Skip to Content
Universitat Autňnoma de Barcelona

Jornada L’haiku en llengua catalana

Ja fa més d’un segle que, gràcies a Josep Carner i Eugeni d’Ors, la literatura catalana va tenir notícia de la forma japonesa de l’haiku, per bé que no va ser fins a uns anys més tard, un cop acabada la primera guerra mundial, que els poetes de casa nostra van començar a emprar-la en la seva pròpia obra seguint una moda originada a França. Foren poetes de l’òrbita avantguardista com Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit o Sebastià Sánchez-Juan els qui més atenció hi dedicaren i més soroll van fer, però també n’hi va haver altres més afins al noucentisme, com ara Alfons Maseras i Josep Maria López-Picó, que hi van mostrar un interès sostingut al llarg de força anys.

Passada la moda inicial, l’haiku va quedar relegat a forma secundària o anecdòtica, sobretot durant els anys quaranta i cinquanta, quan una munió de poetes es va llançar a conrear la tanka a la manera de Carles Riba, que n’havia adaptat la mètrica a Del joc i del foc. Tanmateix, fins i tot en aquesta època alguns poetes com Salvador Espriu , Josep Palau i Fabre o Rosa Leveroni empraren la forma de l’haiku per desenvolupar una obra poètica molt personal.

Més tard, ja als anys vuitanta, obres com els Haikus d’Arinsal d’Agustí Bartra o El soldat rosa de Francesc Prat —que combina prosa i poesia a la manera del gènere japonès del haibun—, van tornar a reivindicar l’interès per la forma de l’haiku, i van obrir una via que ha resultat molt fecunda per als poetes catalans des d’aleshores. Entre els poetes actuals i del passat recent que l’han conreada, trobem els noms de Felícia Fuster, Miquel Martí i Pol, Miquel Desclot, Dolors Miquel, Lluís Urpinell, Jordi Vintró, Iban Leon Llop, J.-M. Sobrer, Carles Duarte, August Bover o Abraham Mohino.

La jornada L’haiku en llengua catalana se celebrarà el 22 de març de 2013 a la seu de Casa Àsia a Barcelona amb l’objectiu de reivindicar l’interès, riquesa i vigència d’una forma poètica sobre la qual es parla massa sovint, potser a causa de la seva brevetat, fent ús de diminutius. Quan un poeta contemporani d’expressió catalana escull l’haiku com a vehicle d’expressió, no ho fa pas per manca d’ambició o d’alè poètic, i pot optar per cercar camins que mai ningú no hagi recorregut abans o bé insistir en els oberts pels autors precedents, ja siguin els japonesos de la tradició original, els poetes autòctons d’orientació avantguardista que hi buscaven un eina per fer saltar la cotilla de la retòrica convencional o altres que han empeltat els seus haikus amb l’esperit de la tanka ribiana. Per analitzar aquest panorama tan complex de l’haiku contemporani en llengua catalana, que no exclou, a priori, cap tema ni tractament, la jornada comptarà amb ponents de prestigi reconegut que hi reflexionaran des dels seus interessos personals, molt variats, i finalitzarà amb un recital d’haikus com a mostra de la vigència que la forma continua tenint ja ben entrat el segle XXI.