| Fecha: |
2012 |
| Descripción: |
29 p. |
| Resumen: |
La manometría convencional es el "gold standard" para diagnosticar trastornos motores del esófago, pero la información que da sobre la repercusión funcional de estas alteraciones es escasa. La manometría de alta resolución permite estudiar con detalle la motilidad esofagogástrica mediante la generación de mapas topográficos de presiones desde la orofaringe hasta el estómago. Hipótesis: Si la generación de mapas topográficos de presiones en el esófago mediante manometría de alta resolución demuestra la resistencia al flujo esofagogástrico. Objetivo: Comprobar si un test con sobrecarga de agua puede mostrar la presencia de resistencia al flujo esofagogástrico en pacientes con acalasia. Método: Estudiamos 2 grupos de pacientes con alteración de la motilidad esofágica. Un grupo de 8 pacientes que cumplen criterios manométricos de acalasia y, como grupo control, 8 pacientes con disfunción del peristaltismo esofágico ( DPE). A cada paciente se le realizó un test de sobrecarga que consistía en la ingesta rápida de 200 ml de agua mientras se registraban las presiones esofágicas. Resultados: Los pacientes con acalasia ingirieron el agua más lentamente que los pacientes con DPE (82± 14 seg vs 34± 6 seg, p 0,05). Mientras la unión gastroesofágica (UGE) permaneció contraída en el grupo de pacientes con acalasia (46,6± 6 mm Hg; p 0,05), permaneció relajada durante el tiempo del ingesta en pacientes con DPE ( 16,6 ± 4,7 mm Hg). La unión esófago-gástrica (UGE) experimentó una migración proximal en pacientes con acalasia de 1,3 ± 0 cm mientras que en el grupo control no migró (0 cm; p 0,05). La ingesta de agua se asoció a un incremento de la presión del esófago distal (2 cm por encima de la UGE) significativamente mayor en los pacientes con acalasia que en los pacientes con DPE (42,2 ± 20 vs 9,5± 7,9 mm Hg respectivamente, p 0,05) lo que produjo un incremento del gradiente de presión esófago-gástrico en pacientes con acalasia (16± 0,9 mmHg) que no se observó en los pacientes con DPE (0,1 ± 0,4 mmHg ; p 0,05). Conclusión: Un test con sobrecarga de agua durante la medición de la topografía y de las presiones esofágicas demuestra obstrucción al flujo esofagogástrico en los pacientes con acalasia. Este test podría contribuir a valorar la repercusión funcional en pacientes con acalasia y podría servir para el seguimiento de pacientes con acalasia tratados. |
| Resumen: |
La manometría convencional es el "gold standard " per a diagnosticar trastorns motors de l'esòfag, però la informació que ens dóna sobre la repercussió funcional d'aquestes alteracions és escassa. La manometría d'alta resolució permet estudiar amb detall la motilitat esofag-gàstrica mitjançant la generació de mapes topogràfics de pressions des de la orofaringe fins l'estòmac. Hipòtesi: La generació de mapes topogràfics de pressions en l'esòfag mitjançant la manometría d'alta resolució demostra la resistència al flux esofag-gàstric. Objectiu: Comprobar si un test amb sobrecàrrega d'aigua pot demostrar la presencia de resistència al flux espfag-gàstric e pacients amb acalàsia. Mètode: Estudiem dos grups de pacients amb alteració de la motilitat esofàgica. Un grup de vuit pacients que compleix criteris manomètrics d'acalàsia i, com a grup control, vuit pacients amb disfunció del peristaltisme esofàgic ( DPE ). Se'ls va administrar una sobrecàrrega d'aigua ( 200ml ) mentre es registraven les pressions esofàgiques. Resultats: Els pacients amb acalàsia van ingerir aigua més lentament que els pacients amb DPE (82± 14 seg vs 34± 6 seg, p 0,05). Mentre que la unió gastroesofàgica ( UGE ) va romandre constreta en el grup de pacients amb acalàsia (46,6± 6 mm Hg; p 0,05), va romandre relaxada durant el temps d'ingesta en pacients amb DPE ( 16,6 ± 4,7 mm Hg). La unió esofag-gàstrica ( UGE ) va experimentar una migració proximal en els pacients amb acalàsia de 1,3 ± 0 cm metre que al grup control no va pas migrar (0 cm; p 0,05). La ingesta d'aigua es va associar a un increment de la pressió de l'esòfag distal (dos centímetres per sobre de la UGE) significativament major en els pacients amb acalàsia que als pacients amb DPE ( 42,2 ± 20 vs 9,5± 7,9 mm Hg respectivament, p 0,05) produint un increment del gradient de pressió esofag-gàstrica dels pacients amb aclàsia( 16± 0,9 vs 0,1 ± 0,4 mm Hg ;p 0,05) que no es va donar als pacients amb DPE. Conclusió: Un test amb sobrecàrrega d'aigua durant la medició de la topografia i de les pressions esofàgiques demostra obstrucció al flux esofag-gàstric als pacients amb acalàsia. |
| Derechos: |
L'accés als continguts d'aquest document queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons:  |
| Lengua: |
Castellà |
| Colección: |
Facultat de Medicina. Departament de Medicina. Treballs de recerca de postgrau |
| Documento: |
Treball final de grau |
| Materia: |
Aparell digestiu ;
Esòfag |
visitante ::
identificación
