Salut, Aloma!
per Neus Real



       El 2019 se celebren els 50 anys de la segona edició d’Aloma, l’única novel·la de
joventut que Mercè Rodoreda reconeix i reescriu durant la postguerra. Per què una autora
literàriament molt exigent, i reticent en relació amb la seva producció dels anys trenta,
dona un tracte tan diferent a aquesta obra?




                                          [P]er raons una mica complexes i subtils a mi
                                          em sembla que el meu primer llibre va ser
                                          Aloma, el meu primer llibre de debò, vull dir.
                                                      Entrevista de Martí Farreras a Mercè
                                                      Rodoreda, Tele-estel 16 (4-XI-1966), p. 15



       Encara que mai no va deixar de qualificar-la de títol menor, diverses entrevistes
il·lustren la consideració de Mercè Rodoreda per Aloma, acabada d’escriure inicialment
el 1936. L’escriptora que en la postguerra s’havia de convertir en una primera figura de
la literatura europea va trobar la seva veu, per primera vegada, en aquesta novel·la que
tancava l’etapa inaugural de la seva trajectòria literària. En Aloma, Rodoreda hi
aconseguia el to versemblant, sostingut, emotiu i allunyat del sentimentalisme que
necessitava per explicar exactament el que volia explicar (el drama amorós d’una
adolescent barcelonina) evitant el fals transcendentalisme i la carrincloneria. Aquest to
exacte i precís, pilar clau de l’obra posterior de l’autora, va ser la clau d’una categoria
literària que el Premi Crexells (el guardó més important de la literatura catalana del
moment) va avalar l’any 1937. En els mesos següents al premi i a la publicació del llibre
l’abril de 1938, la crítica va subratllar la fita que suposava Aloma, tant en la carrera de
Rodoreda com en la recuperació del gènere novel·lístic a Catalunya, en qualitat de mostra
paradigmàtica del difícil equilibri entre profunditat, contenció i efecte en la narrativa
psicològica en voga a tot Europa.
       Aquest conjunt de circumstàncies explica que quan el 1965 Edicions 62 li va
proposar publicar les seves obres completes, Mercè Rodoreda decidís recuperar Aloma
com a exponent exclusiu de la seva producció fins a la Guerra Civil. Així ho argumentava


