aaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

 

Un llibre no és més que el suport d’un text. I com a tal ha tingut diverses formes i s’ha construït amb diferents materials fins a evolucionar a l’actual model electrònic, de progrés inaturable, sense que es tracti, ben cert, de la seva darrera evolució. Hom podria dir que el primer llibre, el primer suport, fou un element tan intangible com la memòria i tan volàtil com la veu del qui tenia alguna cosa a contar. Després, no sense oposició, hom descobriria els avantatges de l’escriptura, primer simplement per a conservar i després per a transmetre els missatges. Uns missatges que, llavors, hom podia enviar a receptors no presencials, d’altres indrets i fins d’altres èpoques del futur. Gràcies a la invenció de Toth, Plató – censurador irreductible del llibre escrit, al qual retreia, entre altres defectes, un contingut fossilitzat, incapaç de participar en l’enriquidor diàleg- encara ens parla avui en dia.


En el nostre món occidental dues foren les principals formes del llibre abans de la seva reproducció mecànica per mitjà de la impremta: el rotlle i el còdex. El rotlle era una llenca rectangular formada per diverses tires de papir encolades, que, degudament unides a un eix, es podia embolicar o desembolicar per llegir o guardar el seu contingut, escrit en columnes i per una sola cara. Fou un tipus de llibre d’ús no gaire còmode que els grecs van fer seu emmanllevant el model als egipcis.


Els romans, per la seva banda, que de bell antuvi utilitzaren el còdex, antecedent directe del llibre imprès, ja fos format per pàgines de fusta –recordem que la paraula llibre procedeix del llatí liber, mot que fa referència a la fina pel.lícula de l’interior de l’escorça dels arbres- o de lli, primer, i de pergamí, després, van adoptar el format del rotlle a imitació del llibre dels grecs, la cultura dels quals els captivà, i el feren servir sobretot des del segle II a. C. fins al II d. C., particularment els cercles aristocràtics lletraferits, car el tradicional còdex, més econòmic i, per tant, més difós entre els lletrats menys adinerats, no deixà mai d’utilitzar-se.


I fou precisament entre els ambients del primitiu cristianisme, que havien de reproduir els seus textos de manera clandestina i, inicialment, sense gaires recursos, on major difusió trobà el còdex, que, ultra l’econòmic, tenia també els avantatges d’una més gran capacitat textual, car es podien escriure les pàgines per davant i per darrera; a més, es llegien amb major comoditat i era més fàcil de trobar també els passatges bíblics que es comentaven o els d’altres textos que se citaven; d’altra banda, els còdexs també eren més resistents i més fàcils de transportar, característica gens negligible per a uns viatgers tan delerosos de difondre la bona nova com els primers cristians, i, en definitiva, esdevenien més amagadors també quan els seus propietaris eren perseguits.


Però produir un llibre a mà, ja fos com a rotlle o com a còdex, era una tasca àrdua i cara. Els llibres manuscrits, per tant, no podien ser abundants; sobretot tenint en compte que el potencial públic de lectors era molt escàs. No en temps de la Roma clàssica, en què el bon funcionament del sistema escolar aconseguí uns notables índexs d’alfabetització social, com proven, per exemple, els grafits de les parets de Pompeia o d’Herculà, en bona part fruit, òbviament, de joves estudiants suficientment escolaritzats, que, ahir com avui, manifestaven les seves inquietuds polítiques, els seus neguits amatoris o les seves punyents rivalitats a les parets, tan externes com interiors dels edificis. Però, quan aquesta escolarització deixà de donar bons fruits en una decadència que anava al mateix ritme que el del debilitament del poder polític de Roma, l’analfabetisme s’estengué i es feu general en la societat que hem convingut d’anomenar medieval. En aquesta època, la cultura escrita passà a mans del clergat cristià. A partir d’ara seran les catedrals, els monestirs i, en molt menor mesura, les esglésies parroquials els principals, quan no únics, reductes d’alfabetització, la qual només tindrà justificació per fer més clar i conegut el missatge de la Bíblia o per regular la vida social d’acord amb unes lleis civils (i canòniques) ben amarades de pensament cristià.


En la societat medieval la producció de llibres no sols serà poc abundant, sinó que sempre vindrà precedida d’una comanda prèvia: no era el llibre el que, amb un títol i el nom de l’autor ben vistents a la coberta, anava a l’encontre d’un potencial lector, sinó que aquest era qui n’encomanava directament una còpia. Ja es veu, doncs, que les col.leccions de llibres que podia arreplegar una institució eclesiàstica (i ja no diguem un simple particular) no justificava en cap moment l’existència d’una biblioteca, entesa aquesta com un local especialment preparat per a guardar llibres i permetre la seva consulta. Pensem que una catedral dels temps altmedievals podia disposar, pel cap alt, d’uns cinquanta volums.


