AUSA · XXVIII · 181-182 (2018) p. 859-877 · © Patronat d’Estudis Osonencs (issn 0210-5853 / issn electrònic 2014-1246) RELACIONS DE PODER I POLITITZACIÓ DE L’ESTAMENT ECLESIÀSTIC EN LA DIÒCESI DE VIC: LA SEU DE MANRESA DURANT LA GUERRA NAPOLEÒNICA (1808-1814) Gemma Rubí Universitat Autònoma de Barcelona MariaGemma.Rubi@uab.cat Power relations and politicization of the ecclesiastic class in the diocese of Vic: the see of Manresa during the napoleonic war (1808-1814) L’article intenta cobrir un doble buit histo- The article aims to cover a twofold histor­ riogràfic: d’una banda, donar compte de les ical void: on the one hand, to inform on relacions de poder existents dins de l’esta- the power relations within the ecclesiastic ment eclesiàstic, en concret entre els canon- class, specifically between the canons and ges i els beneficiats, centrades en la basílica the beneficiaries, focused on the basilica de la seu de Manresa, i com es posicionà la of the See of Manresa, and the position figura del bisbe de Vic en aquest conflicte. that the Bishop of Vic took in this con- I, per l’altra, donar més llum sobre la po- flict. Secondly, to shed more light on the litització de la clerecia catalana durant la politicisation of the Catalan clergy during Guerra del Francès, així com analitzar-la en the Napoleonic War, as well as analyse it el marc de les relacions de poder desiguals within the setting of the unequal power re- existents dins d’aquella comunitat religio- lations present within that religious com- sa, en una conjuntura d’ensulsiada de l’An- munity in a crumbling conjuncture of the tic Règim que la guerra accelerà i posà al Ancien Régime which the war accelerated descobert amb tota la seva cruesa. and revealed with all its harshness. Paraules clau: Guerra napoleònica, poder eclesi- Keywords: Napoleonic War, Ecclesiastic power, àstic, Manresa, diòcesi de Vic. Manresa, diocese of Vic. Data de recepció: 19/02/2018. Data d’acceptació: 27/07/2018. El 20 d’octubre de 1814 el canonge Antoni Abardia de la col·legiata basílica de la seu de Manresa es queixava amargament de la dràstica reducció de compo­ nents que havia patit el capítol de canonges arran de la invasió napoleònica: de dotze que eren en començar la conflagració bèl·lica havien passat a sis, tres dels quals no estaven en condicions d’oferir les misses pels aniversaris ni d’atendre convenientment les necessitats del culte a la parròquia manresana. La reivindicació al monarca Ferran VII, tan desitjat i pel qual havien lluitat, era ben clara: la reposició d’almenys tres canonges tot respectant el privilegi de nomenament que estava reservat als monarques. No només s’havia reduït el personal que integrava el capítol, sinó que el patrimoni —fins i tot amb la casa dels canonges reduïda a runes arran de l’incendi perpetrat entre el 30 i el 31 de març de 1811— i les rendes de la col·legiata havien experimentat una notable ensulsiada, fos per les cremes i saquejos propinats pels francesos o bé per les contribucions extraordinàries a què els eclesiàstics estigueren subjectes, o bé per la no recaptació de les rendes enmig del desgavell 860 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí Relacions de poder i politització de l’estament eclesiàstic AUSA · xxviii · 181-182 (2018) · 861 issn 0210-5853 en la diòcesi de Vic: la seu de Manresa durant issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246 la guerra napoleònica (1808-1814) issn electrònic 2014-1246 produït per la guerra. Just després de l’ignominiós incendi del març del 1811 que analitzar com la comunitat de canonges i beneficiats de la seu de Manresa van va patir la seu de Manresa, els canonges Josep Soler i Josep Alsina feien balanç de viure els anys del conflicte bèl·lic, i com la precarietat econòmica, les dificultats l’enorme esforç que el capítol havia fet per defensar la pàtria: havia lliurat diners, per percebre les rendes feudals i en particular el mig delme, i l’obligatorietat de fer plata llaurada i la meitat de les rendes que recaptava; així mateix, quatre canonges front a les despeses extraordinàries de guerra posaren al descobert i intensificaren havien prestat serveis: el primer a la Junta Corregimental; el segon comandant els les desiguals relacions de poder que existien des de feia anys en el si de la basílica. Sometents; el tercer com a comissionat del Govern, i el quart «en la redacción del En segon terme, em proposo explicar com els canonges en particular prengueren diario inflamando y electrizando por este medio los ánimos de este vecindario, y posicionament polític envers els francesos, en relació amb el buit de poder que de la provincia entera».1 originà la mateixa invasió, i com es van veure abocats a polititzar el sector El bicentenari de la Guerra del Francès va generar una gran allau de treballs contrarevolucionari contrari a les reformes gaditanes. historiogràfics que ens permeten no solament conèixer molt millor els fets militars, sinó també posar de manifest com era la vida quotidiana en temps Manresa en el context de la guerra napoleònica bèl·lics, com es desenvolupava l’activitat de governar, com eren les relacions de poder que establien els diferents estaments entre ells, i de manera interna, i com Manresa, com a cap d’un dels dotze corregiments en què Catalunya es dividí es van veure afectades les activitats econòmiques. Tanmateix, mentre coneixem a a partir del Decret de Nova Planta de 1714, comptava a l’esclat de la guerra grans trets com es va veure obstaculitzada la vida quotidiana durant el conflicte,2 amb una població propera als 8.500 habitants, 2.140 veïns, 1.076 cases habitades un dels grans buits historiogràfics que mereixeria una atenció més especial és i 51 de deshabitades. En comparació, Igualada tenia prop de 5.000 habitants; el de l’activitat religiosa que es trobà desmantellada per les constants batusses Vilafranca, 3.700; Vic, uns 9.000; Lleida arribava als 10.500; a Tarragona n’hi i ocupacions militars dutes a terme pels francesos, i pel clima de revolta i de residien uns 10.000, i Tortosa, una de les ciutats més importants de la Catalunya desafiament que sovint es manifestà envers els poders instituïts. I no només això, del moment, en tenia uns 16.000. Al seu costat, Girona tenia al voltant de 9.000 sinó que s’imposaria igualment descobrir en quin sentit la guerra intensificà la habitants i Banyoles, uns 3.500. Per tant, era una de les principals ciutats després política regalista desenvolupada pels darrers regnats borbònics provinent del de les capitals de província, de Reus i de Tortosa. Si Catalunya l’any 1810 tenia Segle de les Llums, cosa que es traduí en la primera desamortització eclesiàstica 858.818 habitants, la població de Manresa en representava aproximadament un empesa per Manuel de Godoy, i també com el poder econòmic de l’Església es va deu per cent. veure amenaçat i minvat arran del procés de revolta contra les estructures feudals El corregiment aplegava les antigues vegueries i sotsvegueries de Manresa, que es visqué en bona part del territori.3 Berga, el Lluçanès i Moià. Manresa, la capital del corregiment, més que una De fet, sí que alguns (escassos) treballs han pogut incidir sobre l’actitud plaça d’armes era un centre econòmic molt dinàmic, i constituïa el principal gens unànime que adoptà el clergat català davant de l’ocupació napoleònica, i nucli de la seda d’Espanya juntament amb València. Era també un centre en singular sobre el seu comportament polític ambivalent.4 En línies generals, exportador de vins i aiguardents a Amèrica i a altres comarques catalanes. A aquesta és una temàtica força inèdita en el si de la historiografia catalana que he més, no podem oblidar que a Manresa es van instal·lar les primeres fàbri­ques de volgut tractar en aquest article, com a primers resultats d’una línia de recerca que filar cotó amb energia hidràulica de Catalunya, aprofitant els salts d’aigua del caldria aprofundir molt més en el futur.5 En definitiva, en aquestes línies pretenc torrent de Sant Ignasi, una indústria tèxtil incipient que ocupava uns dos mil jornalers. A més a més, disposava de molins fariners i polvorers hidràulics, de vital importància en aquells moments de la guerra, molt cobejats tant pels 1. «Solicitud del Cabildo de Paborde de Manresa sobre reedificación de su iglesia» (Serie General, patriotes com pels francesos, i per això calia que no caiguessin a les seves mans. Archivo del Congreso de los Diputados (ACD). Súplica signada per Josep Soler i Josep Alsina el 29 d’abril del 1811. La política profrancesa que havia practicat Manuel de Godoy era mal vista 2. Rubí, Gemma. «La supervivencia cotidiana durante la guerra de la Independencia». A: Moliner, pels comerciants i manufacturers manresans des que començà les guerres amb Antonio (ed.). La Guerra de la Independencia en España. Barcelona: Nabla Ediciones, 2007, p. 299-324. Anglaterra que perjudicaven el comerç amb Amèrica. 