ARTICLES Analisi 10/1 1, 1986, 127-139 L'ESCENARI DEL CONFLICTE INTERNACIONAL Cees J. Hamelink 1. De la variable exogena a la variable endogena Molt sovint, en la literatura que tracta el tema de la importancia que té la comunicació en el marc de les relacions internacionals, es proposa un model linear segons el qual la comunicació es una variable exogena i independent. El model es basa en l'argument següent: com més quantitat d'una mateixa cosa, millor. Per a les relaciones internacionals, és millor que hi hagi més comunicació internacional. Des dels anys cinquanta, un gran nombre de projectes que s'han fet en el camp de la comunicació en els paisos en desenvolupament s'han basat en aquest model. En aquests projectes, es dona per fet (encara avui) que el volum de comunicació és decisiu per a la solució dels problemes de desenvolupament. Segons aquest model, la comunicació és un input neutral que creix quantitativament, creixement que contribueix, d'una manera activa, a la resolució dels problemes socials. Es considera la comunicació com una variable exogena i independent, la quantitat i qualitat de la qual són factors determinants en els processos socials. En les últimes decades, pero, diversos avanqos importants han demos- trat que aquest model no és adequatl. Cal considerar la comunicació com una variable endogena i dependent. En el camp de l'economia política, la cornunicació es decisiva per la seva quantitat i qualitat, pero també per la 1 Aquesta evolució inclou: l'expansió de les empreses industrials i financeres transnacio- nals i el consegüent establiment d'amplies xarxes de comunicació; I'augment de les inver- sions institucionals internacionals i la consegüent expansió del trafic de dades: I'augment de les inversions privades en el camp del turisme. les diversions i I'educació. i el consegüent creixement del trafic d'informació i coneixements; l'augment exponencial dels coneixements cientifics. 128 naturalesa de la seva contribució a la resolució dels problemes socials. La mateixa comunicació ha esdevingut una part essencial dels conflictes vitals d'interes internacional. En la confrontació de les relacions interna- cional~ forca, s'ha passat del camp de batalla a la guerra electronica, de de la negociació diplomatica a la propaganda, i del comerc de mercaderies al trafic internacional de dades. Actualment, en l'economia política interna- cional la comunicació es caracteritza per tenir una estructura tecnocentri- ca, jerarquica i oligopolística. Aquest tipus d'organització fa que la comu- nicació no estigui preparada per a solucionar els conflictes internacionals. Amb aquesta estructura actual, la comunicació internacional contribueix a agreujar aquests conflictes, més que no pas a solucionar-los. L a cultura Durant molts segles la dominació temtorial ha estat una eina de suport dels interessos de les potencies colonialistes del Nord. De totes maneres, diversos factors polítics, com la formació d'estats sobirans, o factors economics, com els calculs cost-benefici, han fet necessari un canvi d'eina. No cal dir que en el colonialisme capitalista, els costos són una conside- ració fonamental. Al llarg del segle xx s'ha anat veient cada cop mes clar que els costos del classic imperialisme territorial superen, de molt, els beneficis. La comunicació internacional, una nova eina del colonialisme, oferí una relació cost-benefici molt més atractiva. Es troba que era més barat, facil i efectiu incorporar els paisos satel.lits del Sud a l'esfera d'influencia i domini cultural del Nord. Una característica important d'aquest colonialisme cultural és la seva naturalesa subtil i penetrant. De fet, té un aspecte tan atractiu que la majoria dels colonitzats creuen que foren ells mateixos que el demanaren. Durant els anys setanta es va debatre molt, i acaloradament, la qüestió de la invasió cultural del Sud, encara que, en realitat, sembla que l'ofensi- va de la sincronització cultural global ha comencat als vuitanta2. Aixo es produeix, principalment, a través de l'americanització de la televisió arreu del món. Són molt pocs els paisos que poden encarregar-se de la seva propia producció televisiva. La majoria depenen de programes importats, i la demanda continua creixent3. Nsmés les grans productores dels EUA poden satisfer aquesta demanda. 