CANTUS FIRMUS Salvador Cardús DEMÀ Josep Ramoneda Cal escollir: viure o sobreviure P arlament i Govern acaben de passar una altra septimana horribilis, i ja n’hi ha ha- gut unes quantes en aquests pocs mesos de legislatura. Remarco que són el Parla- ment i el Govern els qui han trontollat i no pas tota l’expedició cap a la independència, que els de sempre han tornat a donar per fracassada. La septimana horribilis és un entrebanc, sobretot per les conseqüències que té sobre el marge de mani- obra del Govern per complir els seus compromisos socials i de preparació de les estructures necessàri- es per poder-se emancipar d’Espanya amb garan- ties de no prendre mal. Però més enllà de les decep- cions i els disgustos, tot plegat no passa de ser un ac- cident més –i en cap cas el més greu– en l’obertu- ra d’una via cap al cim que no s’havia fet mai. A MI LA SETMANA m’ha agafat llegint Hores de- cisives d’Armand Obiols. I potser per aquesta raó tot m’ha semblat menys horribilis de com s’ha pintat. El llibre, publicat per la Fundació La Mirada aquest abril passat, conté els editorials que Obiols va es- criure al Diari de Sabadell entre l’abril i el juliol de FERRAN FORNÉ 1932, mentre es debatia l’Estatut de Núria a les Corts espanyoles. Els paral·lelismes entre la polí- veien problemàtics els primers passos de la Cata- tica espanyola, i també catalana, de l’època i la dels Si els catalans lunya alliberada” (pàg. 59). Així mateix, Obiols ob- temps actuals –unes coincidències que detalla Jo- coneguéssim serva el gran acord que aconsegueixen els enemics sep Cruanyes al pròleg– són enormes. Però, com millor la nostra de la llibertat del país: “Hi militen, espatlla vora es- que no crec en els fatalismes històrics, la lectura història no ens patlla, homes diversos, esperits contradictoris [...]. d’Obiols m’ha servit per certificar tres coses. Pri- El metafísic, el pallasso, el seglar, el tenor, el ma- mer, que els arguments de fons per a la independèn- deixaríem aixecar quiavèl·lic, l’afuat i l’ardent es coordinen sense es- cia vénen de molt lluny i que es mantenen intactes. la camisa amb forç en aquest microcosmos de la tristesa ibèri- Dos, que les febleses polítiques dels catalans, man- tanta facilitat ca” (pàg. 75). Tots ells, representants d’una Caste- cats d’una veritable ambició d’estat –i més enllà dels lla que, “aspirant a arquitecte d’imperis, no ha sa- protagonistes de cada moment–, són similars en but ésser manobre de pobles” (pàg. 80). tots els períodes decisius i són el veritable escull de tota gran empresa política. I tres, ara que ja retruny PERÒ OBIOLS sobretot dissecciona amb dure- la propera campanya electoral, que si coneguéssim sa les pròpies debilitats, que s’anaven fent més vi- millor la nostra història no ens deixaríem aixecar la sibles a mesura que es debatia aquell projecte d’Es- camisa amb tanta facilitat. tatut tan mal defensat a Madrid. El 18 de juny es- criu: “El parlament de la República [...] dicta amb ELS ELOGIS QUE FA OBIOLS de la crida a la la veu enèrgica, no les normes de la nostra lliber- unitat de Francesc Macià del 14 d’abril de 1932 o tat, sinó les normes del nostre novell esclavatge” de l’actitud conciliadora i sense ressentiments de (pàg. 167). El mateix que tornaria a passar si féssim Francesc Cambó són una lliçó. I llegiu aquests ad- cas dels que diuen que cal demanar permís per vertiments, als quals podríem posar noms actuals: exercir –dit en termes d’ara– el nostre deure de de- “Si, prèviament, calgués posar-nos d’acord sobre cidir. Sigui com sigui, procurem que no se’ns ha- la idoneïtat dels presumptes posseïdors del poder, gi d’aplicar aquesta sentència que Obiols aplica a la llibertat de Catalunya esdevindria un miratge in- Espanya: “Els pobles que no saben projectar, futur abastable” (pàg. 58). O: “Alguns catalans haurien re- enllà, un somni, i acorruar al seu darrera llur es- nunciat, amb cor alegre, a la llibertat només perquè forç, no es viuen: es sobreviuen” (pàg. 84).