Per citar aquest document: http://ddd.uab.cat/record/38438
L'Article personal en català : marca d'oralitat en l'escriptura / Eusebi Coromina i Pou ; Directora: Dra. M. Margarida Bassols
Coromina i Pou, Eusebi
Bassols i Puig, M. Margarida, dir. (Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Filologia Catalana)

Publicació: Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2001
Resum: Des dels orígens de la llengua, el català ha utilitzat una partícula o article que s'anteposa sistemàticament als noms propis de persona (noms de pila, cognoms i sobrenoms), especialment en les manifestacions lingüístiques orals espontànies. Aquesta partícula o article personal adopta en els inicis les formes en (masculí) i na (femení), provinents dels mots del llatí vulgar DOMINE i DOMINA, i, fins al segle xv, constitueix un tractament de respecte o de cortesia. que precedeix el nom de les persones de tots els estaments socials. Ho testimonien els textos literaris, espistolars, administratius o historiogràfics estudiats i les declaracions processals del XIII al XVII, les quals reflecteixen, encara que parcialment, la llengua espontània o no formal que utilitzaven els declarants en un judici oral. A partir del XV perd el valor de tractament respectuós (primer, en la llengua parlada) i esdevé un mer presentador dels noms propis de persona, tal com s'utilitza avui. Si bé les formes originàries s'han conservat en el balear, a la resta del domini lingüístic l'article personal ha adoptat altres formes o combinacions: en i la, el i la o lo i la, segurament per analogia amb l'article definit. L'ús d'aquest article no té repercussions sintàctiques en català. A diferència de l'article definit, el personal esdevé sintàcticament redundant, expletiu; resulta un apèndix o una mera marca de nom propi de persona, que, d'altra banda, no es fa present en tots els contextos lingüístics. Efectivament, avui se n'exclou l'ús en la interpel·lació, amb els verbs anomenadors, amb el verb fer en l'accepció 'ser propi d'algú', en el cas dels antropònims utilitzats en sentit metalingüístic o en la majoria de noms bíblics. D'altra banda, els mètodes de la lingüística computacional emprats per conèixer els factors que faciliten la llegibilitat dels textos assenyalen, en el cas del català, que l'article personal obté una cota altíssima de freqüència: ocupa el lloc 85 del rang de mots més freqüents utilitzats pels parlants. Aquesta i altres dades del Diccionari de freqüències confirmen que els mots més freqüents són els més curts, els més antics i els més simples morfològicament, i que els més freqüents, a més, solen ser, en totes les llengües, els mots gramaticals o funcionals. En conseqüència, l'article personal, que reuneix aquestes dues propietats, malgrat que no aporta informació estrictament referencial, afavoreix la llegibilitat o la percepció del contingut dels textos en el sentit que, com la resta de mots gramaticals, anuncia formes o estructures força precises, és a dir, anticipa una part del text o discurs. La llengua oral espontània (no planificada) continua presentant avui, de manera sistemàtica i en bona part del domini lingüístic, aquesta marca (amb les diverses formes dialectals) davant els noms propis de les persones, independentment del seu origen, cultura, estatus o de la relació que puguin mantenir amb l'emissor. Aquesta pràctica contrasta amb el portuguès, l'única llengua romànica que també utilitza de manera extensiva l'article davant els noms personals, però únicament quan la persona esmentada manté relacions de coneixença directa o tracte personal amb l'emissor. En italià, francès i castellà, en canvi, l'ús d'un article davant els noms propis de persona és residual, circumscrit a àrees territorials molt delimitades, i sovint connota rusticitat o nivell sociocultural baix. Pel fet que el nom comú inclou, en un conjunt, tots els éssers que comparteixen, en el nivell conceptual, uns mateixos trets semàntics, en el nivell discursiu sovint ha de ser especificat (amb l'article definit, per exemple) i/o complementat de manera restrictiva, si hom vol discriminar un element d'entre tots els que poden ser identificats de la mateixa manera. El nom propi, en canvi, denota elements individuals sense haver d'al·ludir a les seves qualitats o característiques intrínseques: identifica directament i per mitjans propis un referent únic, concret i conegut a partir de la situació de comunicació, del discurs precedent o bé dels coneixements que comparteixen emissor i receptor. És per aquest funcionament que en la majoria de llengües el nom propi no exigeix complements restrictius o una actualització a través de l'article, com de fet també pot succeir en català. Això no obstant, hi ha contextos en què el nom propi pot perdre, en el nivell discursiu, el valor de denotació d'un referent individual i, per tant, pot comportar-se com a comú: com a «un tal Puig», «el Monzó adolescent», «l'entranyable Joan Coromines», «la segona Núria que ha vingut», «Per molts Llulls que hi hagués hagut. . . » o «Han arribat els Jordis». En aquests casos, el nom és incompatible amb l'article personal, que, d'altra banda, és defectiu respecte al plural: no és possible, doncs, «l'entranyable en Joan