Comparar dades entre una publicació antiga i una de nova és interessant i alhora sorprenent. Els temes que s'hi tracten o el llenguatge que s'hi empra ens donen una visió de la diversitat de criteris que s'han utilitzat al llarg del temps. Passa el mateix quan es consulten publicacions de temps enrere: contínuament n'estem determinant els punts de semblança amb el moment actual. En aquesta ocasió El Mirador us proposa fer una petita ullada al fons de publicacions antigues de la Sala de Revistes.

Hi trobareu l'Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona, publicació que s'edita des de 1902, encara que al llarg dels anys ha adoptat diversos títols.
Si examinem el primer número que es va editar i un dels últims (1997), podrem extreure conclusions curioses d'entre algunes de les moltes dades estadístiques que ens aporten.

El 1902 el municipi de Barcelona era més petit que l'actual, ja que Sarrià i Horta encara no s'hi havien annexionat. Això fa que les comparacions sobre el nombre d'habitants no siguin equivalents.

La població de Barcelona el 1902 era de 529.473 habitants, amb una majoria de dones, un 52 %. El 1997, la població quasi s'havia triplicat, 1.508.805 veïns, i les dones són una mica més majoritàries, un 53,27 %.

El 1902 les dades sobre densitat de població eren el contrari de les que hi ha actualment. Així, sabem que cada habitant de Barcelona disposava de 114,2 m2 , que el barri menys poblat era Sant Martí (329 m2/habitant) i que el més poblat (15,4 m2/habitant) era el districte 3, que correspondria al que ara és una part de Ciutat Vella (la Boqueria, la Rambla i la plaça de Catalunya).

El 1997 el barri més poblat és precisament Sant Martí (20.891 habitants/km2) i Ciutat Vella, el segon menys poblat.

Edifici de la Maternitat a Barcelona (1905)

Quant a les dades sobre naixements, el més sorprenent és com es comptabilitzaven. El 1902 hi varen haver 14.623 parts simples, 67 de dobles i un de triple. S'hi especificava, a més a més del sexe, si els nens eren legítims, il·legítims o expòsits. També donaven dades sobre els nascuts morts o els que havien finat al cap de 24 hores de néixer, 1.159 aquell any.

El 1997 ja no es fan distincions de situació legal del nadons de Barcelona, que varen ser 16.154, és a dir, una mica més que el 1902 però per a una població tres vegades més nombrosa. Afortunadament, les dades de mortalitat neonatal són ben diferents: només 23 nens de menys d'un any.

També és curiós comparar el nivell d'instrucció de la població. El 1902, un 32,72 % dels homes i un 50,40 % de les dones eren analfabets. Per contra, el 1997 només ho són un 0,1 % del homes i un 0,4 % de les dones.

La indústria tèxtil era la que donava feina a la majoria de la població de Barcelona el 1902; ara, la part més nombrosa dels barcelonins treballa en els serveis i el comerç.

A la Sala de Revistes de la Biblioteca d'Humanitats també descobrireu Le Tour du Monde, publicació semestral que va editar-se de 1860 a 1902. Tal com s'explica en el primer número, era un diari de viatges adreçat a un públic divers interessat en el tema per motius diversos -científics, culturals o per simple curiositat. El més sorprenent són els motius que tenien els autors dels articles per viatjar.

Al llarg de la col·lecció trobarem articles que relaten viatges arreu del món, des dels més exòtics -Gabon, Laos, Abissínia, Àsia Central, la Polinèsia- fins als que avui en dia es consideren habituals -Espanya, la Toscana o el Marroc.

Naturalment, tant en les descripcions com en la forma d'observar l'entorn es fa palès que és una publicació de començaments de segle. En primer lloc, volem destacar que els autors dels articles publicats viatjaven per motius bastant diferents dels nostres. Ara la indústria del turisme transporta milions de persones anualment. Llavors qui podia apropar-se a altres cultures, excepte alguns pocs aventurers, tenia altres raons. Per exemple, formaven part d'una expedició científica que donava la volta al món, eren militars membres d'un cos expedicionari o es tractava d'un metge invitat pel rei de Marroc a guarir diversos membres de la seva família. Hi trobem qui forma part d'una delegació diplomàtica o un lingüista hongarès interessat a descobrir els lligams entre la seva llengua i els dialectes tàrtars.

