<secondary-title/> </titles> <pages/> <volume/> <number/> <dates> <year>2011</year> <pub-dates> <date>2011</date> </pub-dates> </dates> <abstract>Les estratègies parentals d’enculturació són processos adaptatius en base als objectius parentals propis i el context socio-ecològic específic. En la Catalunya actual, les transformacions dels darrers decennis han conduït a l’existència d’una diversitat familiar complexa. Durant els tres primers anys de vida és quan les famílies tenen més opcions per dur a terme estratègies d’enculturació pels seus infants, donat que l’educació formal no és obligatòria ni universal. Però, què sabem de com les dones tenen cura dels seus fills, dels coneixements que tenen per tenir cura dels seus infants y de les pràctiques de criança que utilitzen? Totes les dones segueixen un mateix model de pautes de criança o podem establir diferents models de cures als infants? Quines continuïtats i discontinuïtats hi ha entre les pautes enculturadores familiars i les pautes educatives de les escoles als primers anys de vida? I les experiències dels infants, de quina manera es veuen condicionades? L’objectiu d’aquesta recerca és donar algunes respostes a aquestes qüestions coneixent, descrivint i analitzant diferents contextos i agents enculturadors durant els primers tres anys de vida dels infants a través de la realització d’una etnografia amb observació participant en diferents espais educatius formals i no-formals durant l’etapa 0-3. S’analitzen la literatura i les aportacions teòriques més importants en referència a les etnoteries parentals i pautes de criança associades així com les seves diferències transculturals, i en el cas de societats complexes, les diferències en funció de la classe social, minorització i origen en situació de migració. També s’incideix en les anàlisis de continuïtat i discontinuïtat entre escola i famílies en aquesta etapa educativa. L’anàlisi de les dades etnogràfiques es realitza en tres capítols. El primer, anomenat “Els mons pels nostres dels infants” és una exploració i descripció breu d’algunes de les característiques socio-ecològiques on neixen i inicien el seu desenvolupament els infants que obliga a centrar-se en l’entorn familiar i les institucions educatives formals, és a dir, els contextos on creixen els infants. Es descriuen i construeixen diferents models de maternitat en funció de les experiències narrades per les mares, de les expectatives cap els infants i de les pràctiques de cura afins i es relacionen amb condicions socials i d’origen. D’altra banda es descriuen els centres d’educació formal i no-formal observats, el seu funcionament i organització així com les relacions que s’estableixen al seu sí, per finalment, establir continuïtats i discontinuïtats entre els models de maternitat establerts i els diferents tipus d’institucions educatives. El segon capítol etnogràfic es titula “a l’escola som especialistes en els infants però les mares i pares son especialistes en els seus fills”, focalitzat en els agents: mares i professionals de l’educació. L’aprenentatge, la sociabilitat i la participació son tres aspectes essencials referents al desenvolupament i integració de l’infant i la construcció cap a la ciutadania. Aquí s’analitza com entenen les famílies i com entenen les professionals de l’educació cadascun d’aquests conceptes en concretats a aquesta etapa. Es posa de relleu com son conceptes poc repensats en l’àmbit familiar i sovint naturalitzats, mentre que estan clarament definits en l’àmbit formal de l’educació. El tercer capítol etnogràfic es titula “protagonistes: els infants, especialistes en sí mateixos? I se centra en els infants: en les accions i eleccions que aquests realitzen dins un àmbit formal: els seus comportaments, les seves eleccions amb els companys i amb les persones adultes. Es descriuen i analitzen diferents tipus de maneres d’estar dels infants als centres d’educació infantil, els tipus de resposta que fan a les demandes dels adults, les apropiacions, i les interaccions que estableixen entre ells. Els infants mostren preferències d’interacció que son analitzades en funció del gènere, veterania, origen, i preferència pel tipus de joc alhora que es descriuen alguns elements propis de la cultura infantil. Es posa de relleu les barreres relacionals que l’organització dels grups classe pot tenir en la constitució de les relacions infantils. La tesi aporta dades empíriques en relació a estratègies enculturadores de les mares i la continuïtat i discontinuïtat amb les de les institucions educatives en funció de la classe social i origen així com de la visibilització social que poden fer d’aquestes. La integració dels infants al primer cicle d’educació infantil, però, no està directament relacionada amb el model parental de la família i la seva continuïtat amb el de l’escola, sinó amb d'altres factors com el moment d’entrada a l’escola, l’experiència prèvia o no en institucions educatives, en interactuar amb infants de la mateixa edat o el contacte previ amb la llengua de l’escola, per exemple. En els primers mesos o anys de vida dels infants les desigualtats socials en les relacions (no en les condicions de vida, evidentment) tenen menys influència, i que les institucions educatives públiques ofereixen una oportunitat que, malauradament, no té continuïtat més enllà.</abstract> </record> </records> </xml>

