«QUE JA·S PARLA DIFFERENT QUE·S
PARLAVA DEU ANYS HA ESTA PART»
EL CATALÀ MODERN:
LA BAULA IMPRESCINDIBLE*
«QUE JA·S PARLA DIFFERENT QUE·S
PARLAVA DEU ANYS HA ESTA PART»
MODERN CATALAN: THE INDISPENSABLE LINK
IN THE CHAIN OF LINGUISTIC HISTORY OF CATALAN
Mar Massanell i Messalles
Universitat Autònoma de Barcelona
mar.massanell@uab.cat
Resum: En el present article fem un repàs de les causes que han provocat que els textos catalans dels
segles xvii i xviii i del primer terç del xix hagin estat tradicionalment objecte de poca estima, raó
per la qual l’estudi lingüístic del català modern ha rebut menys atenció que el d’altres períodes.
Malgrat aquesta situació, assenyalem algunes innovacions de la llengua d’aquest període que
converteixen el seu estudi en molt atractiu i, alhora, molt necessari per a tenir un coneixement
complet de les fases evolutives del català des dels orígens fins als nostres dies i, especialment, per
a comprendre les innovacions que van convertir la llengua medieval en una llengua moderna
força propera a la que emprem avui. Finalment, ens referim als avantatges que la lingüística de
corpus, combinada amb el mètode filològic, reporta a l’investigador a l’hora de dedicar-se a l’estudi
diacrònic de la llengua, aprofitant l’avinentesa de la propera culminació del projecte d’elaboració
del Corpus Informatitzat del Català Modern, que permetrà introduir la lingüística de corpus en
l’estudi de la llengua catalana de l’època moderna.
Paraules clau: català modern, català contemporani, diversitat dialectal, codificació, lingüística de corpus.
Abstract: In this paper we review the causes that have led to the long-established underestimation of
Catalan texts from the seventeenth and eighteenth centuries and the first third of the nineteenth,
which is why the linguistic study of Modern Catalan has received less attention than the study
of Catalan language from other periods. Despite this situation, we point out some linguistic
innovations of Modern Catalan that make its study very attractive and, at the same time, very
(*) Aquest article ha estat possible gràcies al Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de
l’Època Contemporània (2017 SGR 1696), finançat per l’AGAUR.
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206. ISSN 0214-8188, ISSN versió electrònica 2386-7159
Rebut: 04/06/2018. Acceptat: 19/09/2018. DOI: 10.7203/Caplletra.66.13509
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
necessary to achieve a complete knowledge of the evolutionary phases of Catalan from its origin
to our days and, especially, to understand the linguistic changes that turned Old Catalan into a
modern language very close to the one used today. Finally, because of the next culmination of
the Computerized Corpus of Modern Catalan, that will allow researchers to introduce corpus
linguistics into the study of Catalan from 1601 to 1833, we refer to the advantages that corpus
linguistics, combined with the philological method, brings to diachronic linguistics.
Key words: Modern Catalan, Contemporary Catalan, dialectal diversity, linguistic codification,
corpus linguistics.
222
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Joan Salvat-Papasseit,
L’irradiador del port i les gavines (Poemes d’avantguarda) (1921),
dins Poesies, Barcelona, Ariel, 1962, p. 143.
1. INTRODUCCIÓ
La constitució del Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA) (), dirigit per Joan Torruella (ICREA-UAB), Manuel Pérez Saldanya (UV-IEC)
i Josep Martines (UA-IEC), i l’obertura d’aquest recurs per a tots els investigadors
a través d’Internet, van suposar una fita per a la lingüística històrica. L’impuls que
aquesta nova eina ha representat per als estudis sobre el català antic es pot constatar
fàcilment fent una ullada a les bibliografies de les publicacions més recents sobre
aquesta matèria, en les quals el CICA ha esdevingut una referència recurrent, i quedarà
clarament palesa quan vegi la llum —ben aviat— la Gramàtica del Català Antic (GCA),
dirigida per Josep Martines i Manuel Pérez Saldanya, en la qual han col·laborat una
vuitantena d’autors d’universitats catalanes i estrangeres.
184
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
Atès aquest precedent d’èxit, és un motiu de joia saber que ja no falta gaire per
a la culminació del projecte «Constitució d’un corpus textual per a una gramàtica del
català modern» (), dirigit per Josep
Martines en el si de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de l’Institut
Superior d’Investigació Cooperativa (ISIC-IVITRA) de la Universitat d’Alacant.
Aquest corpus cobrirà el lapse cronològic que va de 1601 a 1833, que és el que quedava
desatès entre el ja esmentat Corpus Informatitzat del Català Antic, que abraça des dels
orígens de la llengua fins a la fi del segle xvi, i un altre dels programes de recerca de
l’IEC, el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (),
dirigit per Joaquim Rafel, que aplega textos des de 1833, data simbòlica d’origen de
la Renaixença, fins a 1988, moment en què es va tancar aquest corpus del català con-
temporani. Igualment, l’obra que s’ha de derivar del projecte esmentat, la Gramàtica
del Català Modern, està cridada a cobrir, d’aquí a pocs anys, el buit entre la ja citada
Gramàtica del Català Antic i la Gramàtica del Català Contemporani, dirigida per Joan
Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya, que va aparèixer el
2002 i de la qual el 2008 es va publicar l’edició definitiva.
Ser a les envistes de l’aparició d’una potent eina informatitzada per a l’estudi
del català de l’època moderna, en la qual s’han esmerçat esforços humans i recursos
econòmics, ens convida a mirar endarrere i a preguntar-nos per la poca consideració
que han rebut tradicionalment els textos d’aquest període i, de retruc, les edicions
i les anàlisis que n’han fet els investigadors que s’hi han dedicat. La reflexió princi-
pal, tanmateix, cal encarar-la al futur immediat i a les possibilitats que aquesta eina
obre a l’hora d’enfrontar-se a l’estudi del català modern d’una manera més efectiva.
Òbviament, la necessitat de pensar-hi neix de la profunda convicció que el conei-
xement de les característiques que revestia la llengua durant els segles xvii i xviii és
imprescindible per a comprendre quines vies evolutives va seguir i com la van dur a
desfer-se de l’armadura medieval per a adquirir una aparença molt més propera a la
dels nostres dies.
2. DE LES RAONS DEL DESCRÈDIT DEL CATALÀ MODERN
La citació que encapçala el títol d’aquest article prové de l’obra Summari,
índex o epítome dels admirables y nobilíssims títols de honor de Cathalunya, Rosse-
lló y Cerdanya, y de les gràcies, privilegis, prerrogatives, preheminències, llibertats
e immunitats gosan segons les pròpies y naturals lleys, del jurista i historiador de
Perpinyà Andreu Bosch, impresa en aquesta vila el 1628, a l’estampa de Pere
185
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
Lacavalleria,1 tres dècades abans que la Corona espanyola cedís a la francesa, pel Tractat
dels Pirineus, signat el 9 de novembre de 1659, les comarques del Rosselló, el Vallespir,
el Conflent, el Capcir i trenta-tres pobles de la Cerdanya (Serra 2008; Comas 2011),
cosa que en va canviar dràsticament la història lingüística. La citació àmplia de les
paraules d’aquest «defensor de la llengua catalana al Rosselló» (Camps 1999) és la que
reproduïm tot seguit (Bosch 1628: 21):2
Dels capítols precedents resta bastantment justificat que la llengua que·s parla en los
Comtats de Barcelona, Rosselló, y Cerdanya anomenada comunament ab títol de Cathalana,
may és estada de les 72. que·s formaren a la Torre de Babylònia, sinó que constitueix una nova,
y particular forma composada de totes les differents, y ha agudes per discurs de temps, ab
relíquies, y memòries de molts noms de quiscuna, anant-se sempre de poch en poch variant,
y cada dia més com amostra la experiència, y se veu en les escriptures, y llibres en dita llengua
que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part, y se encamina a formar-se’n altra,
de manera que de assí ha poch se tindrà per tant ridiculosa la que·s parla a vuy, com nosaltres
de la més antiga que tenim dels vells, la mateixa plaga tenen les demés llengües de Espanya,
si bé different que aquells procuran apulir-la, y amar-la, nosaltres impropriar-la, y avorrir-la.