3. A tall d’exemple, vegeu Jiménez Sureda, Montserrat. «Balanç de la repressió napoleònica sobre els eclesiàstics regulars de la ciutat de Girona». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], vol. No obstant això, la prosperitat del segle xviii es va acabar al final del segle XXXV (1995), p. 363-371. amb una greu crisi provocada per un seguit de males collites a causa de la sequera 4. Continua essent imprescindible la lectura de Barraquer, Cayetano. Los religiosos en Cataluña i pel trencament del comerç amb les colònies provocat per la política d’aliances durante la primera mitad del siglo xix. Tom I. Barcelona: Imprenta de Francisco J. Altés y Alabert, 1915. Una panoràmica general durant la Guerra es pot trobar a: Riera i Fortiana, Enric. «El estamento del govern, que va comportar la guerra amb Anglaterra. Tot plegat va empobrir la eclesiástico catalán en la Guerra de la Independencia». Pedralbes. Revista d’Història Moderna pagesia i va arruïnar els artesans, de manera que les autoritats promogueren obres [Barcelona], núm. 2 (1982), p. 211-235. Vegeu, també, Bada, Joan. Pau Sichar, bisbe de Barcelona públiques per ocupar els aturats i es distribuïa sopa entre els pobres i els indigents. a l’època ferrandina (1808-1831). L’Església de Barcelona en la crisi de l’Antic Règim (1789-1833). Segons el Diario de Manresa del 26 de setembre de 1808, es repartien entre 3.400 Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 1984. i 3.500 racions de sopa diàriament; a Barcelona, en canvi, 5.000 pobres menjaven 5. Agraeixo l’amabilitat i la predisposició que en tot moment em van dispensar els arxivers Josep Maria Masnou (Arxiu Històric de la Seu), Marc Torras (Arxiu Comarcal del Bages) i Rafael Ginebra de l’olla pública i 2.300 més ho feien a la Casa de la Caritat, segons constatava (Arxiu Episcopal de Vic), responsables respectius dels arxius consultats. 862 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí Relacions de poder i politització de l’estament eclesiàstic AUSA · xxviii · 181-182 (2018) · 863 issn 0210-5853 en la diòcesi de Vic: la seu de Manresa durant issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246 la guerra napoleònica (1808-1814) issn electrònic 2014-1246 el pare Raimon Ferrer.6 Aquestes dades indiquen, en proporció, la greu situació de la guerra Manresa estava immersa en una profunda crisi econòmica que alterà viscuda a Manresa, no gaire diferent de la situació de misèria que vivien altres la repartició de la riquesa i canvià de mans el poder polític a la ciutat. ciutats de l’entorn. En resum, per adonar-nos de la posició políticament i militarment central de La població va pagar la guerra amb una imposició forçada que cobraven Manresa, les Corts de Cadis, en la sessió del 10 d’octubre de 1812, a proposta els exèrcits al seu pas per les viles, pobles i ciutats, quan requisaven el bestiar, de la Junta Superior de Catalunya, van declarar la ciutat «por capital de aquella les hortalisses, la fruita o els cereals, i naturalment amb les contribucions província hasta que esté libre Barcelona». Tot i així, a la pràctica, la «capitalitat» extraordinàries. També es van destruir infraestructures i cases amb les cinc va ser un fet que depengué molt més d’altres circumstàncies, bàsicament del fet incursions de l’exèrcit imperial a Manresa entre 1810 i 1812. Entre el 16 de març que Tarragona fos sotmesa a un ferotge setge l’estiu del 1811. Aquesta ciutat i el 4 d’abril de 1810 va fer estada a la ciutat un contingent de gairebé 8.000 havia estat la capital real gràcies a les seves bones comunicacions, a l’existència soldats comandats pel general Schwartz, el mateix que va dirigir la columna que d’unes fortificacions en bon estat i al paper clau del port en la reorganització del es va batre a la primera batalla del Bruc el 6 de juny de 1808. El 5 de novembre es comerç peninsular i americà. El que està fora de dubte és que Manresa esdevingué va produir la primera operació de càstig, amb l’incendi d’unes cinquanta cases, una de les capitals de la resistència antinapoleònica a Catalunya.9 el saqueig d’edificis i l’ajusticiament de tres persones al balcó de l’Ajuntament. També va rebre de mans del Consell de la Regència els títols de Molt Lleial i Els fets més greus de l’ocupació francesa es produïren el 30 de març de 1811 Molt Noble, així com el permís per a edificar una piràmide commemorativa en amb la crema de la ciutat (almenys 440 edificis dels 1.730 que hi havia) i l’execució gratificació a l’actitud patriota i resistent que havia tingut, pels danys patits amb els de sis persones per part dels 8.000 homes manats pel general MacDonald, que incendis i saquejos, i perquè mai no va acceptar pagar contribucions a l’enemic.10 prèviament l’havien saquejada i no hi havien trobat aliments. Després de l’incendi, Ni la piràmide s’erigí, ni tampoc la ciutat no va rebre cap tracte diferencial, més van saquejar les runes els soldats de la petita guarnició espanyola que estaven enllà dels títols d’ennobliment, l’any 1908, amb motiu del centenari. En efecte, la amagats al turó de Santa Caterina. A finals de juliol el mateix general va tornar a societat manresana preferiria mirar cap al futur optant pel foment de la instrucció, Manresa procedent de Vic i va ajusticiar quatre persones. tot col·locant la primera pedra del futur Grup Escolar o institut públic de segon Entremig, el llavors capità general de Catalunya, Luis de Lacy, va escollir la ensenyament, un equipament llargament reivindicat.11 ciutat de Manresa perquè fos la primera població catalana que jurés solemnement el text constitucional que s’havia promulgat a l’illa de León el març de 1812. Així L’estament eclesiàstic enfront de la guerra es feu, entre el 14 i el 18 d’agost del mateix any, amb focs d’artifici, arcs, efígies i monuments aixecats pels gremis manresans, i danses i música pels carrers i places, A la ciutat de Manresa hi havia sis ordres religiosos, els quals, juntament amb els amb presència de les principals institucions catalanes, la Junta Suprema, la Reial clergues que residien a la seu, constituïen un total de dues-centes trenta persones Audiència, el capità general i les autoritats manresanes.7 En aquestes festes també dedicades al culte. En bona part eren fills de pagesos de mas, o es dedicaven hi col·laborà la seu manresana a costa dels fons de les carnisseries que regentava.8 a professions liberals, o eren de la petita noblesa i de la burgesia en ascens. El bisbe Francisco Veyan (1783-1815), fill de Tamarit de Llitera (Osca), fidel No obstant la gatzara, la guerra continuava i els francesos, malgrat que no havien a l’absolutisme monàrquic i regalista moderat i reformista, però no jansenista, aconseguit ocupar permanent la ciutat de Manresa, la van continuar castigant. Així, dirigia en aquells moments la diòcesi de Vic. No estava pas gaire satisfet amb la darrera ensopegada important es va produir entre el 15 i el 19 de novembre de l’estat general de la seva diòcesi a les primeries del segle xix, des del moment 1812 quan va passar per la ciutat, procedent de Vic, l’exèrcit de Charles Mathieu que advertia de la descurança que observava en la vestimenta dels eclesiàstics Decaen, aleshores capità general de Catalunya. Aquest general va haver d’aturar quan se celebraven alguns rituals religiosos, però sobretot quan es queixava de un nou incendi de la ciutat i també es van destruir els molins polvorers. A partir l’anarquia i la confusió de l’administració de les parròquies i dels endarreriments del 1813 els francesos es van afeblir, quan el gruix de la tropa se’n va anar a la en el cobrament de pensions de censals i de drets de sagristia.12 campanya de Rússia, i van canviar d’estratègia, amb petites incursions de càstig que no van afectar gaire Manresa. El febrer de 1814 es retiraven a França. Al final 9. Moliner Prada, Antoni. Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès, 1808-1814. Lleida: Pagès Editors, 2008. 