2 En relació amb «la sincronització cultural)) vegeu C. J. HAMELINK. Autonomiu C~iltural en las Comi~nicacionsGlobals, Longman, Nova York 1983. Italia d6na un exemple interessant. A la mitjania dels anys setanta esdevingue un important exportador de televisió, i ara, a causa del desenvolupament de xarxes wmercials lliures, s'ha vist forcada a convertir-se en un dels pnncipals importadors de programes nord-americans. Vegeu J. TUNSTALL, ((Hollywood versus Europa: de intemationale politieke economie van media-beelden)), Communicatie, vol. 13, núm. 4 (1983), pp. 1-5. El 1963 aquestes companyies exportaren programes de televisió per valor 129 de 500 milions de dolars, i trobaren mercat en arees tan diferents com la República Popular Xinesa i 1'Europa occidental4. Quan la política nacional aplica restriccions a la importació, les com- panyies més importants participen en projectes de coproduccions, o bé produeixen sota el nom de companyies nacionals. Als paisos on la televi- sió encara no funciona plenament, contribueixen al rapid creixement del mercat negre de videopel.lícules5. La conseqüencia més important d'aquesta ofensiva és l'aparició d'un llenguatge visual homogeneitzat (un codi televisual global), que facilita molt el procés d'integració cultural. El comerc En l'economia internacional del futur, els conflictes comercials princi- pals passaran del comerc de mercadena al trafic internacional de dades, informació i coneixements. Des del 1980 la importancia del comer$ internacional de serveis ha augmentat amb rapidesa. Aquest comerc inclou, per exemple, consultes tecniques, servei de procés de dades, distnbució de films publicitaris, transports, arrendaments, assegurances i banca. El 1980 la producció i distribució internacional de serveis representava el 65 O/o del GDP total mundial6, i el 25 O/o de la totalitat del comerc mundial, amb un valor de 600.000 milions de dolars. També als paisos en desenvolupament el sector serveis és una part cada vegada més important de l'economia nacional. De totes maneres, el pro- blema és que cal importar la majoria de serveis, i, en conseqüencia, la balanca comercial de paisos industrialitzats recentment, com Brasil, Me- xic i Corea del Sud, tenen un excedent de mercaderia i deficit en el sector serveis7. La República Popular Xinesa signa un acord amb la CBS per un ampli lot de programes de televisió. La raó de la demanda de programes com Dallas a 1'Europa occidental es, sobretot, el desenvolupament dels sistemes de cable i la radiodifusió via sateblit. Vegeu A. C. BROWN. «Europa es prepara per a la televisió de mercat Iliure)), Fortune, 20 de febrer del 1984. pp. 50-54; i P. CARANICAS, televisió americana incrementa el seu domini arreu del «La rnón)), Channels, vol. 3. núm. 5 (1984), pp. 27-30. Les grans productores de videopel~licules són les principals companyies productores de cinema i TV, com la Paramount Pictures, la Music Corporation of America, i la Wamer Communications. 6 En les nacions industrialitzades, el comere de serveis representa un 67 O/o del PIB. En les nacions en desenvolupament. un 5 1 O/o. Per a més detalls vegeu «Protecció i Canvi Estructu- ral». informe del Secretariat de la UNCTAD, marc del 1983. 7 Mentre que al Nord el superavit de la balanca de comere de serveis augmenta, al Sud es deficitaria. El 1980 el deficit total en la balanca de comere de serveis en les nacions en desenvolupament pujava a rnés de 86.000 milions de dolars. 130 Cal observar que la comunicació juga un paper fonamental en aquests serveis. Podem dir que, en realitat, el trafic de dades, informació i conei- xements és la part més amplia i important de tot el camp del sector serveis. Les indústries d'aquest sector, com els bancs internacionals, són, de fet, indústries de comunicació8. La propaganda La comunicació és, sens dubte, un component essencial en el marc de les relacions polítiques internacionals. La comunicació pública ha esde- vingut, sobretot des del segle XIX, una eina important de la política exterior. Durant el segle XIX aixo es reforca a causa de l'aparició de la premsa internacional, que adopta un paper important en el conflicte internacional mitjancant les agitacions i les polemiques. Al segle xx ha nascut un nou tipus de diplomacia que podnem prou bé anomenar «diplo- macia televi~iva»~. noves dimensions d'aquesta diplomacia pública Les són: l'audiencia principal és la propia circumscripció del diplomatic, a través de la qual s'adreca a l'adversari. S'ataca així fortament la legitimitat fonamental de la posició del contrari. A mes a més, la diplomacia pública tendeix a convertir-se en propaganda agresiva. Puix que a l'era nuclear el conflicte dels interessos internacionals opo- sats és difícil de resoldre's militarment, la qüestió passa del camp del conflicte armat mitjancant negociacions diplomatiques al de la propagan- da de protecció i la contrapropaganda. Podem dir que els EUA i la URSS han entrat en una guerra de propaganda. El 20 de maig de 1980, James Wnght, portaveu republica a la Cambra dels Representants nord-ameri- cana, declara el següent: «Els Estats Units d'America no poden arriscar-se a perdre el "combat intel.lectualm en tots els paisos del món)). De fet, aquest «combat intel.lectual» (guerra propagandística) compta amb el suport dels EUA, que el fomenten amb recursos impressionants. Hi con- tribueixen de la forma pertinent algunes organitzacions pnvades de ciuta- dans nord-amencans preeminents, com el Commitee on the Present Dan- ger (Comite per al Perill Actual), creat l'any 1976. Aquest comite dirigeix la propaganda en contra dels tractats de reducció d'armament nuclear, i emfasitza especialment el desig sovietic de dominar el món. Entre els seus membres trobem Jeane Kirkpatrick, Paul Nitze, George Schulz i William Casey. El 1982 va tenir lloc al Centre d'Estudis Estrategia i Internacionals de la Universitat de Georgetown un congrés durant el qual es recomana una Vegeu C. J. HAMELINK, Finances i Inforrnació, Ablex Publishing, Nonvood, 1983. 9 Un model exemplar de diplomacia televisiva és el d'actuació de Henry Kissinger. Un altre, el paper que van jugar personatges com Walter Cronkite i Barbara Walters en les converses Beguin-Sadat. intensificació de la guerra psicologica. Participaren, entre d'altres, Jeane 131 Kirkpatrick, Henry Kissinger i Sbigniev Bresinski. L'actor de més talent en el combat intel.lectua1 va ésser, certament, el president nord-america, Ronald Reagan. El 23 de mar$ del 1983 presenta l'argument de la seva ((guerra de les galaxies~: idea d'una defensa potent a l'espai que ofereixi la esperanca als nens dels segle XXI. La viabilitat tecnica d'aquest projecte és dubtosa, i el seu contingut propagandístic és molt elevat. Només reafirma el programa del partit republica: la supremacia militar i tecnologica absoluta sobre la URSS. Els mitjans públics de comunicació també juguen un paper important en la guerra propagandística, i ho fan de diferents maneres. Els mitjans tendei- xen a utilitzar, d'una forma poc crítica, la informació que fonts del Pentagon els faciliten sobre, per exemple, la potencia militar dels EUA i la URSS. Adopten amb facilitat fórmules erronies com ((guerra limitada que es pot guanyam, i copien mites que els estrategues militars promouen sobre la «precisió» dels míssils nuclearslO. També la Unió Sovietica fa la seva propia propaganda, sobretot des del 1975. Segons el govern sovietic, fou necessari des que els paisos capitalistes comencaren a utilitzar mes propaganda contra els paisos socia- listes, després del signament de 1'Acta Final de Helsinki. Les autoritats sovietiques ho anomenen una ((ofensiva de contrapropaganda)). Una de les armes d'aquesta ofensiva son les caricatures polítiques que apareixen als diaris Pravda i Isvestia, a través de les quals se sosté que la premsa occidental és un instrument dels agressius estrategues de l'OTAN, que els periodistes occidentals són aliats de la CIA, que mantenen el mite de l'amenaca sovietica, i que el programa polític del president Reagan és equitatiu a la falsedat, la violencia i el suborn". Un dels portaveus oficials clau en aquesta contrapropaganda es el ministre de Defensa sovietic, el mariscal Dimitri Ustinov, que ha manifes- tat en repetides ocasions que totes les activitats dels EUA estan dirigides cap a un establiment de la superioritat nord-americana sobre la URSS, i que els polítics nord-americans ofereixen perill i engany. A més a més, assenyala prou emfaticament que les potencies imperialistes hauran d'és- ser conscients que, en cas que es preparin per a una guerra nuclear, no poden evitar un duríssim atac de caracter preemptiu per part de les forces sovietiques, que estan sempre alerta1?. l o Vegeu A. COCKBURN, ((Evidencia grafica del desconcert nuclean), Columbia Journalism Review, maig-juny 1983, pp. 38-41. ' l Vegeu P. ROTH, ((Sowjetische Karikaturen zur Kommunukation in Kapitalistischen Staaten)), Publizistik, vol. 28, núm. 4 (1983), pp. 574-586. ' 2 Discurs d'ustinov el 28 de febrer del 1984 a Le Monde. La propaganda sovietica tendeix a subratllar l'argument que el general S. P. Ivanon ja avanca al seu llibre El periode inicial d'una guerra ( 1 974), en el qual la idea principal és I'«atac preemptiu)): la necessitat de destruir l'adversari abans que pugui dur a t e m e un primer atac. 132 Conflicte nuclear En la historia del conflicte nuclear s'ha produit un canvi evident: s'ha passat del combat tradicional home a home al combat electronic. Potser és la realització d'un somni que els militars tenen de fa molt temps: la guerra feta per robots. La velocitat i el poder destructiu de les armes nuclears han creat la necessitat de desenvolupar unes organitzacions integrades verticalment en les quals les forces militars i els sistemes d'alarma estessin