2011 Els qui, durant el Renaixement, es dediquen a la recerca històrica comparteixen una antiga convicció: per conèixer de debò i en profunditat el que estudien, n’han de descobrir i comprendre l’origen. És per això que els relats sobre les causes i els inventors de la poesia i les narracions que s’expliquen des dels orígens constitueixen la modalitat historiogràfica més productiva i rellevant de la poètica cinccentista. Però revelar o imaginar els orígens no només justifica que els crítics es dediquin a la indagació històrica: la narrativa amb què se’n dóna compte, amb què s’inventen els orígens o amb què se’n domina el saber, constitueix un discurs molt poderós a l’hora de concebre i regular teories i models literaris i legitimar i denigrar tradicions i polítiques culturals i lingüístiques a l’Europa renaixentista. En aquest treball, s’examina com es dissenyen i amb quines finalitats teòriques i ideològiques es fan servir els relats sobre els orígens de la poesia antiga i moderna que s’escriuen a Itàlia durant els segles XV i XVI. Aquesta anàlisi permet explicar la formació d’un dels principals fronts de la historiografia literària del Renaixement, massa sovint ignorada per la crítica, i exposar alhora les funcions que exerceix en la configuració de les poètiques de la primera modernitat. TESIS