cat Català Vigència del teatre d’Eduard Vidal i Valenciano Foguet i Boreu, Francesc Arnabat, Ramon Eduard Vidal i Valenciano i el teatre del segle XIX Universitat Autònoma de Barcelona. Grup de Recerca en Arts Escèniques Vilafranca del Penedès (Catalunya). Ajuntament info:eu-repo/semantics/conferenceObject info:eu-repo/semantics/updatedVersion Vilafranca del Penedès: Societat Coral El Penedès, Institut d'Estudis Penedesencs, 2012. 2012 Aquest text és una versió ampliada de la ponència que vam presentar a la jornada “Eduard Vidal i Valenciano i el teatre del segle XIX”, organitzada per l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, el Claustre de Sant Francesc i el Teatre Municipal Cal Bolet, que tingué lloc al Claustre de Sant Francesc el 26 de maig de 2012. Societat Coral El Penedès, edició a cura de Joan Solé i Bordes Vidal Valenciano, Eduart, 1838-1899 Teatre -- Catalunya -- S. XIX 150 anys de música http://ddd.uab.cat/record/99008 Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial i la comunicació pública de l'obra, sempre que no sigui amb finalitats comercials, i sempre que es reconegui l'autoria de l'obra original. No es permet la creació d'obres derivades. http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/ Molt probablement, el gran mèrit de Vidal i els seus coetanis (Josep M. Arnau, Francesc Camprodon, Joaquim Dimas, Josep Feliu i Codina, Conrad Roure, Francesc de Sales Vidal, etcètera) fou el fet de contribuir a crear una dramatúrgia essencialment catalana, de tradició popular, que duia els diversos estaments socials vuitcentistes a l’escena, en reflectia els costums i les mentalitats, i els feia parlar de manera genuïna en la seva llengua. I això, fet i fet, malgrat que no aconseguissin alliberar-se de les formes convencionals de l’època i fossin refractaris a una modernitat que els venia gran i els era molt llunyana. Sense Soler, sense Vidal, sense l’esplet de dramaturgs vuitcentistes que encetaren el camí per conquerir nous espais i públics per a l’escena indígena, ni Guimerà, ni Iglésias, ni Rusiñol, la tríade per excel·lència, no haurien tingut el terreny tan assaonat per convertir-se en clàssics.