CANTUS FIRMUS Salvador Cardús DEMÀ Josep Ramoneda Ridículament desesperant E l psiquiatre Paul Watzlawick, a How re- al is real (1976), explica que l’empera- driu Maria Teresa (1717-1780) –arxidu- quessa d’Àustria i reina d’Hongria i Bo- hèmia, entre altres títols– va crear una alta condecoració al valor militar, l’Orde de Maria Teresa, vigent a Àustria fins passada la Primera Guerra Mundial i a Hongria fins ben bé al final de la Segona. La distinció es donava –Watzlawick diu que amb “una sublim inconseqüència”– als ofici- als que, prenent una iniciativa pròpia i desobeint les ordres superiors, aconseguien portar els seus soldats a una gran victòria. No cal dir que, si la ini- ciativa acabava malament, en lloc de la condeco- ració els oficials desobedients eren portats davant d’un tribunal militar... El psiquiatre d’origen aus- tríac atribueix aquesta divertida i contradictòria condecoració al caràcter d’una nació que, quan les circumstàncies bèl·liques l’han posada en una si- tuació de greu desavantatge, ha respost amb el le- ma següent: “La situació és desesperada, però no és seriosa”. TONI ALBIR / EFE EL COMENTARI de Watzlawick m’ha transpor- tat immediatament a la situació que estem vivint els gran victòria que es busca, perquè si no també aca- catalans. Aquí també podem dir que la situació és L’estat espanyol barem davant d’un tribunal militar, però d’un altre desesperada, però que no és seriosa. Si més no, en el exaspera exèrcit. Qui ho deia que havíem de ser com Àustria? sentit que al gravíssim desafiament sobiranista Es- els catalans en panya hi segueix responent de manera gens serio- DE MOMENT, i mentre no arriba la gran deso- sa, sovint de forma grotesca i gairebé sempre ridí- un cercle viciós bediència final –que no pot ser altra que la d’obe- culament. De manera que l’estat espanyol encara –o virtuós– ir el nou ordenament jurídic que ens atorguem els desespera –i exaspera– més els catalans, en un cer- de mai acabar catalans en un referèndum democràtic–, potser cle viciós –o virtuós, per als independentistes– de ens hauríem de limitar a aplicar aquell altre vell mai acabar. Des del cas de les imputacions per la ce- principi que, segons sembla, es va estendre entre lebració de la consulta popular del 9-N fins a els funcionaris de les colònies de les Índies per evi- l’anul·lació del decret de pobresa energètica, pas- tar complir les ordres d’impossible compliment sant pels requeriments als ajuntaments i, en gene- que els arribaven de Felip II. Em refereixo al “se ral, les suspensions i sentències del Tribunal Cons- obedece, pero no se cumple”. Un principi que, se- titucional, amb el temps –i un cop acabat el con- gons alguns experts, es podria relacionar amb els flicte– totes aquestes decisions judicials constitu- drets derogats pel Decret de Nova Planta, amb iran unes de les pàgines més absurdes i alhora més l’antic “pase foral” de les diputacions basques, amb humorístiques de la història de la relació entre les la “sobrecarta” navarresa o amb el dret de “nul·li- nacions catalana i espanyola. ficació” defensat per John C. Calhoun (1782-1850), pel qual els estats de la Unió tindrien el dret a des- PERÒ, SOBRETOT, la nostra situació encara obeir una llei federal injusta. Els posicionaments s’acosta més a la descrita per l’Orde de Maria Tere- del govern català d’aquesta darrera setmana da- sa. Aquí també estem davant de la necessitat de des- vant de les pretensions del ministre Montoro de obeir per tal d’acomplir la voluntat democràtica que forçar més austeritat pressupostària o davant s’expressa en la majoria parlamentària. La dificul- l’anul·lació del decret de pobresa energètica hi fan tat, tanmateix, es troba en el fet que només podem pensar: s’obeeix, però no es complirà. Anem pel premiar la desobediència a condició d’aconseguir la bon camí.