La tria d’aquesta citació obeeix a dues raons. D’una banda, al fet que hi apareix
la idea, expressada amb exageració, d’acord amb l’estil sovint hiperbòlic i ampul·lós
de Bosch, que el català, en el moment en què aquest autor escriu, està sotmès a un
procés de transformació alhora ràpid i profund, cosa que converteix en molt atrac-
tiu —i necessari— el seu estudi. De l’altra, perquè hi aflora una percepció negativa
d’aquests canvis que viu l’idioma, que considera que l’improprien, és a dir, que el
desvirtuen i li fan perdre autenticitat, genuïnitat, i aquesta percepció serà el gran llast
que frenarà l’estudi del català modern. La imatge de llengua sotmesa a un procés
creixent de degeneració arrelarà progressivament en l’esperit dels erudits de l’època
moderna i arribarà, profundament incardinada en llur ideologia lingüística, fins als
impulsors de la Renaixença i als artífexs de la codificació del català contemporani, que
la magnificaran sobre manera. I, de fet, no sembla pas que la societat actual se n’hagi
desempallegat completament.
1. «Però mentre Roure és l’impressor a Perpinyà, es dóna un fet singular: un altre impressor, en aquest
cas el barceloní Pere Lacavalleria, es trasllada puntualment i expressament a Perpinyà el 1628 per imprimir el
Summari, índex o epítome dels admirables y nobilíssims títols de honor de Catalunya, Rosselló y Cerdanya d’Andreu
Bosch, perquè sembla que l’autor volgué supervisar personalment l’edició del llibre» (Comas 2007: 79).
2. Fonamentalment, respectem les grafies i la puntuació del text imprès, en el qual introduïm només les
següents adaptacions que en faciliten la lectura sense trair-ne la llengua: incorporem accents i dièresis d’acord
amb la normativa actual (capitols → capítols, llengues → llengües); assenyalem amb un punt volat les elisions que
avui no tenen representació gràfica (ques → que·s); ens servim del guionet i de l’apòstrof en les adjuncions al
verb dels pronoms enclítics (formarsen → formar-se’n); restituïm les nasals representades per diacrítics (llẽgua →
llengua) i regularitzem la distribució de les grafies u i v (vna noua → una nova).
186
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
És ben sabut que l’edat moderna va ser, a les terres de parla catalana, una època
convulsa des del punt de vista polític i social, amb crisis econòmiques i demogràfiques,
guerres perdudes i repressions de tota mena, inclosa la persecució lingüística (Ferran-
do & Nicolàs 2011: 225-264 i 265-302). És el període de l’expulsió dels moriscos (1609),
el Corpus de Sang (1640), la Guerra dels Segadors (1640-1659), el Tractat dels Pirineus
(1659), la Segona Germania (1693), la Guerra de Successió (1701-1715), els Decrets de
Nova Planta (1707-1716), la Guerra Gran (1793-1795) i la Guerra del Francès (1808-
1814). Una part del descrèdit que ha patit el català de l’època moderna es deu al fet
que s’ha impregnat del sentiment de desfeta nascut de les circumstàncies adverses que
va patir la societat dels Països Catalans durant aquest període, de la mateixa manera
que l’aura que irradia la llengua catalana medieval és, en part, un reflex de la idea de
plenitud nacional a què es veu associada.
Encara resulta més decisiu, però, el fet que, des del punt de vista de la literatura
catalana, l’edat moderna va ser també un període de recessió, de disminució tant de
la quantitat com de la qualitat de la producció literària. Un període percebut com a
decadent pels mateixos que el van viure i, sobretot, pels que els van succeir. Tanmateix,
aquesta percepció, sense negar que té un fons de veritat, es veu incrementada pels dos
punts de comparació que es prenen com a mesura: d’una banda, la literatura catalana
esplendorosa del segle xv (¿és que era possible no tenir sensació de davallada després
d’autors com Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Ausiàs March, Joanot Martorell i Joan
Roís de Corella?) i, de l’altra, la literatura castellana del Siglo de Oro, amb figures com
Miguel de Cervantes, Luis de Góngora, Félix Lope de Vega, Francisco de Quevedo
i Pedro Calderón de la Barca, capaces d’eclipsar no tan sols els autors de la literatura
catalana, sinó els de moltes altres literatures europees (Rossich 1997).
Aquest sentiment decadentista va calar fins a tal punt que la historiografia lite-
rària de la segona meitat del segle xix va establir, de la mà de Rubió i Ors, l’antinòmia
Decadència vs. Renaixença (Rossich 1994), en una contraposició en què el segon terme
cobra sentit només si existeix el primer, perquè —manllevant els mots al poeta— per
tornar a néixer necessitem morir, i d’aquí ve el relleu que es va donar a la sentència
de Capmany (1779: 54) segons la qual el català era un idioma «muerto hoy para la
República de las letras».3 A principi del segle xx, després de diverses vacil·lacions sobre
els límits que calia atorgar a la Decadència, Rubió i Lluch va incloure sota aquesta
3. Aquests mots estan extrets de la introducció amb què Capmany presenta la seva traducció de l’arenga
pronunciada pel rei Martí l’Humà, el 26 de gener de 1406, en l’obertura de les Corts Generals tingudes a Perpinyà:
«Pero como la lengua Catalana en la que está extendido el original, es ya antiquada en el mayor número de los
vocablos, y por otra parte sería inútil copiarla en un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República
de las letras, y desconocido del resto de Europa; nos ha parecido más propio trasladar este precioso monumento,
187
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
denominació més de tres segles del conreu literari en català (Rossich 1994) i aquesta
periodització ha estat llargament vigent, en una manifestació més de l’autoodi amb què
la comunitat catalanoparlant es flagel·la sovint (Ninyoles 2017: 59-69). Sortosament,
avui aquest concepte historiogràfic ha entrat ell mateix en decadència (Santanach
2011), si més no en l’àmbit universitari, i ha estat desplaçat per les denominacions dels
moviments culturals que es van succeir al llarg de l’edat moderna —el Renaixement,
el Barroc i la Il·lustració—, cosa que permet que l’anàlisi de les produccions literàries
en llengua catalana s’insereixi dins de la tradició cultural europea i es dugui a terme
sense partir de l’apriorisme de la falta de valor intrínsec de qualsevol obra produïda
durant aquest període (Miralles 2010; Solervicens et alii 2016).
Sigui com sigui, la sensació sostinguda de fallida literària necessàriament havia
de desembocar en la desconfiança envers la llengua, atès que la literatura es considera
la màxima expressió del fet lingüístic. I quin és el blasme generalitzat que ha recaigut
damunt la llengua dels textos literaris moderns i, per extensió, damunt tota la llengua
de l’època moderna? L’acusació de manca de genuïnitat o, dit d’una altra manera,
l’acusació de ser una llengua profundament castellanitzada.
Els artífexs de la codificació del català, amb Fabra al capdavant, en el desen-
volupament de la seva tasca imprescindible de normativització de la llengua (és a dir,
d’elaboració d’unes normes ortogràfiques unificades, en primer lloc, i d’una gramàtica
i un diccionari normatius, després), van expressar repetidament que calia bastir un
pont entre la llengua nacional que volien construir i la llengua medieval, cosa que
establia una solució de continuïtat respecte del català de l’època moderna, bandejada
com un període negre de la nostra història lingüística. La llengua medieval adquiria
l’aura mítica d’un paradís perdut, reforçada per la visió idíl·lica de l’edat mitjana com
el període de plenitud nacional. Ben altrament, la llengua dels segles xvi en endavant
era obviada en la tasca de «redreçament» lingüístic nacional, que es concebia com la
«depuració» del català de la interferència castellana —la «descastellanització»— per
atansar-lo a la llengua que hauria estat sense aquesta influència exògena. Reproduïm
els fragments més significatius d’un dels molts textos en què Fabra va fer explícita
aquesta missió i la manera de dur-la a terme, corresponent al discurs que el Mestre va
llegir als Jocs Florals de Mataró (Fabra 1918), el qual va aparèixer al periòdic La Veu
de Catalunya el 2 d’agost de 1918:
Els iniciadors de la nostra renaixença literària ja comprengueren tot seguit que la llengua
escrita havia d’ésser objecte d’un treball de depuració i d’enriquiment. Però és segur que cap
que pocos leen y muchos menos entienden, vertiéndolo en lengua Castellana para universal inteligencia de los
lectores» (Capmany 1779: 54-55).
188
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
d’ells no tenia una idea exacta de la magnitud de la tasca a realitzar: tot just començada l’obra de
redreçament de la llengua, no podien albirar l’estat de degradació a què aquesta era arribada; [...]
Ells emprengueren, però, ardidament la tasca de redreçament de la llengua escrita,
que és en el fons una tasca de descastellanització: descobrir les paraules, les construccions, les
pronúncies castellanes que havien anat substituint-se a les catalanes, i retrobar aquestes amb
l’estudi del llenguatge vivent i sobretot del català medieval. [...]
És incontestable que havíem d’anar a un acostament del català modern al català medieval:
calia anar reprenent els mots perduts, les construccions oblidades. [...] Però aquest acostament
no havem de pretendre que esdevingui una identificació, per altra part impossible. L’ideal que
perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra
sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació
a una llengua forastera. [...]
