a la premsa de l’època, un fet que es reflecteix de diverses maneres segons el punt de vista de l’observador. La Vanguardia durant la guerra va ser confiscada pel govern Negrín i, quan es va fer palès que les tropes franquistes ocuparien Barcelona, el comte de Godó refugiat a Burgos, Carlos Godó, contactà amb el periodista Manuel Aznar y Zubigaray per tal que es fes càrrec de la direcció del diari tant bon punt les tropes entressin a la capital. Durant la guerra, el diari només es va deixar de publicar un dia, el 26 de gener de 1939. En l’exemplar del dia 27 de gener, a la capçalera de La Vanguardia ja hi figura Diario al servicio de España y del Generalisimo Franco, en comptes de Diario al servicio de la democracia, que figurava fins a l’edició del dia 25.

El Autonomista fou una de les experiències més reeixides de la premsa comarcal catalana durant el primer terç del segle XX i la consolidació del periodisme modern a Girona, on els germans Darius i Carles Rahola hi tenen un paper protagonista. Amb l’ocupació de Girona, el 4 de febrer de 1939, tots els béns del diari foren confiscats i es deixa de publicar.

Les edicions de L'Indépendant, diari de Perpinyà, mostren com es veia la situació política espanyola des de l’altra banda de la frontera.

Els fons que es mostren són de l’Hemeroteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Girona i els Arxius departamentals dels Pirineus Orientals.

A part de la documentació hemerogràfica, el conflicte també es pot seguir a través dels partes de guerra d’ambdós bàndols emesos durant la campanya de Catalunya, mostrats al costat del mapa d’operacions bèl·liques a través d’un muntatge digital.

 

3 - EL MAS PERXERS. ÚLTIM BASTIÓ DE LA GENERALITAT REPUBLICANA

Poc abans de la caiguda de Barcelona s’havia iniciat l’èxode de l’aparell d’Estat republicà i de la Generalitat de Catalunya, que s’acabaria instal·lant a la zona compresa entre Figueres i la frontera francesa. Molts dels consellers de la Generalitat, juntament amb el president Lluís Companys, s’allotjarien al mas Perxers (municipi d’Agullana), on coincidirien amb una bona part de la intel·lectualitat catalana, organitzada per a l’evacuació a través de les gestions del conseller Carles Pi i Sunyer. L’evacuació de la gent de la cultura i dels seus familiars es va començar el 31 de gener de 1939, amb la sortida des de mas Perxers d’un bibliobús dels Serveis de Cultura al Front, un autocar i el cotxe del conseller Bosch Gimpere. Actualment, el pas de la frontera del president Companys per la Vajol, el 5 de febrer de 1939, és recordat amb un monument al Coll de la Manrella.

Les fotografies, propietat del CEDOC-UAB, mostren l’estat actual del mas Perxers.

 

4 - EL BOMBARDEIG DE L’ESCALA

A les onze del matí del 23 de gener de 1939, una formació de quatre avions italians van llançar seixanta bombes a la població de l’Escala. La vila no tenia cap objectiu militar. Simplement, es va convertir en l’objectiu d’aquests avions quan van veure que el Port de la Selva, on havien d’efectuar el bombardeig, estava cobert de núvols. El Port de la Selva, però, no va escapar dels bombardejos. El dia 4 de febrer, 46 He-111 atacaven el Port de la Selva en un dels bombardejos més grans de tota la guerra. La Guerra Civil espanyola fou el primer conflicte bèl·lic on l’aviació va tenir un paper fonamental a l’hora de debilitar la moral de la reraguarda enemiga.

Els materials exposats són cedits pel Centre de Documentació i Recerca Històrica de l’Escala

 

5 - RUTES DE L’EXILI: EL CAS DEL RIPOLLÈS

Els historiadors han donat molta importància al pas de la frontera pel Portús. Però, els 440.000 exiliats que van creuar cap a França no tots van seguir la mateixa ruta. Antoni Llagostera, director del Centre d’Estudis del Ripollès, ha focalitzat els seus esforços en determinar com es va produir el pas de la frontera per aquella comarca. Principalment, hi va haver dues vies: des de Camprodon cap a Molló i Prats de Molló (Pirineus Orientals) pel Coll d’Ares (1.610 metres d’altura). L’altra començava a Olot, anava fins a Beget i travessava la frontera pel Coll de Malrem (1.130 metres d’altura). Les condicions climàtiques molt dures amb neu i molt fred van ser les companyes de viatge de la majoria dels cent mil refugiats que van travessar la frontera pel Ripollès. Les tropes franquistes van arribar a la frontera ripollesa el 13 de febrer.

