Trípodos, número 44 | Barcelona 2019 | 169-186 Rebut / Received: 12/09/18 ISSN: 1138-3305 Acceptat / Accepted: 03/04/19 169 El ‘Full de la Cultura’ (1982-1983), de la ‘Hoja del Lunes’ TRÍPODOS 2019 | 44 de Barcelona, i els continguts sobre la llengua catalana Catalan Language Content in the Supplement ‘Full de la Cultura’ (1982-1983) of Barcelona’s Weekly Newspaper ‘Hoja del Lunes’ Daniel Casals i Martorell Universitat Autònoma de Barcelona L’objectiu del present article és donar a The objective of this paper is to raise conèixer el Full de la Cultura i analit- awareness of the Full de la Cultura and zar els textos sobre la llengua catalana analyze the texts about Catalan lan- que l’esmentat suplement cultural de guage made public by this cultural sup- la Hoja del Lunes de Barcelona va fer plement to Barcelona’s Hoja del Lunes. públics. Els resultats de la investigació The results of the research show that evidencien que el Full de la Cultura es the Full de la Cultura was launched va posar en marxa arran de l’arribada with the appointment of the journalist del periodista Josep Maria Cadena a la Josep Maria Cadena as the director of direcció del setmanari, va sortir entre el the weekly magazine, which was pu­ 7 de juny de 1982 i el 21 de febrer de blished between June 7, 1982 and 1983, i va ser elaborat per periodistes i February 21, 1983. It was produced by escriptors sensibles a l’ús del català. Va journalists and writers who were sen- afegir-se, així, a les publicacions que, sitive to the use of Catalan. Thus, this durant la Transició, estaven escrites en weekly became one of the publications aquest idioma, en aquest cas amb l’ob- during the Transition that were written jectiu de difondre continguts culturals in this language, with the aim of dis- d’actualitat, sobre literatura, drama- seminating current cultural content re- túrgia, música, arts plàstiques, filosofia lated to literature, drama, music, visual i llengua. Així, el Full de la Cultura va arts, philosophy and language. In this continuar la tradició de la premsa de sense, the Full de la Cultura continued Catalunya a l’hora de dedicar espais a the Catalan press tradition of devoting parlar de diferents aspectes de la llen- space to discussing different aspects of gua catalana com a contingut d’interès the Catalan language as a type of con- social: l’autoritat i el corpus normatius, tent of social interest, and addressed DANIEL CASALS I MARTORELL 170 la situació a l’ensenyament i als mitjans such issues as normative authority and de comunicació, el model d’estàndard standard corpuses, its position in both TRÍPODOS 2019 | 44 més adequat per a l’època, la correcció education and the media, the most ap- lingüística, trobades acadèmiques de propriate standard model for the time, prestigi, la sociolingüística i novetats linguistic correction, prestigious aca- bibliogràfiques. demic conferences, sociolinguistics and bibliographical novelties. Paraules clau: llengua catalana, català estàndard, periodisme cultural, Full de Keywords: Catalan language, standard la Cultura, Hoja del Lunes. Catalan, cultural journalism, Full de la Cultura, Hoja del Lunes. OBJECTE D’ESTUDI I OBJECTIU L ’objecte d’estudi d’aquesta recerca el conforma la premsa escrita durant la Transició, concretament, el Full de la Cultura (1982-1983), del periòdic Hoja del Lunes de Barcelona, i el seu objectiu és donar a conèixer el suplement esmentat, analitzar els textos que va dedicar a la llengua catalana i reflexionar sobre la seva significació. Aquesta investigació s’emmarca en la història social o externa de la llengua. Concebuda com una subdisciplina de la història general, l’enfocament social de la llengua —connectat, en aquest cas, amb la història de la premsa de Catalu- nya— s’ocupa de l’estudi dels fets polítics, socials i culturals que envolten la vida d’un idioma (Nadal, 1992). Aquest punt de vista es posa de manifest en el nostre treball perquè s’hi examina un fet social i cultural de l’època contemporània vin- culat a l’idioma: l’adopció del català com a vehicle d’expressió i com a temàtica d’interès del suplement cultural objecte d’anàlisi, dins de la premsa en castellà del final del segle XX a Catalunya. Quant al text, segons Van Dijk (2012: 13) hi ha una relació entre el discurs i el context que l’envolta. Aquest lligam està determinat per “la definición subjetiva realitzada por los participantes de la situación comunicativa”. Això justifica “la base común y las representaciones sociales compartidas” entre els autors i els lec- tors; controla la manera com els actors produeixen i entenen el discurs, i alhora connecta el text i la societat (Dijk, 2012: 14-15). Els mitjans de comunicació contemporanis han inclòs seccions sobre la llen- gua. A la premsa, en són mostres “Converses filològiques” (1919-1928), de Pom- peu Fabra, a La Publicitat; “Aclariments lingüístics” (1966-1970), de Josep Ibàñez i Albert Jané, a Tele/estel; “El llenguatge” (1976-1985), també de Jané, a l’Avui; i els articles de Joan Solà al Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), El Món (1981- 1984) i l’Avui (1991-2010). A la ràdio trobem “Converses