Actualment es commemora el 200 aniversari de la mort de Luigi Boccherini, músic nascut a Lucca (la Toscana) però que va residir a Espanya 37 dels 62 anys que va viure. La major part de les obres que es coneixen d’aquest músic, que són unes 390, foren creades al nostre país. Boccherini va ser un músic de l’Antic Règim i va fer la seva carrera al servei de diversos mecenes, que en aquell moment només podien ser aristòcrates adinerats. Fill d’un contrabaixista de l’orquestra palatina de Lucca, de ben jove començà a treballar en el camp musical. Trobem notícies seves als registres de Lucca del 1751, com a integrant d’un cor de la seva ciutat natal: amb 8 anys era una de les veus de soprano del cor, i el seu germà Giovanni Gastone, que en tenia 9, una de les de contralt. Més tard, al final de la dècada dels cinquanta, trobem referències del pare de Luigi, Leopoldo Boccherini, i de tres dels seus fills, dos músics i una noia ballarina, Maria Esther, a Viena. Durant anys, als estius la família viatjava a la capital austríaca per treballar en diversos teatres i a la cort dels Habsburg. Si voleu saber-ne més detalls, podeu consultar l’interessant article de Daniel Heartz “The yong Boccherini: Lucca, Vienna and the electorals courts” publicat a The journal of Musicology, vol. 13, n. 1 (1999). L’any 1765 Luigi Boccherini va intentar guanyar-se la vida com a músic professional, però sense dependre d’una elit. A Milà, amb el violinista Filippo Manfredi i dos companys més, va formar un quartet de corda que feia concerts en què el públic havia de pagar l’entrada. L’experiència no va ser gaire reeixida; de fet, és l’única ocasió en que ho va intentar: llevat d’aquesta vegada, sempre va buscar l’aixopluc d’un mecenes. Decidí retornar a Lucca, al domicili familiar, on el desembre de 1765 va estrenar la seva primera obra important, Simfonia en re major, per la qual va cobrar 44 lires. Sembla que va agradar molt. A la mort de Leopoldo Boccherini, l’agost de 1766, Luigi, de 23 anys, decideix marxar a França amb el milanès Filippo Manfredi. Allà va viure uns quants mesos i es va relacionar amb els ambients musicals de la capital francesa. Va aconseguir allotjar-se al palau del baró de Bagge, compositor mediocre i violinista pèssim, però un home clau al món musical de París. Gràcies a ell va conèixer Madame Brillon, una dama rica que tocava diversos instruments, entre els quals el pianoforte, i que rebia al seu saló els músics més prestigiosos del moment. Boccherini li dedicà l’Opus 3 de sis sonates per a piano i violí el 1768. Aquest tema ha estat àmpliament estudiat per Bruce Gustafson a l’article “Madame Brillon et son salon”, publicat a la Revue de Musicologie, tom 85, n. 2 (1999). Mitjançant Bagge i Brillon entrà en contacte amb alguns editors. Un d’aquests, Vernier, va publicar moltes de les seves obres, com ara el seu famós Minuet —que és el cinquè quintet de l’Opus 11— que per un error tipogràfic es va editar com a Opus 13 i amb aquest títol se l’ha conegut durant dècades. Però no avancem esdeveniments, perquè aquesta obra la va compondre uns tres anys més tard, quan ja estava al servei del germà petit del rei d’Espanya, Carles III. La raó per la qual es va traslladar al nostre país no està gaire clara. D’una banda, alguns opinen que l’ambaixador espanyol a França, Joaquín Atanasio Pignatelli, comte de Fuentes, convidat assidu dels salons de Bagge i Madame Brillon, animà Manfredi i Boccherini a viatjar a Madrid, on els músics italians eren molt apreciats. D’altra banda, hi ha qui diu que a París Luigi va conèixer la cantant romana Clementina Pellicia, de la qual s’enamorà, i que seguint-la arribà a Espanya. El que sí que està documentat és que el 1768 tots dos treballen a la companyia Reales Sitios, que dirigeix el bolonyès Luigi Marescaldi, a Aranjuez, en la representació de l’òpera La Almería. El músic italià ja no va sortir mai més del nostre país, on casar-se amb Clementina l’any següent, hi van néixer els seus sis fills i hi visqué fins a la seva mort. L’any 1770 Manfredi i Boccherini foren contractats per l’infant Lluís de Borbó, l’un com a violinista i l’altre com a violoncel•lista i compositor. A partir d’aquell moment les creacions del músic de Lucca eren propietat del seu patró, però aquest, que era un home bondadós, sempre li va permetre publicar-les a l’estranger. El 1776 l’infant Lluís es va casar amb Maria Teresa Vallabriga, una dona molt més jove que ell. Aquest matrimoni creava conflictes d’ordre dinàstic, per la qual cosa Carles III obligà al seu germà a contraure un matrimoni morganàtic. Entre altres moltes limitacions, impedí a la parella residir a la Cort, fet que ocasionà que Boccherini i el seu patró visquessin durant uns quants anys a Arenas de San Pedro (Àvila). Quadre de Goya realitzat a Arenas de San Pedro, on es veu una escena familiar de l’infant Lluís de Borbó amb la seva família. Dret, amb lliurea vermella i de perfil (tercer personatge de la dreta), hi ha Luigi Boccherini. Pensem que és ell per l’extraordinària semblança amb el retrat de Pompeo Batoni. Hi ha estudiosos que opinen que Boccherini és el primer de la dreta, però a nosaltres ens sembla més creïble la interpretació d’altres experts, que creuen que aquest home és Filippo Manfredi. Goya el devia haver representat així, mig de gairell, perquè havia anunciat al seu patró la intenció d’abandonar el seu servei i tornar a Itàlia.