A tot arreu del món, quan en un domini lingüístic s’ha produït una literatura, veiem
formar-s’hi, i regnar per damunt de la llengua parlada multiforme, una llengua literària filla d’un
llarg i acurat treball de selecció i de fixació: i això s’esdevingué en les terres de llengua catalana, i
els catalans tinguérem la nostra llengua nacional, on traspuaven a penes les diferències dialectals
de la llengua parlada. Nosaltres, ara, en lloc de reparar l’obra de rebaixament i disgregació dels
segles de decadència, no ens disposarem pas a acollir-la i perpetuar-la acceptant indistintament,
com a bones, formes i construccions sense cap tradició literària, les més ínfimes, les més grolleres,
al costat de les formes i construccions consagrades pels nostres gloriosos escriptors medievals.
Tanmateix, els estudiosos qüestionen, avui, que la castellanització de la llengua
dels segles xvii i xviii fos tan elevada. Sense negar l’evidència del fet que el castellà
va influir damunt del català durant l’edat moderna —molt menys, però, del que hi
ha influït i hi influeix durant l’edat contemporània—, coincidim amb Feliu (2008)
quan assenyala que el grau de castellanització que s’atribueix a les obres de l’edat mo-
derna «és un problema que ateny la percepció de la realitat més que no pas la realitat
mateixa». Així, per al lector actual, acostumat a la codificació ortogràfica establerta a
principi del segle xx (IEC 1913, 1917), és difícil fer abstracció de les grafies de factura
castellana, tot i que resulta evident que flecha no és menys català que fletxa, ni señal
que senyal, ni y que i. D’altra banda, la impressió que el català d’aquesta època té un
regust castellà també es relaciona amb el fet que el lector actual habitualment està més
familiaritzat amb la llengua castellana que amb les varietats diacròniques i diatòpiques
de la llengua pròpia. ¿Pot sorprendre ningú que es percebi com a acastellanat un text
en què es representa amb la grafia a la vocal àtona final dels plurals femenins (rosas)
i de les formes verbals de segona persona del singular i tercera del plural del present
d’indicatiu de la primera conjugació (cantas, cantan)? I tanmateix aquesta escriptura
es deu a una tradició gràfica que es va generar en el català central de l’edat moderna
i que respon, d’una banda, a la confluència de a i e àtones en vocal neutra, iniciada
ja en el segle xiii (Veny 1998: 30) i, de l’altra, al prestigi del llatí —ben present lla-
vors encara com a llengua de cultura—, atès que els ètims corresponents s’escrivien
també amb a (rosas, cantas, cantant). Són, doncs, una mostra de fragmentació
189
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
dialectal —o, per a ser més precisos, una mostra del reflex en la llengua escrita d’una
fragmentació dialectal preexistent—, però en cap cas no responen a un fenomen
de castellanització.
Més enllà de la grafia, la percepció del grau d’interferència que contenen els
textos moderns es pot veure incrementada per la presència de formes gramaticals
catalanes clàssiques i genuïnes que, avui, o bé són desusades pràcticament a tot el
domini lingüístic, com la forma femenina etimològica del possessiu de primera
persona del singular, mia (procedent del llatí mĔa, per tancament regular de la e en
hiat),4 o bé han deixat d’utilitzar-se en àrees molt àmplies del territori catalanòfon,
com puguin ser els pronoms plens me (< me), te (< te) i se (< se) o les terminacions
de present de subjuntiu amb e, que canten (< cantent), i amb a, que diga (< dicat).
Passa semblantment amb elements lèxics ben genuïns que s’han perdut en els dialectes
més innovadors, amb el català central al capdavant, i que són percebuts com a cas-
tellanismes pels lectors d’aquest dialecte, com pugui ser arena (< arēna) enfront del
geosinònim sorra (< sabŭrra ‘llast’, amb desplaçament semàntic) o llavar (< lavare)
davant del geosinònim rentar (< recĕntāre ‘refrescar’, de nou amb desplaçament del
significat, primer cap a ‘esbandir’ i després cap a ‘rentar’).5 Per a més exemples i per
a una exposició detallada d’aquesta línia argumental, remetem a Feliu (2006, 2008).
A més dels efectes que aquesta aparença de castellanització pot produir en les
percepcions de qui llegeix des d’una òptica actual, hi ha un altre factor que cal tenir en
compte en el cas de la llengua de les obres literàries, i és que la incorporació de mots
procedents de la prestigiosa llengua castellana —especialment en el moment d’auge
de la literatura produïda en aquest idioma— pot ser un aspecte més de l’elaboració
del text, fruit, doncs, d’una voluntat estilística i no d’una incompetència lingüística.
Ginebra (2006: 116) ho sintetitza clarament a propòsit del lèxic d’Àngel Guimerà, la
4. Només una mostra de com varien les percepcions lingüístiques: la forma etimològica mia, que avui
és percebuda —com molts altres elements genuïns— com si fos un castellanisme (ho constatem, curs rere curs,
en els estudiants que s’inicien en l’assignatura Gramàtica històrica catalana), era l’única forma prestigiosa en el
passat, mentre que els possessius femenins analògics, del tipus meua i, més endavant, meva, eren formes sentides
com a vulgars i van trigar segles a fer-se un lloc en la llengua escrita culta, tot i que responen a una innovació
prou antiga, ja condemnada a les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, de la fi del segle xv: «[r.
206] meua per dir mia» (Badia i Margarit 1999: 329).
5. Etimologies i significats extrets del DCVB (s.v.) i del DECat (s.v.). Ens permetem d’incloure una
citació de Coromines a propòsit del terme arena, que considerem ben significativa de la situació que exposem:
«Avui en el dialecte central l’ús popular del mot ha reculat en tal grau, que la gent senzilla solament coneix sorra
com a català, de manera que arena només hi sobreviu en la toponímia (Santuari i Riera de les Arenes a un i altre
costat de St. Llorenç del Munt, Pla d’Arenes a les Guilleries, etc.), fins al punt que més d’un creu allí que arena
és acastellanat (recordo que jo mateix ho imaginava, cap a 1915)» (DECat, i, 370b, 22-29).
190
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
qualitat lingüística del qual —no pas la literària— havia estat també posada en dubte,
tot i que es tracta d’un autor de l’anomenada Renaixença: «Un escriptor pot recórrer,
per obtenir un efecte cultista o —senzillament— perquè se situa en una determinada
escola o tradició literària, a paraules antigues —a l’arcaisme—, a paraules foranes —al
manlleu (en el cas català, com se sap, molts dels castellanismes introduïts en la llen-
gua literària des del segle xvii tenen aquest caràcter de cultisme estilístic)— o fins i
tot a paraules de l’idioma no connotades com a col·loquialismes —a dialectalismes
d’altres àrees».
D’altra banda, cal no oblidar que la llengua de l’edat moderna no és només
la llengua de les obres literàries de l’edat moderna. Si girem els ulls de la producció
literària cap als textos sense pretensions estètiques, com ara els documents notarials
dels segles xvii i xviii, trobem que estan escrits en un català ric i genuí, com destaca
ja Solé (1982) en un estudi en què analitza les causes del manteniment, durant cen-
túries, d’un model de llengua notarial essencialment català i fa èmfasi en la necessitat
peremptòria d’estudiar-lo. Com afirma Moran (1987: 295), «hi havia també un registre
escrit del català, sense pretensions literàries, que era hereu directe de la llengua de
la cancelleria i que mantenia una notable puresa i una uniformitat morfosintàctica i
de vocabulari. Els millors conreadors d’aquest registre lingüístic eren els escrivans i
notaris, però també el trobem en les obres didàctiques».
Sembla, doncs, que la castellanització, pedra de toc del refús del català modern,
allà on es manifesta menys és en els textos il·literaris, que justament són els que haurien
d’atreure en major mesura l’interès dels filòlegs que es dediquen a l’estudi de la llengua
del passat, pel fet que «són sobretot els documents sense pretensions literàries ni cultes
els que més fidelment poden reproduir l’ús viu d’un idioma» (Martí i Castell 1990: 70).