del Míliu” (1932-1936) i “Cursos de catalán” (1969), a Ràdio Barcelona; i “Parlem del català” (1990-1997), EL ‘FULL DE LA CULTURA’ (1982-1983), DE LA ‘HOJA DEL LUNES’ DE BARCELONA, I ELS CONTINGUTS... a Catalunya Ràdio. A la televisió destaquen “Català de primera mà” (1982), a 171 RTVE; “Digui, digui!” (1984), a TV3 i RTVE; i “Català a l’atac” (2012-2013), a TV3. TRÍPODOS 2019 | 44 Solà (1977) va començar a estudiar aquest gènere periodístic a Del català incorrecte al català correcte, i treballs posteriors d’altres autors també els han dedicat atenció (Casals, Massanell i Segarra, 2018). Per dur a terme aquest estudi, ens hem basat en el mètode hipoteticodeductiu. La hipòtesi de partida suposa que el context sociopolític de la Transició, en què es reclamava la normalització del català i legalment se n’havia recuperat l’oficia- litat, propiciava el sorgiment de publicacions culturals escrites en aquest idioma. Hem fet el buidatge dels trenta-set números del Full de la Cultura i de cada text n’hem reunit set dades: autor, títol, gènere periodístic, tema, disciplina a què s’adscriu, data de publicació i idees principals dels que tracten sobre la llengua catalana. Amb aquestes informacions hem alimentat una aplicació informatitza- da, que n’ha possibilitat l’explotació sistemàtica i l’estudi quantitatiu i qualitatiu del contingut (content analysis, Dijk, 1978: 14). Hem tingut en compte també el testimoni de Josep Maria Cadena, director de la Hoja del Lunes entre 1982 i 1983, i un dels impulsors del suplement esmentat. El present article té cinc apartats. El primer n’ha exposat l’objecte d’estudi i l’objectiu, l’emmarcament disciplinari, una aproximació panoràmica d’espais dedicats a la llengua, el mètode i l’estructura. El segon apartat és una contextua- lització al voltant de la Hoja del Lunes de Barcelona i de la situació política i me- diàtica de l’època en què es va publicar el Full de la Cultura. El tercer caracteritza el suplement objecte d’anàlisi i el quart n’analitza les peces periodístiques sobre la llengua catalana. El cinquè apartat recull les conclusions que es desprenen de l’estudi que hem dut a terme. CONTEXTUALITZACIÓ Aquest apartat està integrat per dos blocs: un en què s’aproxima a la història de la Hoja del Lunes i un altre en què exposa succintament els fets polítics i mediàtics més rellevants de la Transició a Catalunya. La ‘Hoja del Lunes’ de Barcelona Després que el 1920 es concedís un dia de descans setmanal als treballadors de la premsa, el 1921 es va crear la Hoja Oficial, per suplir l’absència de rotatius. El 1925 es va autoritzar que ampliés el nombre de notícies i que inserís publicitat. A Barcelona en va assumir l’edició la Casa de la Caritat i va sortir el 4 de gener de 1926 com a Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona (Martí, 2016: 31). A partir del 27 d’abril de 1931 (Guillamet, 1994: 129), en temps de la República, se’n va fer una versió en català, Fulla Oficial dels Dilluns de Barcelona, que dies més tard es va cor­regir per Full Oficial dels Dilluns de Barcelona i que va sortir fins al 26 de desembre de 1938. Durant la Guerra Civil va aparèixer irregularment i va reduir el nombre de pàgines (Martí, 2016: 31-32). Després de l’entrada dels franquistes a la capital, la Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona va tornar a aparèixer el 27 DANIEL CASALS I MARTORELL 172 de febrer de 1939 (Guillamet, 1994: 179). El 1955 se’n va fer càrrec l’Associació de la Premsa, el tiratge i els ingressos van augmentar i, en el tardofranquisme, en TRÍPODOS 2019 | 44 van aparèixer edicions a Girona, Lleida i Tarragona (Martí, 2016: 31-32). Durant la Transició va perdre progressivament “lectors i anunciants” i, tot i el canvi de direcció de 1982, la decisió de les empreses periodístiques de publicar diaris tam- bé cada dilluns va comprometre definitivament la viabilitat del setmanari, que va sortir per últim cop el 21 de febrer de 1983. La Hoja del Lunes tenia el castellà com a llengua vehicular, tot i que va incloure alguns espais redactats en català des de 1974 en planes de continguts culturals (Guillamet, 1994: 204). Durant la Transició, el periòdic reunia seccions com “Els dilluns xerraires”, “Carta de Barcelona” i “Dibuixants d’ara”. A partir del canvi de direcció de 1982, es va incrementar la presència del català. Josep Maria Cade- na assenyala que una altra novetat de la seva etapa com a director va ser l’espai “Clar i català”, elaborat per Joan Fortuny —aleshores responsable de correcció de l’Avui—, una columna que es dedicava a la denúncia d’errors lingüístics i a la proposta d’alternatives admeses per substituir-los (Casals, 2019). Situació política i mediàtica Durant la Transició es va crear un marc polític, institucional i social que va per- metre la posada en marxa del procés de normalització de la llengua catalana després del franquisme. El 1977 es va reinstaurar la Generalitat de Catalunya, el 1978 es va aprovar la Constitució espanyola i el 1979 es va sancionar l’Estatut d’Autonomia. Aquesta nova legalitat va atorgar al català el rang d’idioma propi i l’estatus de cooficial. Tornava a ensenyar-se a les