connectats. Aquesta connexió és la conseqüencia logica del fet que, en una guerra nuclear, l'element clau fóra l'alarma immediata. La necessitat d'obtenir a temps la informació sobre un possible atac nuclear és del tot esencial. Aixo comporta el desenvolupament d'una amplia xarxa de canals a través de la qual pot recollir-se i procesar-se aquesta informació. Un subminis- trament continu d'informació com aquest només té sentit si hi ha una organització que estigui sempre en guardia i reaccioni segons els missat- ges. El 1953, la Comandancia de Defensa Aeroespacial Nord-americana (NORAD) comenca a projectar una organització així. Al final dels anys setanta, tant els EUA com la URSS ja havien creat unes organitzacions integrades verticalment que estan preparades per a la guerra en qüestió de minuts i que funcionen plenament. 2. Els beneficis relatius dels canvis Sembla que els canvis de que hem parlat comportin processos profito- sos. No cal dir que és molt més agradable ésser colonitzat per Dallas o Dinastia que per ocupació militar, i té prou sentit el fet de preferir el ~combat intel.lectual» al conflicte armat. Si fem un estudi més detallat, pero, veurem que el benefici és relatiu, ja que els canvis esmentats son causa de problemes preocupants i contradic- cions complexes. La cultura Per als paisos en desenvolupament, el colonialisme cultural és una forma de dependencia molt mes global i profunda que la del seu predeces- sor, el colonialisme territorial. A més, es reconeix amb dificultat i compta amb el suport de nombrosos «col~laboracionistes». Una conseqüencia greu del colonialisme cultural és el fet d'emprar una part desproporcionada dels escassos recursos en productes occidentals i serveis introduits a través de la comunicació internacional. Aixo té unes implicacions molt negatives per a les balances internacionals de paga- ments. A més a més -i aixo és un problema clau-, aquest colonialisme afavoreix un procés de desintegració nacional que posa en perill el propi desenvolupament. Fa que s'obri una amplia esquerda entre les masses 133 rurals i l'élite urbana, que s'identifica amb la forma de vida i nivel1 de consum que es propaguen mitjancant la publicitat internacional i els programes de televisió. Aquesta identifícació promou la integració de l'élite en l'economia internacional, i fa una replica de la disparitat Nord- Sud a dins dels propis paisos en desenvolupament. El comerc mundial de serveis es caracteritza per la seva estructura oligopolística. Esta dominat, gairebé del tot, per les indústries del Nord. Els paisos de I'OCDE importen un 70 O/o de la totalitat de serveis que es comercien internacionalment, i exporten més del 7 5 O/o d'aquests serveis. Aquesta situació dominant de les nacions industrialitzades -i especial- ment dels EUA- esta estretament lligada a l'aplicació de la tecnologia de la comunicació, aspecte essencial del sector serveis. En el camp de la tecnologia de la comunicació els EUA tenen un sector competitiu tan fort que «posar-se al dia» ha esdevingut, per als paisos de 1'Europa occidental, només una il.lusió. L'avanc tecnologic dels EUA ha anihilat practicament l'avantatge relatiu del treball a baix preu i les materies primeres a través de les quals els paisos en desenvolupament podien haver assolit una situació millor al mercat mundial de productes manufacturats. Actualment el govern dels EUA té la intenció de provar que el comerc de serveis estigui subjecte al regim del GATT (Acord General de Tarifes i Comerc). Aixo comportaria que els principis del comerc lliure, com la teoria de l'avantatge relatiu i l'evitació del proteccionisme, serien també aplicables al comerc de serveis. Un comerc de serveis obert i competitiu seria un handicap seriós per als paisos en desenvolupament a l'hora d'augmentar la seva capacitat d'organització, d'administració i de millora tecnologica en aquest campI3. Continuarien essent dependents de la im- portació de coneixements avancats del Nord. Aixo els integraria encara més en una divisió internacional del treball que és perjudicial per als seus interessos. La propaganda Quant al pas del conflicte armat a la guerra propagandística, podríem citar aquesta frase de Bismark: «Ningú no comenca una guerra partint de la base dels articles de diari». l 3 Cal observar, en aquest context, que el govern dels EUA posa en circulació mesures per tal de restringir el mercat lliure de tecnologia avanqada de comunicació. L'empresa de computadores britanica ICL ho anomena. en un informe intern confidencial, «imperialisme tecnologic~.Vegeu Cornpiitable, 2 de mar$ del 1984, p. 5. 