L'estudi del ritual en la cultura dels jueus sefardites de l'antic Imperi Otomà m'ha permès de començar a establir hipotètiques relacions entre el ritual i la percepció de la realitat. Si assumim que l'ordre que trobem a la realitat ens ve donat per patrons simbòlics de classificació transmesos per la cultura, no és descabdellat pensar que existeixen mecanismes humans destinats a garantir la integritat d'aquests esquemes de percepció, sense els quals el nostre contacte amb la realitat ens semblaria un caos absolut. L'existència d'aquests mecanismes ha sigut posada de manifest per Mary Douglas a la seua obra Purity and Danger, a la qual postula que la noció d'impuresa és una manera de protegir un sistema simbòlic.

Tot i que la impuresa té una gran importància en la cultura sefardita otomana, al meu treball he intentat sobretot posar de manifest la relació entre dos conjunts de rituals i dues categoritzacions jueves fonamentals: Per una banda, els rituals vinculats a la mort i la dicotomia que separa els vius i els morts en dos nivells d'existència radicalment diferents. Aquesta dicotomia entra en conflicte amb les característiques de les ànimes, que es projecten a l'entorn físic dels individus fins i tot després de la mort. Així, tots els rituals vinculats a la mort cobren sentit quan s'interpreten com a intents de reconciliar aquesta contradicció. Per altra banda, els rituals associats a la fecunditat intenten al seu torn lluitar contra una altra contradicció:
la que defineix la feminitat en base la concepció, quan la realitat empírica és que no totes les dones engendren fills.

El ritual apareixeria així com un complex sistema destinat a mantenir l'ordre de les estructures simbòliques. Tanmateix, hi ha certs rituals, particularment els rituals terapèutics, que funcionen de manera totalment oposada: les pràctiques mèdiques sefardites, entre les quals cal destacar la cerradura, es basen en l'aproximació controlada del malalt a unes condicions de desordre simbòlic. Aquests rituals, lluny de mantenir les fronteres entre les categories, les ultrapassen, i és en el fet de creuar aquestes fronteres simbòliques on es troba el poder terapèutic de la pràctica. La medicina sefardita aporta així dades empíriques que confirmen i completen les idees de Victor Turner i de Douglas a propòsit del poder contingut a les zones liminars, a la perifèria del sistema.

Es tracte de mantenir-lo o de trencar-lo de manera controlada, aquest ordre simbòlic, gràcies al qual la realitat ens resulta tolerable, es troba íntimament vinculat al ritual. Aquesta perspectiva podria ajudar a entendre tant el ritual com a fenomen, com la importància de les matrius simbòliques de percepció de la realitat en les societats humanes.