escoles com a matèria dels plans d’estudi i s’anava fent lloc en un panorama de mitjans de comunicació en el qual el castellà dominava. Quant a la premsa, durant el franquisme van sortir publicacions culturals en català, com la revista Serra d’Or (1959), editada per l’Abadia de Montserrat, i el setmanari Tele/estel (1966-1970). La llengua catalana també va trobar espai a les pàgines culturals del Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Hoja del Lunes, Mundo Diario i Tele/eXprés (Guillamet, 1994: 204; Gifreu, 2014: 97). El 1975 va sorgir El Correu del Dijous, suplement d’El Correo Catalán. En la premsa especialitzada van fer ús del català l’infantil Cavall Fort (1960), L’Avenç (1977) i Perspectiva escolar (1974) (Gifreu, 2014: 99). Un altre exemple de publicació en català va ser Orifla- ma, que va aparèixer entre 1961 i 1977 emparada pel Bisbat de Vic. L’abril de 1976 va sortir l’Avui, el primer diari escrit només en català després de l’acabament de la Guerra Civil, i el 13 de desembre d’aquell any va començar a emetre Ràdio 4, per bé que, des de 1964, es comptava amb alguns programes del circuit català de Radiotelevisión Española emesos en aquesta llengua. Tanmateix, els “mitjans de comunicació de masses, especialment a la televisió i en la premsa de gran tiratge i en el cinema”, conformen un dels àmbits que presentava més mancances en la normalització lingüística (Ferrando i Nicolás, 1993: 182). Les publicacions de proximitat són el sector en què havien aparegut més capçaleres amb el català com a llengua vehicular (Gifreu, 2014: 98), amb exemples com Re- gió7 (1978), El 9 Nou (1978), El 3 de Vuit (1982) i La Veu de l’Anoia (1982), entre EL ‘FULL DE LA CULTURA’ (1982-1983), DE LA ‘HOJA DEL LUNES’ DE BARCELONA, I ELS CONTINGUTS... d’altres. El 1983 es van posar en marxa les emissions de Catalunya Ràdio i de Te- 173 levisió de Catalunya. Va ser significatiu també el setmanari El Temps (1986), del TRÍPODOS 2019 | 44 País Valencià. La revista Presència va passar a ser suplement del Punt Diari (Gui- llamet, 1994: 221) i fins al 1983 va sortir Canigó, una capçalera de temes polítics i culturals creada a Figueres (Guillamet, 1994: 221). EL ‘FULL DE LA CULTURA’ El Full de la Cultura va ser una de les novetats que va introduir el periodista Josep Maria Cadena quan va arribar a la direcció de la Hoja del Lunes de Barcelona, en el marc d’un canvi que va donar més entrada als continguts culturals catalans i a l’ús del català.1 Aquest suplement va tenir una vida curta: va sortir per primera vegada el 7 de juny de 1982 i per darrera el 21 de febrer de 1983,2 coincidint amb el final de la Hoja del Lunes. A continuació reproduïm la capçalera del primer número del Full de la Cultura: Imatge 1. Capçalera del primer número, del 7 de juny de 1982 Els 37 números d’aquest suplement estan redactats exclusivament en català. Cadas- cun té quatre pàgines i sol contenir, almenys, una entrevista. En general, cada plana conté dues peces periodístiques, tot i que n’hi ha alguna que n’inclou una o tres. En conjunt, el Full de la Cultura reuneix 259 textos, distribuïts en aquests gèneres: Article Entrevista Correcció Índex Total 228 29 1 1 259 Hi ha 228 articles, el 88,03%; molt per sobre de les 29 entrevistes, que represen- ten l’11,20%; 1 índex i 1 correcció d’errada, això és, el 0,38% per cap. 1 Entrevista a Josep Maria Cadena. 2 El 25 d’octubre de 1982 el Full de la Cultura no es va publicar. DANIEL CASALS I MARTORELL 174 D’altra banda, els textos del Full de la Cultura s’adscriuen a diferents temàti- ques. La més present va ser la literatura catalana,3 amb més d’una cinquantena TRÍPODOS 2019 | 44 d’articles. La segueixen altres disciplines com les arts plàstiques, les arts escèni- ques, la literatura universal, la filosofia, la música, la llengua i l’edició, amb diver- ses peces en cada cas, que oscil∙len entre 10 i 40. Per sota, hi ha altres temes que només es posen de manifest en un text o dos, per exemple arxius i biblioteques, universitat, política cultural, arqueologia, rutes, història, cuina i novetats biblio­ gràfiques. Fins i tot, s’hi van aplegar escrits de creació literària, entre d’altres. El Full de la Cultura l’elaborava una vintena de col∙laboradors. Es pot distingir un grup de vuit d’autors més assidus, amb un nombre de textos que oscil∙lava en- tre 10 i 30 per cap, format per Joan Alcaraz, Alfred Badia, Norbert Bilbeny, Josep Faulí, Josep Iglésias del Marquet, Oriol Martorell, Josep Miracle, Eugeni Molero, Ramon Pla i Arxé i Ricard Salvat. En segon lloc, s’hi van reunir, amb menys fre- qüència, articles d’autors com Antoni Bartomeus, Àlex Broch, Pere Calders, Joa- quim Carbó, Francesc Castells, Jordi Coca, Agustí Pons i Manuel Valls, que van firmar entre 1 i 4 peces per cap. Quant al primer grup, Eugeni Molero i Joan Alcaraz eren els responsables de les entrevistes que publicava el Full de la Cultura, i la resta, en general, s’ocupava dels articles. Pel que fa a les temàtiques de què es responsabilitzaven, Josep Iglé- sias del Marquet signava els textos sobre art plàstic; Norbert Bilbeny era l’autor dels de filosofia; Ricard Salvat aportava els coneixements sobre