3. DE LA TRANSCENDÈNCIA LINGÜÍSTICA DE L’ÈPOCA MODERNA
En l’apartat precedent hem esmentat diverses raons que han fet que els textos
catalans moderns no rebessin, ni de lluny, el grau d’atenció de què han estat objecte
els textos catalans medievals, i que l’estudi de la llengua de l’època moderna s’hagi
endarrerit respecte de l’anàlisi de la llengua del període anterior. En els segles xvii i
xviii, tanmateix, es van succeir una sèrie de transformacions interessantíssimes en les
llengües europees —la catalana inclosa—, les quals van perdre característiques medievals
i van adquirir trets que les convertien en molt més properes a les llengües europees
contemporànies. Per aquest motiu, resulta transcendental estudiar el català modern:
d’una banda, per a tenir un coneixement complet de l’evolució de la llengua des dels
191
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
orígens fins als nostres dies i, de l’altra, per a assolir la comprensió de les innovacions
que van convertir la llengua medieval en la llengua que utilitzem actualment. Aquest
segon aspecte és especialment rellevant: durant els segles xvii i xviii, el català passa per
un procés de modernització equiparable al que viuen la resta de llengües romàniques
i s’hi inicien molts canvis que sovint es veuran culminats en el període contemporani
i que expliquen la fesomia actual de l’idioma. No podem entendre la llengua que
tenim avui si no recorrem pas a pas el desenvolupament d’aquestes transformacions
que van distanciar el català modern del medieval i que van posar les bases d’algunes
de les característiques que defineixen el català actual.
Força d’aquests canvis iniciats en l’edat moderna van tenir el català central
com a focus de la innovació. Quan la irradiació de les transformacions lingüístiques,
a partir d’aquest epicentre —o d’un altre—, no va abraçar tot el territori catalanòfon,
això va provocar el sorgiment de noves isoglosses dialectals que incrementaven la frag-
mentació del domini lingüístic. Així doncs, l’època moderna és també un període de
dialectalització de la llengua, fet que hauria de convertir-ne l’estudi en molt atractiu
per als dialectòlegs.
En el tombant de l’edat mitjana a la moderna, la distinció entre el català orien
tal i el català occidental —d’acord amb la divisió àmpliament acceptada del català
en dos blocs dialectals— obeïa fonamentalment a raons fonètiques, les quals coinci-
deixen amb els fets lingüístics observats per Milà i Fontanals (1861: 462) amb relació
al vocalisme àton, d’una banda, i per Fabra (1906: 20-21, n. 2) quant al vocalisme
tònic, de l’altra, a partir dels quals es va bastir la dicotomia entre català oriental i
català occidental. Com és ben sabut, la primera diferència, i fonamental, va partir de
la confusió de a i e àtones en vocal neutra en el català oriental del Principat, iniciada
ja en el segle xiii (Coromines 1971: 295-296) i duta pels repobladors d’aquest origen
a les Illes Balears i a l’Alguer. La segona gran diferència es va deure a la transformació
en vocal neutra de la e tancada tònica llatinovulgar, procedent de e llarga i i breu del
llatí clàssic, acomplerta en el català oriental del Principat almenys des del segle xiii
(Gulsoy 1993a: 70-72) i traslladada també pels repobladors d’aquesta procedència a
les Illes i a l’Alguer.6 Cap a la fi del segle xv, a aquestes dues diferències fonètiques
6. El repartiment entre dues variants, /e/ en occidental i // en oriental, es va mantenir durant els segles
xiii i xiv. Superat aquest període, el català central va introduir una altra innovació: la confluència de // amb
/E/, possiblement per a alliberar l’inventari vocàlic d’un fonema amb un rendiment funcional baix (Veny 1998:
28). La resta de varietats orientals poden haver participat d’aquest segon canvi més tardanament. Així, el pas cap
a /E/ s’ha produït, durant el segle xix, en algunes varietats balears (Moll 1991: 74). A la Catalunya del Nord, el
vocalisme tònic ha sofert una reducció considerable, que ha desembocat en la convergència de totes les e en una
única realització mitjana; tanmateix, tant Alcover (1909: 217) com Fouché (1924: xxii) reportaven la supervivència
192
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
se n’hi va afegir una altra del mateix tipus, motivada per una mutació sorgida també
del català central: l’expansió a totes les o àtones del tancament cap a u, que en segles
anteriors es produïa només per motius contextuals (Veny 1998: 30-31).
En canvi, altres diferències que avui contribueixen sens dubte a reforçar la
divisió del català en oriental i occidental, assenyalades en diversos treballs de Veny
(1998: 19-20; 2015), no es poden remetre al període medieval de la llengua, sinó que
cal vincular-les amb les transformacions que van afectar el català en l’època moder-
na, habitualment a partir d’innovacions produïdes en el català central i expandides
després dins del bloc oriental —d’una manera total o bé deixant-hi llacunes—, però
no difoses cap al català occidental, si no és en àrees de transició. Sobretot es tracta de
variables de tipus morfològic, que van incrementar el feix d’isoglosses entre el català
occidental i l’oriental tant des d’una perspectiva quantitativa —més isoglosses— com
qualitativa —variables de diferents nivells del llenguatge.
Una d’aquestes innovacions morfològiques, de l’àmbit nominal, va ser la creació
de les formes reforçades dels pronoms febles em, et, es i ens, que avui abracen una bona
part del català oriental —no pas tot, però—, mentre que el bloc occidental tendeix a
mantenir les formes plenes me, te, se i mos (variant de nos per analogia de me).7 Martín
i Casanova (2017) emmarquen aquests canvis en l’evolució del conjunt del sistema
clític i defensen que aquesta innovació va generar-se a partir de dos focus geogràfics:
la ciutat de València, en la qual situen el canvi a mitjan segle xvii, malgrat que al xix
s’hauria retrotret; i la ciutat de Barcelona, per a la qual daten la transformació a final
del segle xviii, i aquí la innovació hauria tingut èxit, sobretot per l’impuls que les
variants reforçades van rebre quan van ser considerades formes normatives preferents
en el procés de codificació de la llengua, raó per la qual encara avui són variants en
expansió. En ambdós casos el motor del canvi hauria estat l’analogia respecte de les
formes reforçades de l’article determinat masculí, el, els, creades ja a mitjan segle xvi
tant a Barcelona com a València —i àmpliament difoses avui pel català central i pel
valencià—, que haurien condicionat primerament les formes acusatives del pronom
de la neutra tònica en certes localitats nord-catalanes a principi del segle xx. Pel que fa a l’Alguer, el contacte amb
el sard explica que la vocal neutra tònica hagi convergit cap a /e/ i també que la neutra àtona hi hagi assolit la
realització [a] (Kuen 1934: 110-112). A partir de la bifurcació /e/-//, doncs, s’ha arribat a un resultat quadripartit
/e/-//-/E/-/e̞ /, que no qüestiona la divisió oriental/occidental si es reformula en termes binaris: manteniment
de e tancada llatinovulgar en català occidental, enfront d’evolució —en diferents mesures— en català oriental.
7. Deixem al marge el cas del pronom partitiu, atès que l’alternança ne/en ja es documenta en català
medieval (Fischer 2002: 33-34), possiblement pel fet que l’evolució fonètica de ĭnde pot resultar en ne (ĭnde >
ende > enne > ene > ne) i en en (ĭnde > ende > enne > ene > en), segons que pateixi afèresi o apòcope. També
obviem l’alternança vos/us, que és d’un altre tipus i ja es manifesta en el català medieval (Fischer 2002: 31-32).
193
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
masculí de tercera persona, el, els, amb el qual l’article comparteix ètim (ĭllu, ĭllos)
i evolució (lo, los), i després les de la resta de pronoms, començant pel reflexiu, es,
segons les dades documentals que aporten Martín i Casanova (2017).
Una altra innovació, en aquest cas de l’àmbit verbal, va afectar les terminacions
del present de subjuntiu, a partir d’un canvi, de progressió lenta, que va començar
en català central i que ha desembocat en la consolidació, de manera molt àmplia en
el bloc oriental, de formes de present de subjuntiu amb la marca vocàlica i, que canti,
que perdi, mentre que en el bloc occidental o bé es mantenen les terminacions amb e
a la primera conjugació, que cante, i amb a a les altres, que perda, o bé s’hi han generat
altres innovacions, com les terminacions amb o, que canto, avui en retrocés. Gulsoy
(1993b) ja va desentrellar el procés de creació de la marca i de present de subjuntiu, a
partir de la reducció del segment ia, el qual, partint de verbs que el tenien per evolu-
ció fonètica regular, com saber o caber (sàpia < sapĭat, càpia < capĭat), es va expandir
analògicament a la resta de verbs. Faluba (2017) ressegueix les diverses variants de les
terminacions de present de subjuntiu en un conjunt de documents dels segles xvii
i xviii, i conclou que, mentre que les formes orientals actuals, amb i, hi són encara
molt esporàdiques, sí que «hi ha un progrés documentable i notable de la desinència
-ia, que es converteix gairebé en hegemònica en la primera conjugació, i que es torna
freqüent a la segona i la tercera pura. Contràriament, els incoatius i els irregulars,
tot i admetre esporàdicament -ia, en conjunt mostren preferència per la -a heretada
del llatí». En aquesta ocasió, doncs, estem davant d’un canvi del català central que
s’anirà desplegant lentament al llarg de l’edat moderna i que culminarà, amb una
nova innovació —la reducció del segment ia a i—, en el català oriental contemporani.