                                                                                              1
anys més tard davant Lluís Busquets i Grabulosa (en una conversa de 1981 recollida a
Mercè Rodoreda, entrevistes, d’Abraham Mohino): «Vaig haver de fer tota una etapa
d’aprenentatge que m’ha portat a no reconèixer les meves quatre primeres novel·les. Més
que novel·les són bestieses». No pas en va havien passat tres dècades, tanmateix, i
l’escriptora va voler revisar l’obra de 1938 abans de tornar-la a donar al públic.
L’evolució de Rodoreda i, sobretot, els seus nous projectes literaris (Mirall trencat i El
torrent de les flors) van convertir aquesta revisió en una molèstia: «Si sabéssiu la mandra
que em fa encarar-me amb Aloma amb les ganes que tinc de fer coses noves...», escrivia
a Joan Sales el 31 de gener de 1967. Un cop editat el producte acabat, però, Rodoreda en
va quedar satisfeta. El 28 de juliol de 1969, en una carta a Francesc Vallverdú, li’n
demanava més exemplars per enviar amb aquesta justificació: «El llibre, que de moment
no em va fer gaire bon efecte, ara m’agrada molt».
        Més enllà de la història de la novel·la i del parer o l’experiència de l’autora amb
cadascuna de les seves dues edicions, tenir una Aloma de 1938 i una de 1969 ha permès
comparacions que aporten molta informació, i de primer ordre, sobre la maduració
literària i el progrés de la narrativa de Mercè Rodoreda. Ella mateixa va explicitar el
potencial del contrast, força abans que tingués lloc, en una entrevista de principis dels
setanta (de procedència desconeguda i recollida al volum anteriorment esmentat
d’entrevistes): «Revisar Aloma, que vaig escriure fa uns trenta anys, m’ha costat tant o
més que fer una altra novel·la. Si us dia us vagués i comparéssiu els dos textos veuríeu
que, en efecte, el meu estil ha evolucionat». L’estil: vet aquí la qüestió. Ja l’octubre del
1932, en una entrevista a la soprano Mercè Plantada apareguda a La Rambla, Rodoreda
mostrava una visió preclara del fet que la diferència, en art, la marca l’estil personal (la
singularitat estètica resultant de la interacció de subjectivitat i ofici). «Una novel·la són
paraules», va escriure, a propòsit de La Plaça del Diamant, en el conegudíssim pròleg de
Mirall trencat, on desglossava així l’afirmació: «Jo no puc dir sense que soni fals: “La
Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. Tampoc no li
puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”.
He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector
que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. ... Tota novel·la
és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli. [...] La sensació de cosa
viva la dóna la naturalitat, la claredat d’estil».
        En els anys seixanta, amb un mestratge depurat i enriquit per tres dècades de
lectura i escriptura, Mercè Rodoreda va mantenir l’essència de l’Aloma original (la
                                                                                            2
història), però va refer el text de dalt a baix tot polint-ne radicalment les frases i els mots
(el discurs). El fruit d’aquesta operació va ser una novel·la molt menys arrelada a un
temps (sense remissions a la realitat de la Barcelona republicana com pel·lícules,
esportistes, actors, revistes...); una novel·la menys explícita i més simbòlica, més
suggeridora que denominadora. Una novel·la que exposa fins a quin punt s’havia afinat
literàriament la veu de l’escriptora.
       Aquesta reescriptura lírica, genèrica i assaonada d’Aloma que el 1969 Mercè
Rodoreda ens va oferir es pot posar costat per costat, d’aleshores ençà, de l’Aloma més
contextual i literàriament jove de 1938. Les dues versions de l’obra connecten, d’aquesta
manera, les dues grans etapes de la trajectòria rodorediana i, també, els dos moments
històrics i culturals que l’una i l’altra representen. Perquè si des del punt de vista
individual l’Aloma dels anys trenta i la dels anys seixanta ens parlen de l’evolució de
l’estil de Rodoreda, des d’una perspectiva col·lectiva remeten als esforços de la tradició
novel·lística catalana del segle XX per no perdre’s a si mateixa malgrat el franquisme, i
al paper que els autors catalans d’abans de la Guerra Civil van tenir en la complexa represa
de la postguerra.
       Aquesta és una història recent –una història de poc més de mig segle– que cada
vegada resulta més desconeguda per una actualitat a la qual alhora, paradoxalment, fa de
mirall (si més no en un cert sentit) cada vegada més. Recordar-la celebrant el cinquantè
aniversari de la segona Aloma pot ser una manera d’acostar els fets del cas al públic d’avui
i, en especial, de fer-li (re)llegir la novel·la de l’autora de Sant Gervasi. Amb aquest darrer
objectiu, la Fundació Mercè Rodoreda ha preparat una exposició itinerant adreçada a
biblioteques i altres equipaments culturals. Atès que es tracta d’aprofitar l’avinentesa per
conèixer o revisitar el llibre, l’exposició, com sol ser habitual, vol servir d’esperó a
activitats diverses sobre Aloma; per exemple, en el marc dels clubs de lectura del país. La
voluntat de promoció lectora presideix, igualment, la proposta als centres de secundària,
de la mateixa Fundació Mercè Rodoreda, perquè elaborin un producte centrat en la
novel·la (una recomanació en vídeo a Youtube, un mural digital, un blog o qualsevol
projecte que permeti treballar Aloma amb una certa projecció social). A fi d’impulsar la
participació dels alumnes d’ESO i Batxillerat i recolzar-ne la feina, la Fundació ofereix
als instituts una sessió d’assessorament i intercanvi a càrrec d’una persona especialista en
la novel·la. Tots els productes que s’elaborin es recolliran mitjançant enllaços al web de
la institució dipositària dels drets rodoredians. I es posaran en comú mitjançant una
jornada que tindrà lloc el desembre de 2019 per clausurar la commemoració.

                                                                                             3
       Mentre s’organitzen les propostes de la Fundació Mercè Rodoreda (consultables i
sol·licitables al seu web) i altres que puguin sorgir, manllevem el títol d’una de les
ressenyes més significatives de l’Aloma de 1938 –la que Francesc Trabal va signar a
Meridià i on va dir que la novel·la situava les lletres catalanes al nivell d’Europa– per
brindar, aquest 2019, pel mig segle de l’edició de 1969. Confiem que la celebració dels
seus cinquanta anys expandeixi encara més l’interès per un llibre que, de fet, mai no ha
deixat d’atraure l’atenció dels lectors. Salut, doncs, Aloma!




                                                                                       4