6. Diario de Manresa (26 de setembre de 1808). Moliner, Antonio. La Guerra del Francès a 10. Text reproduït al Setmanari Català [Manresa], núm. 23 (6 de juny de 1896). El document, inèdit, Catalunya segons el Diari de Raimon Ferrer. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat va ser donat a conèixer per Joaquim Sarret i Arbós. L’acord de la junta és del 8 de juny de 1809. Autònoma de Barcelona, 2010, p. 58. 11. Rubí, Gemma; Toledano, Ferran. «La moderna Covadonga catalana: les polítiques de memòria 7. Resumen histórico, puntual y exacto de las festivas demostraciones del más puro, y sincero júbilo, de les batalles del Bruc. Manresa, 1808-1908». A: Rubí, Gemma (ed.). Entre la destrucció i la revolta. y obsequioso respecto con que la invicta y fidelísima ciudad de Manresa, actual capital del Principado de La Guerra del Francès al Bages i a la Catalunya central. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 2009. Cataluña, ha celebrado la ciudad de Manresa, y juramento de la constitución política de la Monarquía (Miscel·lània d’Estudis Bagencs; 11), p. 179-211. española. Manresa: Ignacio Abadal, 1812. 12. Vegeu Girbau, Valentí. «El bisbat de Vic a l’època del bisbe Veyan (1784-1815)». Pedralbes. 8. Resolució del 8 d’agost de 1812, Llibre de Originals Resolucions de la Molt Reverenda Comunitat Revista d’Història Moderna [Barcelona], núm. 12 (1992), p. 357-368; i sobretot, Idem. Església i societat de Preveres de la Seu de Manresa, comensant lo dia 30 de Juny del any 1796. Arxiu Històric de la Seu a la Catalunya central. El bisbat de Vic a l’època del bisbe Veyan (1784-1815). Barcelona: Facultat de de Manresa. Teologia de Catalunya / Herder, 1996. 864 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí Relacions de poder i politització de l’estament eclesiàstic AUSA · xxviii · 181-182 (2018) · 865 issn 0210-5853 en la diòcesi de Vic: la seu de Manresa durant issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246 la guerra napoleònica (1808-1814) issn electrònic 2014-1246 Durant la guerra napoleònica, en ser un conflicte de contingut patriòtic i pragmàtica reial que s’aplicà a Catalunya a partir del mes d’agost, igual com religiós, les autoritats civils cercaren la complicitat dels eclesiàstics. Al principi, des del 1705 ja actuava sobre la resta de territoris de la monarquia borbònica; i s’hi involucrà l’alt clergat per tal d’aturar la radicalització de l’element popular, també per l’ascens dels preus agrícoles a finals del segle xviii, que no repercutí en si bé aviat abandonà càrrecs i protagonisme. Després fou el baix clergat el que una millora consegüent de la renda, per bé que sí en la revalorització del capital. mantingué la flama de l’entusiasme i el fervor patriòtic al costat de la resistència. Com ha demostrat Llorenç Ferrer, la seu de Manresa actuava com a institució de Aquest alineament no tragué que es produís durant aquests sis anys un gran crèdit fonamentalment a través dels censals, cosa que permetia als fills segons desgavell en les rendes del bisbat de Vic i una extenuació econòmica important, tal de les famílies acomodades obtenir una reproducció social barata, a costa de les com veurem tot seguit, no sense abans descriure i analitzar com es desenvolupava necessitats de crèdit de pagesos rabassaires i d’artesans urbans.14 la vida religiosa dins de la seu manresana. Els censals eren préstecs encoberts sobre finques, en realitat hipotecades, L’administració econòmica i política de la seu —que aleshores era una col­ els propietaris de les quals s’havien endeutat o necessitaven capital per a legiata secular (des de 1592, sota el papat de Climent VIII, suprimida arran del d’altres inversions o per pagar dots, enterraments o llegats. Si no es podien C­oncor­dat de 1851) i actuava com una mena cocatedral diocesana que depenia lluir, ales­hores la propietat passava a mans de la seu. El producte d’aquests del bisbat de Vic— estava a càrrec de dos cossos eclesiàstics: el capítol dels ingressos (cen­sals, drets senyorials, arrendaments, delmes, etc.) anava destinat canonges, instituït al segle xi (la canònica regular de Sant Agustí), i la comunitat a finançar els serveis religiosos, els aniversaris ordinaris i extraordinaris i les de beneficiats, l’origen de la qual es desconeix, però que caldria situar a l’església diferents misses, que es pagaven amb les fundacions de beneficis, però sobretot romànica de Sant Martí. Contemplava el conjunt de preveres que provenien de la amb les rendes que generava el patrimoni que administrava la seu, i amb la fundació de beneficis eclesiàstics a càrrec de famílies acomodades, tant de Santa capitalització d’aquelles aportacions de capital que eren invertides en censals. A Maria com de les diferents capelles, i tenien sant Pere per patró. No podien ser partir del 1750 van davallar els ingressos procedents d’aquesta mena de crèdits, més de cinquanta. Ambdues institucions convivien, però no pas sense conflictes. i augmentaren per contra els originaris de la propietat de la terra, producte de la La Concòrdia de Tauler, dita així perquè la va redactar l’escrivà Francesc Tauler, inversió destinada a la compra de finques. ciutadà de Manresa, el 1655, va intentar regular les relacions entre ambdues A l’alçada de 1800, s’acusà la crisi de la xarxa censalista, i amb prou feines corporacions, així com les funcions de govern del paborde i del capítol. es crearen nous censals (vint-i-un entre el 1806 i el 1815): solament es percebien El paborde tenia sota la seva jurisdicció els canonges, essent, per tant, el cap les pensions anuals dels antics, o bé es venien els censals morosos, o finalitzaven de l’Església. Podia delegar la seva autoritat en un vicari general, que en la seva els préstecs. Els dos mecanismes que s’havien posat en funcionament per tal de absència exercia la jurisdicció, i, un cop vacant, la pabordia la nomenava el capítol. fer front a la minva d’ingressos procedents dels censals foren, per una banda, Aquest òrgan era la corporació formada per canonges, com un consell del bisbe la reducció del nombre d’eclesiàstics i, per l’altra, l’agrupament de misses a les catedrals i les seus; tenia també al seu càrrec, amb l’auxili dels beneficiats, i aniversaris, com la que es produí l’any 1806, dos anys abans de l’inici de la la celebració solemne de l’ofici diví. A més a més, hi havia sis dignitats o oficis guerra. També es comptava amb el lluïment dels censals amb vals reials, si bé amb que estaven reservats als canonges més antics: cambrer, sagristà, infermer, prior, una limitadíssima repercussió: només un censal lluït l’any 1808 mitjançant aquest xantre i rector de l’església de Sant Miquel. procediment, i cap durant la resta d’anys bèl·lics. Segons la Concòrdia de Tauler (1655), el capítol de canonges podia nomenar i Durant els anys de la Guerra del Francès s’evidenciaren les limitacions del elegir el bosser de quotidianes, el manador de misses, el mestre de cant, l’organista, sistema, la seva crisi, i el fet que els beneficis no rendissin prou com per continuar els corers, el manxador de l’orgue i els advocats de les quotidianes, així com fixar- garantint la reproducció social dels fills segons de les classes dirigents manresanes. ne els salaris, i tot plegat al marge de la comunitat de beneficiats. La resta de Al mateix temps, les contribucions de guerra, la percepció de tan sols la meitat del persones que formaven part de la seu eren els sagristans (per a cada comunitat), delme, les requises, els saquejos, els enormes endarreriments de les quotidianes..., els escolans, el macer, el silencier, l’organista, el manxador de l’orgue, el mestre tot plegat contribuí a dibuixar un panorama de precarietat molt important. de capella (normalment un beneficiat), el xantre i salmista, els corers, el porter del En segon lloc, cal destacar la crisi de govern derivada fonamentalment de la capítol i el fosser, que vivia a la casa de les ànimes, destruïda l’any 1906.13 divisió interna existent dins del capítol de canonges, integrat per dotze membres, A la vetlla de l’esclat de la Guerra del Francès, la vida institucional de la seu entre dos bàndols: l’un capitanejat pel paborde, Joan-Agustí García de la Casa manresana travessava per una doble crisi: una de caràcter econòmic i una greu (1800-1815), que substituïa Isidre Oliver (1784-1800), i els canonges de confiança, crisi de govern. La crisi econòmica fou produïda per la davallada de l’interès dels essencialment el vicari general, en qui delegava la seva autoritat; i l’altre, format censals del 5 al 3 % des del 1750 com a conseqüència de la posada en vigor d’una per bona part dels canonges. L’anterior paborde, Isidre Oliver, no havia estat 13. Ballús, Glòria. La Música a la col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa. Dades documentals per a la seva reconstrucció amb una aproximació al repertorti litúrgic conservat. Tesi 14. Ferrer, Llorenç. «L’Església com a institució de crèdit: les quotidianes distribucions de la Seu de doctoral inèdita. Universitat Autònoma de Barcelona, 2004. Manresa els segles xviii i xix». Recerques [Barcelona], núm. 18 (1986), p. 7-46. 