A més, la consolidació de les terminacions de present de subjuntiu amb i (canti, can-
tis, canti, cantin) serà motiu d’un canvi ulterior: l’expansió analògica d’aquesta vocal
cap a l’imperfet de subjuntiu amb sibilant (cantessis, cantéssim, cantéssiu, cantessin),
en detriment de les formes clàssiques amb e (cantesses, cantéssem, cantésseu, cantessen),
que han passat a ser residuals en el bloc oriental, mentre que s’han mantingut en el
català nord-occidental —el valencià, en canvi, en l’època moderna va decantar-se per
les formes d’imperfet de subjuntiu amb ròtica (Segura-Llopes 2015).
Els dos exemples d’innovació que acabem de donar, tant la creació de les formes
reforçades dels pronoms febles em, et, es i ens, com el sorgiment de les terminacions
de present de subjuntiu amb el segment ia, reduït posteriorment a i, serveixen com
a mostra dels canvis importants iniciats a l’edat moderna i consolidats en l’època
contemporània en una bona part del català oriental —més àmplia en el cas del sub-
juntiu que en el dels pronoms febles—, i és evident que, per la seva freqüència d’ús,
contribueixen notablement a modificar la fesomia de la llengua i a incrementar la falla
194
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
entre el català occidental, més conservador, i el català oriental, més innovador, a base
d’afegir diferències morfològiques a la distinció de tipus fonètic en què se sustentava
inicialment —i encara avui fonamentalment— la macropartió del català.
D’altra banda, la transcendència de les transformacions iniciades durant l’edat
moderna s’acreix per la dinàmica evolutiva de la llengua catalana en l’època contem-
porània i, específicament, en el moment actual. S’ha dit que un bon nombre de les
transformacions que afecten la llengua durant els segles xvii, xviii i xix sorgeix del
català central. Des d’aquest focus originari, amb l’ajuda de la tasca codificadora duta
a terme per l’Institut d’Estudis Catalans a principi del segle xx, que va situar com a
formes normatives preferents les variants morfològiques centrals, aquestes s’han anat
expandint territorialment. En els darrers decennis, un cop deixat endarrere el llarg
parèntesi de la Guerra Civil i la dictadura franquista, la represa dels usos formals de la
llengua catalana —a l’administració, al sistema educatiu, als mitjans de comunicació—
ha propiciat la difusió d’un model de llengua estàndard que, en el cas de Catalunya,
reposa en la modalitat central de l’idioma.8 Una conseqüència d’aquest fet és la pe-
netració, en el territori del català nord-occidental, de diverses variants morfològiques
generades en el català central durant l’època moderna, les quals en aquell període no
hi havien tingut entrada.
Pel que fa al feix d’isoglosses que separen el català central del nord-occidental,
doncs, que coincideix força —no pas del tot— amb el que separa el bloc oriental del
bloc occidental, s’ha entrat novament en una etapa de redefinició de la magnitud de la
frontera dialectal. Els segles xvii, xviii i xix van suposar un increment de la falla, atès
que, partint d’una diferenciació que era d’arrel fonètica, com hem vist, es va passar a
una separació de tipus fonètic i morfològic, amb la incorporació d’isoglosses provocades
per innovacions lingüístiques del català central desconegudes en el nord-occidental,
que afectaven les formes de l’article determinat masculí (el, els enfront de lo, los), els
pronoms febles (em, et, es, ens davant de me, te, se, mos), els possessius (meva, teva, seva
com a resultat de la consonantització de la vau de meua, teua, seua), els plurals dels
antics proparoxítons llatins (amb manteniment de la nasal, hòmens, jóvens, o sense,
homes, joves),9 les terminacions de present de subjuntiu (canti, perdi enfront de cante,
8. La creació de les administracions autonòmiques, amb competències en matèria d’educació i de mitjans
de comunicació, ha provocat, en els territoris de parla catalana, la divergència en les polítiques lingüístiques i
en els models de llengua difosos, que no són plenament coincidents entre Catalunya, el País Valencià i les Illes
Balears, per esmentar els tres territoris en què la llengua és cooficial.
9. En el cas del plural dels antics proparoxítons llatins (hòmens < homĭnes), el focus del canvi és també
oriental, però no parteix inicialment del català central sinó del rossellonès i, a més, per a aquest dialecte és d’arrel
medieval (Castellà 2003). Efectivament, els territoris septentrionals del domini lingüístic coneixen la variant
195
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
perda o de canto, perdo) i les desinències d’imperfet de subjuntiu (cantessin davant de
cantessen). En el tombant del segle xx al xxi, però, aquest increment de la diversificació
dialectal a l’interior de Catalunya tendeix a reduir-se per l’impacte de la normalització
lingüística i de la difusió d’un estàndard en modalitat central (Sistac 1998), fet que
té com a conseqüència l’afebliment de les distincions de base morfològica entre el
català central i moltes de les varietats del català nord-occidental.10 Així, les variables
que acabem d’esmentar perden progressivament el valor dialectal distintiu, perquè la
variant central —sovint de creació moderna i expansió contemporània— va penetrant
en els territoris nord-occidentals i hi va fent recular les variants pròpies, sovint d’arrel
medieval, cap a la frontera aragonesa.
El resultat és un moviment dialectal de va-i-ve amb l’edat moderna com a fron-
tissa. Partint, a la fi de l’edat mitjana, d’una situació de diferenciació fonamentalment
fonètica, es va passar a una diferenciació més profunda durant els segles xvii, xviii i
xix, quan es van afegir isoglosses morfològiques al feix que separa el nord-occidental
i el central. En el català contemporani, a partir de la codificació del primer terç del
segle xx i, sobretot, del procés de normalització lingüística dels darrers anys, sembla
que aquestes diferències morfològiques tendeixen a esborrar-se i, en la mesura que
els parlants nord-occidentals adoptem formes com el, em, ens, meva, cantis i cantessis
en perjudici de lo, me, mos, meua, cantos i cantesses, la diferenciació entre tots dos
dialectes retornarà a una situació més similar a la medieval, en què serà la fonètica
essencialment la que distingirà les varietats nord-occidentals de les centrals. Contrà-
riament al punt de partida, però, en què les variants compartides eren les generals a
l’edat mitjana —és a dir, les que sincrònicament percebem com a nord-occidentals—,
ara ens encaminem a una situació en què les variants compartides seran les modernes,
creades en català central i expandides territorialment des d’aquest focus. Aquesta situa
ció de canvi en curs assenyala, també, una via interessant d’estudi: analitzar de quina
manera el nord-occidental incorpora aquestes formes vingudes de l’est, especialment
en sistemes morfològics complexos com els paradigmes verbals, atès que els paràmetres
que els regeixen no sembla que siguin plenament coincidents entre ambdós dialectes,
per exemple quant al grau de sincretisme que pot tolerar el sistema (Massanell 2016a;
Massanell & Palà 2018; Massanell en premsa).
sense sensibilització de la nasal, homes, ja en el segle xiii (així, el buidatge del CICA mostra que està profusament
documentada a les Vides de Sants rosselloneses).
10. No mostren signes d’orientalització les varietats nord-occidentals de l’Aragó catalanòfon, que han
quedat marginades del procés de normalització lingüística i resten impermeables a les innovacions que arriben
de l’est. La frontera administrativa autonòmica, doncs, s’encamina a convertir-se també en una frontera de tipus
geolectal (Massanell 2009a).
196
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
4. DE LES PERSPECTIVES D’ESTUDI QUE OBRE EL CORPUS INFORMA-
TITZAT DEL CATALÀ MODERN
Convençuts, doncs, de l’interès i de la necessitat d’estudiar el català de l’època
moderna, la perspectiva de l’accés imminent a un corpus textual informatitzat que
cobreix el període 1601-1833 convida a reflexionar sobre l’impuls que aquesta nova
eina pot donar a les recerques lingüístiques sobre el català del xvii, el xviii i el primer
terç del xix, i sobre com pot modificar la manera fins ara habitual d’aproximar-s’hi.
Els treballs filològics que més sovintegen sobre la llengua catalana de l’època moder-
na són les edicions de textos, acompanyades del comentari lingüístic corresponent.
Es tracta d’un tipus d’estudi ben necessari. Imprescindible. Cada text que s’edita i
s’analitza és una peça més que es recupera per a poder anar construint el trencaclosques
de la llengua del passat. I, en el cas concret de l’edat moderna, tenim encara moltíssi-
mes peces pendents de desempolsegar per a encaixar-les on correspongui. Tanmateix,
aquest tipus de recerca proporciona una visió necessàriament parcial de la llengua.11
D’una banda, està circumscrita a una data, a un indret, a un autor, a un text.
