Recentment ha mort Kenneth Arrow (1921 – 2017), usualment vist com a economista (tot i que matemàtic de formació); i, de fet, guardonat amb el premi Nobel d'Economia en els anys setanta. Les seves contribucions en el camp de l'economia estricta són generalment considerades com a fonamentals (tot i que les seves connexions familiars en el sector poden restar objectivitat: Arrow era cunyat de Paul Samuelson i oncle de Lawrence Summers!).

 

Però en un punt Arrow és extremadament rellevant també per les ciències polítiques i socials. De fet, Arrow no considerava l'economia com l'àmbit dels negocis particulars, sinó com un espai en què la concurrència de múltiples protagonistes entorn de diversos béns i serveis acabava per generar un cert resultat col·lectiu (un equilibri): ja sigui el preu d'un producte, la cotització d'una empresa, el joc de demanda i oferta o qualsevol altre aspecte. Però si totes aquestes qüestions poden analitzar-se com a resultat de l'agregació de múltiples decisions individuals sobre una llista d'alternatives, aleshores es pot aplicar la mateixa lògica, i el mateix mecanisme d'anàlisi, a les decisions estrictament polítiques.

 

I aquí és on Arrow (en el seu assaig fonamental, Social Choice and Individual Values, del 1951) va intentar connectar el seu mecanisme d'anàlisi de l'equilibri econòmic al funcionament de les democràcies: una democràcia funciona bé si les preferències de la majoria dels ciutadans es transformen en decisions col·lectives. I a quin sistema polític li escau la denominació de "democràcia"? No cal anar gaire lluny per afirmar que un sistema democràtic és aquell que compleixi aquestes condicions:

- No dictadura: les preferències d'un sol individu no poden prevaler sobre les preferències de la resta de la ciutadania.
- Sobirania Individual: cada individu pot ordenar les seves preferències de la manera que vulgui.
- Unanimitat: si, presos d'un en un, tots els individus prefereixen A abans que B, aleshores la preferència del grup també posarà A abans que B
- Exclusió de les alternatives irrellevants: si una de les qüestions sotmeses a la ciutadania desapareix del debat, aleshores l'ordre de preferències entre les altres no es veu modificat.

 

Aquestes condicions garanteixen que una decisió col·lectiva respongui a les preferències de la majoria dels ciutadans, i que respongui a un criteri de racionalitat (és a dir: si A és preferit a B, i B és preferit a C, aleshores cal admetre que A sigui preferit a C). Ara bé, és aquest el cas? I aquí és on Arrow troba que no existeix cap mecanisme institucional de funcionament d'una democràcia que garanteixi aquestes condicions. En el sentit fort de la paraula: si aquests són els requisits d'una decisió democràtica, aleshores l'existència de democràcies és impossible. Justament, el teorema que ha donat notorietat a Arrow porta per nom el "teorema de la impossibilitat".

 

En això Arrow no era completament original: redescobria el que des del segle XVIII es coneix com la paradoxa de Condorcet, un dels autors de l'Enciclopèdia, que trobava que quan es sumaven decisions individuals, la decisió col·lectiva resultant podria no correspondre's a les preferències de la majoria. Però Arrow ho fa en un llenguatge formalitzat i més contundent que les intuïcions de Condorcet.

 

Des d'aleshores, la teoria democràtica ha reforçat considerablement els seus esquemes, per donar resposta a l'argument d'Arrow. En particular, relaxant el requeriment de racionalitat (prenem decisions polítiques basant-nos també en elements simbòlics, sentimentals, personals, etc.), però també afinant l'anàlisi dels mecanismes institucionals, relaxant la rellevància del principi majoritari i subratllant la importància democràtica de mecanismes antimajoritaris (com les constitucions, l'autogovern territorial, el servei públic professional o les garanties per les minories).

 

Però més en general la referència a Arrow hauria de servir també per repensar les fronteres entre disciplines. Entre els que presumeixen de "ser més forts matemàticament" que els altres o els que, simètricament, creuen "ser més progressistes" que els primers, s'ha establert un conjunt de "taules separades" (Gabriel Almond) que qüestiona el principi de la unitat de les ciències socials. I això les afebleix a totes: l'abordatge de les qüestions col·lectives no es pot fer des d'una sola perspectiva. La realitat social és una, i les diferents ciències socials són només punts de vista, perspectives diferents sobre un mateix objecte. En un moment en què es vol repensar l'oferta i l'estructura de les titulacions que ofereix la universitat, no estaria malament recordar-ho.

Joan Botella, Degà

Extret del Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia
Núm. 140 - 17 de març de 2017

Abril 2017 · UAB · Biblioteca de Ciències Socials