CANTUS FIRMUS Salvador Cardús DEMÀ Josep Ramoneda La meva guia per a aquest 11-S 1. Sóc dels que creuen que es malinterpreta l’es- tat d’ànim dels qui aspiren a la independència de Catalunya. En general, no s’està cansat del procés. El processisme ha sigut un invent dels que han de dissimular que l’havien entrebancat, o dels mal- fiats impenitents. El que s’està és impacient per arribar al final. Per això, com assenyalen els estu- dis d’opinió –i en contra dels profetes de calami- tats–, no hi ha desercions en l’independentisme. On hi hauria d’haver desesperació és a la banda de l’unionisme. I el 12-S encara n’hi haurà més. 2. Insisteixo a dir que el principal adversari de la in- dependència és la poca confiança en la pròpia capa- citat d’aconseguir-la. I això sense comptar amb l’aversió al risc que es pot produir en el moment de la veritat. És l’esperit assertiu allò que s’encoma- na i s’escampa. La desconfiança l’han afavorit de- bats interns com el del RUI, perfectament prescin- dibles. O acusacions infundades de feblesa d’uns cap a d’altres, per poder-se presentar com a legítims CÈLIA ATSET hereus de la victòria final. I, encara, per les retòri- ques precipitades d’exclusió ideològica abans de te- se més que a fondre’s en un sol actor com fan la nir les claus d’entrada al nou territori polític. L’estat d’ànim resta de participants. Aquest 11-S ja no és “per pressionar el Govern”, si- dels nó per transmetre-li la seguretat que tothom serà al independentistes 5. En tot cas, abans de sortir de casa aquest On- seu lloc fins al final. ze de Setembre, fem memòria. Tot això va comen- es malinterpreta: çar com a resposta a la humiliació infligida durant 3. La mobilització descentralitzada d’enguany no estan cansats l’aprovació d’un Estatut primer retallat a les Corts m’agrada perquè trenca amb la temptació de voler del procés sinó i després rebregat pel Tribunal Constitucional. competir contra nosaltres mateixos per veure si ca- impacients per Van creure que era l’oportunitat per acabar amb da any som més. La cinquena gran mobilització no arribar al final les aspiracions nacionals catalanes. I fa deu anys ha d’anar de batre rècords de Llibre Guinness, sinó exactes que molts catalans van trobar que ja n’hi que ha de mostrar la perseverança i fortalesa de les havia prou, i van seguir aquell clam de Joan So- voluntats. Cal que l’independentisme es convenci, là: “Plantem cara!” Ho va liderar una societat ci- com em va ensenyar l’amic Jordi Barbé –científic, vil amb una capacitat exemplar d’autoorganitza- casteller i judoka–, que “el suau pot vèncer el dur, ció i profundament inspirada per centenars de i el feble al fort”. També en política. testimonis de dignitat nacional, com la del mateix Carbonell. Això va acabar arrossegant les institu- 4. La unitat que es necessita, i la que es demostra cions, a través de les urnes, a assumir un nou ho- cada 11-S, és la del poble. Ningú no pregunta a qui ritzó de llibertat. I és a qui hem confiat aquesta té al costat ni on ha nascut, ni què parla, ni què vo- tasca titànica, extremadament delicada i summa- ta. N’hi ha prou sabent que es va en la mateixa di- ment arriscada. El resultat final, òbviament, que- recció. Si, a més, els representants de les diverses darà ratificat també a les urnes, en un procés que formacions polítiques i institucions s’hi volen afe- haurà sigut impecablement popular i admirable- gir, benvinguts. I, particularment, els que encara ment democràtic. El full de ruta final no es pot dubten. Sempre he dit que la majoria independen- preveure perquè el gest d’emancipació final ar- tista la donarà l’últim que s’hi hagi apuntat, no el ribarà quan menys s’esperi, com sol passar en primer. Però que ningú no s’enganyi: les formaci- aquests casos. Però tot estarà a punt i, com asse- ons polítiques sempre tindran una relació de com- nyalarà aquest 11-S, quan arribi, tots serem al lloc petència entre elles que les obligarà a diferenciar- que ens correspongui.