Perquè els resultats obtinguts es puguin anar elevant d’anècdota a categoria, cal que les
característiques de cada text estudiat es posin en relació amb les dels altres, de manera
que sigui factible arribar a generalitzacions fiables sobre la llengua d’un quart de segle
determinat o d’una comarca concreta o d’una certa tipologia textual. Una comesa
com aquesta és llarga i complexa, especialment si l’objectiu final és poder descriure el
català de l’edat moderna amb un nivell raonable de precisió pel que fa a les variacions
internes de tipus cronològic, geogràfic i funcional. Els resultats que es puguin assolir
seran per força imprecisos si no es disposa dels recursos que les noves tecnologies posen
a l’abast dels investigadors i, en concret, si no es té accés a un bon corpus textual en
suport informàtic —extens i representatiu, preferiblement lematitzat— i de les eines
automàtiques de buidatge i de recompte estadístic que s’hi associen.
D’altra banda, escodrinyar un text amb el mètode filològic permet obtenir una
descripció dels trets lingüístics que conté, però no pas, òbviament, dels que no hi són
presents. Se’n poden descriure les grafies —i extreure’n implicacions foneticofono-
lògiques— i caracteritzar-ne la morfologia, la sintaxi i el lèxic fins allà on el text ho
permeti. Sempre obtindrem, però, imatges fragmentàries, especialment pel que fa als
11. No voldria pas que semblés que menystinc aquests treballs filològics clàssics. Ben al contrari! Són
fonamentals i cal continuar conreant-los. Només pretenc destacar que, al costat d’aquesta mena d’estudis tra-
dicionals factibles sense ajuda informàtica —que jo mateixa vaig triar com a via per a atansar-me al català de
l’època moderna (Massanell 2004, 2012)—, la lingüística de corpus ha obert unes possibilitats d’anàlisi de la
llengua del passat que eren inconcebibles uns anys enrere.
197
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
aspectes morfològics i, encara molt més, sintàctics. Els textos no solen proporcionar
totes les formes d’un paradigma flexiu, sobretot si és complex, com s’esdevé amb la
flexió verbal. Tampoc no solen proporcionar totes les possibilitats sintàctiques d’una
construcció. Això provoca que sovint a l’investigador li faltin dades per a descriure’n
certs aspectes lingüístics en profunditat. Per a esquivar aquesta mancança, s’han de-
senvolupat algunes recerques, centrades en un aspecte concret de la llengua moderna,
a partir de l’anàlisi d’un conjunt de textos —prèviament editats— més o menys ampli.
Tanmateix, sense el concurs de la informàtica, aquests conjunts han de ser manejables
manualment i, per tant, només són una solució parcial quan l’investigador s’enfronta
a variables lingüístiques poc freqüents, com les sintàctiques, que demanen volums
textuals considerables per a poder obtenir un nombre suficient de dades rellevants.
És des d’aquesta perspectiva que es pot treure molt de profit de l’accés a un
corpus informatitzat del català modern, que aplegui un conjunt elevat d’obres i que
s’hagi constituït amb criteris rigorosos de representativitat en els diferents eixos de la
variació, és a dir, que sigui equilibrat en tres aspectes: pel que fa al repartiment de les
obres al llarg del període cronològic; quant a la procedència territorial dels textos i,
doncs, a la seva adscripció geolectal, i amb relació a les diverses tipologies textuals, tal
com es va fer amb el Corpus Informatitzat del Català Antic (Torruella 2009a, 2009b,
2016). Si el corpus està lematitzat, a més, com serà el cas del Corpus Informatitzat del
Català Modern, les facilitats de despullament s’incrementen de manera extraordinària.
Els beneficis que aporta, a la investigació diacrònica, el treball amb corpus tex-
tuals informatitzats són molts i diversos (Massanell 2009b). Més enllà dels avantatges
de tipus quantitatiu, que resulten evidents —la possibilitat de processar un volum de
dades molt elevat, la rapidesa en els buidatges, la quantificació dels resultats per franges
cronològiques, per dialectes geogràfics, per tipologies textuals, etc.—, la lingüística de
corpus aporta avantatges de tipus qualitatiu. Això és així perquè duu a concebre un
tipus diferent d’estudi de la llengua antiga, que permet anar a l’arrel d’un problema
lingüístic determinat i fer emergir factors contextuals —fonològics, morfològics, sin-
tàctics, semàntics— amb valor explicatiu, els quals, amb un volum menor de dades,
haurien quedat ocults, o bé per manca d’ocurrències, o bé perquè la seva escassetat
no hauria permès d’observar-ne el caràcter recurrent i, per tant, significatiu.
El gran avantatge de la lingüística de corpus, doncs, és que permet centrar
l’atenció en un aspecte lingüístic concret per a analitzar-lo a fons, atès que el volum
de dades facilita l’obtenció de nombres elevats d’ocurrències en múltiples contextos
amb variacions fonològiques, morfològiques, sintàctiques i semàntiques que poden
ser rellevants. Així, un investigador interessat en l’estudi de la selecció dels auxiliars
ésser i haver, que provocava alternances del tipus sóc anada enfront de he fet, però
198
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
també alternances del tipus són venguts enfront de «los à vengut gran dan a lur molí»
(1263-65, Alcoi: f. 10r),12 pot localitzar nombrosos exemples de construccions de perfet
amb tota mena de variacions morfològiques, sintàctiques i semàntiques: construccions
amb subjecte determinat i indeterminat, amb subjecte preverbal i postverbal, amb
datiu i sense, de valor resultatiu i de valor esdevenimental, etc. I és aquesta quantitat i
diversitat de dades la que li permet d’observar si es produeixen correlacions recurrents
entre l’aparició d’un dels dos auxiliars i la presència de determinades circumstàncies
morfològiques, sintàctiques o semàntiques. A partir d’aquí, l’investigador podrà
concloure quins d’aquests factors tenen valor explicatiu a l’hora d’entendre quan
apareix un auxiliar i quan ocorre l’altre en les construccions de perfet. Podrà establir,
posem per cas, que el verb venir, en les construccions resultatives habituals, s’auxiliava
invariablement amb ésser al llarg de tota l’edat mitjana (és vengut), però que, alhora,
venir podia inserir-se en una construcció de valor esdevenimental, amb subjecte in-
determinat d’ubicació preferentment postverbal, i amb presència freqüent d’un datiu
experimentador en posició preverbal, i que en aquesta construcció l’auxiliar triat era
haver amb molta regularitat, com a «los à vengut gran dan a lur molí» (1263-65, Alcoi:
f. 10r). Vist aïlladament, aquest cas era percebut com una excepció que trencava la
regla segons la qual venir s’auxiliava amb ésser. Però al costat de «gran bé vos ha vengut»
(1343, Jaume I, Fets: f. 67v), «al senyor n’Arnau ha vengut gran mal d’exir e de gitar»
(1374-1377, Procés criminal: f. 30v), «li havia vengut gran mal al cor» (1490 [1460],
Martorell, Tirant: 1379), «tostems nos à vengut destorp» (1525-1542, Liori i Requesens,
Epistolaris: c. 149), «Lo que més temia me à vengut» (1557, Conques, Job: 42), «havie
vingut hà sa magestat un poch de fret» (1585, Corts: 239) i d’un grapat de casos més,
esdevé representant canònic d’un tipus de construcció on pot inserir-se el verb venir
i que, tot i això, s’auxilia amb haver (Massanell & Mateu 2018).
És difícil, en canvi, que una mateixa obra pugui proporcionar, per a una estruc-
tura determinada, exemples de totes les variacions contextuals possibles i, a més, que
aquests siguin prou nombrosos per a resultar significatius. No oblidem que és l’obser-
vació de la recurrència dels fenòmens el que permet que l’investigador els atribueixi
valor. Els avantatges de treballar amb corpus textuals informatitzats, doncs, no són
només quantitatius, sinó també qualitatius, atès que el volum superior de dades pot
dur a identificar factors rellevants que, d’una altra manera, haurien passat inadvertits.
Per a ser honestos, tanmateix, cal reconèixer que el treball amb corpus textuals
informatitzats, al costat dels nombrosos avantatges que suposa, comporta també al-
12. Exemple obtingut a través del CICA, com la resta dels que apareixen en aquest paràgraf. Les claus
de citació emprades són les que suggereix aquest corpus.