134 En la propaganda internacional actual trobem, pero, tres elements clau que tenen un fort potencial desestabilitzador: la malfianca de l'adversari -que es descriu corn fonamentalment ttpoc digne de confianca»-, l'emfasi en la superioritat militar, i el fet de subratllar l'amenaca contínua que planteja un primer atac de l'adversari. Aixo crea un clima d'inseguretat i sospites que porta facilment a la mala i n t e r p r e t a d dels missatges. En aquest context és important el teorema del socioleg W. 1. Thomas: «Si l'home defineix les situacions corn a reals, aquestes són conseqüentment reals)). En la guerra propagandística internacional es defineix l'actual situació mundial corn de confrontació substancial i crisi potencial. En l'era nuclear, les conseqüencies d'aquesta definició poden ser catastrofi- ques14.La guerra propagandística pot convertir-se, corn 0. Spengler obser- va (en «Der Untergang des Abendlandes))), no solament en la continuació de la guerra amb mitjans diferents, sinó també en la preparació d'una proxima guerra. El conflicte nuclear Finalment, el naixement de la guerra electronica ens enfronta amb problemes molt seriosos. a) Els sistemes de comunicació actuals pel que fa a la inteleligencia militar i l'alarma immediata són d'una envergadura impressionant. Els avancos en el camp de la tecnologia de computadores han capacitat els EUA i la URSS per recollir i processar milions de missatges. Ha esdevingut possible «punxan> milers de converses telefoniques i recollir informació de detalls tan aparentment trivials corn les llistes de bugaderia de les tripulacions dels submarins als ports. És evident que aquesta capacitat de recollir informació augmenta de forma important el valor dels sistemes de comunicació corn a medi d'alarma. La recollida de miríades de petits detalls fa créixer també la possibilitat de males interpretacions dels missatges ambigus i la combina- ció de dades aillades segons el criteri d'amenaca. Una combinació així podria dur a una situació més alarmant que, en conseqüencia, desencade- naria una reacció de l'adversari, i aquesta reacció podria ocasionar una situació crítica. b) La quantitat de dades que es recullen, cada vegada major, fa impres- cindible la delegació de gran part del seu procés al material electronic. Puix que el cervell huma no esta prou capacitat per processar grans nombres de variables, la dependencia de les computadores és inevitable. 14 En aquest context cal esrnentar la següent afirmacio d'un comentarista militar de l'agencia TASS: «La confrontació militar ha augmentat notablement)). Aixo fou el 29 de novembre del 1983, després del final de les negociacions de Ginebra. Aixo comporta la confianca en maquines que son falelibles, que no es 135 coneixen gaire, i que no són fiables, així com en models d'interpretació plens d'errors. Els models matematics, per exemple, que se suposa que participen en la valoració dels danys nuclears, com el SIDAC (Capacitat de Valoració Conjunta dels Danys), són exponents clars d'imprecisió. El grau de confianca dels sistemes electronics és limitat, ja que és impossible predir amb exactitud com funcionaran en situacions imprevistes. Progra- mar sistemes complexos significa, inevitablement, deixar un gran marge per a «sorpreses», marge que, en l'operació de sistemes nuclears, pot ser molt perillós. A més a més, molta part de la creació de programes (softwa- re) en grans sistemes de procés de dades no es basa en teories matemati- ques fortes, que farien facil la detecció i correcció dels errors, sinó que es desenvolupa de forma experimental, amb un gran nombre de decisions ad hoc. En sistemes com aquest, el descobriment d'errors es una perdua de temps perque també els dissenyadors tenen poc coneixement dels comple- xos processos de la maquinal5. c) En sistemes complexos és aplicable la llei de Murphy, que diu: «Si hi ha quelcom que pot anar malament, hi anira». Aixo és el que sol passar. Com a resultat de la diversitat de factors dels quals els experts no tenen un bon coneixement, els sistemes complexos fallen amb freqüencia. Aquests exemples ho poden il.lustrar: -El funcionament del trafic de comunicació transoceanica de dades es defectuós durant una hora de cada vint-i-quatre. -Petites pertorbacions tecniques podrien provocar falses alarmes en els sistemes d'alerta. El 1959 la Comandancia de Defensa Aeria Nord- americana (NORAD) en va tenir 1500, d'aquestes falses alarmes. -Els sensors que operen als satel.lits s'han anat tornant menys fiables. No poden distingir entre una explosió nuclear i una pertorbació atmosferi- ca natural. -Proves que s'han realitzat pel que fa a la xarxa mundial de comunica- cions de les forces dels EUA (WIMICS) han demostrat que només el 38 % dels missatges arriben al seu destí. -Els sistemes d'alarma dels EUA han fallat a l'hora de captar a temps l'inici de la guerra d'Iom Kippur, el desenvolupament dels esdeveniments a 1'Iran i l'esclat de la guerra de les Malvines. d) És obvi que una qüestió important és si aquestes falles podrien dur a una guerra nuclear accidental. És difícil, pero, si no impossible, que el l 5 El 1982 s'establi als EUA una organització d'experts en computadores, la de Professio- nals en Computadores per a la Responsabilitat Social. Aquest grup expressa la seva gran preocupació quant a la dependencia de les computadores que tenen els sistemes militars d'alarma, perque les computadores, tenint en compte I'estat actual de la tecnologia. no són fiables. 