II Jornades Ismael Smith
II Jornades Ismael Smith
Ismael Smith marxa a París becat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1910 i estudia a l'École Nationale des Arts Décoratives. A la capital gal·la participa a nombroses exposicions i és alumne de Camille Lefevre. Allí, freqüenta artistes com Manolo Hugué, Néstor de la Torre o Marià Andreu.
Els dibuixos d'aquesta època reflecteixen la intensitat i la velocitat de la vida cosmopolita a començaments de segle. Escultor, projectista de monuments, dibuixant, gravador i dissenyador de joies, Isamel Smith representa el final d'un segle i una forma concreta de percebre i entendre el món: la Belle Époque.
18 de gener a les 20h:
Inauguració de l'exposició Ismael Smith. Quadern de París. Coleccions Fundació Mapfre.
Presentació de l'audiovisual sobre Ismael Smith a càrrec del realitzador Ferran Alberich.
27 de gener a les 19.30h:
Presentació de l'exposició Ismael Smith. Gravats.
Smith, les arts aplicades i les Indústries Serra, amb Joan Maria Minguet i Txema Romero.
Ponència de Joan Maria Minguet:
Ismael Smith va ser un artista multidisciplinar i que ha estat llegit per la historiografia d'una manera massa tancada. Entès com a noucentista, tal com el va definir Eugeni d'Ors ben aviat, moltes de les seves obres se'ns escapen. I això és perquè Smith no va col·locar-se sota cap estil ni cap moviment, sinó que va provar i provar. Això ho veiem clarament en la seva relació amb la ceràmica, més específicament amb el ceramista Antoni Serra Fiter, un ceramista que va treballar amb molts dels escultors del seu temps.
Ismael Smith també hi va treballar en un seguit de peces, moltes de les quals van ser exposades a l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona de l'any 1907. De la col·laboració dels dissenys d'Smith amb l'ofici del ceramista Serra observem la qualitat de les peces i la seva diversa condició estètica. Al costat de personatges que poden ser interpretats com a models noucentistes, trobem un seguit de figures que apel·len més aviat a l'expressionisme.
24 de febrer a les 19.30h:
Ismael Smith i l'escultura del 1900, amb Josep Casamartina i Teresa Camps.
Ponència de Teresa Camps:
En el marc de l'escultura catalana del tombant del segle XX podem identificar dos moments de consolidació que responen a dues generacions, però també a diferents maneres de fer i, sobretot, diferents interessos escultòrics. Coneixem bé aquests dos moments en les figures dels seus escultors i dels artistes del seu context històric: el màxim representant de l'escultura del Modernisme va ser Josep Llimona i l'escultor que va definir la forma de l'escultura noucentista, el seu deixeble, Enric Casanovas. Tanmateix, i al seu voltant, altres escultors van completar les nòmines corresponents a ambdues tendències, universalista la del Modernisme, una, catalitzadora d'un sentiment identitari nacional, l'altra.
De tota manera, la història no ha fet aflorar altres escultors que, morts prematurament, silenciats o emigrats cap a França o als Estats Units, no s'han tingut en compte, en part perquè van projectar sobre la seva obra una temàtica social descoratjadora o bé sentiments i frustracions personals; lluny de tota la idealització van reflectir el drama humà i social, el moment en què vivien: temps de bombes, vagues i atemptats anarquistes que va culminar amb la Setmana Tràgica de l'any 1909, la desesperació personal i el patiment i la misèria de la classe treballadora. Miquel i Llucià Oslè, Cardona, les primeres obres de Casanovas i Garcallo, Carles Mani, Emili Fontbona, algunes obres de Manolo Hugué, entre d'altres menys coneguts, es van aproximar a aquests temes. Amb la consolidació culta, ideal i nacional del Noucentisme, les seves maneres de fer i les temàtiques socials van quedar relegades a un segon termini.
17 de març a les 19.30h:
Smith i Granados, amb Francesc Cortès i Carmina Borbonet.
Ponència de Francesc Cortès:
En alguns passatges desitjo produir sonoritats que s'apropin més al color que als sons: vull pintar amb l'orquestra". Aquestes eren les paraules d'Enric Granados definint el seu poema orquestral Dant, que va compondre l'any 1908. Les analogies entre imatge i so, la convicció sobre la capacitat metafòrica de la música o la recerca d'una hibridació entre música, text i elements visuals no foren processos anecdòtics en la creació musical de Granados (1867-1916). Diferents composicions seves parteixen d'un seguit de quadres o gravats en una relació de sinestèsia entre imatge i so. Un altre dels exemples més evidents es troba en el poema d'Apel·les Mestres, Liliana.
El mateix Granados era un bon dibuixant i il·lustrador (les seves cartes adreçades a les persones més íntimes solien anar acompanyades d'esbossos i dibuixos que completaven el text). Granados i Smith van tenir una relació més enllà de l'aspecte professional fins al punt que Smith fou una de les darreres persones amb qui es va veure Enric Granados abans de pujar al vaixell Sussex. Smith, al seu torn, restà fortament impressionat per la coneixença de Granados. Ambdós freqüentaren els cercles d'estiuejants de Cerdanyola del Vallès. Algunes de les obres de Granados s'han de vincular amb els residents a la colònia d'estiuejants a principis del segle XX.
Museu d'Art de Cerdanyola. MAC Can Domènech
Carrer de Sant Martí, 88 / Passatge del Llorer, 11
08290 - Cerdanyola del Vallès (Barcelona)
Telèfon: 93 591 4130
Dates: del 18 de gener al 13 de març de 2011
Horari: de dimarts a dissabte de 17h a 20h i diumenges i festius d'11h a 14h.
L'entrada a l'exposició temporal és gratuïta.