866 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí Relacions de poder i politització de l’estament eclesiàstic AUSA · xxviii · 181-182 (2018) · 867 issn 0210-5853 en la diòcesi de Vic: la seu de Manresa durant issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246 la guerra napoleònica (1808-1814) issn electrònic 2014-1246 exempt de polèmica, i en concret mantingué una pèssima relació amb l’oncle del També recelaven del fet que l’única via de fomentar les quotidianes fos la dels cèlebre canonge Montanyà (1752-1811), a qui una vegada, per causa que no li censals, i eren contraris a la política d’augmentar les fundacions de beneficis, donava un llibre de capbreus que li demanava, el va manar empresonar al convent una facultat que havia adquirit el capítol a través de la susdita concòrdia, perquè dels Caputxins, cosa que finalment no es dugué a terme perquè uns clergues que d’aquesta manera, en ser major el nombre de beneficiats, els rèdits dels beneficis es trobà pel camí el van fer canviar de parer.15 Igualment els canonges del capítol també eren més migrats. Aquesta política comportà que en moments determinats, no tenien gaire bona relació amb el vicari general. El seu testament també generà al llarg del segle xviii, malgrat tractar-se d’un segle expansionista, no hi hagués discrepàncies amb el capítol, i els seus hereus pledejaren pels fruits. prou recursos per assistir els residents malalts, amb la qual cosa havien de ser Alhora també cal fer esment de les picabaralles que enfrontaven els beneficiats atesos per l’hospital de pobres. Tot plegat repercutia en un menor lluïment de (com a molt al voltant de quaranta, i no pas tots estaven en condicions de fer front la mateixa Església, cosa que devia posar en certa discussió la credibilitat als serveis religiosos) amb els canonges. Sobretot perquè la comunitat de benefi­ d’aquesta institució davant dels fidels i les autoritats de govern, i tal vegada en ciats depenia exclusivament de la distribució de quotidianes —que representaven un empobriment progressiu dels beneficiats, en bona part pertanyents a famílies una part important del sou que rebia cada eclesiàstic—, cosa que no succeïa entre els benestants manresanes, perquè rebien amb molt de retard, fins a cinc anys, la part canonges, els ingressos dels quals encara no tenim prou clars, i que probablement que els corresponia de les quotidianes en concepte de sou i de pòlisses. provenien del monopoli de la carnisseria, una font de conflicte constant durant els anys bèl·lics, i sobretot dels delmes i dels drets senyorials. Les relacions de poder durant la Guerra Les relacions entre ambdós cossos eclesiàstics ja havien estat complicades Els anys bèl·lics no aconseguiren pacificar l’ambient del capítol, i malgrat que des de l’origen.16 Quan a l’edat mitjana les esglésies estaven separades, la l’any 1806 es van proposar, a iniciativa del bisbe Veyan, de redactar uns estatuts comu­ni­tat de beneficiats no resava ni cantava els oficis divins, ni les misses con­ que servissin per a establir unes relacions més fluïdes entre els canonges i el ventuals. No obstant això, arran de la primera concòrdia, la de 1419, els oficis paborde, no ho aconseguiren. En realitat, el 1817 aquestes desavinences encara es compartien entre canonges i beneficiats, així com l’administració de les persistien. No fou fins a l’any 1812 que el paborde tornaria a presidir les sessions quotidianes, que eren la font de totes les disputes que hagueren de ser resoltes capitulars. Aquests estatuts havien de fixar el règim i el govern en els assumptes per les cúries de Vic i de Tarragona. Un problema afegit fou que en l’incendi espirituals i temporals, tenint en compte les concòrdies particulars, els decrets de que tingué lloc el 1714 es perdé la documentació jurídica de la comunitat de visita del prelat i els costums particulars. Ara bé, el bisbe tenia molt clar que el beneficiats, integrada per memorials de drets, sentències i processos, entre paborde no tenia jurisdicció sobre els beneficiats, ni tampoc no podia disposar i altres documents.17 manar ni al cor ni a la resta de l’església. El paborde continuava sense convocar les Una altra data molt important fou la Concòrdia de Tauler (1655), que hem reunions mensuals que se celebraven el primer divendres de cada mes i, fins i tot, esmentat abans, que en realitat no va satisfer ningú, ni beneficiats ni canonges. en algun moment la reunió de Sant Silvestre, que tenia un caràcter extraordinari Aquesta concòrdia incorporava una nova normativa que atorgava als capítols la pel fet que s’hi distribuïen els oficis entre els canonges més antics i es retien els total administració en esglésies, catedrals i col·legiates. Com a conseqüència, el comptes anuals, va quedar per fer, i no pas sempre per causa de les circumstàncies capítol obtingué la total administració política i econòmica, convertint-se així en de la guerra. l’administrador de la bossa de quotidianes. Els beneficiats sempre van retreure El creuament de retrets entre els dos bàndols fou constant, així com havien que la concòrdia no especifiqués que l’administració política no donava dret a interposat diversos plets contra l’autoritat del paborde, que segons els canonges l’administració de quotidianes. A més, hi havia un tercer agent en discòrdia, el volia apropiar-se de les seves prerrogatives. Els tipus de conflictes estaven rela­ bisbe de Vic, que estenia de forma delegada la seva jurisdicció sobre el capítol i cionats amb la litúrgia i amb la jerarquia dins del cor i la sagristia, i en relació els canonges en algunes qüestions, tota vegada que intentava tenir la jurisdicció amb les formes i els costums així com amb el lloc de reunió del capítol, que ordinària sobre els beneficiats, a la qual cosa els canonges s’oposaven. Per aquesta normalment es feia a la capella de Sant Agustí. El paborde va canviar aquest raó alguns canonges sostenien que els conflictes s’extingirien si la seu de Manresa inveterat costum, passant a fer-la a la pila baptismal, a la vista dels fidels, o assolís la categoria de catedral. bé el costum de llegir abans que ningú el correu adreçat al capítol. En bona part d’aquests anys, el capítol celebrà les seves reunions al marge del paborde 15. Controvèrsies Capítol-Paborde (segles xviii-xix), Arxiu Històric de la Seu de Manresa. i del seu vicari. Això quan podien celebrar-les, ja que a causa de la imminent 16. Una situació similar es va viure a la catedral de Girona. Vegeu Jiménez, Montserrat. «La lluita per arribada dels francesos, o quan aquests entraven a la ciutat, es paralitzava la esdevenir un poder. Els beneficiats de la catedral de Girona al segle xvii». A: Actes del IV Congrés d’Història vida religiosa dins de la seu. de Girona: «La Girona del Barroc. El barroc català» (Girona, 24, 25 i 26 de novembre de 2011). Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. LIII (2012), p. 69-104. Qui va generar més animadversió, tanmateix, fou el canonge Carles de Grassiot, 17. Controvèrsies Capítol-Comunitat (segles xviii-xix), Arxiu Històric de la Seu de Manresa. el vicari general i mà dreta del paborde, a causa de la seva conducta. Des del 1805 Sarret i Arbós, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Impremta i era acusat de parlar de forma altisonant i prepotent, i d’haver traslladat les despulles Enquadernacions de Sant Josep, 1924, p. 108-109. dels cossos dels sants patrons del seu lloc habitual a l’altar major. Per això, set 868 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí Relacions de poder i politització de l’estament eclesiàstic AUSA · xxviii · 181-182 (2018) · 869 issn 0210-5853 en la diòcesi de Vic: la seu de Manresa durant issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246 la guerra napoleònica (1808-1814) issn electrònic 2014-1246 canonges s’adreçaren al bisbe per demanar-li que el vicari deixés de causar «más Aquestes penalitats comportaren que alguns serveis religiosos no es poguessin disturbios, excesos y escándalos en la Iglesia y fuera de ella».18 Precisament a fora realitzar tal i com es feien amb anterioritat, entre d’altres raons per la manca de de la seu, l’octubre de 1811 l’alcalde hagué d’avisar el paborde de les freqüents personal, com seria l’assistència mitjançant un doble ofici als funerals. Algunes borratxeres que aquest canonge agafava. Aquest explicava la conducta que havia misses resades també es deixaren de celebrar, deixant de complir les fundacions, tingut el dia anterior: «Ayer singularmente cubrió sus hábitos de ignonimia amb el greu perjudici econòmic que aquesta delació suposava pel que fa a presentándose al exército y al con todo el semblante acciones y movimientos de l’augment del deute. El problema més greu es generava quan el canonge es moria tan asqueroso vicio. Se ve en él prostituída todos los días la santidad del sacerdocio i no deixava prou béns per retornar la caritat que ja havia cobrat. y confundida la dignidad de su estado con la conduc­ta del hombre más soez y La necessitat creixent de recursos que tenia l’Estat es va veure traduïda per abominable de la plebe».19 Sembla que aquesta con­duc­ta escandalosa no devia una pressió encara més gran sobre les rendes individuals dels canonges, fins al continuar, però tampoc no fou separat de les seves funcions al si del capítol. Per la punt que no sempre podien satisfer els impostos exigits. Aquest seria el cas del seva banda, Grassiot es queixava al bisbe Veyan que incorrien negligència alguns canonge Domingo Jover que a finals del mes d’agost de 1810 confessava que no canonges, que no complien les seves obligacions, i es feien suplir per beneficiats podia fer front al préstec forçós de 247 duros que se li demanava, perquè estava «mercenaris». malalt d’apoplexia i a més havia estat saquejat pels francesos. Deixà per escrit la La guerra va alterar per complet la vida de la comunitat a causa dels saquejos seva peripècia: la tarda del 16 de març de 1810, estant els francesos a punt d’entrar i de les contribucions extraordinàries per finançar l’exèrcit. A l’alçada del 1812 a Manresa, va resoldre escapar-se cap a la rectoria de Guardiola i emportar-se una hi havia cinc canongies vacants a la col·legiata manresana, raó per la qual el partida de diner que tenia en or, pensant que els francesos no el podrien enxampar. capítol demanà a l’Estat que pogués disposar dels rèdits i els guanys associats La seva sorpresa fou gran quan una partida de francesos, que venien de Can a aquestes vacants. L’objectiu era el de «reparar el menoscabo que sufrieron las Massana, es va extraviar cap a Guardiola. El rector i la seva família van fugir, cosas y sagrados ornamentos en el saqueo e incendio que hicieron los enemigos però ell, en estar impedit, es va haver de quedar: «hallándole solo los franceses le en marzo y julio del año próximo pasado», en referència a l’incendi de 1811.20 La quitaron todo el dinero que llevaba en una faxa de seda, y no contentos con esto resposta de les autoritats d’Hisenda fou que les reparacions havien de provenir de le maltrataron dándole muchos golpes y arrastrándolo con lo que ha quedado el la massa dels delmes, i que ara per ara havien d’estar al servei de la defensa de la exponente en el estado más deplorable así por la falta de salud como por la falta de nació. Aquesta fou precisament la política que se seguí en relació amb l’Església, medios para su subsistencia en estos medios tan calamitosos y en que a la carestía que patí de valent, igual o més que durant la Guerra Gran, una severa sagnia de la cosecha se agrega la precisión de vedar la mitad de ella para el Estado».22 econòmica, a banda dels perjudicis experimentats a títol individual per part dels Fins i tot, al mateix canonge Montanyà, el juny de 1810 el prior de quotidianes li canonges. reclamava els diners dels fruits de 1808, car tenia el càrrec de col·lector! Tant el bàndol patriota com el josefí exigiren el cobrament de delmes i de Ara bé, malgrat aquests testimonis escruixidors, qui va patir més les conseqüències rendes associats als càrrecs religiosos vacants. Així mateix, les esglésies es econòmiques de la guerra fou la comunitat de beneficiats. Els preveres fins i tot no veieren obligades a contribuir amb plata i joies: el capítol acordà l’agost de 1809 disposaven de prou vi per a la litúrgia, entre d’altres raons perquè a la seu s’hi lliurar el llum de la capella de Sant Agustí, i que cada administració i confraria de havien refugiat capellans que venien de fora, especialment de Barcelona, ocupada l’església complís amb la part que li pertocava.21 El maig de 1810 els canonges pels francesos des del principi de la guerra. El gener de 1810 tampoc no es podien també estaven pagant la quota de la capitació que havia acordat el govern de la pagar els sous dels residents perquè no podien «cobrar lo resultant dels fruits de província. El gener de 1812 el capítol manresà confessà no poder lliurar la meitat les heretats».23 Abans hem esmentat que el canonge Montanyà a l’alçada del mes del delme de grans i vins en concepte de contribució extraordinària. Era molt de juny encara no havia retornat al prior de quotidianes els diners dels fruits de difícil recaptar els fruits en les seves finques, com a Salelles o bé a Monistrol 1808, una quantitat insistentment demanada. A l’agost la situació esdevingué de Montserrat, perquè el vi era embargat abans que hi posessin mà. Malgrat tot, insostenible per als residents, abocats a una situació deplorable i a no poder-se amb sempre intentaren socórrer les famílies pobres i que la seva carnisseria pogués prou feines mantenir, i veient-se obligats a «separarse de la Residència, y buscar contribuir a la distribució de la sopa per als pobres, sobretot després del fatídic otros arbitrios para su sustento», i cercar així la seva manutenció fora de la seu.24 incendi del 1811. 18. Carta de set canonges de Manresa al bisbe de Vic, de gener de 1805, Lligall 972/2, Arxiu 22. Exposició de Domingo Jover (29 d’agost de 1810), Capsa A, Fons Guerra del Francès, Arxiu Episcopal de Vic. Històric Comarcal de Manresa (AHCM). 19. Se’n dona compte en l’acta del 6 d’octubre de 1811, Llibre de Resolucions del any 1802 fins 1815, 23. Resolució del 13 de gener de 1810, Llibre d’Originals Resolucions de la Molt Reveranda Arxiu Històric de la Seu de Manresa. Comunitat de Preveres de la Seu de Manresa, comensant lo dia 30 Juny del any 1796, Arxiu Històric de 20. Carta del capítol a Hisenda del 5 de novembre de 1812, Cartes Segle XIX (2), Arxiu Històric de la Seu de Manresa. la Seu de Manresa. 24. Acta del 21 de juny de 1810, Llibre d’Originals Resolucions de la Molt Reveranda Comunitat 21. Acord adoptat el 25 d’agost del 1809, Llibre de Resolucions del any 1802 fins 1815, Arxiu Històric de Preveres de la Seu de Manresa, comensant lo dia 30 Juny del any 1796, Arxiu Històric de la Seu de de la Seu de Manresa. Manresa. 