136 funcionament defectuós d'un microprocessador, o alguna cosa semblant, causi la tercera guerra mundial, com passa en pel.lícules com Dr. Strange- love o Jocs de guerra. Tant els sistemes dels EUA com els de la URSS compten amb amplies mesures de seguretat i amb un excés de proves i balancos per tal d'evitar aquests incidents16. Pero el problema real no són aquests incidents aillats, sinó la concur- rencia de factors en una situació imprevista. Els sistemes complexos precisos no estan preparats per enfrontar-se a combinacions imprevistes de missatges d'alarma ambigus, sensors que no són fiables i pertorbacions tecniques. A mes, es tendeix a assumir que els incidents tindran lloc en període de pau, en el qual la detecció i correcció dels errors sera molt més facil que en una situació crítica. e) Un problema especial el causa l'alt grau de vulnerabilitat en la recollida d'informació i els sistemes d'alarma. Un exemple ben conegut el dóna l'anomenat ((impuls electromagnetic» (EMP), que resulta d'una explosió nuclear i que té un efecte destructiu en el material electronic dels satel.lits. L'explosió d'una bomba nuclear petita a una altura de 375 Km provocaria un desbaratament dels sistemes electronics en un radi de 2000 Km. És facilment imaginable que aixo duna a una desconnexió dels centres militars i de les forces del camp de batalla (decapitació), que es traduiria en un conflicte internacional practicament incontrolable. És igualment important la possibilitat que les vulnerables estacions terrestres, centrals de les comunicacions satelslit, fossin destruides. Deu d'aquestes estacions son vitals per a totes les comunicacions militars occidentals. Un altre exemple el donen els 25 commutadors telefonics públics que s'ocupen de la majoria de les comunicacions militars nord- americanes. j Per últim, trobem el greu problema de l'impacte desestabilitzador de j les innovacions en el camp de la tecnologia de la comunicació, com els avancos en la tecnologia anti-satel.lit. El 27 de febrer del 1984, el ministre de Defensa dels EUA revela que el govern nord- america vol dissenyar una nova arma anti-satel.lit, equipada amb tecnologia laser, que podra destruir satel.lits en l'orbita espacial més alta. Aquí és on operen els satel.lits que sostenen el comandament, control i comunicació sovietics. Aquesta inno- vació amenaca perillosament i directa el sistema nuclear sovietic. És també problematic el fet que, en el conflicte entre les superpotencies, els EUA tinguin principalment la capacitat d'innovació, mentre que la URSS té la capacitat d'adoptar, integrar i imitar. Entre el moment de la 16 Un element imporiant a I'hora d'evitar una guerra accidental és la separació de responsabilitats. El comandant de les Forces Aeries dels EUA que decideix I'envol de bombarders nuclears només pot dirigir els avions a les posicions aeries. La decisió de Ilanqar els missils nuclears a dintre dels avions es delega a un altre comandant. innovació i el d'imitació sempre hi ha, pero, una supremacia desestabi- 137 litzadora que pot provocar una situació crítica, ja que implica el desafia- ment d'un primer atac. 3. Contradiccions dels sistemes de comunicació El colonialisme cultural és, sens dubte, una eina poderosa per a l'acom- pliment d'interessos. Promou i legitima la integració dels paisos satelslits del Sud en l'esfera d'influencia del Nord, d'una manera tan subtil com so- lida. La resistencia, pero, contra les formes antigues de colonialisme ha estat efectivament mobilitzada per justament aquells que, amb molta habilitat, fan seus els metodes i les tecniques dels colonitzadors. Com exemples, trobem líders nacionals com Gandhi, Ataturk, Nasser, i Ho Xi Minh. Diversos moviments de resistencia han utilitzat, i amb exit, elements culturals que adoptaren de les potencies colonials. És il.lustratiu l'ús que féu el Front d'Alliberament d'Algeria de la radio que els francesos van importar, i la manera com els lluitadors per la llibertat de Mocambic del Frelimo utilitzaven la