Coromines», ni «N'entranyable Joan Coromines», ni «Han arribat ens Jordis». La llengua escrita no sempre recull aquesta marca d'oralitat que és l'article personal. En efecte, la presència de l'article en els textos escrits de registres formals-planificats disminueix en relació amb els usos orals-espontanis de l'idioma; però la frontera que separa l'escriptura de l'oralitat avui és força difusa (era molt més marcada en la llengua antiga); avui aquesta línia és poc precisa, molt probablement a causa dels mitjans de comunicació audiovisuals, que han propiciat l'aparició de nous gèneres o fets de parla que es troben a cavall de la llengua escrita i la parlada. Entre els pols oposats constituïts, d'una banda, per la conversa espontània, i de l'altra, per l'assaig escrit o la notícia de premsa, existeix un seguit de realitzacions lingüístiques que se situen en posicions intermèdies o híbrides, és a dir, que combinen o relacionen l'oral amb l'escrit, com ara els guions de ràdio i de TV, la representació o interpretació teatral i cinematogràfica, els discursos i conferències, o bé els diàlegs de la narrativa literària. Aquesta presència de l'oral en l'escrit o a l'inversa posa en relleu l'existència d'un continuum gradual entre els dos pols extrems. Així, la disjuntiva canal oral / canal escrit ha de ser matisada i completada amb altres binomis si volem justificar el seguit de manifestacions que interrelacionen l'oral amb l'escrit. Efectivament, caldria tenir presents també els binomis planificació / no planificació, temàtica genèrica / temàtica específica, formalitat / no formalitat o bé propòsit informatiu / propòsit interactiu, tots els quals, amb la més variades combinacions i graus d'intensitat possible, donen lloc a aquest continuum de realitzacions lingüístiques. No cal dir que als escriptors, gramàtics i lingüistes del primer terç del XX, els mancava aquesta anàlisi o visió de les manifestacions del llenguatge. En aquest període, d'altra banda, els mitjans audiovisuals no s'havien pràcticament desenvolupat i, per tant, no es donava aquest continuum actual entre l'oral i l'escrit extrems. No ha de venir de nou, doncs, que Ruyra, Rovira i Virgili i el mateix Fabra, en tractar de l'article personal en la polèmica que van protagonitzar des de la premsa el 1925, se centressin gairebé en exclusiva en la identitat de les persones per determinar si havien de dur o no l'article personal. Efectivament, s'entretenien en consideracions sobre el seu estatus o prestigi social, la celebritat, sobre l'època en què havien viscut, si eren persones vives o mortes, catalanes o no catalanes, etc. I no és fins al final de la polèmica que hi introdueixen conceptes com «estil elevat», «temes de política, art, ciències, crítica», «treballs didàctics», «estil del novel·lista i estil del tractadista científic i de l'historiador», en contraposició a la llengua parlada corrent. Consegüentment, és usual la presència de l'article personal en el discurs directe dels personatges de les narracions literàries, dels diàlegs dels films o telesèries i, en textos de no-fícció, de les entrevistes de personalitat i de certs reportatges sobre la vida quotidiana publicats per la premsa. En canvi, sol prescindir-se'n en els textos escrits de projecció pública que adopten un registre formal, que tendeixen a la impersonalitat, al to neutre i en els quals predomina la funció referencial del llenguatge (sovint amb informació altament organitzada i jerarquitzada). Pel que fa a la narrativa literària, s'observa que fins als anys 70 del segle XX hi ha una tendència a suprimir l'article personal en les traduccions. En efecte, es pot comprovar que, malgrat que nombroses narracions traduïdes reflecteixen ambients o situacions informals o quotidianes i, per tant, discursos suposadament espontanis i reals, el traductor es resisteix a emprar-hi l'article personal. Aquesta pràctica seria deguda a la distància que el traductor deu trobar entre les societats o mons de les històries traduïdes i la realitat que viu i coneix el gruix de lectors catalans (lluny, per exemple, de la realitat russa o dels baixos fons nord-americans). Però passats els anys 70, comença a estendre's i a afermar-se l'ús de l'article personal en les traduccions, coincidint amb l'extensió dels audiovisuals (especialment de la televisió), que acosten al gran públic societats o mons abans llunyans, desconeguts o fins exòtics i amb els quals el gran públic acabarà familiaritzant-se. Cau, doncs, una barrera cultural i psicològica que afavoreix l'ús de l'article personal en les traduccions (fins i tot en històries situades a la Xina del XVII o bé en la cultura xicana actual, mescla de llengües i cultures nord-americana i mexicana). Amb tot, l'article personal en la narrativa literària (traduïda o escrita originàriament en català) no està exempt d'usos vacil·lants o incoherents: així, certs autors o traductors, en una mateixa obra, l'utilitzen i l'ometen intermitentment en el discurs del narrador o en el dels personatges. [...]