199
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
gun risc, que m’avanço a dir que resulta salvable si en som conscients. L’investigador
que llança una cerca sobre el corpus obté llistes, a voltes interminables, de fragments
descontextualitzats procedents de desenes d’obres, fins i tot de centenars, d’algunes o
de moltes de les quals en pot tenir un coneixement reduït o nul. La immensa majoria
de les vegades, aquest desconeixement de l’obra no tindrà transcendència en la inter-
pretació gramatical dels fragments obtinguts. Hi pot haver casos, tanmateix, en què la
falta de familiaritat profunda amb el contingut i amb les característiques lingüístiques
de l’obra —com la que adquireix qui duu a terme una tasca filològica pacient d’edi-
ció i estudi d’un text—, indueixi a error en alguna interpretació. Per aquest motiu,
qualsevol mostra que resulti sorprenent, poc habitual o que generi estranyesa per la
raó que sigui, haurà de ser tractada mitjançant una anàlisi filològica contextualitzada
que la interpreti en el marc de l’obra d’on prové (Massanell 2016b).
De tot el que hem dit fins ara, es desprèn que la lingüística de corpus està cri-
dada a impulsar amb força el progrés en el coneixement de les varietats diacròniques
del català i, en particular, d’aquelles que s’empraven en les èpoques menys estudiades
del nostre passat lingüístic, com és el cas de l’edat moderna. Sense renunciar al tipus
de treball nuclear en la disciplina filològica —l’edició i estudi lingüístic de textos—,
convé sumar-hi les noves vies d’aproximació que permet la tecnologia. No es tracta,
doncs, de suplantar un tipus d’estudi per un altre, sinó de fer que es complementin
mútuament. Un cas exemplar de compaginació de lingüística de corpus i mètode
filològic és la monografia de Martines (2010), que ofereix un seguiment diacrònic
de l’expressió de l’abstracció en català, cosa que inclou enfrontar-se a un aspecte
lingüístic controvertit, l’anomenat lo neutre, amb implicacions en la normativa.13
A través d’una exemplificació ingent de tots i cadascun dels contextos en què es feia
servir l’article masculí amb valor abstractiu (davant d’adjectiu, de participi passat, de
possessiu, d’oració de relatiu, en codes comparatives, en construccions superlatives),
i de les formes que hi podia prendre (lo, l, el, exactament les mateixes i amb la mateixa
distribució que en l’ús bàsic de l’article), i a través de l’anàlisi de la procedència dels
diversos exemples i de la convivència amb altres procediments abstractius (ço, açò,
allò, cosa, fet, la), l’autor conclou que l’ús abstractiu de l’article masculí és present en
català des dels textos més antics, que experimenta un increment d’ús durant els segles
13. «Atesa la natura del tema, aquest corpus ha estat buidat manualment i després, també, electrònicament.
Com que una part considerable dels materials no podien ser detectats de bestreta electrònicament, totes les obres
incloses en la llista de fonts han estat llegides; hi hem marcat manualment els elements lingüístics d’interès i,
després, els hem incorporat a una base de dades. En una darrera fase i a mesura que hem avançat en la constitució
del CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic), hem pogut millorar el còmput de moltes de les dades que
oferim ací» (Martines 2010: 37). Val a dir que la llista de fonts despullades (pp. 367-388) conté més de 300 obres.
200
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
xv i xvi, coincident amb la minva de ço i no atribuïble a interferència castellana, i
que sense la pressió posterior d’aquesta llengua possiblement el català modern hauria
tendit a un sistema en què lo hauria desaparegut en tots dos usos (bàsic i abstractiu) i
el i l’ haurien restat també per a tots dos usos, que és justament la proposta normativa
que va plantejar Fabra i que, gràcies a aquest estudi exhaustiu que combina el mètode
filològic amb la lingüística de corpus, ara sabem que rep l’aval de les dades com a
plenament encertada.
5. MOT FINAL
Aprofitant l’avinentesa de la notícia que el projecte de constitució del Corpus
Informatitzat del Català Modern és a punt d’enllestir-se, hem volgut plantejar una
reflexió sobre l’estudi del català dels segles xvii i xviii i del primer terç del segle xix.
Aquesta reflexió l’hem bastit entorn de tres qüestions. La primera ateny les raons
que han menat a la poca consideració de què són objecte els textos catalans moderns
i, de retruc, les edicions i els estudis dels investigadors que s’han dedicat a aquesta
època poc valorada de la nostra història lingüística. La segona planteja que, ben
lluny de mantenir els prejudicis heretats sobre la llengua d’aquest període, el que
cal és estudiar-la a fons si volem assolir un coneixement complet de l’evolució del
català des dels orígens fins als nostres dies i, especialment, si volem comprendre com
van sorgir les nombroses innovacions que van convertir la llengua medieval en una
llengua moderna força propera a la que utilitzem actualment. Per acabar, la tercera
qüestió que ens hem plantejat concerneix el futur i les possibilitats d’encarar d’una
manera més efectiva l’estudi del català modern combinant el mètode filològic i la
lingüística de corpus, gràcies a la nova eina informatitzada que tindrem al nostre abast
ben aviat.
Mar Massanell i Messalles
Universitat Autònoma de Barcelona
mar.massanell@uab.cat
ORCID 0000-0001-9288-5974
201
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Alcover, Antoni Maria (1909) «El català devant els filòlecs estranjers», Bolletí del
Diccionari de la Llengua Catalana, 4 (1908-1909), Ciutat de Mallorca, Estampa
de N’Amengual y Muntaner, p. 194-304.
Alcover, Antoni Maria & Francesc de Borja Moll (1993 [1926-1962]) Diccionari
català-valencià-balear [DCVB], 10 vol., Palma, Moll.
Badia i Margarit, Antoni M. (1999) Les Regles de esquivar vocables i «la qüestió de
la llengua», Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
Bosch, Andreu (1628) Summari, índex o epítome dels admirables y nobilíssims títols de
honor de Cathalunya, Rosselló y Cerdanya, y de les gràcies, privilegis, prerrogatives,
preheminències, llibertats e immunitats gosan segons les pròpies y naturals lleys,
Perpinyà, Pere Lacavalleria. [Accessible a: .]
Camps, Cristià (1999) «Andreu Bosch, un defensor de la llengua catalana al Rosselló»,
Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, xxxix. Homenatge a Arthur Terry, 3,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 149-156.
Capmany i de Montpalau, Antoni de (1779) «Apéndice de algunas notas», dins
Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de
Barcelona, tom ii, Madrid, Antonio de Sancha, p. 1-124.
Castellà Espuny, Carles M. (2003) «Encara queden hòmens jóvens? Sobre el mante-
niment de la nasal alveolar en els plurals dels antics proparoxítons llatins», dins
ii Congrés d’Història d’Alcanar (Alcanar, 1, 2 i 3 de desembre de 2000), Alcanar,
Ajuntament d’Alcanar, p. 169-183.
Comas Lamarca, Mercè (2007) «La vitalitat de la impremta a Perpinyà del segle xvi
al segle xix: de Rosenbach a Alzina», Mirmanda, 2, p. 77-88.
—, trad. (2011) El Tractat dels Pirineus de 1659, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
Coromines, Joan (1971) «Les Vides de Sants rosselloneses del manuscrit 44 de París»,
dins Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona, Club Editor, p. 276-362.
— (1980-2001) Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana [DECat],
10 vol., Barcelona, Curial i la Caixa.
Fabra, Pompeu (1906) «Les e toniques du catalan», Revue Hispanique, tom 15, núm.
47-48, p. 9-23.
— (1918) «Filòlegs i poetes. Discurs presidencial llegit en els Jocs Florals de Mataró»,
La Veu de Catalunya, any xxviii, núm. 6 953, divendres 2 d’agost de 1918, edició
del matí, p. 11.
202
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
Faluba, Kálmán (2017) «El pretèrit perfet d’indicatiu i el present de subjuntiu en el
català del segle xviii i inici del xix», dins Manuel Pérez Saldanya & Rafael Roca
Ricard (ed.), Actes del xvii Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catala-
nes (Universitat de València, 7-10 de juliol de 2015) [Recurs electrònic], p. 61-69.
Feliu, Francesc (2006) «Mansana, temprana, eriso i tots els altres mots “desconeguts”:
el problema dels castellanismes en la llengua literària de Fontanella», dins Pep
Valsalobre & Biel Sansano (ed.), Francesc Fontanella: una obra, una vida, un
temps, Bellcaire d’Empordà, Vitel·la, p. 125-156.
— (2008) «Problemes en l’edició de textos catalans de l’edat moderna», Anuari Ver-
daguer, 16, p. 353-376.
Ferrando, Antoni & Miquel Nicolàs (2011) Història de la llengua catalana, Barcelona,
Universitat Oberta de Catalunya.
Fischer, Susann (2002) The Catalan Clitic System: A Diachronic Perspective on its
Syntax and Phonology, Berlin, Mouton de Gruyter.
Fouché, Pierre (1924) Phonétique historique du roussillonnais, Toulouse, Privat. [Edició
facsímil: (1980) Genève, Slatkine Reprints.]