llengua portuguesa. Conseqüentment, el colonialis- me cultural es troba amb una contradicció fonamental. El procés de la sincronització cultural afavoreix una forma penetrant de dependencia, al mateix temps que porta, en el1 mateix, la base del seu propi fracas. L'estructura oligopolistica del comerc mundial de serveis obliga els paisos en desenvolupament a considerar seriosament algunes mesures de protecció, que consistiran, predominantment, en normes per a la regula- rització del trafic internacional de dades. El problema és, pero, que la tecnologia actual fa possible que aquest trafic escapi a practicament qual- sevol tipus de control. El pas arbitrari per diverses xarxes, transmissions directes via satel.lit i modes de codifícació complexos, fan molt poc probable l'establiment de qualsevol tipus de regulació. Conseqüentment, la contradicció es que el control sobre el trafic internacional de dades es tan necessari com inútil. El pas del combat militar al combat propagandís- tic crea un nou escenari per al conflicte internacional, que és, al mateix temps, una millora i un greu perill. El desenvolupament de formes públiques de diplomacia internacional respon, evidentment, als requisits democratics pertinents. En l'actual sis- tema internacional, pero, la comunicació pública esta estructurada de manera que les comunicacions polítiques internacionals adopten el format i el to de la propaganda agresiva. Aixo té un impacte desestabilitzador potencialment fort en les relacions internacionals. La contradicció implíci- ta es que el combat intelelectual substitueix la guerra, pero, al mateix temps, la prepara. Els sistemes de comunicació que constitueixen el nucli del conflicte 138 nuclear internacional creen una c o n f r o n t a d amb unes contradiccions gairebé irresolubles: a) Com mes ben protegits estan els sistemes d'alarma contra les reac- cions a missatges ambigus, la seva capacitat de protecció contra un atac sorpresa és mes baixa. 6 Amb una quantitat creixent de dades, el potencial d'alarma imme- ) diata augmenta forca. Al mateix temps, pero, augmenta també la probabi- litat d'una mala interpretació. c) Si els sistemes de comandament, control i comunicació es fan menys vulnerables, també es fan rnés complexos, i, en conseqüencia, més fal.li- bles. d) Si els llacos de cornunicació entre els centres militars i les forces del camps de batalla augmenten, les últimes esdevenen rnés vulnerables (es pot detectar la seva posició amb més facilitat). Si, d'altra banda, els llacos de comunicació decreixen, la delegació de responsabilitats esdevé inevita- ble, i aleshores el conflicte és més difícil de controlar i contenir. e) Els avancos tecnologics tenen un gran potencial desestabilitzador i augmenten les probabilitats d'una guerra nuclear. Per tant, cal refrenar amb urgencia el desenvolupament tecnologic. Al mateix temps és igual- ment urgent fer molt rnés fiables i precisos els actuals sistemes de comuni- cació operatius. Aixo requereix innovacions decisives. La contradicció principal és que la mateixa tecnologia necessita alhora frenament i inno- vació. Els nous avancos en la tecnologia de sensors, per exemple, son extremadament beneficiosos, ja que milloraran els sistemes d'alarma i evitaran errors. Aquests avancos permetran de seguir el rastre dels subma- rins nuclears, i la seva major vulnerabilitat té un impacte molt desestabi- litzador. Aquesta contradicció no pot resoldre's dins dels actuals sistemes d'armament i d'alarma. Com a conseqüencia, tampoc el problema de la seguretat es pot resoldre dins d'aquests sistemes. 4. La tradició científica occidental Amb les consideracions anteriors hem intentat mostrar com es de rapid el creixement de la importancia de la comunicació internacional. Tal com hem dit, aquest camp d'estudi ens enfronta amb problemes molt comple- xos i contradiccions gairebé irresolubles. Ens preguntem, finalment, si la investigació científica actual esta ben preparada per enfrontar-se a aquects problemes i participar a trobar-ne les solucions. La ciencia moderna actual encara pateix l'herencia del segle X V I I . La seva aproximació a la realitat esta dominada pel paradigma mecanic dels pares fundadors de la revolució científica: Descartes, Newton i Bacon. El seu mode analítico-mecanic de pensament ha forjat, sens dubte, impor- tants avanqos i ha resolt molts problemes essencials. La forqa d'aquest 139 paradigma, pero, es troba en el fet que, per tal de resoldre problemes reals, la realitat ha d'ésser reduida a proporcions mecaniques. 