Si voleu fer un viatge a un lloc determinat o bé per alguna raó sentimental -- els vostres pares o els vostres avis són fills de certa regió -- us agradaria obtenir informació sobre aquesta zona, us proposem aprofitar el fons bibliogràfic de la Sala de Revistes. Dins la secció Monografies regionals (topogràfic 90/...) hi trobareu publicacions periòdiques que ens parlen de regions, comarques, ciutats, etc. des de diferents vessants com ara la literatura, la història, la geografia, l'art, etc. 

Ilerda. Tal com el títol indica, en aquesta publicació trobareu estudis relacionats amb les terres lleidatanes. La revista va néixer l'any 1943 i encara es continua publicant.
Donada l'època en què va aparèixer, poc temps després de finalitzada la Guerra Civil espanyola, en el primer número hi ha una frase que volem destacar i que ens indica per on anava llavors el món cultural. 

"[...]El Señor, que da la Sabiduría y de cuya boca surgen la Discreción y Ciencia, haga de sus páginas lumbre de resplandor inextinguible, y no permita que la mano del hombre la deponga del áureo candelabro para ocultarla debajo el celemín."

També conté articles curiosos i/o interessants com el del doctor Pius Font i Quer "Los estudios botánicos en la provincia de Lérida", en el vol. 1 (1943), pàgs. 216-273. Hi explica que van ser els Salvador, una família de botànics catalans, els primers que van aportar dades sobre la flora. Estem parlant de Joan Salvador, nat a Calella el 1598, el seu fill Jaume Salvador i Pedrol i el seu nét Joan Salvador i Riera.

En l'article de Francesc Martí Solana "Crònica d'un presoner dels francesos (1810-1814)" en el núm. 52 (1998), pàgs. 75-83, s'explica un curiós viatge per terres de Lleida, Aragó, Navarra, País Basc i alguns llocs de França. No va ser un viatge de plaer el que va fer en Joaquín Broto l'any 1810 quan el 23 d'abril essent soldat a les ordres del general O'Donell fou presoner dels francesos, però tanmateix, durant quatre anys va fer 2.460 km des de Lleida fins a Cherboug, passant per Almacelles, Saragossa, Tudela, Baiona, Llemotges i Burdeus.

I per als qui aneu a Menorca: ¿Viajó lady Hamilton, esposa del embajador británico ante el rey de Nápoles, a Menorca a bordo del buque insignia de su amante lord Nelson?
Trobareu la resposta a la Revista de Menorca de l'any 1995, publicació fundada el 1888, en l'article de Micaela Mata."El corsario menorquín Lady Hamilton", pàgs. 241-245.

Ara fa dos segles a l'illa de Menorca era habitual la pràctica corsària: era una empresa molt lucrativa i durant la dominació anglesa, el 1789, es van atorgar molts permisos als illencs per a poder-s'hi dedicar. Aquests van posar noms anglesos a les naus i així, el 1799, en batejaren una amb el nom Lord Nelson, en honor a l'almirall anglès quan aquest va arribar a Maó. També en van batejar una altra amb el nom Lady Hamilton. No existeixen documents que provin que Lady Hamilton va ser a Maó, però si van posar el seu nom a una barca vol dir que els illencs la coneixien. El que sí és cert és que totes dues barques van estar amarrades juntes al port de Maó.

Ausa, publicació editada a Vic des de 1952 el títol de la qual és l'antic topònim de la localitat en temps dels romans. 

La plaça Major de Vic, la que tot sovint surt al televisor com a teló de fons quan l'Alfred Rodríguez Picó o el Tomàs Molina fan les prediccions meteorològiques, es va començar a configurar al segle X, però no fou fins al segle XVII que la plaça va prendre definitivament característiques urbanes. Si voleu saber més dades d'aquesta plaça porticada consulteu el vol. 14 (1990), pàgs. 163-180.

Per als apassionats del modernisme, al tom 7(1972), pàgs. 20-24 hi ha un article sobre l'impacte que va tenir aquest moviment artístic en l'arquitectura de Vic. 

Estudis castellonencs, publicació de la Diputació Provincial de Castelló, va començar el 1983. Morella i Benicàssim són centres d'interès turístic de la zona i molta gent acostuma a visitar-los. A les pàgines d'aquesta publicació trobareu articles que us en poden aportar dades d'interès. Com per exemple:
Manuel Salvador Gaspar, "El castillo de Morella. Datos de su evolución", vol. 7 (1996/1997), pàgs. 667-696. Si llegiu aquest article sabreu que el castell és d'origen mulsumà, i que va començar a construir-se a principis del segle IX o en els primers anys del regnat d'Abderraman III. Blasco de Morella la conquerí i fou senyor de la plaça fins a la seva mort, després passà a mans del rei Jaume I d'Aragó. En l'article s'expliquen amb detall les modificacions que es van fer al castell al llarg dels segles.