 Un altre punt que cal destacar és que Espanya, al llarg del segle passat, era considerada un destí "exòtic" per a la resta dels europeus. Així, en molts números de Le Tour du Monde trobarem extensíssims relats de diverses regions del nostre país, que ens permetran observar com érem i com ens veien els francesos, els anglesos o els alemanys.

Així mateix, volem destacar La Lectura. Revista de Ciencias y Artes, una publicació mensual que va començar amb el segle XX i de la qual tenim exemplars fins a 1913. S'hi tractaven temes d'història, de política i d'actualitat cultural, tant d'Espanya com de la resta del món.

També s'hi poden llegir contes de Santiago Rusiñol -"El hombre de los perros", any 4 (1905), núm. 3, pàg. 713-719-, de Ramón Pérez de Ayala -"La pata de la raposa", any 12 (1912), núm. 2, pàg. 390-397-, o bé articles de Miguel de Unamuno com "El fulanismo", any 3 (1903), núm. 2. Al llarg de la col·lecció s'hi troben diversos relats d'Emilia Pardo Bazán o la publicació d'algunes de les poesies d'Antonio Machado, inèdites fins llavors.

Com ja hem comentat abans, el pas del temps és palès en el tractament que es dóna a alguns temes. Per exemple en un article sobre la delinqüència juvenil s'exposa una de les teories vigents en aquell moment, relacionada amb el determinisme biològic com a causa dels comportaments antisocials. L'autor hi fa certes afirmacions que avui dia ens esgarrifarien. L'article és d'Eugenio Cuello Calón: "El tratamiento actual de la criminalidad", -any 12, núm. 2 (1912), pàg. 1-16. Vegeu-ne un fragment: "Determinados delitos parecen reservados a algunas variedades de anormales; así los histéricos, los epilépticos, los idiotas, los imbéciles cometen especialmente atentados contra la propiedad."

En canvi, altres articles tenen una visió molt actual dels problemes. Per exemple, a "La colonización francesa en Argelia" de Manuel de Ugarte -any 4, núm. 3 (1905), pàg. 150-157- hi trobem una explicació del colonialisme que la majoria subscriuríem sense problemes. Vegeu-ne un fragment: "Para justificar su acción (conquista imperialista de África) los estados europeos arguyen siempre la necesidad (...) de ganar a la civilización millones de hombres primitivos. Todos los conquistadores se han escudado en parecidos razonamientos. (...) Nosotros creemos que la colonización francesa en Argelia está en contradicción con el espíritu democrático del país."

Anales de primera enseñanza, publicada a Madrid a mitjan segle XIX (en tenim les corresponents als anys 1860 i 1861), és una de les revistes que millor ens permet fer-nos una idea del poc o molt que ha evolucionat el món de l'educació al nostre país. Juntament amb temes tan actuals com les reivindicacions econòmiques dels mestres o la importància de la gimnàstica, hi trobem articles com "Premio a la virtud" o una crònica sobre l'ensenyament a la Xina que són per a sucar-hi pa.

L'antecedent literari dels fulletons televisius moderns és, sens dubte, el fulletó. La petite illustration, publicada a París en la segona dècada del segle XX, ens ofereix novel·les per episodis, il·lustrades amb dibuixos inefables. Una altra publicació que ofereix una col·lecció important de contes d'autors ja consagrats de la literatura universal traduïts al castellà és: Novelas y cuentos: revista literaria (Madrid, 1928)

Finalment, per si us animeu a consultar el nostre fons més antic, una recomanació importantíssima: tracteu amb molta cura aquestes revistes, són exemplars delicats i valuosos pels anys que tenen