Ginebra, Jordi (2006) «Sobre el lèxic de l’obra teatral d’Àngel Guimerà», Estudis de
Llengua i Literatura Catalanes, liii, Homenatge a Joseph Gulsoy, 1, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 103-121.
Gulsoy, Joseph (1993a) «L’evolució de les ee tòniques en català», dins Estudis de gra-
màtica històrica, València/Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana /
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 67-104.
— (1993b) «El desenvolupament de les formes del subjuntiu present en català», dins
Estudis de gramàtica històrica, València/Barcelona, Institut Universitari de Filo-
logia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 377-419.
Institut d’Estudis Catalans (1913) Normes ortogràfiques, Barcelona, IEC.
Institut de la Llengua Catalana (1917) Diccionari ortogràfic: precedit d’una exposició
de l’ortografia catalana segons el sistema de l’I. d’E. C. / redactat sota la direcció de
P. Fabra, Barcelona, IEC.
Kuen, Heinrich (1932, 1934) «El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la
lengua catalana», Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, 5, p.
121-177, i 7, p. 41-112.
Martí i Castell, Joan (1990) Gramàtica històrica. Problemes i mètodes, València,
Universitat de València.
Martín Miñana, Pau & Emili Casanova (2017) «La creació i l’evolució dels pronoms
reforçats en català: una explicació», dins Manuel Pérez Saldanya & Rafael Roca
203
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
Ricard (ed)., Actes del xvii Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes
(Universitat de València, 7-10 de juliol de 2015) [Recurs electrònic], p. 137-157.
Martines Peres, Josep (2010) L’anomenat «lo» neutre. L’expressió de l’abstracció en
català: una aproximació diacrònica, Alacant/Barcelona, Institut Interuniversitari
de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Massanell i Messalles, Mar (2004) «Y assò és la veritat. Transcripció i estudi lingüís
tic d’un judici penedesenc del primer terç del segle xvii», Estudis de Llengua i
Literatura Catalanes, xlviii, Miscel·lània Joan Veny, 4, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, p. 23-106.
— (2009a) «La planificació lingüística com a origen de fractures geolectals: el cas del
nord-occidental a la Franja de Ponent», dins Johannes Kabatek & Claus D.
Pusch (ed.), Variació, poliglòssia i estàndard. Processos de convergència i divergència
lingüístiques en català, occità i basc, Aachen, Shaker, p. 125-136.
— (2009b) «Beneficios de los corpus informatizados para la investigación diacrónica: el
caso del CICA para la GCA y los auxiliares de perfecto», dins Laura Romero &
Carolina Julià (ed.) Tendencias actuales en la investigación diacrónica de la lengua,
Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 147-158.
— (2012) «Motivacions i condicionants en els processos d’adopció lèxica: una mostra
a partir dels castellanismes d’un corpus de judicis catalans del tombant del segle
xvi al xvii», dins Glòria Claveria, Margarita Freixas, Joan Torruella & Marta
Prat (ed.), Historia del léxico: perspectivas de investigación, Madrid/Frankfurt,
Iberoamericana/Vervuert, p. 219-240.
— (2016a) «Sincretisme i canvi morfològic: evolució de la terminació verbal en -at en
català», Caplletra, 61, p. 165-209.
— (2016b) «Mètode filològic i lingüística de corpus: una intersecció profitosa (o com
enfrontar-se a mostres del CICA d’interpretació difícil)», Anuari de Filologia.
Estudis de Lingüística, 6, p. 27-53.
— (en premsa) «Les terminacions àtones de primera i segona persona del plural en
català: una aproximació diacrònica i geolingüística», Anuari de Filologia. Estudis
de Lingüística, 8.
Massanell i Messalles, Mar & Jaume Mateu (2018) «Gran bé vos ha vengut: cons-
truccions existencials i selecció de l’auxiliar en català antic», Estudis Romànics,
xl, p. 89-115.
Massanell i Messalles, Mar & Gemma Palà (2018) «Que ho faça jo?! Que ho faci
ell! Evolució del present de subjuntiu en el nord-occidental actual», Zeitschrift
für Katalanistik, 31, p. 203-246.
204
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
Milà i Fontanals, Manuel (1861) De los trovadores en España. Estudio de lengua y
poesía provenzal, Barcelona, Libreria de Joaquín Verdaguer.
Miralles, Eulàlia, ed. (2010) Del Cinccents al Setcents. Tres-cents anys de literatura
catalana, Bellcaire d’Empordà, Vitel·la.
Moll, Francesc de Borja (1991) Gramàtica històrica catalana, València, Universitat
de València.
Moran i Ocerinjauregui, Josep (1987) «Un document familiar català del segle xviii.
Transcripció i comentari lingüístic», Llengua & Literatura, 2, p. 295-319.
Ninyoles, Rafael L. (2017) Conflicte lingüístic valencià. El País Valencià a l’eix medi-
terrani, Alacant, Universitat d’Alacant, p. 59-69.
Rafel, Joaquim, dir. (s.a.), Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana [En
línia ]
Rossich, Albert (1994) «Decadència i Renaixença: una visió programàtica de la
literatura catalana. La literatura del xvi i del xvii vista des de la Renaixença»,
Estudis Universitaris Catalans, xxviii [= Actes del Col·loqui Internacional sobre
la Renaixença (18-22 de desembre de 1984), vol. ii], p. 33-50.
— (1997) «És vàlid avui el concepte de decadència de la cultura catalana a l’època
moderna? Es pot identificar decadència amb castellanització?», Manuscrits, 15,
p. 127-134.
Santanach i Suñol, Joan (2011) «La decadència de la Decadència. Consideracions
sobre un concepte historiogràfic prescindible», dins Joan Santanach, Xavier
Torres, Xavier Cazenueve, Albert Garcia Espuche, Francesc Feliu & Josep
Solervicens, Llengua i literatura. Barcelona 1700, Barcelona, Institut de Cultura
de Barcelona / Barcino, p. 22-57.
Segura-Llopes, Carles (2015) «L’evolució de la forma verbal cantara en català: un
estudi de corpus», Mirabilia, Med/Trans, 1 (2015/1). [Accessible a .]
Serra i Puig, Eva (2008) «El Tractat els Pirineus 350 anys després», Catalan Historical
Review, 1, p. 223-238.
Sistac, Ramon (1998) «L’impacte de la normalització lingüística sobre la variació. Un
cas concret: el català nord-occidental», dins Emili Boix, Núria Alturo, Maria
Rosa Lloret, Mercè Lorente & Lluís Payrató, El contacte i la variació lingüístics:
Descripció i metodologia, Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 161-178.
Solà, Joan, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró & Manuel Pérez Saldanya, dir.
(2008 [2002]) Gramàtica del Català Contemporani, 3 vol., Barcelona, Empúries.
Solé i Cot, Sebastià (1982) «La llengua dels documents notarials catalans en el període
de la Decadència», Recerques, 12, p. 39-56.
205
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206
Mar Massanell i Messalles
«Que ja·s parla different que·s parlava deu anys ha esta part». El català modern: la baula imprescindible
Solervicens, Josep (dir.), Mathias Ledroit, Antoni Lluís Moll, Maria Paredes &
Anna M. Villalonga (2016) Història de la literatura catalana, iv, Literatura
moderna: Renaixement, Barroc, Il·lustració, Barcelona, Enciclopèdia Catalana /
Barcino / Ajuntament de Barcelona.
Torruella, Joan (2009a) «Bases científicas en la investigación a partir de corpus: el
caso del Corpus Informatitzat del Català Antic», dins Andrés Enrique-Arias (ed.),
Diacronía de las lenguas iberorománicas: nuevas aportaciones desde la lingüística
de corpus, Madrid/Frankfurt, Iberoamericana/Vervuert, p. 95-115.
— (2009b) «Los ejes principales en el diseño de un corpus diacrónico: el caso del
CICA», a Pascual Cantos Gómez & Aquilino Sánchez Pérez (ed.), A Survey on
Corpus-based Research / Panorama de investigaciones basadas en corpus, Asocia-
ción Española de Lingüística de Corpus. [En línia ]
— (2016) «Del Corpus (CICA) a la Gramàtica (GCA)», dins Ramón Mariño Paz &
Xavier Varela Barreiro (ed.), Lingüística histórica e edición de textos galegos medie-
vais, Santiago de Compostela, Universidad de Santiago de Compostela, p. 65-91.
Torruella, Joan, Manuel Pérez Saldanya & Josep Martines (dir.), Corpus Infor-
matitzat del Català Antic (CICA) [En línia ]
Veny, Joan (1998 [1978]) Els parlars catalans, Palma, Moll.
— (2015) «Català occidental / català oriental, encara», Estudis Romànics, 37, p. 31-65.
206
Caplletra 66 (Primavera, 2019), p. 183-206