teatre; Josep Faulí escrivia sobre literatura universal; Ramon Pla i Arxé, sobre literatura catalana i universal; Alfred Badia parlava sobre l’idioma, per bé que, en algunes ocasions, va dissertar sobre altres temes com literatura catalana i filosofia; Oriol Martorell escrivia sobre música i història de la música, i Josep Miracle, sobre llengua i lite- ratura. EL CATALÀ COM A CONTINGUT DEL ‘FULL DE LA CULTURA’ La llengua va ser un dels temes que es van tractar al Full de la Cultura, per bé que no en una secció fixa ni a càrrec d’un sol autor. Sobre aquest camp s’hi van pu- blicar 20 peces periodístiques, de signatura individual, a càrrec de Joan Alcaraz, Alfred Badia, Norbert Bilbeny, Josep Miracle i Eugeni Molero. Dins d’aquest con- junt, hi ha 4 entrevistes: del primer a Antoni Maria Badia i Margarit i a Francesc Vallverdú, i del darrer col∙laborador a Enric Casassas i a Josep Perarnau. Els aspectes als quals es van dedicar aquests textos són: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i el corpus normatiu, el model d’estàndard, la situació als mitjans de comunicació, l’ensenyament de la llengua, la correcció lingüística, el projecte de II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la sociolingüística i novetats bibliogràfiques. 3 Hem inclòs en aquest grup els articles sobre poesia, narrativa, moviments literaris i premis. EL ‘FULL DE LA CULTURA’ (1982-1983), DE LA ‘HOJA DEL LUNES’ DE BARCELONA, I ELS CONTINGUTS... L’IEC i el corpus normatiu 175 TRÍPODOS 2019 | 44 El Full de la Cultura va plantejar l’àmbit territorial d’actuació de l’Institut d’Estu- dis Catalans. S’hi va referir Enric Casassas, que aleshores era el president d’aques- ta institució, en l’entrevista publicada el 13 de desembre de 1982: ... el seu àmbit [de l’IEC] no ha estat limitat al que anomenem “província” de Barcelona, car el que li correspon és estat connectat, a nivell d’organització, amb la corporació po- lítica de govern de Catalunya. Existeix una variant molt curiosa del tema, que es dóna en el decret de reconeixement de l’existència de l’IEC, decret signat pel Rei i aparegut en el “BOE” (26-11-76).4 Aquell text parla en uns termes gairebé impansables (sic), car fa extensiu l’àmbit de l’IEC a les terres de llengua i cultura catalanes. Aquest reconeixement estava recollit al Reial decret 3118/1976, de 26 de no- vembre, que, a més, publicava els estatuts de l’IEC. La legislació esmentada li reconeixia un àmbit d’actuació pancatalà, fins i tot per sobre de les expectatives d’aquesta institució en aquells moments. Arribava després de trenta-sis anys de franquisme, un règim que va crear dificultats perquè l’Institut pogués dur a ter- me, amb normalitat, l’acció científica que tenia encomanada: L’IEC ha hagut de superar un llarg período (sic) de clandestinitat, durant el qual ha estat mancat d’ajuts oficials i fins i tot ha sofert persecucions. Sobre la codificació de llengua catalana, el Full de la Cultura es va referir a les infraestructures necessàries, dins de l’IEC, amb l’objectiu de poder continuar, després de la dictadura, l’elaboració del corpus normatiu: Tenim definit l’organigrama [...] que permeti el desenvolupament de les activitats planifi- cades. [...] Tenim plantejat el cas concret de les oficines lexicogràfiques, que precisen d’un equip humà bàsic i altament qualificat per al seu funcionament. [...] voldria remarcar la importància de la tasca de l’elaboració del “Diccionari General de la Llengua Catalana”... De fet, a la confecció del Diccionari general de la llengua catalana (1932), de Pom- peu Fabra, s’hi havia referit Josep Miracle en l’article publicat el 23 d’agost de 1982 i titulat “Ens cal el Diccionari de l’Institut”. Feia un repàs històric d’algunes vicissituds del procés de confecció del corpus normatiu. Explicava el trencament entre mossèn Antoni Maria Alcover i l’Institut d’Estudis Catalans, un fet que va endarrerir el projecte de Diccionari de la llengua catalana de l’IEC i que va obligar a recomençar-ne els treballs. Davant de l’allargament previsible, Miracle subrat- llava la provisionalitat del Diccionari general, que va ser una petició de l’editor Antoni López Llausàs a Pompeu Fabra perquè el fes “per sortir del pas”: 4 Aquesta data és la del Reial decret esmentat; la de publicació al Boletín Oficial del Estado (BOE) és el 21 de gener de 1977. DANIEL CASALS I MARTORELL 176 El Diccionari Fabra havia de ser un diccionari interí mentre s’esperava la publicació del seu per part de l’Institut. Aquest concepte és importantíssim; afecta la mateixa realització TRÍPODOS 2019 | 44 del Fabra, car el Mestre no s’hi pogué dedicar a fons, com fent una obra definitiva, sinó una obra aproximada, i acomplerta encara entre els grans apressaments que reclamaven enllestir el treball en relatiu poc temps. Així mateix, Miracle relatava altres inconvenients en la confecció de la normativa com el fet que la Guerra Civil hagués interromput els treballs d’elaboració del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC i la circumstància que la censura fran- quista hagués retallat la segona edició del recull lexicogràfic fabrià. Malgrat la provisionalitat