| Fecha: |
2013 |
| Resumen: |
El artículo propone explorar el sentido político de la Alianza bolivariana fundada por Venezuela y Cuba en 2004 (con Bolivia, Ecuador y Nicaragua como otros miembros importantes) mediante el estudio de sus condiciones sociohistóricas de emergencia y de difusión. Tomando el ALBA como proyecto de gobernabilidad y por lo tanto discurso de los actores revolucionarios (aún vivos) que pretenden ocupar el poder de Estado desde la revolución cubana, se establece la genealogía de sus evoluciones en los ámbitos estratégicos -vía armada, proceso chileno, crisis nicaraguense-, antes de ver cómo se materializa semejante equilibrio entre violencia y ideología en el marco de la crisis política venezolana de la cual surge el Gobierno de Chavez. Depositarias legítimas de las herencias de las luchas pasadas, las elites neo-bolivarianas logran promover un pueblo unido en la medida que son a la vez democráticas y víctimas del imperialismo (golpes fallidos, desestabilizaciones mediaticas. . . ). En este contexto, sus programas de cooperación de rasgos humanitarios y energéticos se interpretan como una manera de saldar una deuda social y a la vez de condicionar la participación protagónica (democrática) a la disciplina antiimperialista. Universalizando la lucha, universalizan los conflictos locales. Ni verdaderamente proletarias ni absolutamente poderosas, cerebros estatales en cuerpos populares, son ellos el pueblo nuestro-americano: producen un sentido de pertencia a través de sus propias circulaciones, volviéndose sujetos de su propia Historia. |
| Resumen: |
L'article proposa explorar el sentit polític de l'Aliança Bolivariana fundada per Veneçuela i Cuba en 2004 (amb Bolívia, Equador i Nicaragua com altres membres importants) mitjançant l'estudi de les seves condicions sociohistòriques d'emergència i de difusió. Prenent l'ALBA com a projecte de governabilitat i per tant discurs dels actors revolucionaris (encara vius) que pretenen ocupar el poder d'Estat des de la revolució cubana, s'estableix la genealogia de les seves evolucions en els àmbits estratègics-via armada, procés xilè, crisi nicaragüenca-, abans de veure com es materialitza semblant equilibri entre violència i ideologia en el marc de la crisi política veneçolana de la qual sorgeix el Govern de Chavez. Dipositàries legítimes de les herències de les lluites passades, les elits neo-bolivarianes aconsegueixen promoure un poble unit en la mesura que són alhora democràtiques i víctimes de l'imperialisme (cops fallits, desestabilitzacions mediàtiques . . . ). En aquest context, els seus programes de cooperació de trets humanitaris i energètics s'interpreten com una manera de saldar un deute social i alhora de condicionar la participació protagonista (democràtica) a la disciplina antiimperialista. Universalitzant la lluita, s'universalitzen els conflictes locals. Ni veritablement proletàries ni absolutament poderoses, cervells estatals en cossos populars, són ells el poble nostre-americà: produeixen un sentit de pertanyia a través de les seves pròpies circulacions, tornant-se subjectes de la seva pròpia Història. |
| Resumen: |
This article proposes to explore the political sense of the Alianza Bolivariana founded by Venezuela and Cuba in 2004 (with Bolivia, Ecuador, Nicaragua as someother important members) by the study of its socio-historical conditions of outbreak and spread. Taking the ALBA as a project of governance and therefore as a discourse hold by the revolutionary actors (still alive), who try to have the power of the State from the Cuban revolution, the genealogy of his evolutions in strategical areas -armed way, Chilean process, Nicaraguan crisis- is established, before seeing how this balance between violence and ideology materializes, in the frame of the Venezuelan political crisis from which the government of Chavez arises. As legitimate depositories of the inheritance of past struggles, the neo-bolivarian elites manage to promote an united people as far as they are at the same time democratic and imperialism victims (unsuccessful coups d'état, destabilizations by the media . . . ). In this context, their cooperation programs, with humanitarian and energetic features, are seen as a way to pay a social debt, and simultaneously to subordinate the protagonist (and democratic) participation to the anti-imperialist discipline. By universalizing the fight, they universalize the conflicts in the local level. Neither really proletary nor absolutely powerful, state brains in popular bodies, they are the real our-american people: they make a sense of belonging through by their own circulations, becoming subjects of their own history. |
| Derechos: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, fins i tot amb finalitats comercials, sempre i quan es reconegui l'autoria de l'obra original.  |
| Lengua: |
Castellà |
| Documento: |
Article ; recerca ; Versió publicada |
| Publicado en: |
Rúbrica contemporánea, Vol. 2, Núm. 3 (2013) , p. 47-66, ISSN 2014-5748 |
visitante ::
identificación