Resum: Since its origins, the Catalan language has featured a particle or article which systematically precedes proper names of persons (first names, last names and nicknames), notably in spontaneously produced oral language. This personal particle or article initially took on the form en (masculine) and na (feminine), deriving from the Latin vernacular DOMINE and DOMINA, and until the fifteenth century denoted respect or courtesy placed before the names of persons of all social ranks. It is found in literary texts, letters, administrative and historiographic documents, and judicial proceedings from the thirteenth to the seventeenth centuries, thus reflecting, albeit only partially, the spontaneous or informal language used by witnesses in oral legal proceedings. Starting in the fifteenth century, the personal article sheds its value as a term of respect (first in spoken language) and serves as a mere preface to proper names of persons as in today's usage. Although it still preserves its original form in the Catalan of the Balearic Islands, in all other Catalan-speaking areas the personal article has adopted other forms or combinations: en and la, el and la or lo and la, most likely on the analogy of the definite article. The use of the personal article is of no syntactic consequence in Catalan. In contrast to the definite article, it is syntactically redundant, expletive. It stands as an appendix to or mere marker of the proper name of a person. Nor does it arise in all language contexts. It is in fact omitted in interpellation, with verbs of designation, with the verb fer in the sense of «belong to one,» in the case of anthroponyms used in a metalinguistic sense, and in the majority of Biblical names. Furthermore, the methods of computational linguistics used to identify factors contributing to the readability of texts show that in the case of Catalan the personal article exhibits an extremely high frequency: it ranks number eighty-five (85) among the words most often used by speakers. This and other data from the Diccionari de freqüències confirm that the most frequently used words are those that are shortest, oldest, and simplest morphologically; in addition, they are in all languages usually the most grammatical or functional. Thus the personal article, which features both these characteristics—even though it conveys no strictly referential information—enhances readability or the grasping of textual content in that along with all other grammatical words it announces fairly precise forms or structures, that is, it anticipates a part of the text or speech. Spontaneous (unplanned) oral language nowadays still features systematically and throughout a large portion of Catalan-speaking areas this marker (in its various dialectal forms) before the proper names of persons, regardless of origin, culture, status or relationship with the speaker. This usage stands in contrast to Portuguese, the only other Romance language with extensive use of the article preceding names of persons, but only when the person mentioned has direct acquaintance or personal dealings with the speaker; whereas in Italian, French and Spanish the use of an article before the proper names of persons is residual, limited to very specific areas, and often connotes rusticity or a low sociocultural level. Since the common noun includes on the whole all beings that share, conceptually, the same semantic traits, in discourse it must often be specified (by the definite article, for example) and/or complemented in a defining manner in order to identify one element among all those that might be identified in the same way. The proper name, however, denotes individual elements without having to allude to its intrinsic qualities or characteristics. It directly identifies by its own means a single, specific, known referent arising from the communicative situation, preceding discourse, or knowledge shared by sender and receiver. For this reason in the majority of languages the proper name needs no defining complements or actualization by means of an article, as can indeed be the case in Catalan as well. Nevertheless, there are discursive contexts in which a proper name might lose its denotative value of individual referent and behave much like a common noun; for instance, «a Mr. Puig,» «the adolescent Monzó,» «the dearly loved Joan Coromines,» «the second Núria that came,» «though many Llulls there may have been. . . ,» or «the Jordis have arrived. » In these cases, the name proves incompatible with the personal article, which is furthermore unfeasible in the plural. Thus we cannot say, «l'entranyable en Joan Coromines,» nor «N'entranyable Joan Coromines,» nor «Han arribat ens Jordis. » Written Catalan does not always exhibit this oral marker we call the personal article. Indeed, the appearance of the personal article in written texts of formal and planned register dwindles when compared with spontaneous oral language use. Still, the dividing line between written and oral is today somewhat blurry (being much more sharply defined long ago); the reason is likely to be found in the audio-visual media, which has given rise to new genres and speech events straddling written and spoken language. Between the two opposing poles, spontaneous conversation on the one hand, and the written essay or news article on the other, lie a range of language events that are intermediate or hybrid, that is, they combine