esmentada, el Diccionari Fabra va ser una eina de referència per a l’ús tant durant la dictadura com ja en la Transició. A propòsit del cinquantenari d’aquesta obra, en un article publicat per Tots Sants de 1982, Nor- bert Bilbeny en lloava la utilitat i la qualificava d’eina imprescindible. Hi afegia que el Diccionari Fabra havia de contribuir a la normalització de la llengua en els llibres i en l’ensenyament de la filosofia, i denunciava el fet que estudiosos d’aquesta disciplina escrivissin en un altre idioma perquè no dominaven prou el català. Així mateix, assenyalava errors lingüístics que es donaven en el seu camp de coneixe- ment com ara les confusions entre “el fi i la fi, l’ésser i l’estar, el doncs i el perquè, el res i el gens, el lliurar i l’alliberar, el sota i el baix, el senyalar i l’assenyalar”. No obstant la dita utilitat, Miracle demanava que no es modifiqués més el Diccionari general de la llengua catalana —tot i que ell mateix hi havia introduït, anteriorment, canvis en la tercera edició— i que es dugués a terme el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC: ... no s’ha de reelaborar més el Diccionari Fabra, ans al contrari, tornar-lo a les propor­ cions que li va donar el seu autor. Tots els afegits, totes les correccions, han de ser reser- vats per al Diccionari de l’Institut, editat en un volum més gran que les proporcions del Fabra, les quals, amb tants d’afegits, el fan pràcticament immanejable. El Full de la Cultura va posar damunt de la taula la necessitat d’acceptació social de la norma lingüística en general com a instrument de defensa de la llengua davant dels perills externs, tal com va posar de manifest l’article que Alfred Badia va publicar el 5 de juliol de 1982: Tot rebuig de la norma, baldament apel∙li a la llibertat d’expressió verbal més idealment incoercible, desemboca, de fet, en l’abandonament d’un dels millors mitjans de defensa que ens permet d’afrontar els factors de desintegració que amenacen pertot la nostra llengua. El model d’estàndard Alfred Badia (5.7.1982) denunciava la separació que s’havia creat entre la varietat ensenyada i la usada pels catalanoparlants, com un problema a l’hora de fixar un model formal. Intuint la diferenciació entre els conceptes de normativa i d’estàn- dard (Bastardas, 1996: 96, nota 66), va posar al damunt de la taula si es podria EL ‘FULL DE LA CULTURA’ (1982-1983), DE LA ‘HOJA DEL LUNES’ DE BARCELONA, I ELS CONTINGUTS... neutralitzar, en aquesta darrera varietat, la distància entre la llengua correcta i la 177 llengua viva (14.6.1982): TRÍPODOS 2019 | 44 ... hi ha d’haver una normativa que articuli el model, a l’empara del qual la llengua es- tàndard fa o ha de fer la seva via. Insistia en l’aproximació de normativa i parla en un patró que havia de ser assu- mit pels catalanoparlants (19.7.1982), i demanava un model flexible i dinàmic (14.6.1982) que integrés, d’una banda, la correcció i, de l’altra, també l’evolució que l’idioma havia sofert, malgrat la interferència que podia comportar (5.7.1982). Badia postulava que el model d’estàndard fos composicional i, per això, creia que l’havia d’elaborar un conjunt d’experts del domini lingüístic aplegats en un centre nou —que, a parer seu, es podria crear aprofitant l’avinentesa del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (vegeu l’apartat El projecte de II Congrés In- ternacional de la Llengua Catalana a la pàgina 181)— que prengués les decisions de selecció de les variants lingüístiques i que estigués integrat per (19.7.1982): ... representants de València, les Illes i la Catalunya Nord que n’assenyalessin les respecti- ves variants, un equip institucional i de caràcter rector, un equip amb autèntica autoritat de dret i de fet. Alfred Badia guiava la feina que hauria de dur a terme el centre esmentat amb l’objectiu d’elaborar el model d’estàndard, si calia fins i tot modificant la norma- tiva en casos puntuals: ... caldria garbellar els barbarismes, aplegar els vocabularis del món tècnic ja elaborats —que ara ja no són sempre merament especialitzats— i preparar els que falten, fer in- ventari dels girs estàndards correctes, editar, per tal que fossin adequadament difosos, els manuals de modismes expressius catalanescos, ara en perill d’extinció, cercar com reac- tualitzar mots populars, vulgars i “estripats” i tot, que els equivalents castellans ofeguen, salvar tots els “grops” que presenta la morfosintaxi normativa d’ara, simplificar tal o tal enfarfec [...] de l’ortografia oficial, etc. A parer de Badia (19.7.1982), el resultat d’aquesta feina havia de ser: ... el viable esquema d’una llengua model provisional, alhora viva i normativament cor- recta, una llengua que no sembli tan “difícil” als adults catalanoparlants que freqüenten les classes de català, i als infants i adolescents que s’hi inicien, ni a tots els que es llancen a usar-la en els mitjans de comunicació. Alfred Badia defensava que el model esmentat s’havia de desvincular del purisme i de la laxitud, i el situava entre les dues opcions que identificava en el debat coe­ tani sobre l’estàndard (19.7.1982): ... la que alhora dista, per una banda, del pidgin