Prats de Molló va ser el punt d’encontre d’aquells que van optar per marxar a l’exili per la ruta del Ripollès. L’arribada dels contingents espanyols a Prats de Molló queda recollida en aquesta selecció de fotografies propietat de la família Gual, resident a Le Soler. Aquest és un dels testimoniatges més acurats de com els republicans espanyols van ser rebuts a l’altra banda de la frontera pirinenca, fet per uns fotògrafs amateurs (André Alis i Antoine Caillet) de Prats de Molló.


Mostra els Passos fronterers en un mapa més gran
Marcadors de Memorial Democràtic.


6 - EL PAS DE LA FRONTERA. FRANÇA: LA MIRADA INDIFERENT

Els qui van sobreviure a les dures condicions de vida del camí que conduïa a França, en arribar a la frontera es van trobar amb una nova sorpresa desagradable. El govern francès havia tancat la frontera a tots els espanyols i no va obrir-la fins a la nit del 27 al 28 de gener, quan va deixar accedir al país a les dones i les criatures. París comptava inicialment amb una previsió de refugiats de només 2.000 persones al dia. Però, la realitat va deixar en ridícul aquests càlculs i les autoritats franceses van veure’s obligades a augmentar les possibilitats d’accés: tres dies més tard de l’obertura del pas, el 31 de gener, el Govern francès va permetre l’accés als ferits i, finalment, va haver d’acabar obrint la frontera a tot el contingent humà. L’exèrcit republicà va rebre l’autorització de creuar la frontera el 5 de febrer. L’exèrcit republicà havia rebut ordres precises de com creuar la frontera durant els dies anteriors.

En arribar a la frontera, els soldats franceses van rebre amb recel els refugiats i van propiciar-los tot tipus d’escorcolls per tal de robar-los tot allò que duien a sobre. L’armament lleuger (pistoles, fusells o metralladores) va quedar apilat a banda i banda dels punts de control a la frontera. L’armament pesat (artilleria i carros de combat) va haver de concentrar-se a Vilanova de la Ribera i el Camp de Mart de Perpinyà.

 

7 - LES RESTES D’UN EXILI AMAGADES SOTA A TERRA

Ja durant la retirada, molt d’aquest armament o objectes de campanya van ser abandonats a banda i banda del camí. Per això, alguns grups de col·leccionistes d’armes i material bèl·lic han recuperat bona part d’aquests materials usant detectors de metalls. És el cas, per exemple, dels responsables del Museu La Retirada, de Camprodon (Ripollès), Lluís Bassaganya i Alexandre Cuadrado, qui han cedit part d’aquest material trobat a la Vall de Camprodon per l’exposició. La manera com s’han extret les peces es pot veure en un àlbum fotogràfic cedit pel mateix Museu La Retirada.

 

8 - FRANCO O NEGRIN?

Inicialment, els republicans espanyols van ser un problema per les autoritats franceses, que els confinaren en camps d’internament provisionals. Durant els primers mesos, l’estratègia de París va ser afavorir el retorn a Espanya del major nombre d’exiliats. El testimoni del soldat Francesc Balmes, de Centelles (Osona), és un exemple:

“Quan vam creuar la frontera per Portbou ens van internar al camp de Sant Cebrià. Al cap d’unes setmanes ens van fer triar entre Franco o Negrín. Jo vaig optar per tornar a Espanya, a través d’Irún, i les autoritats franquistes ens van retenir a la plaça de braus de Vitòria fins que no van arribar les cartes d’aval del rector Mn. Xandri i l’Ajuntament de Centelles. A Vitòria, les mongetes marxaven del plat de tants corcs que tenien!” (El 9 Nou, setembre de 2007).

De seguida, els governs de França i Espanya van negociar les condicions del retorn dels bens i persones. Els convenis són coneguts com els pactes Jordana-Bérard, ministres d’afers exteriors dels dos països.

 

9 - ELS CAMPS D’INTERNAMENT

El camp de refugiats d’Argelers va ser el primer que les autoritats franceses van construir, l’1 de febrer de 1939. El camp estava preparat per acollir 150.000 refugiats. No obstant, els qui hi van arribar es van trobar amb una platja envoltada de filferros. Les subdivisions internes, també vallades amb filferro i d’una hectàrea cadascuna, no contenien ni barracons, ni latrines ni aigua potable. El 9 de febrer va entrar en funcionament un segon camp d’internament, a Sant Cebrià, també pensat per acollir 150.000 refugiats. Poc després, els camps de Bram i Barcarès ja van millorar les condicions de vida dels interns que estaven a les platges d’Argelers o a Sant Cebrià, sobretot amb la millora dels barracons.