Però en època gòtica, no abans de la darreria del segle XIV al nostre país, una certa acumulació bibliogràfica farà aconsellable i fins necessari la creació de biblioteques. Abans un simple armari, un petit bagul, una modesta calaixera eren suficients per conservar els llibres. D’altra banda, no hem d’oblidar que, almenys fins al segle XII, sempre hom llegia en veu alta (amb alguna rara excepció que era vista com una autèntica extravagància), el que dificultava, si no impossibilitava, la lectura comuna de diversos lectors en un mateix recinte, que s’hauria convertit en un autèntic guirigall. Quan la lectura esdevingué mental i silenciosa, però, sí que era possible que un cert nombre de lectors compartissin banc en una mateixa sala, on ja es podien deixar llibres d’estudi, és a dir, els de teologia i de dret, car els litúrgics, els més necessaris i difosos, continuaran escampats per les distintes instal.lacions de les esglésies, particularment, la sagristia, les capelles i el cor.


Els nous espais habilitats per a la lectura es construïren només, òbviament, en catedrals, monestirs i en les naixents universitats. A la catedral de Barcelona, en concret, fou a la sala annexa a l’actual sala capitular, inaugurada el 1443, tot i que ja el 1332 sembla que l’arxiu també feia les vegades de biblioteca, si més no com a centre custodi de llibres. Coneixem fins el nom d’algun dels primers bibliotecaris: el de 1453, l’era el canonge Pere d’Oller. Els canonges-bibliotecaris, però, podien delegar funcions en subordinats, que no sols havien de custodiar els llibres, sinó, si s’esqueia, fins i tot escombrar l’estança. Els llibres, d’altra banda, col.locats en prestatges, faristols o damunt els bancs, estaven revestits sovint d’unes vistoses cobertes de diferents colors: verd, vermell, negre, que havien de donar un particular lluïment cromàtic al lloc; més que més si tenim en compte que els folres eren netejats sovint per una bugadera; la de la catedral de Barcelona de 1389 es deia Isolda, i, per rentada de diversos llençols, tovalloles i cobertes, cobrava uns dos sous.


A les biblioteques no sols els corcs eren els enemics declarats de les Muses, com encertadament digué sant Pacià, el gran bisbe de Barcelona del segle IV, sinó també els rosegadors, que, si no es menjaven el pergamí, sí el mossegaven i el malmetien, per tant. D’aquí la necessitat també de gats que vigilessin les rates, les rates autèntiques, de biblioteca per tal d’evitar que no la deixessin malparada. Així, l’agost de 1385, la catedral de Barcelona comprà “medicina per pocionar les rates e matar qui són en la sagristia” per valor d’un sou i sis diners; i, encara, el setembre hagué d’adquirir dos gats (que costaren dos sous més) per exercir una funció preventiva a la mateixa sagristia; amb el problema afegit, llavors, d’haver de solucionar la fortor d’aquests fèlids, car el desembre del mateix any, calgué esmerçar uns altres tres sous en la compra d’”aromats per donar bona odor a la sagristia per la infecció dels gats”.


Els llibres podien formar part de la biblioteca mòbil o de la fixa: els primers es deixaven en préstec; els altres no i, sovint, eren encadenats per assegurar-ne la conservació i evitar els furts, no infreqüents. Recordem, per exemple, el cas d’uns novicis de Poblet que foren expulsats del monestir el 1237 per haver-ne robat uns; o la bibliomania que derivava fàcilment en bibliopirateria de l’infant Joan, fill del Cerimoniós.


Les corts comtals i reials foren també, en determinats moments, centres de creació i de propagació de cultura. Pere III fins arribà a concebre la creació d’una biblioteca reial a Poblet, sens dubte, amb l’objectiu últim d’exalçar la pròpia glòria i la de la seva nissaga, i perpetuar el record propagandístic de llurs gestes per mitjà, en bona part, de les cròniques; amb tot el projecte no reeixí.


Però la passió pels llibres, en la societat medieval, si bé no fou, certament, inexistent (només cal recordar Pere Miquel Carbonell copiant i llegint llibres enmig del fragor de la guerra civil de 1462-72), va ser, llavors com ara, minoritària. I els qui llegien, llegien majoritàriament llibres de caràcter professional, imprescindibles per al seu treball. I aquesta situació no variarà ni tan sols quan l’invent de Gutenberg es difongui. Certament aleshores es facilitarà enormement la producció de llibres, que, exposats als taulells de les renascudes llibreries amb les dades indicatives del seu contingut ben a la vista, tornaran a buscar possibles lectors i arribaran, sens dubte, a un públic més ampli, el que explica que ni l’Església, ni les institucions administratives negligissin els avantatges de la impremta, contràriament al que farà algun recalcitrant, com el duc Frederic d’Urbino, que de posseir llibres impresos “se ne sarebbe vergognato”. Davant aquest avenç de civilització i de llibertat, davant la possibilitat d’un més gran accés a les idees, el Poder no romandrà impassible i augmentarà les mesures de control del que s’escriurà i es llegirà, de la mateixa manera que la promoció i el patrocini cultural es continuarà fent des de la perspectiva del propi interès. El mecenatge merament gratuït i la lectura desinteressadament plaent mai no han estat gaire comuns en cap societat alfabetitzada.

 

Jesús Alturo i Perucho

jesus.alturo@uab.cat