híbrid de certs bilingües habituals o de la barrija-barreja d’aquells catalanoparlants nodrits exclusivament de diaris, ràdios i tele- DANIEL CASALS I MARTORELL 178 visió en llengua castellana, i per l’altra, dels purismes enyorívols, dels arcaismes amollats indiscriminadament, o de les savieses lèxiques i estilístiques, ressonants d’humanitats, TRÍPODOS 2019 | 44 del llenguatge culte, perfectament lícites en aquest àmbit —i que Déu ens les conservi—, però fora de lloc en la llengua estàndard. En efecte, en el text del 16 d’agost de 1982, n’excloïa els trets arcaics i també els dialectals locals: Desterrarem, doncs, els àdhuc, quelcom, llur-llurs, qualsevulla, mant-manta, no res menys, nogensmenys, ço del meu, no contrastant, etc. etc. de la llengua viva i els reservarem per a la llengua culta. Tampoc no era partidari d’acceptar algunes solucions no admeses que sí que eren defensades per altres sectors, com ara: ... la combinació els hi com a datiu plural [...] suprimir o limitar l’ús dels pronoms adver- bials, en, hi, tan concisos i expressius... La necessitat d’articular un model de llengua per als periodistes dels nous mitjans de comunicació en català va originar una polèmica, anomenada entre heavies i lights, que va enfrontar partidaris d’una opció cenyida estrictament a la norma- tiva lingüística, i una altra de formada per “un nombrós i influent grup de cor- rectors i traductors dels mitjans de comunicació”, basada sobretot en el parlar de l’àrea de Barcelona (Solà, 1987; Ferrando i Nicolás, 1993; Casals, 2001). En sintaxi encara, Alfred Badia es mostrava partidari dels postulats de Joan Coromines per a l’ús de les preposicions per i per a: la segona quedava limitada als usos en què la primera produïa “ambigüitats”, per bé que donava al lector l’opció de seguir la solució normativa (16.8.1982). Quant al lèxic, en l’estàndard Badia proposava canviar els barbarismes per mots o girs genuïns, “vetllant perquè aquesta substitució no l’engavanyi ni l’encarcari” (1.11.1982). Distingia entre dues menes d’interferències lèxiques, que no acceptava en cap cas: d’una banda, les “que revelen llur caràcter espuri”, com ajedrés i hojaldre; i, de l’altra, les que ja havien “arrelat” en la llengua, com entregar i disfrutar. Com a alternativa a les darreres, proposava fer a mans o donar, i passar-se la bé o ser feliç, que, al seu torn, preferia davant lliurar i gaudir o fruir, respectivament. Per reduir la distància entre normativa i parla, Badia demanava “unes modi- ficacions definides o una permissió relativa dels esquemes codificadors” en algu- nes qüestions que afectaven la morfologia i la sintaxi, com ara la unió de verbs i pronoms febles (poseu-ze), algunes combinacions de pronoms febles (li ho, li’n, la hi), els usos dels verbs ser i estar, l’article lo i els plurals acabats en so africat (desigs/desitjos). Situació de la llengua als mitjans de comunicació El Full de la Cultura es va referir a l’estat de la llengua catalana als mitjans de co- municació durant la Transició. En aquest sentit, Alfred Badia oposava el mal mo- EL ‘FULL DE LA CULTURA’ (1982-1983), DE LA ‘HOJA DEL LUNES’ DE BARCELONA, I ELS CONTINGUTS... del ortològic dels locutors de ràdio i de televisió amb el que considerava exemplar 179 dels actors i de les actrius teatrals (2.8.1982).5 TRÍPODOS 2019 | 44 En un article del 2 d’agost de 1982, Badia advertia que les interferències de la llengua oral de Barcelona, més nombroses que les de la resta del territori, no havien d’arribar als mitjans orals. Apuntava articulacions no admeses, com els ensordiments sistemàtics, tant en els enllaços entre paraules com dins d’un mot, i també altres inadequacions com el fet que els locutors obviaven: ... gairebé sistemàticament la distinció entre les es i les os obertes i tancades, ignoren massa sovint les vocals neutres, obliden moltes geminacions, tant si la grafia les indica com no, transformen molts fonemes fricatius en africats, articulen la ela amb aquella esgarrifosa liquiditat “mongívola”, etc. Davant les imperfeccions que havia detectat en l’ús, el 7 de juny de 1982 exigia un esforç als professionals que se servien del català estàndard, conscient del fet que el seu model havia de ser referencial: ... si hom l’usa públicament a través dels mitjans de comunicació, si hom fa de locutor, d’escriptor, de polític, de periodista: no és un contrasentit, diguem-ho eufemísticament, que no s’esmerci a perfeccionar dicció, lèxic, construcció sintàctica, a fi de no injuriar la llengua i d’ajudar amb una expressió correcta els receptors catalanoparlants? D’altra banda, el Full de la Cultura es va fer ressò, en un article de Joan Alcaraz del 15 de novembre de 1982, del programa “Català de primera mà”, emès pel segon ca- nal de Radiotelevisión Española i dirigit per Josep Maria Muntaner Pasqual. Segons Muntaner, l’objectiu d’aquest espai era que “la gent se sensibilitzi i es decideixi a millorar el seu català”. Els diàlegs entre els quatre personatges que hi apareixi- en mostraven unes incorreccions que, posteriorment, eren comentades i per a les quals es proposaven alternatives. Creia que no es podria redreçar la situació “fins que no hi hagi més televisió i de les escoles realment en surti tothom parlant en la nostra llengua”. Segons deia Muntaner, el model que el programa pretenia trans- metre era la varietat estàndard bàsica, dins la normativa, i, doncs, es distanciava d’un corrent d’aleshores partidari d’acceptar algunes interferències: No estem d’acord, com algú ha opinat darrerament, que s’hagi de dir “barco” en comptes de “vaixell”, per exemple. Ara bé, tampoc no volem forçar solucions. Totes les solucions naturals i espontànies que es donen en el llenguatge parlat són bones, sempre que siguin correctes. Volem, sobretot, intentar corregir els barbarismes d’ús més freqüent... Els guions estaven escrits per Albert Jané i el programa comptava amb l’assesso- rament fonètic de Núria Aramon. Els actors que donaven vida als personatges 5 Alfred Badia (5.8.1982) esmentava com a exemple de bon model ortològic el dels ac- tors i de les actrius de la representació de Primera història d’Ester al Romea. DANIEL CASALS I MARTORELL 180 de “Català de primera mà” eren Rafael Anglada, Joan Borràs, Mercè Bruquetas i Carme Sansa, i cada emissió tenia una durada d’un quart d’hora. TRÍPODOS 2019 | 44 L’ensenyament de la llengua Al text del 5 d’agost de 1982 Alfred Badia constatava que les dificultats més im- portants que tenien els estudiants dels cursos i dels exàmens que organitzava Òmnium Cultural eren ortogràfiques. En aquest sentit, es preguntava per una eventual simplificació, exigible no únicament a la llengua catalana, que hauria de dur a terme una “autoritat lingüística”. En l’article del 7 de juny de 1982, posava de manifest que el català era vist com una llengua difícil d’aprendre per part dels alumnes. Així com no es donava allunyament entre la varietat culta i l’estàndard, sí creia que n’hi havia entre la varietat ensenyada i la parlada: En termes de sòci-lingüística (sic), aquesta consciència de dificultat no revela sinó una cosa: la distància que hi ha entre el model lingüístic de la llengua catalana correcta i el coneixement espontani i pràctic que la gent en té. Segons Badia, les causes de l’allunyament esmentat es trobaven en la història adversa de la llengua i en el fet que: La deturpació, l’empobriment, la contaminació i el calc fonètic, morfosintàctic o lèxic, agreujats pels anys de repressió franquista i insuficientment compensats per les mesures normalitzadores d’ara, tot i llur bona voluntat, mantenen patèticament vigent el pro- blema de distanciament a què adés feia referència i contribueixen a forjar el mite de la dificultat del català. Per resoldre aquesta separació, el 19 de juliol de 1982 Badia demanava als ense­ nyants que usessin: ... la llengua estàndard correcta en les variants més senzilles, més d’ús corrent, menys insòlites; i tocant a la morfosintaxi, a desencarcarar certes rigideses normatives fins allà on sigui possible, sense establir, però, la solució de la seva capella o de la seva comarca. Partint del fet que la principal dificultat “resideix en la deturpació ambiental”, Alfred Badia feia una altra petició als docents per evitar interferències: ... [que] admetessin, per exemple en l’àmbit dels barbarismes, que, quan no hi ha més remei, quan la solución (sic) correcta, no arcaica, no purista, els obliga a admetre la lici- tud d’un gir o d’un mot que troben estrany, aquesta estranyesa no els durarà gaire temps. Penseu en les “travesses”, els “suports”, els “caps de setmana”, etc. que la lectura diària de l’Avui els posa a la punta de la llengua. Reconeixia, doncs, que la premsa en català havia ajudat a fer retrocedir castella- nismes i a implantar alternatives que havien anat deixant de ser estranyes per EL ‘FULL DE LA CULTURA’ (1982-1983), DE LA ‘HOJA DEL LUNES’ DE BARCELONA, I ELS CONTINGUTS... als usuaris. Així mateix, per reduir l’allunyament esmentat, Badia (7.6.1982) no 181 admetia el plantejament dels que mostraven “el seu menyspreu per tota nor- TRÍPODOS 2019 | 44 ma” i era contrari als docents que “accepten deturpacions lèxiques” i “eludeixen pronúncies correctes”, i es defensava (14.6.1982) dels crítics que propugnaven ensenyar la llengua viva en lloc de la normativa, que considerava necessària per salvar l’idioma de la situació de l’època. Correcció lingüística Els criteris de correcció escrita van ser plantejats al Full de la Cultura. El 4 d’octubre de 1982 Josep Miracle postulava que l’autor ha de ser un bon model d’escriptura i de correcció. Criticava el corrent que aplicava directrius del tipus “ultrafabrista” que hi havia hagut cap a la dècada dels anys cinquanta. Aquella visió imposava, per exemple, ésser en lloc de ser i àdhuc en comptes de també, i, fins i tot, aplicava anacrònicament la normativa de l’IEC als textos del segle XIX i anteriors. Miracle creia que, a principi de la dècada dels anys vuitanta del segle XX, s’havia passat de la inflexibilitat esmentada: ... a una relaxació que és tan o més censurable que aquella intransigència dels anys cinquanta. Aquella intransigència era filla d’un primmirament a cercar la perfecció; en canvi, aquesta relaxació denota un menyspreu absolut al principi de la correcció... Així mateix, Alfred