En l'article de Ramón Rodríguez Culebras "El templo de Benicasim y su decoración pictórica", vol. 2 (1984/1985), pàgs. 399-437, descobrim que aquesta església fou construïda gràcies a les gestions i a la contribució econòmica del mecenes Francisco Pérez Bayer, poliglota afí a la cort de Carles III. L'any 1796 sol·licità permís al bisbe de Tarragona per alçar el temple en el poble que fins llavors només tenia trenta cases. Igualment hi podeu trobar altres informacions curioses.

 La zona dels Pirineus francesos que confina amb Aragó i Navarra també rep la visita de molts viatgers catalans. La Revue de Pau et du Béarn, iniciada l'any 1973 i que és la continuació del Bulletin de la Societé de Sciences, Lettres et Arts de Pau, ofereix estudis interessants de la regió. Pel sol fet de ser un territori confinat amb Espanya força articles tracten diversos temes relacionats amb el nostre país. També hi ha molts estudis sobre el personatge més il·lustre de la regió: Enric IV de França, fill de Juana d'Albret i Antonio de Borbón, és, per via materna, rei de Navarra, quan la desaparició de l'últim monarca de la casa de Valois li permet arribar al tron de França. Va haver de renunciar a la fe calvinista per poder regnar i es va fer famosa la seva frase "París bien vale una misa". 

En el número 24 (1997), pàgs. 57-68, apareix l'article "L'ancienne maison d'Albret, berceau de la première grammaire espagnole editée en Angletèrre au XVI siècle", d'Ambrosio López Fernández. Tot un seguit de curioses coincidències fa que una gramàtica espanyola concebuda per als francesos es publiqui a Oxford. El seu autor, Antonio Corro, un protestant que va haver de fugir de la seva molt catòlica pàtria per refugiar-se a Ginebra, és recomanat per Calvino a Juana d'Albret, la mare del futur Enric IV de França, com a professor d'espanyol del llavors príncep.

Per a les seves classes elabora un text que esdevindrà la setena gramàtica d'espanyol publicada a tot el món i que, per avatars dels interessos polítics, haurà de publicar-se a l'Anglaterra d'Isabel II, car en aquell temps Enric IV abraçà la fe catòlica.

I per als qui decideixin viatjar per terres de Castella, per exemple a León, potser us interessi saber que va existir un monestir cistercenc femení, el de San Guillermo de Villabuena, que va durar tres segles. En l'article de Fr. M. Damián Yáñez Neira. "El monasterio de Villabuena, fundación de una santa reina" a la revista Archivos leoneses, vol. 60, núm. 79/80 (1986), pàgs. 249-278, llegim que la fundadora del monestir va ser la reina Teresa de León, filla de Sancho I de Portugal i de Dulce o Aldonza de Aragón. Va néixer cap a l'any 1175, es va veure obligada a casar-se el 15 de febrer de 1191 amb el rei de León Alfonso IX i va tenir tres fills: Sancha, Fernando i Dulce. Es va separar del seu marit el 1196. Retirada al palau reial de Villabuena del Bierzo fundà el monestir de Villabuena (aproximadament l'any 1230). Sembla que tant la reina Teresa com les seves dues filles van ingressar en el convent . 

El monestir de San Miguel de las Dueñas i el de San Guillermo de Villabuena estaven a prop. Per qüestions polítiques i econòmiques totes les monges del monestir de San Miguel van ser traslladades al de Villabuena i uns anys més tard es va decidir traslladar totes les monges de Villabuena a San Miguel, però aquesta vegada les monges es van revoltar i es negaren a abandonar el convent "Muchos disgustos y escándalos acarreó esta traslación [...] De aquí resultaba que con haber desde S. Miguel a Villabuena más de tres leguas, se escapaban algunas allà, sin poder contenerlas, tanto menos cuanto entonces la clausura no era rigurosa como ahora". Al final van acabar traslladant-s'hi totes les monges menys una: "[...] Felipe II [...] dictó una provisión real para el corregidor de Ponferrada, a fin de llevar a San Miguel a aquella monja díscola que se hacía sorda a las órdenes de sus superiores. El corregidor y sus acompañantes se presentaron en Villabuena, penetraron en el monasterio, comenzaron a registrar por todos los rincones, y allí no aparecía nadie. Al fin, tuvieron una ocurrencia, asomarse a la boca de una cuba, y allí la encontraron." I d'aquesta manera acabà el monestir de San Guillermo de Villabuena.

I per què no? un itinerari diferent, per exemple, el que ens proposa la revista Cuenca, núm.33 (1989) en l'article de Carlos de la Rica "Al filo de la Manchuela", pàgs. 129-133. Aquest article ens convida a anar a Montilla del Plancar i veure l'obra de l'escultor Navarro Gabaldón, continuar per Campillo de Altobuey i acabar a Almodóvar del Pinar.