La xarxa de camps d’internament es va estendre per tot el sud de França. En destaquen, també, els camps de Le Vernet d’Ariège, que ja havia estat un camp de presoners durant la Primera Guerra Mundial, Set-Fonts, Gurs, on s’hi van internar gran part de refugiats bascos i brigadistes internacionals, o Adge, conegut com el camp dels catalans perquè en un dels seus sectors s’hi trobaven els membres d’ERC, Estat Català, els mossos d’esquadra i la Guardia d’Assalt de la Generalitat.

Al costat de les tremendes condicions de vida als camps de refugiats, també s’hi poden trobar petites històries de vida. Aquest és el cas dels 597 infants que van néixer a la Maternitat d’Elna entre el gener de 1939 i l’abril de 1944. La majoria d’aquestes persones eren fills i filles d’exiliades republicanes que van trobar un refugi a la maternitat que dirigia la suïssa Elisabeth Eidenbenz.

Entre el material exposat hi ha una maqueta del camp d’internament de Set-Fonts, feta per un dels reclusos catalans del camp, Carles Riambau, de Sant Sadurní d’Anoia.

 

10 - LA DIÀSPORA

El març de 1939 els refugiats republicans a França només tenien tres opcions: retornar a l’Espanya franquista, quedar-se a França o emigrar a d’altres països. Del mig milió d’espanyols que va creuar la frontera, el 60% van ser repatriats, el 25% es va quedar a França i el restant 15% va optar per emigrar a d’altres països. La quantitat de persones que van acabar arribat als països llatinoamericans va ser major que les que es van quedar a Europa (Regne Unit, Bèlgica, Suïssa, França i la URSS). Dels països llatinoamericans que van acollir espanyols, Mèxic va ser el que va rebre més refugiats; també va ser el que va donar un suport més actiu a la República. Entre el 1939 i el 1948 hi van arribar 22.000 persones. Altres països que van rebre espanyols van ser la República Dominicana, Colòmbia, Cuba, Veneçuela o Xile.

El Govern de la República va crear el Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE). L’objectiu era ajudar els refugiats amb diversos subsidis i preparar-los pel trasllat. No obstant, el SERE sempre va prioritzar els criteris tècnics i polítics a l’hora de fer les seleccions i, per tant, la gran massa republicana va quedar fora d’aquesta ajuda. Les crítiques a aquest sistema i les tensions entre els diversos partits polítics a l’exili acabaria trencant la unitat de la SERE i justificaria la creació d’una nova organització, la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE), el 31 de juliol de 1939.

 


 

“ELS CAMINS DE L’EXILI”

Crèdits de l’exposició

Organització
Universitat Autònoma de Barcelona. Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General. CEDOC (Fons de Documentació Política Contemporània)
Grup d’Estudis de Comunicació i Política

Comissari
Dr. Eugeni Giral

Coordinador
Xavier Ginesta

Documentació
Antoni Estupiñá
Paula Segovia
Júlia Tardà

Assessorament tècnic i artístic
Dra. Teresa Camps

Producció
Cultura en Viu

Agraïments
Jordi Aguilera (Sabadell), Joan Alis (Prats de Molló), Lourdes Balmes (Centelles), Lluís Bassaganya (Camprodon), Federica Berlic (Bourg-Madame), Rafel Bruguera (L’Escala), Àlex Cuadrado (Camprodon), Dr. Josep M. Figueres (Sant Cugat del Vallès), Dr. Emili Gasch (Barcelona); Joan Ramon Gómez Escofet (Bellaterra), Michael Grasa (Le Vernet d’Ariège), Elena Gual (Le Soler), Ramon Gual (Codalet), Antoni Llagostera (Ripoll), Rubén Martínez (Vilassar de Dalt), Dr. Josep Puigsech (Terrassa), Carles Riambau (Sant Sadurní d’Anoia), Francesc Roca (Barcelona), Dr. Josep M. Soler i Sabater (Bellaterra), Dr. Francesc Vilanova (Barcelona).

Amicale des anciens internés du Camp du Vernet d’Ariège (Le Vernet d’Ariège), Arxiu Històric de la Ciutat de Girona (Girona), Catalunya Ràdio (Barcelona), Centre de Documentació i Recerca Històrica de l’Escala (L’Escala), Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB) (Bellaterra), Centre d’Estudis del Ripollès (Ripoll), Conseil General des Pyrenees-Orientales (Perpinyà), Eix Media (Vic), Museu d’Història de Catalunya (Barcelona), Museu La Retirada (Camprodon) Televisió de Catalunya (Sant Joan Despí), Terra Nostra (Codalet).

 

Contacte:
CEDOC-UAB. Edifici N. Planta 1. 08193, Campus de la UAB.
Telf. 935811641. E-mail: cedoc@uab.cat


© BCHG ~ UAB ~ Juny 2009