870 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí Relacions de poder i politització de l’estament eclesiàstic AUSA · xxviii · 181-182 (2018) · 871 issn 0210-5853 en la diòcesi de Vic: la seu de Manresa durant issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246 la guerra napoleònica (1808-1814) issn electrònic 2014-1246 No podien subvenir al pagament de l’impost de capitació, perquè portaven tres anys No tot el clergat es comportà d’una manera similar. Ben pocs s’alinearen sense cobrar les pòlisses de quotidianes, com tampoc no podien fer front al subsidi políticament amb els invasors, i més aviat ho feu l’alt clergat. En canvi, el baix extraordinari de guerra.25 Igual que el capítol, la comunitat maldà per donar sopa clergat, molt empobrit, es col·locà al costat del poble i àdhuc prengué les armes, als pobres i per atendre els malalts de l’hospital militar. Una institució, aquesta, que precisament com a conseqüència d’aquesta pressió popular. Fou ben emblemàtic sovint demanava carn als beneficiats de la seu per ordre del govern. Així, el 1813 el cas del rector de Sallent, el prevere Ramon Mas, que no es deuria sentir gaire enviaren cent dotze xais a l’hospital i no n’havien cobrat cap. còmode amb el fusell a la mà des del moment que demanava insistentment ésser exonerat del servei a les armes, car comandava els sometents de la comarca integrats per quatre-cents cinquanta homes. El 16 de setembre de 1811 presentà La politització dels eclesiàstics, dels canonges i dels beneficiats de la seu la dimissió a la Junta de Manresa i a la Junta Superior del Principat de Catalunya Constitueix una idea central en la historiografia el fet que el clergat català i al·legant que «se me acrimina que soy francés, que soy cobarde, y que no hago espanyol es va implicar molt directament en la resistència antinapoleònica. lo que debo para hechar de Montserrate los enemigos y molestarles más».29 Essencialment perquè aquest en el seu conjunt va entendre que es tractava realment En resum, bona part del baix clergat, que fins i tot es negava a administrar els d’una creuada religiosa contra els considerats «impius» francesos que des de la sagraments als qui eren partidaris de Napoleó, empraren la trona i el confessionari Guerra Gran intentaven exportar idees considerades dissolvents que podien posar amb finalitats polítiques; fins i tot les rogatives públiques, que sovintejaren en en dubte l’hegemonia de la religió catòlica i de la mateixa institució eclesiàstica, i aquests anys, esdevingueren una mena de mítings avant la lettre. també la cosmovisió de la societat tradicional. L’alt clergat, per tal de reconduir l’explosió popular i evitar encara més el to De manera que els eclesiàstics s’haurien comportat d’una manera similar a la radical que entomava, feu tot el possible per integrar-se a les juntes de govern locals que ja havien assajat durant la guerra contra la convenció francesa entre 1793 i que es formaren a l’inici de la conflagració. Aquest fou el cas de Manresa en què el 1795. Com escrigué Víctor Balaguer, el clergat fou un dels estaments més temuts mateix 2 de juny de 1808, el dia de la crema del paper segellat, el capítol de la seu pels francesos perquè: «permite reuniones de los conspiradores en los recintos hi envià dos canonges, Antoni Abadia i el Dr. Ramon Montanyà, per formar-ne part. sagrados, forma parte de los complots, esconde a los perseguidos por la justicia Per la seva banda, Baltasar Rovís, el degà de Manresa, i membre integrant napoleónica, ayuda a los heridos y enfermos, no acata los decretos franceses al costat d’un altre clergue, el domer Josep Crivillers, escrigué al bisbe Veyan [...]».26 Alguns clergues empraven la trona i el confessionari amb finalitats sobre l’amotinament esdevingut el dia 2 de juny de 1808, tot fent-lo partícip de polítiques, i àdhuc es negaven a administrar els sagraments als qui eren fidels la tasca de contenció que havien realitzat sobre el poble aixecat que demanava a l’emperador. En la Guerra Gran, els canonges de la seu manresana van lliurar armes per lluitar contra els francesos: «Los domeros salimos para contener el tres-cents cinquanta duros en or vell, i la comunitat de beneficiats va prometre alboroto, y por fortuna se logró que sucediese la menor desgracia; pero no se mantenir dotze soldats a dos rals diaris mentre durés la conflagració bèl·lica.27 pudo detener el que se quemase en la plaza el papel sellado. Pidió el tumulto En línies generals, el clergat català arribà a adoptar tres posicionaments: lluitar se hiciese un pregón que todos debían llevar escarapela hasta los eclesiásticos amb la resistència, col·laborar obertament amb les autoritats napoleòniques o seglares y regulares, a lo que nos ha sido preciso condescender llevando todos en col·laborar-hi de manera discreta per temor. En un catecisme que circulava en el pecho un pequeño señal de tafetán encarnado».30 I continuava confiat i satisfet l’època i que els pares havien d’ensenyar obligatòriament als fills, Napoleó era del fet que l’avalot estigués reconduït i que s’hagués format una junta integrada descrit com a fill del diable. I els francesos eren vistos com a éssers de conducta per la «gente más visible de la ciudad», com així veritablement fou.31 monstruosa i moral perversa, i els qui hi col·laboraven eren mereixedors de la Aquest fet representava un greu perill per a l’estabilitat i l’ordre polític, des del mort i de la infàmia dels traïdors. En un anònim emès des de Berga, l’autor moment que a Vic van quedar tremendament impressionats pels esdeveniments de atacava l’actitud antireligiosa de Napoleó, perquè protegia totes les sectes, els Manresa, car en aquella ciutat hi havia el mateix caldo de cultiu: ànims exaltats, cultes, tota mena de religions, perquè «tiene turbada la jerarquía eclesiática» i era fàbriques parades, misèria per l’atur i sopa per als pobres.32 Però també era un «exterminador de las comunidades religiosas».28 29. Sarret i Arbós, Joaquim. Manresa en la guerra de la independencia, 1808-1814. Manresa: Caixa de Manresa, 1986, p. 219. 25. Carta de la comunitat de preveres al bisbe Veyan, resolució del 7 d’octubre del 1812, Llibre 30. Carta de Baltasar Rovís, degà de Manresa, al bisbe Veyan, del 4 de juny de 1808, Lligall 1303, d’Originals Resolucions de la Molt Reveranda Comunitat de Preveres de la Seu de Manresa, comensant Guerra del Francès. Disposicions, Arxiu Episcopal de Vic. lo dia 30 Juny del any 1796, Arxiu Històric de la Seu de Manresa. 31. Ibidem. Moliner, Antoni. «La crema del Paper Segellat a Manresa com a símbol de l’aixecament 26. Balaguer, Víctor. Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón. Barcelona: Manero, 1860, de Catalunya contra Napoleó». A: Rubí, De la revolta..., op. cit., p. 17-51. Vegeu també Toledano, Lluís vol. V, p. 450. Ferran. «El projecte català per a Espanya. La classe dirigent catalana i el procés constitucional de Cadis 27. Ballús, La Música a..., op. cit., p. 61. (1808-1814)». Afers. Fulls de Recerca i Pensament [València], núm. 68 (2011), p. 71-96. 28. Ramos Santana, Alberto. «La imagen de Napoléon y de José Bonaparte como enemigos de 32. Carta del bisbe de Vic al comte d’Ezpeleta, del 8 de juny de 1808, Lligall 1303, Guerra del España». A: Romero, Carmelo; Sabio, Alberto (coord.). Universo de micromundos. VI Congreso de Francès. Disposicions, Arxiu Episcopal de Vic. Ramisa, Maties. La Guerra del Francès al corregiment Historia Local de Aragón. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 2009, p. 11-38. de Vic (1808-1814). Vic: Eumo, 1993. 872 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí Relacions de poder i politització de l’estament eclesiàstic AUSA · xxviii · 181-182 (2018) · 873 issn 0210-5853 en la diòcesi de Vic: la seu de Manresa durant issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246 la guerra napoleònica (1808-1814) issn electrònic 2014-1246 desig per part dels gremis de la ciutat ampliar la seva representació en la junta de més en la tasca d’aquests preveres destinada a l’agitació i la propaganda política, govern, perquè aquesta fos representació genuïna del poble baix. Aquesta no era sí que podem avançar algunes observacions. Quant al prevere Antoni Ferriols, el una reivindicació nova, almenys era una constant des de principis del segle xviii, a gener de 1809 la Junta de Manresa acordà separar-lo de la seu, on ell deia que era la qual s’afegia una certa deixadesa per part de les màximes autoritats, governador resident i beneficiat en l’altar dels Sants Màrtirs, per la seva presumpta «influència militar i alcalde major, en no reunir el consistori amb la freqüència estipulada per funesta» sobre el poble.36 Sobre Ferriols es digué que provenia de Santa Maria del les lleis. Mar de Barcelona, i que no tenia residència fixa a la ciutat. A Manresa mateix, les sospites de l’altra jerarquia no anaven gens Així, sol·licità al bisbe Veyan aquesta separació: considerant útil i prudent desencaminades, en el sentit que el poble retreia la indecisió dels governants. aquesta decisió, seguint instruccions del capità general, perquè formava part Així, el clergat intentà aturar el motí que tingué lloc el 4 de juliol de 1808 i que d’un grup de «varios reboltosos que se oponen a las críticas circunstancias a las se saldà amb l’assassinat del governador militar, Francisco de Codony, la fugida disposiciones del Govierno fomentando una catàstrofe el mas horroroso», «sujetos de l’alcalde —que es refugià a Guissona—, i l’assassinat d’un ciutadà francès que por su alto carácter tienen la mayor influencia para atraher a su partido al així com