Fins a la mort de l’infant Lluís, el 1785, Luigi treballà per a ell. Artísticament varen ser anys fecunds, en què va compondre moltes obres, unes 200. Com és natural, adaptava les creacions als gustos i a les possibilitats de l’orquestra del mecenes. Així, per exemple, va compondre L’uccelliera, Opus 11, n. 6, una música descriptiva que evocava el cant dels ocells i on se sentien les trompes d’una jornada de caça, entreteniment al qual l’infant era molt afeccionat. Si en voleu més informació, podeu consultar l’article de Jaime Tortellà “Música descriptiva o argumental en el catálogo de Luigi Boccherini” a Nassarre, vol. 20 (2004). Tanmateix, en analitzar la seva carrera, veiem que en algunes obres que componia apareixien parts per a contrabaix, amb la indicació que podien ser eliminades, com per exemple en el 6 Divertimenti de l’Opus 16 (1773). Cal remarcar que l’infant Lluís no tenia contrabaix a la seva orquestra ni tampoc flautista, aspecte que tenia en compte Boccherini a l’hora de compondre. A la Revista de musicología, al vol. 23, n. 2 (2000), Xosé Crisanto Gándara ho explica profusament a l’article “Algunos aspectos sobre el contrabajo en la música de Luigi Boccherini” Home metòdic, Boccherini copiava les seves obres abans d’enviar-les a l’editor. Les seves opus estan formades generalment per sis obres. Acostumava a produir unes 18 peces cada any, és a dir, tres opus, tal com ell mateix explicava en una carta a un editor. Treballava de forma regular, encara que al llarg de la seva vida va patir quatre crisis de creació: els anys 1777, 1785, 1791 i 1803, ocasionades per conflictes del seu patró o desgràcies familiars. Si us interessa el tema i voleu ampliar coneixements, consulteu l’article de Jaime Tortellà “Boccherini, su tercera crisis de creación y el conde de Aranda: una hipótesis explicativa”, a Nassarre, vol. 14, n. 2 (1998). 1785 és un any fatídic per a Boccherini, ja que a l’abril mor la seva dona, Clementina, i a l’agost l’infant Lluís de Borbó. El músic es queda sense feina, vidu i al càrrec de sis fills petits. Al setembre ja és a Madrid, on demana una pensió a Carles III, el qual li concedeix una paga vitalícia de 12.000 rals anuals, i on busca nous patrons. Uns quants mesos més tard, vivint de nou a Madrid, és contractat pels comtes ducs de Benavente-Osuna com a director de la seva orquestra. La duquessa era una dama il•lustrada, que protegia diversos artistes com Goya i Haydn. Boccherini escriví per a ella, entre altres obres, el sis quintets de l’Opus 36 i la seva única òpera, Clementina. Una mica mes tard també començà a treballar pel rei Frederic Guillem II de Prússia. Per a comprendre la forma de treballar del músic, relatem una anècdota. La primera obra que envià al rei fou un quintet escrit per a l’infant Lluís, però en el qual canvià la versió del segon violoncel per la de contrabaix, atès que l’orquestra prussiana sí que disposava d’un virtuós d’aquest instrument. Durant més d’una dècada, Boccherini gaudí de la protecció d’aquests dos patrons, fins que el 1797 es quedà de nou sense protectors: el rei de Prússia va morir aquell any i un temps més tard els Benavente-Osuna partiren a Viena com a ambaixadors. D’aquest fet neix la llegenda de la pobresa del músic, circumstància totalment errònia que ha estudiat a fons Jaime Tortellà a l’article “El caso de Luigi Boccherini cerca del Banco de San Carlos”, a la Revista de musicología, vol. 21, n. 2 (1998). Tanmateix, si s’analitzen els diversos testaments del músic, tal com ha fet un descendent seu a Revista de musicología, vol. 22, n. 2 (1999), veurem que, quan es va casar de nou, el capital de què disposava —uns 75.000 rals— el convertia en un home benestant. I si som més curiosos, també podem resseguir els seus canvis de domicili a Madrid, que ens permeten de comprovar que sempre va residir en habitatges sumptuosos. Els últims trasllats varen ser motivats per qüestions familiars —segon casament i mort de les seves quatre filles— i no per la manca de diners. Consulteu a Revista de musicología, vol. 24, n. 1/2 (2001), l’article “Las viviendas madrileñas de Luigi Boccherini”. Tanmateix, per bé que va perdre els importants mecenes que tenia, no deixava d’acceptar nous encàrrecs, encara que no fossin de personatges tan importants. Per exemple, el català Borja de Riquer, marquès de Benavent, li demanà obres amb la condició que fossin per a guitarra. Per la semblança entre el seu títol i el del seu anterior patró —comte de Benavente— durant molt temps s’ha confós l’un amb l’altre. Avui dia no hi ha dubte que la Simfonia concertant per a guitarra i orquestra i els dotze quintets per al mateix instrument varen ser compostos per a un noble barceloní, el títol del qual provenia de Benavent de Segrià (Lleida). Si en voleu saber més coses, llegiu l’article “El marqués de Benavent, el aristócrata que encargó a Luigi Boccherini los quintetos con guitarra”, de Josep Maria Mangano, a Revista de musicología, vol. 26, n. 2 (2003). Abans de morir, el músic va ser el responsable de les vetllades musicals a casa de Lucien Bonaparte, germà petit de l’emperador de França, que va ser ambaixador a Madrid del 1800 al 1801. Gustos i opinions personals a part, Luigi Boccherini és el mestre indiscutible dels quintets de corda —dos violins, dos violoncels i una viola—, dels quals en va compondre 124 al llarg de la seva vida: només Haydn li podria discutir aquest lideratge.