or interrelate oral and written language, as in radio or television scripts, theater or film performance, speeches and lectures, or dialog in literary narrative. This oral appearance within written language, or vice versa, spotlights the gradual continuum existing between these two extreme poles. Consequently, the disjunctive oral means versus written means must be fine-tuned and further distinguished by other contrastive pairs if we wish to justify numerous instances interrelating oral and written language. Indeed, we should also bear in mind criteria such as planned versus unplanned, generic topic versus specific topic, formal versus informal, and informative purpose versus interactive purpose, all of which in a variety of possible combinations and degrees of intensity have given rise to this continuum of language events. Needless to say, writers, grammarians and linguists during the first third of the twentieth century did not avail of this analysis or view of language events. Moreover, audio-visual media during that period had barely begun to develop, so the present-day continuum between the oral and written poles had not yet appeared. It is no surprise, therefore, that Ruyra, Rovira i Virgili and even Fabra, in coming to grips with the personal article in their newspaper controversy of 1925, focused almost exclusively on the identity of persons to determine whether the personal article ought to be used—entertaining considerations about social status and prestige, celebrity, the era in which one lived, whether one was living or dead, Catalan or not, and so on. Not until near the end of the controversy did they bring in notions such as «high style,» «topics in politics, art, science, criticism,» «didactic works,» and «the novelist's style versus the style of the scientific or historical essay» in contrast to ordinary spoken language. Thus the appearance of the personal article is common in the direct speech of characters in literary narration, dialogs in films or on television and, in non-fiction, interviews with celebrities and certain kinds of press coverage of everyday events. It is not usually found, however, in written texts targeting an audience in a formal register, where the tendency is impersonal, the tone neutral, and the referential function of language prevails (often with information that is highly organised and prioritized). Regarding literary narrative, it is noted that until the 1970s there was a tendency to omit the personal article in translations. It can be seen that although numerous narratives in translation reflect surroundings and situations that are informal and quotidian, and therefore discourse which is spontaneous and real, the translator guards against using the personal article. Surely this practice stems from the distance the translator must perceive between the societies or worlds of the stories translated and the reality which the bulk of Catalan readers live in and know (far, for instance, from the reality of Russians or down-and-out Americans). But after the 70s the use of the personal article in translations begins to take root and spread, coinciding with the spread of audio-visual media (especially television), which bring home to a vast audience societies and worlds heretofore remote, unknown or exotic, and with which this vast audience will now become acquainted. The cultural and psychological wall crumbles, bolstering the use of the personal article in translations (even in stories set in seventeenth-century China, or in present-day Chicano culture mixing American and Mexican language and culture). Still, the use of the personal article in literary narrative (whether in translation or in the original Catalan) is not without instances generating doubt or incoherence. Some authors or translators use it off and on in the discourse of the narrator or a character—in a single work. Others, by omitting it in the discourse of the narrator and using it with characters, purposely mark the roles of narrator and actor. In most cases, the forms of the personal article used are those combined in the system en and la. The creation of Televisió de Catalunya in 1983 sparked symbolically the process of launching the Catalan language into the film industry associated with television. This ushered in the use of colloquialisms and oral language imitation in television soap opera and films shown on television by means of dubbing, subtitling or off-voicing, or directly in Catalan, now present in a medium until then reserved exclusively for Spanish. [...]
Nota: Tesi doctoral - Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Lletres, Departament de Filologia Catalana, 2001
Nota: Consultable des del TDX
Nota: Títol obtingut de la portada digitalitzada
Drets: ADVERTIMENT. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs.
Llengua: Català.
Document: Tesis i dissertacions electròniques ; doctoralThesis
Matèria: Català ; Article
ISBN: 8469977539

Adreça alternativa:: http://hdl.handle.net/10803/4824


217 p, 974.0 KB

217 p, 873.0 KB

188 p, 808.0 KB

El registre apareix a les col·leccions:
Documents de recerca > Tesis doctorals

 Registre creat el 2009-05-07, darrera modificació el 2016-06-04



   Favorit i Compartir