de dos afrancesats que estaven empresonats. Intentaren avortar aquesta inocente Pueblo» [sic].37 El bisbe Veyan no volgué contradir les autoritats revolta fent una processó pública amb el Sant Crist de la Sang al capdavant. El dia corregimentals i manà que en el termini de dos dies es produís el desterrament 10 hi hagué un altre motí que acabà amb un mort i dos ferits. de Ferriols. Evidentment el prevere, que ja comptava amb 64 anys, es queixà En aquesta tessitura, el paborde, Juan Agustín García, què feu? S’incorporà a d’aquesta decisió que considerava injusta, perquè afirmava que no era fruit de cap la primera junta corregimental de Manresa —integrada per set clergues i dinou delicte, i que mai no havia volgut ofendre la pàtria amb actes de traïció o bé de civils— a principis del mes d’agost de 1808, juntament amb el canonge Antoni sedició. Així com, en la súplica que adreçà al bisbe, al·legava que no havia estat Abadia, així com maldà per estar present en juntes posteriors, per bé que la una decisió col·legiada de la Junta, i que ell havia col·laborat amb alguns dels seus presència de l’alt clergat en les juntes locals i corregimentals fou progressivament membres en ocasions anteriors. menor a tot arreu. Respecte del seu pensament polític, podem copsar la seva El cas del canonge Josep Alsina i Carbonell discorregué per uns altres viaranys, posició davant de la invasió napoleònica a través d’un opuscle que va redactar i la seva activitat política anà adreçada a combatre el bàndol constitucionalista o l’any 1809, titulat «Un buen patricio. A los vecinos de la Ciudad y Corregimiento liberal que es formà arran de la convocatòria de Corts. Els enfrontaments entre de Manresa».33 Es tracta en el seu conjunt d’un al·legat de defensa del tro i l’altar. reialistes o servils i liberals s’intensificaren, i entre aquests darrers hi hauria Compara l’amenaça dels francesos de cremar la ciutat, amb el fet que hi hagi un representada la burgesia comercial i incipientment industrial que aspirava a nou «Nabucodonosor». prendre el poder local de mans dels hisendats, i que durant aquests anys bèl·lics Així mateix, entenia que els manresans eren el poble escollit per Déu, que el intentà d’ampliar llur patrimoni.38 De fet, aquest canonge, Josep Alsina, havia posava a prova amb aquest tipus de calamitats, però que rebia la magnanimitat estat víctima d’una persecució comesa pel cos de cuirassers durant els dies 10, 11 de la divinitat: «compadecido el Señor a vista de nuestros inminentes peligros y i 12 de març de 1811, tal com explicarem més endavant.39 Amb posterioritat, el acordándose de sus antiguas misericordias, hizo nuevos y sorprendentes prodigios juny 1813 les autoritats locals hagueren de fer un seriós advertiment al capítol de con la fuerza de su omnipotente brazo a favor de su pueblo escogido [...] Los la seu perquè hi havia alguns canonges que feien política. manresanos se glorian de verdaderos cristianos, especiales devotos de la Purísima En concret, l’alcalde, Antoni Ubach, feia referència en un ofici enviat al capítol Concepción, y singulares defensores de sus católicos monarcas».34 Els manresans a uns pasquins anònims que s’havien penjat al pòrtic de l’església de la seu, es van aixecar en defensa de la Fe, del Rei i de la Patria. Els francesos els concebia pràctica que s’havia sovintejat durant aquells anys convulsos.40 Assenyalava tenir com a nous filisteus, i els manresans, els elegits per Déu. Aquest opuscle s’integrava «sobrados fundamentos para sospechar que algunos eclesiásticos tal vez por un de forma coherent en la voluntat expressada pels clergues de mobilitzar els catalans, sobretot en moments de desmoralització. De manera que la lluita contra els francesos havia de significar un pas més en el viatge cap a la Casa del Senyor. tres-cents exemplars. Sarret i Arbós, Joaquim. Història de la indústria, del comerç i dels gremis de Dos exemples concrets que il·lustren la clara politització dels canonges i Manresa. Manresa: Impremta i Enquadernacions de Sant Josep, 1923, p. 215-216. beneficiats de la seu serien els d’Antoni Ferriols i Josep Alsina, aquest darrer 36. Lligall 1303, Guerra del Francès. Disposicions, Arxiu Episcopal de Vic. 37. Ibidem. redactor en cap del Diario de Manresa, el primer diari publicat a la ciutat per 38. Solà, Àngels; Virós, Lluís. «Guerra del Francès i noves elits locals. El cas de Manresa (1808- encàrrec exprés de la Junta de Govern de Manresa.35 Tot i que caldria furgar molt 1820)» . A: Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions. Segon Congrés Recerques, Lleida, 10- 12 d’abril 2002. Volum I. Lleida: Recerques / Universitat de Lleida / Pagès editors, 2002, p. 382-401. 39. Acta del 17 de maig del 1811, Llibre de Resolucions del any 1802 fins 1815. Arxiu Històric de la 33. García, Juan Agustín. Un buen patricio. A los vecinos de la Ciudad y Corregimiento de Manresa Seu de Manresa. (1809), Capsa A, Fons Guerra del Francès, Arxiu Històric Comarcal de Manresa. 40. Sobre anònims i pasquins durant la Guerra del Francès vegeu Laparra, Emilio; Fernández 34. Ibidem. Sirvent, Rafael; León, Vicente. «Les pamphlets dans la guerre d’Espagne: discours des humbles ou 35. El Diario de Manresa va ser publicat per primera vegada el 22 de juny de 1808 i molt probablement discours vers les humbles». A: La politique vue d’en bas. Pratiques privées et débats publics dans deixà d’editar-se el juny de 1809. En el moment més àlgid, va arribar a tenir un tiratge diari de mil l’Europe cotemporaine (xixe-xxème siècles). París: Armand Colin, 2012, p. 47-62. 874 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí Relacions de poder i politització de l’estament eclesiàstic AUSA · xxviii · 181-182 (2018) · 875 issn 0210-5853 en la diòcesi de Vic: la seu de Manresa durant issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246 la guerra napoleònica (1808-1814) issn electrònic 2014-1246 zelo indiscreto influyan a aquellos atentados de que hablaban los pasquines».41 del rei Ferran VII a Catalunya el març de 1814: «con salud, libre de cautiverio de Aquests pasquins animaven a una sedició contra el govern. Molt probablement el Napoléon Emperador y Rey de los Napoleones bárbaros y Franceses».46 canonge Alsina hi estava implicat. Del que estem segurs és que aquest canonge fou comissionat a donar la benvinguda al restaurat rei Ferran VII, tota vegada que acordaven donar 300 lliures catalanes en contribució a les festes de rebuda. El polèmic canonge Montanyà (1752-1811) Al final, aquestes 300 lliures no foren lliurades, «por no ser pedidas», cosa que Ramon Montanyà i Coca va néixer el 10 d’agost de 1752 a la parròquia de vingué de perles a la migrada administració de quotidianes. També hi prengueren Sant Sadurní de Besora, pertanyent al municipi de Navès, radicat a la comarca part alguns residents de la comunitat de preveres. del Solsonès. Es dotà d’una formació extensa, atesos els paràmetres de l’època, El març del 1811 tots els exemplars del Diario de Manresa,42 el principal cursant humanitats i filosofia al col·legi dels dominics de Solsona, mentre que els redactor del qual era el canonge Alsina, van ser segrestats i cremats per part d’uns estudis superiors els feu a la Universitat de Cervera i l’any 1778 assolí el doctorat cuirassers comandats pel general Pedro Sarsfield «en la plaza pública, frente la en teologia. En aquesta universitat era catedràtic el seu oncle i padrí Ramon casa del gobernador, allanaron la del canónigo, y destacaron varias patrullas para Montanyà i Freixes. prenderle».43 Estaven disconformes amb la manera com el diari havia tractat El 1880 fou ordenat sacerdot i obtingué un benifet eclesiàstic a la seu de l’intent de socórrer el castell de Sant Ferran per part del marquès de Campoverde, Manresa. L’any 1802 ja era el degà de la comunitat de beneficiats de Manresa aleshores cap de l’exèrcit patriota a Catalunya. Les Corts, en sessió del 17 d’abril i del seu districte, mentre que el febrer de 1805 el rei Carles IV li atorgà una de 1813, es feren ressò de la persecució i l’assetjament a què fou sotmès el canongia en aquella col·legiata. Segurament hi degué intervenir el seu oncle, que canonge Alsina per part de l’autoritat militar de la mà del diputat Josep de Valle es va passar uns anys de la seva vida essent canonge de la seu. Morí a Manresa el que denuncià que fos «tratado como un facineroso y salteador de caminos, con 30 de juliol de 