L'espondilolistesi en el mielomeningocele: estudi de prevalença i factors determinants
Toneu Domínguez, Natàlia
Cuxart, Ampar, dir.
Armengol Carrasco, Manuel, dir.
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Cirurgia

Publicación: [Barcelona] : Universitat Autònoma de Barcelona, 2016
Descripción: 1 recurs electrònic (170 p.)
Resumen: L'espondilolistesi en el mielomeningocele (10C) ha estat poc estudiada. La bibliografia només recull un article, al Journal of Pediatrics Orthopaedics l'any 1994 de Stanitski, que mostra una prevalença d'espondilolistesi (SPL) similar a la població general. Es creu que el defecte de l'arc posterior en el 10C proporciona les condicions necessàries pel desenvolupament de l'espondilolistesi amb una freqüència superior a la població general. Per aquest motiu es planteja un estudi que constati la seva prevalença i els factors que la predisposen en la població amb 10C de la Unitat d'Espina Bífida de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. METODOLOGIA: Es tracta d'un estudi observacional transversal de 195 pacients amb 10C. S'exclouen altres tipus de disrafisme, els menors de 10 anys, els que no disposin de Rx adequada per valorar els paràmetres raquipelvians, els que tenen escoliosi severa que no permet la valoració de la zona i els intervinguts de raquis. Es valora la incidència pelviana (PI), el pendent sacre (SS), la lordosi lumbar (LL) i la inclinació pelviana (PT) juntament a les ratios derivades i variables clíniques extretes de qüestionari de recollida com ara són: sexe, nivell de raquisquisi, lesió neurològica sobreafegida, flexe de maluc, flexe de genoll, escoliosi, escala de Hoffer, nivell funcional i marxa. RESULTATS: es van analitzar 195 subjeces afectes de 10C amb una distribució per sexes de 55% homes i 45% dones, i una mitjana d'edat de 27,7 anys (10-61). El 87,2% de la mostra presentaven hidrocefàlia, sent derivada en el 82% dels casos. El 19,48% dels pacients presenten una lesió neurològica associada, sent la patologia més freqüentment recollida la siringomièlia. Referent a la marxa, el 69,8% eren deambulants comunitaris mentre que el 30,2% es desplaçaven en cadira de rodes. La mitjana d'adquisició de la marxa va ser de 33 mesos (12-144); la pèrdua de nivell funcional es constata en el 28,96%. El 78% dels pacients tenen el nivell de raquisquisi a L3L4L5. La prevalença d'espondilolistesi en el mielomenigocele és del 20%, sent significativament diferent de la població general (p 0,001), en el 100% dels casos es localitza a L5S1 i és de baix grau. La mitjana de lliscament d'SPL és de 17,8% +/-6. A les variables clíniques només es constata significació estadística amb la variable marxa (p=0. 030). Les mitjanes dels paràmetres raquipelvians són PI 63,92º+/-19,8º, PT (sedestació; bipedestació) 33+/-30; 52+/-17, SS (sedestació; bipedestació) 33+/-30; 10+/-18, LL (sedestació; bipedestació) 37+/-15,5; 59+/-20. Existeix significació estadística de LL amb SPL (p=0. 013) i una tendència a la significació estadística de SS amb SPL (p=0,056). Analitzant el grup que camina, s'evidencia que els valors de LL i SS són significativament superiors (p=0,001 i p=0,003) en els subjectes amb SPL. CONCLUSIONS: la prevalença d'espondilolistesi és del 20% en la població de mielomeningoceles estudiada i es relaciona amb la capacitat de marxa i un augment de la lordosi lumbar (LL) i el pendent sacre (SS).
Resumen: L'espondilolistesi en el mielomeningocele (MMC) ha estat poc estudiada. La bibliografia només recull un article, al Journal of Pediatrics Orthopaedics l'any 1994 de Stanitski, que mostra una prevalença d'espondilolistesi (SPL) similar a la població general. Es creu que el defecte de l'arc posterior en el MMC proporciona les condicions necessàries pel desenvolupament de l'espondilolistesi amb una freqüència superior a la població general. Per aquest motiu es planteja un estudi que constati la seva prevalença i els factors que la predisposen en la població amb MMC de la Unitat d'Espina Bífida de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. METODOLOGIA: Es tracta d'un estudi observacional transversal de 195 pacients amb MMC. S'exclouen altres tipus de disrafisme, els menors de 10 anys, els que no disposin de Rx adequada per valorar els paràmetres raquipelvians, els que tenen escoliosi severa que no permet la valoració de la zona i els intervinguts de raquis. Es valora la incidència pelviana (PI), el pendent sacre (SS), la lordosi lumbar (LL) i la inclinació pelviana (PT) juntament a les ratios derivades i variables clíniques extretes de qüestionari de recollida com ara són: sexe, nivell de raquisquisi, lesió neurològica sobreafegida, flexe de maluc, flexe de genoll, escoliosi, escala de Hoffer, nivell funcional i marxa. RESULTATS: es van analitzar 195 subjeces afectes de MMC amb una distribució per sexes de 55% homes i 45% dones, i una mitjana d'edat de 27,7 anys (10-61). El 87,2% de la mostra presentaven hidrocefàlia, sent derivada en el 82% dels casos. El 19,48% dels pacients presenten una lesió neurològica associada, sent la patologia més freqüentment recollida la siringomièlia. Referent a la marxa, el 69,8% eren deambulants comunitaris mentre que el 30,2% es desplaçaven en cadira de rodes. La mitjana d'adquisició de la marxa va ser de 33 mesos (12-144); la pèrdua de nivell funcional es constata en el 28,96%. El 78% dels pacients tenen el nivell de raquisquisi a L3L4L5. La prevalença d'espondilolistesi en el mielomenigocele és del 20%, sent significativament diferent de la població general (p 0,001), en el 100% dels casos es localitza a L5S1 i és de baix grau. La mitjana de lliscament d'SPL és de 17,8% +/-6. A les variables clíniques només es constata significació estadística amb la variable marxa (p=0. 030). Les mitjanes dels paràmetres raquipelvians són PI 63,92º+/-19,8º, PT (sedestació; bipedestació) 33+/-30; 52+/-17, SS (sedestació; bipedestació) 33+/-30; 10+/-18, LL (sedestació; bipedestació) 37+/-15,5; 59+/-20. Existeix significació estadística de LL amb SPL (p=0. 013) i una tendència a la significació estadística de SS amb SPL (p=0,056). Analitzant el grup que camina, s'evidencia que els valors de LL i SS són significativament superiors (p=0,001 i p=0,003) en els subjectes amb SPL. CONCLUSIONS: la prevalença d'espondilolistesi és del 20% en la població de mielomeningoceles estudiada i es relaciona amb la capacitat de marxa i un augment de la lordosi lumbar (LL) i el pendent sacre (SS).
Nota: Tesi doctoral - Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Cirurgia, 2016
Derechos: L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons Creative Commons
Lengua: Català
Documento: Tesi doctoral ; Versió publicada
Materia: Espondilolistesi
ISBN: 9788449066214

Adreça alternativa: https://hdl.handle.net/10803/396185


171 p, 2.6 MB

El registro aparece en las colecciones:
Documentos de investigación > Tesis doctorales

 Registro creado el 2017-01-16, última modificación el 2022-06-09



   Favorit i Compartir