42 DISSABTE, 6 DE JULIOL DEL 2019 ara ara llegim arallegim Perquè si una cosa deixa clara Kent Haruf és que a la vida tot el que pot sortir malament hi surt. En les primeres pàgines coneixem la Berta May, veïna dels Lewis, que cria una neta orfe de pare i mare – que acaba de morir de càncer de pit–, i els fills del Dad, la Lorraine i el Frank, amb qui vol refer uns ponts enfonsats durant massa anys, i que ara viuen, lluny, vides solitàries i miserables, de les quals ell se sent culpable –i amb raó–. Les Johnson, mare i filla, velles conques que atresoren secrets de dolor i de goig. O l’enigmàtic reve- rend Lyle, abocat a prendre una de- cisió moral extrema que el deixa sol –una solitud, però, que el re- concilia amb ell mateix–. Adoles- cents assetjats, vídues alcoholitza- des, dependents corruptes, dones prostituïdes, suïcides. No: “Ningú no és feliç”, llegim a la plana 41. La pell de silenci de la plana amaga molt de dolor. Aquesta connexió personal in- tuïda, certament, fa que Benedic- ció estigui, tot i la contenció de ba- se, més a prop del melodrama que no pas ho estaven les anteriors GETTY novel·les de Haruf. “Quantes ve- gades he entrat i sortit per aques- Sota una pell de silenci ta porta? Puja a tota la vida, és la vida d’un home”, plora el vell Lewis davant la seva ferreteria, acompanyat per la seva filla a un tour de comiat pel poble, mentre descobreix que la solitud no és Vivim com somi- ple el relat de personatges inter- d’ànim que ens deixa la lectura fa només una fatalitat que se’ns re- em: sols. Bé ho pel·lats per la vida, que prenen deci- regust de Faulkner –penso precisa- vela quan fem balanç final, sinó sap el vell Dad sions ètiques sovint amb conse- ment en Mentre em moria, tot just que pot ser també la conseqüèn- DAVID VIDAL Lewis, que torna qüències dramàtiques. Una forma reeditada–, de Carson McCullers, cia d’haver pres a la vida les deci- CASTELL cap al poble per de valentia que només és possible de Cormac McCarthy o de Flan- sions encertades. les carreteres en qui sap que ja no té futur. nery O’Connor. Perquè vivim com somiem, sols, rectes de les pla- Benedicció completa la trilogia La transparència de l’escriptura dèiem a l’inici. Que sigui una cita nes altes de Colorado. El vent des- de Holt, juntament amb Cançó de la –diàlegs majoritàriament, cosits d’El cor de les tenebres de Joseph pentina els matolls d’artemisa i els plana i Capvespre. Haruf hi explora per un narrador omniscient ben Conrad no és casual, perquè Con- conreus de blat de moro. El vell sap un indret que sospitem que li és fa- neutral–, com ja ens té avesats Ha- rad també hi explica la història de ara que viu els darrers dies, menjat miliar, i no només perquè l’espai si- BENEDICCIÓ ruf, empeny el text com un riu plà- Marlow, riu Congo amunt, trans- per un càncer que l’enfronta al pas- gui de nou Holt. El mateix autor KENT HARUF cid i cabalós, que no pot fer sinó el format per la inhumanitat i l’odi, sat. “Hauria estat incapaç de notar moria a penes un any després de la PERISCOPI que fa: avançar mansament cap a un buscant l’honestedat brutal dels que estava a punt de passar alguna publicació del llibre, al 2014. En TRAD. MARTA PERA final intuït. Quan no conservem les que són valents perquè no tenen fu- cosa”, ens diu el narrador, i aques- temps de metaliteratures i artefac- CUCURELL paraules per al·ludir al sagrat, i no tur. I escrutant en silenci les tene- ta irrupció de la contingència en la tes desconstruïts, Haruf escriu a pit 344 PÀG. / 18,90 € veiem res en la foscor, Haruf ens hi bres, com fa el vell Dad, i com pro- vila imaginària de Holt –on apa- descobert i fa honor a la radicalitat fa veure sense projectar-hi cap llum, bablement va fer fins el darrer dels rentment mai no hi passa res– om- de cert realisme rural. L’estat fent que hi acostumem els ulls. seus dies Kent Haruf.✒ Josep Piera o l’Eros del llenguatge Tots aquells jo- ens ho lliura (coincidint amb Pé- una música pierenca que és em- me Pont i Joaquim Marco el rela- vencells dels rez-Montaner) gràcies a les bones premta d’estil, un perfum que re- cionaren (a La nova poesia catala- anys 70 (poetes arts (mai no prou ponderades) de corda Prévert, però que és del tot na, 1980) amb Ausiàs March, per- VÍCTOR “en herba”, per Vicent Berenguer. saforenc. El poema reprès de La què concilia l’amor sensual i el ra- OBIOLS dir-ho amb un El volum –com tots ells, exqui- Drova, en decasíl·labs, és cional. Potser és Eduard J. gal·licisme) que sidament editat– porta un pròleg perquè se l’aprenguin Verger qui defineix descobríem fas- de Maria Josep Escrivà, un estudi de memòria els amb concretesa cinats l’Estellés de L’Hotel París seriós sobre l’evolució poètica de alumnes de 2n o l’eix de l’activitat a L’Escorpí i la jove poesia valen- Piera, i un epíleg del bard de Cai- 3r d’ESO. poètica de Piera: ciana a la col·lecció blava de Tres mari, Jaume Pons Alorda. Repas- Sens dubte, “la reflexió so- i Quatre, amb etiquetes escolars sada la bibliografia, no es pot dir POESIA amb aquell bre l’acte d’es- (Joan Navarro, Salvador Jàfer), que no faci patxoca: poesia (en cas- COMPLETA Renou prime- criptura com vam llegir per primer cop Josep tellà i en català), antologies de po- 1971-2018 renc, Piera a transfigura- Piera en aquesta mateixa sèrie: etes clàssics, gravacions amb mú- JOSEP PIERA ens duia una ció de la vi- Renou: la pluja ascla els estels. Re- sica, prosa, assaig literari, traduc- ALFONS EL veu nova. vència de nou. Aquesta metàfora tan potent, ció, antologies generals, llibres MAGNÀNIM CVEI Com digué l’instant en la i tan feliç (la visió que tenim si mi- (seus) traduïts, premis literaris i 465 PÀG. / 20 € Àngel Terrón a tensió per fi- rem un cel plujós de nit és que l’ai- guardons. I el volum ens permet l’epíleg de Cants xar-lo en el poe- gua, dels estels, en fa estelles) va recuperar llibres que probable- i encants, publicat ma” (reportat per quedar a les retines (i a la memò- ment són trobables només en lli- a Ensiola (i citat per Escrivà en el seu ria) de la colla de bordegassos que breries de vell (les que queden…). I Pons Alorda en el seu pròleg). I el mateix Pi- érem. Ja fa més de quaranta anys molts de versos memorables. Les epíleg): “sentí aquest doll fi era resumeix la seva poèti- de tot allò, i ara, Piera, un notable Benioperes i les Droveries tenen del dring de la llengua”. I aquella ca ací: “De tots he après que un lloc de les lletres del país, fa capmàs i l’entranyabilitat de la nostàlgia, veu no deixà mai de madurar. Jau- i un jo fan la vida”.✒