1811. escándalo de los pueblos por donde transitaba, que están acostumbrados á venerar del modo que es debido a los ministros de Dios».44 Al final el general Lacy el posà Haurà passat a la història per haver comandat els sometents del corregiment en llibertat l’agost del 1812, si bé els delinqüents sembla que restaren impunes. de Manresa durant les batalles del Bruc, especialment la segona, i haver tingut Per aquesta raó, el Congrés en aquesta sessió del 1813 va decidir passar a la cura del campament que aquests sometents establiren als peus de Can Massana regència tots els informes i documents reunits sobre el cas per tal d’obrir una el juny del 1808. Per aquesta raó fou proclamat fill adoptiu de Manresa l’agost causa contra el general Lacy i l’auditor de guerra, Ramon Maria Sala, per motiu de 1904, l’any en què ingressà al panteó de manresans il·lustres. L’acte d’aquesta d’infracció contra la Constitució i la llibertat d’impremta. El mes de setembre proclamació no va estar exempt de polèmica: hi planava la lluita que havien d’aquell any el canonge Alsina fou nomenat vocal de la junta censora provincial, entaulat els partidaris d’una lectura «popular» de la resistència manresana, de manera que hagué d’abandonar l’activitat periodística. que comptava amb els partidaris del liberalisme i del republicanisme, i d’una lectura d’ordre, abraçada essencialment pels catalanistes conservadors afins a En conjunt, l’actitud dels canonges de la seu fou contemporitzadora amb el poder la Lliga Regionalista. Segons la primera, el lideratge d’aquesta lectura l’hauria polític, malgrat aquests casos més aviat aïllats d’implicació política. Organitzaren protagonitzat Maurici Carrió, un heroi tradicionalista que en les seves memòries processons, com la que tingué lloc el juny de 1809 en direcció al turó de Santa publicades l’any 1859 pel diari La Antorcha Manresana va criticar la indecisió Caterina el dia de Sant Cristòfor en prec per les epidèmies que assotaven la ciutat; d’algunes autoritats locals, entre les quals la del mateix Montanyà.47 Aquesta novenes i rogatives públiques, per a una bona actuació de la Junta Central, i, indecisió comportà la fama d’afrancesats, cosa que no volia dir que fossin amb motiu de la celebració de la constitució de 1812, no tingueren cap problema liberals, de les màximes autoritats existents en el moment de la revolta i que a organitzar-ne per la constitució de la monarquia.45 De la mateixa manera que eren lleials al príncep traïdor, Manuel de Godoy, i també al canonge. Mentre cantaren amb entusiasme un solemne Te Deum en acció de gràcies per l’entrada que, segons la segona, seria el canonge Montanyà el líder espiritual amb gran ascendent sobre la societat que hauria estat el màxim heroi de la resistència manresana. 41. Acta del 2 de juny de 1813, Llibre de Resolucions del any 1802 fins 1815. Arxiu Històric de la Seu de Manresa. L’ofici de l’alcalde serà enviat per part del paborde a la comunitat de preveres, Acta del 15 de gener Ens caldria preguntar: què hi havia de cert en tot plegat? El canonge Montanyà de 1813, Llibre d’Originals Resolucions de la Molt Reverenda Comunitat de Preveres de la Seu de Manresa, fou comissionat per la junta manresana perquè anés a Barcelona a esbrinar les comensant lo dia 30 Juny del any 1796. Arxiu Històric de la Seu de Manresa. intencions dels francesos respecte de la insubordinada ciutat de Manresa. Els 42. Probablement en aquest moment el diari va passar a anomenar-se Argos Manresano. Vila- testimonis es contradiuen: en la relació de fets observada pel pare Raimon Ferrer Massana, Joan. «La premsa de Manresa durant el període 1808 a 1814». Dovella. Revista cultural de la Catalunya central (estiu-tardor 2010), p. 16-27. 43. Diario de sesiones de las Cortes generales y extraordinarias. Sessió del 17 d’abril del 1813, p. 5063 i 5064. 46. Acta del 16 de març del 1814, Llibre de resolucions del any 1802 fins 1815. Arxiu Històric de la 44. Ibidem. Seu de Manresa. 45. Llibre de resolucions del any 1802 fins 1815, Arxiu Històric de la Seu de Manresa. 47. La Antorcha Manresana (5 de juny de 1859). 876 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí Relacions de poder i politització de l’estament eclesiàstic AUSA · xxviii · 181-182 (2018) · 877 issn 0210-5853 en la diòcesi de Vic: la seu de Manresa durant issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246 la guerra napoleònica (1808-1814) issn electrònic 2014-1246 s’hauria comissionat el canonge perquè anés a Barcelona a «tomar consejo de la En acabar la guerra, a la seu de Manresa hom respirà amb tranquil·litat el Real Audiencia cómo se había de gobernar; lo hizo lo contrario; fue a aconsejarse retorn del famós rei desitjat. Tanmateix, la seu s’empobrí d’allò més, malgrat con nuestro general Espeleta, diciéndole que se devolviese a Manresa, que todo que feu tot el possible per celebrar amb tota solemnitat i il·luminació l’entrada se compondría, llegó a Manresa dada la relación de nuestro General».48 Segons del rei Ferran VII a Catalunya. I amb ell, l’absolutisme, l’aliança del tro i l’altar, aquesta crònica, hi havia esperança que els francesos no tractarien malament la si bé la decadent hisenda espanyola obligà a continuar la política de fons de ciutat si hom obeïa ordres. En aquesta mateixa línia, Maurici Carrió, en un relat desamortització dels béns de l’Església i al fet que ja no fos un veritable estat dins interessat, observava que el canonge i el governador militar desistien de fer la de l’Estat, com s’havia esdevingut durant la societat de l’Antic Règim que havia guerra per manca d’armes i de municions. sofert amb els anys de la guerra una severa ensulsiada. Per contra, el cronista Joaquim Sarret i Arbós al seu llibre assenyala que la Junta de Manresa envià el canonge a Barcelona «para enterarse del efecto que producía al general francés Duhesme, la noticia de la quema del papel sellado en Manresa, y consultar a las primeras autoridades españolas sobre la conducta que era conveniente observar en aquellos graves y apremiantes circunstancias».49 Fos com fos, el canonge Montanyà figurà com a comandant general dels sometents del corregiment de Manresa, i com a organitzador del campament que s’instal·là a Can Massana. No queda clar fins quan n’estigué al capdavant. Alguna documentació ens indica que fins al desembre de 1808. Per contra, a finals del mes d’agost d’aquest mateix any sol·licità consell al bisbe Veyan sobre si podia recuperar els endarreriments corresponents als dos mesos d’absència de la comunitat de la seu en concepte de fruits i de distribucions. En aquesta lletra fa avinent al bisbe que ell havia estat comandant dels sometents en primer lloc per voluntat del capítol, i després perquè el dia 2 de juny de 1808 els gremis l’havien nomenat vocal de la Junta, i que havia lluitat en defensa de la religió i de la pàtria. No obstant això, expressà una escassa convicció amb el fet que un clergue canviés d’estatus i prengués les armes: «muchos avia que podían desempeñar mejor que yo en oficio jefe militar y temía que mi salud y fuerzas no podrán aguantar tantas fatigas, y por esto suplicava de continuo a la misma Junta que se me exonerase de tal encargo y nombrase a otro, lo que no pude conseguir hasta el día 30 del pasado julio, restituyéndome a la Residencia el 3 de Agosto» [sic].50 Un seguiment més acurat de la seva actuació el revela com una persona diplomàtica, disposada a buscar solucions davant dels conflictes, en definitiva, amb un perfil polític i negociador. Per exemple, fou un dels comissionats que havia de redactar els estatuts de conciliació entre el paborde i els canonges. El trobem també informant el bisbe de tots aquells obstacles que podien enterbolir les relacions entre els canonges i la pabordia. Una faceta, en suma, que de ben segur tingueren en compte les autoritats locals quan el nomenaren comandant dels sometents. 48. Ferrer, Fra Raymundo. Barcelona cautiva, ó sea Diario exacto de lo ocurrido en la misma ciudad mientras la oprimieron los franceses... Vol. I. Barcelona: Imprenta Antonio Brusi, 1815. Moliner, La Guerra del Francès…, op. cit. 49. Sarret i Arbós, Manresa en la guerra..., op. cit., p. 29. 50. Carta del canonge Montanyà al bisbe Veyan, del 24 d’agost del 1808, Lligall 1303, Guerra del Francès. Disposicions, Arxiu Episcopal de Vic. 878 · AUSA · xxviii · 181-182 (2018) Gemma Rubí issn 0210-5853 issn electrònic 2014-1246