1 els problemes actuals més urgents defugen una reducció d'aquest tipus. Pel que fa a aquests problemes, els actuals metodes i tecniques científics son, en gran mesura, inapropiats. El model linear, Iogic i racional de pensament que molts científics apliquen contra problemes com el crim, les drogues, la pobresa o l'energia, és, en gran part, el primer responsable de l'existencia d'aquests problemes. Segons la concepció baconiana, el mandat de la ciencia és tenir poder sobre la realitat. El seu objectiu fonamental no és comprendre la natura, sino controlar-la. La proposició de Francis Bacon que a la natura se li han d'arrencar tots els seus secrets ha servit de suport a una implacable explotació objectivista del medi ambient natural i ha estimulat el desenvo- lupament d'una tradició científica segons la qual tot el que els éssers humans poden fer s'ha de fer sense miraments ni altres consideracions. 1, seguint aquesta tradició, les teories científiques es consideren millors com millors siguin les eines de control que proporcionin. Aixo implica que la realitat ha d'ésser reduida a proporcions controlables. L'exit d'aquesta tradició ha fet créixer forqa les expectatives de la ciencia quant a la seva contribució a la generació de coneixements. La conseqüencia d'aixo és el «cientifisme», ideologia que legitima la ciencia com superior a tots els altres modes de generació de coneixements. Una característica del cienti- fisme és la negativa a reflexionar de forma crítica sobre les seves proposi- cions i finalitats. Exclou tota consideració sobre les condicions sota les quals es genera el coneixement i sobre les conseqüencies possibles. Cal desmitificar el cientifisme. Cal treure-li del damunt la noció enga- nyosa que el seu racionalisme nomes significa raonament conscient. A més a mes, es urgent un enriquement unilateral de la tradició epistemologica que va des de la comunitat utopica de Bacon a l'enginyeria social poc sistematica de Popper amb l'aportació de modes intuitius, associatius i holístics de pensar i coneixer, modes que una civilització logico-racional ha deixat de banda. Els modes humanístics de generació de coneixement que foren expel.lits de la «Nova Atlantida)) hauran de restituir-se si volem donar a l'especie humana l'oportunitat de sobreviure. (Trad.: M. Blanch) 140 Bibliografía BRACKEN, (1983): The Cornrnand and Control of Nuclear Forces, Yale University Press, P. New Haven. BUZAN, i BARRY P. R. JONES, J., ed. (1981): Change and the Study oflnternational Relations, Frances Pinter, Londres. CAPRA, (1983): The Turning Point,Bantham Books, Nova York. F. CHIROT, Social Change in the Twentieth Century, Nova York, Harcourt, Brace & Jovano- D., vich. CRUISE R., O'BRIEN, ed. (1983): Information, Economics & Power,Hodder and Stoughton, Londres. R. DAHL, A. (1970): Modern Political Analysis, Englewood Cliffs, Prentice Hall. ELLUL, (1973): Propaganda,Vintage Books, Nova York. J. ERNST, (1980): The New International División of Labour, Technology and Underdevelop- D. ment, Campus Verlag, Frankfurt. FISHER, . (1979): Arnerican Communication in a Global Society, Ablex Publishing, Nor- C wood. FISCHER, D. i MERRILL, C., ed. (1976): International and Intercultural Comiinication, H. J. Hasting House, Nova York. D. FREI, (1983): Risks ofUnintentia1 Nuclear War, Totowa, Allanheld, Osmun & Co. Publi- shers. GERBNER,. i SIEFERT, ed. (1984): World Cornrnunications, Longman, Nova York. C M., HAMELINK, J. (1983): Finance and Inforrnation, Ablex Publishing, Norwood. C. - ( 1983): Cultural Anatomy in Global Comrnunications, Nova York, Longman. - (1984): Inforrnatie en Macht, Anthos, Baarn. - (1 984): Transna(iona1 Data in the Inforrnation Age, Studentliteratuur, Lund. KIRSCH, ( 1 983): Transborder Data Flows, Institute of International Communication, Lon- W. dres. KUMAR, ed. (1980): Transnational Enterprises: Their Irnpact on Third World Societies K., und Cultures, Westview Press, Boulder. LASSWELL, D., LERNER, i SPEIER, ed. (1980): Propaganda and Communication in H. D. H., World History, vols. 1, 11, i 111, East-West Center, Honolulu. MEADOW, C. (1980): Politics as Cornrnunication, Ablex Publishing, Norwood. R. MERCHANT, (1980): The Death o/ Nature, Harper & Row, San Francisco. C. MERRIT, L., ed. (1972): Cornrnunication in International politics, Urbana, University of R. Illinois Press. MIROW, R. i MAURER, (1982): Webs ojpower, Houghton MiMin, Boston. K. H. MUELLER, (1973): The Politics of Cornrnunication, Oxford University Press, Londres. C. NIMMO, (1978): Political Cornrnttnication and Public Opinion in America, Goodyear D. Publishing, Santa Mónica. SCHILLER, 1. (1981): Who Knows: Inforrnation in the Age of the Fortune 500. Ablex H. Publishing, Norwood. - ( 1 973): The Mind Manages, Beacon Press, Boston. WEIZENBAUM, J. (1976): Cornputer Power and Hurnan Reason, W. H. Feeman, San Francisco.