Carrasco, Sílvia <secondary-title/> </titles> <pages/> <volume/> <number/> <dates> <year>2011</year> <pub-dates> <date>2011</date> </pub-dates> </dates> <abstract>Les estratègies parentals d’enculturació són processos adaptatius en base als objectius parentals propis i el context socio-ecològic específic. En la Catalunya actual, les transformacions dels darrers decennis han conduït a l’existència d’una diversitat familiar complexa. Durant els tres primers anys de vida és quan les famílies tenen més opcions per dur a terme estratègies d’enculturació pels seus infants, donat que l’educació formal no és obligatòria ni universal. Però, què sabem de com les dones tenen cura dels seus fills, dels coneixements que tenen per tenir cura dels seus infants y de les pràctiques de criança que utilitzen? Totes les dones segueixen un mateix model de pautes de criança o podem establir diferents models de cures als infants? Quines continuïtats i discontinuïtats hi ha entre les pautes enculturadores familiars i les pautes educatives de les escoles als primers anys de vida? I les experiències dels infants, de quina manera es veuen condicionades? L’objectiu d’aquesta recerca és donar algunes respostes a aquestes qüestions coneixent, descrivint i analitzant diferents contextos i agents enculturadors durant els primers tres anys de vida dels infants a través de la realització d’una etnografia amb observació participant en diferents espais educatius formals i no-formals durant l’etapa 0-3. S’analitzen la literatura i les aportacions teòriques més importants en referència a les etnoteries parentals i pautes de criança associades així com les seves diferències transculturals, i en el cas de societats complexes, les diferències en funció de la classe social, minorització i origen en situació de migració. També s’incideix en les anàlisis de continuïtat i discontinuïtat entre escola i famílies en aquesta etapa educativa. L’anàlisi de les dades etnogràfiques es realitza en tres capítols. El primer, anomenat “Els mons pels nostres dels infants” és una exploració i descripció breu d’algunes de les característiques socio-ecològiques on neixen i inicien el seu desenvolupament els infants que obliga a centrar-se en l’entorn familiar i les institucions educatives formals, és a dir, els contextos on creixen els infants. Es descriuen i construeixen diferents models de maternitat en funció de les experiències narrades per les mares, de les expectatives cap els infants i de les pràctiques de cura afins i es relacionen amb condicions socials i d’origen. D’altra banda es descriuen els centres d’educació formal i no-formal observats, el seu funcionament i organització així com les relacions que s’estableixen al seu sí, per finalment, establir continuïtats i discontinuïtats entre els models de maternitat establerts i els diferents tipus d’institucions educatives. El segon capítol etnogràfic es titula “a l’escola som especialistes en els infants però les mares i pares son especialistes en els seus fills”, focalitzat en els agents: mares i professionals de l’educació. L’aprenentatge, la sociabilitat i la participació son tres aspectes essencials referents al desenvolupament i integració de l’infant i la construcció cap a la ciutadania. Aquí s’analitza com entenen les famílies i com entenen les professionals de l’educació cadascun d’aquests conceptes en concretats a aquesta etapa. Es posa de relleu com son conceptes poc repensats en l’àmbit familiar i sovint naturalitzats, mentre que estan clarament definits en l’àmbit formal de l’educació. El tercer capítol etnogràfic es titula “protagonistes: els infants, especialistes en sí mateixos? I se centra en els infants: en les accions i eleccions que aquests realitzen dins un àmbit formal: els seus comportaments, les seves eleccions amb els companys i amb les persones adultes. Es descriuen i analitzen diferents tipus de maneres d’estar dels infants als centres d’educació infantil, els tipus de resposta que fan a les demandes dels adults, les apropiacions, i les interaccions que estableixen entre ells. Els infants mostren preferències d’interacció que son analitzades en funció del gènere, veterania, origen, i preferència pel tipus de joc alhora que es descriuen alguns elements propis de la cultura infantil. Es posa de relleu les barreres relacionals que l’organització dels grups classe pot tenir en la constitució de les relacions infantils. La tesi aporta dades empíriques en relació a estratègies enculturadores de les mares i la continuïtat i discontinuïtat amb les de les institucions educatives en funció de la classe social i origen així com de la visibilització social que poden fer d’aquestes. La integració dels infants al primer cicle d’educació infantil, però, no està directament relacionada amb el model parental de la família i la seva continuïtat amb el de l’escola, sinó amb d'altres factors com el moment d’entrada a l’escola, l’experiència prèvia o no en institucions educatives, en interactuar amb infants de la mateixa edat o el contacte previ amb la llengua de l’escola, per exemple. En els primers mesos o anys de vida dels infants les desigualtats socials en les relacions (no en les condicions de vida, evidentment) tenen menys influència, i que les institucions educatives públiques ofereixen una oportunitat que, malauradament, no té continuïtat més enllà.</abstract> </record> </records> </xml>