Badia criticava la barreja en un mateix registre de construc­ cions no admeses amb arcaismes, cosa que atribuïa al desconeixement de la llen- gua. I desmentia que enguany fos un arcaisme o que els correctors imposessin mots com llur, hom, àdhuc i quelcom (5.7.1982). El projecte de II Congrés Internacional de la Llengua Catalana El Full de la Cultura va fer-se ressò del projecte de II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que, finalment, es va celebrar l’any 1986. En va parlar, en pri- mer lloc, Alfred Badia en un article publicat el 12 de juliol de 1982. Hi comentava el document d’Antoni Maria Badia i Margarit “Proposta per a la tasca científica”, en el qual defensava que la trobada esmentada estigués més orientada a la sociolingüística que a la lingüística. En una entrevista publicada el 23 d’agost de 1982, Badia i Margarit, promotor d’aquesta reunió acadèmica i defensor que tingués un vessant científic i un altre de divulgador, repassava les causes de la situació problemàtica del català en la Transició, i apuntava que po­ dien ser tractades en la reunió que havia projectat: La llengua catalana és usada amb moltes imperfeccions. [...] Perquè no hi ha hagut escola catalana; perquè no hi ha mitjans de comunicació en català en la proporció que seria necessària; perquè tenim un contacte inevitable amb la llengua oficial de l’Estat; perquè viuen amb nosaltres una allau de persones que no són catalanoparlants d’origen; perquè els catalanoparlants i els no-catalanoparlants es troben mesclats en la societat, i cons- DANIEL CASALS I MARTORELL 182 tantment hi ha l’anomenada interacció d’una llengua i l’altra; perquè la situació especial del català crea uns problemes d’actituds de les persones davant la llengua; perquè cal TRÍPODOS 2019 | 44 estudiar el tema del bilingüisme en l’ensenyament... En l’article del 12 de juliol de 1982, Alfred Badia havia plantejat l’eventual adhe­ sió de l’Institut d’Estudis Catalans a la trobada acadèmica projectada, que va quedar condicionada a l’assumpció de les normes lingüístiques per part del con- grés esmentat, per bé que, en la dita entrevista, Badia i Margarit recordava que l’IEC encara no s’hi havia pronunciat oficialment. D’altra banda, Alfred Badia qüestionava que el congrés, més orientat a la sociolingüística, pogués solucionar l’actualització de la normativa que es requeria en alguns punts de morfologia i sintaxi, i plantejava els problemes amb què podia topar aquesta feina: ...¿com delimitar, després de quaranta anys de persecució implacable, i ara, de semiasfí- xia, un camp lèxic acceptable per la gent responsable de tots els Països Catalans, sense un estudi previ de les variants dialectals (volem dir, de cada regió de la llengua), dels bar- barismes a condemnar o a acceptar, de les solucions catalanes a l’allau de mots forasters procedents de les tecnologies vàries? Imatge 2. Primer article del número 6 del ‘Full de la Cultura’ EL ‘FULL DE LA CULTURA’ (1982-1983), DE LA ‘HOJA DEL LUNES’ DE BARCELONA, I ELS CONTINGUTS... Tanmateix, el Full de la Cultura també es va fer ressò d’una veu desfavorable a 183 la convocatòria del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Francesc TRÍPODOS 2019 | 44 Vallverdú. Ho va manifestar en l’entrevista que li va fer Joan Alcaraz i que es va publicar el 29 de novembre de 1982: ... no som en un moment de muntar congressos d’aquesta mena i, particularment, la proposta no m’entusiasma gens ni mica. Si de cas, podria tenir sentit un simposi sobre normalització lingüística, però no una mena de muntatge supraestructural que podria fer pensar massa en el Congrés de Cultura Catalana. I això seria a hores d’ara una equi- vocació. Sociolingüística El Full de la Cultura va tractar la sociolingüística com a disciplina que es trobava en expansió a Catalunya a començament de la dècada dels anys vuitanta del se- gle xx. Ho posa de manifest l’article que Alfred Badia va dedicar, el 7 de juny de 1982, a Lluís Vicent Aracil, particularment a l’obra Papers de sociolingüística, que reunia treballs dispersos d’aquest autor. Badia repassava els principals investiga- dors que s’havien dedicat a aquesta branca del coneixement aplicada als Països Catalans. El text de Badia s’aproxima al concepte de la sociolingüística des de la perspec- tiva d’Aracil: “una lingüística que connecta la llengua a l’àmbit sociocultural, que no se cenyeix a l’estudi de l’estructura i del lèxic de cada llengua en ells mateixos, al marge dels seus condicionaments socioculturals”. Així mateix, Alfred Badia s’acostava al concepte de conflicte lingüístic, des del punt de vista d’Aracil; a les llengües que avancen i dominen i les que retrocedeixen en l’ús, a causa d’un “joc de forces”. Badia defensava que calia constituir un poder que frenés el del castellà amb l’objectiu d’aturar “el retrocés gradual” del català. Una altra mostra de l’atenció del Full de la Cultura a aquesta disciplina és l’en- trevista, ja esmentada, que Joan Alcaraz va fer a Francesc Vallverdú. Remarcava la joventut d’aquesta matèria i els principals autors que s’hi dedicaven, i, sobretot, repassava l’obra d’aquest sociolingüista, que pensava que a Catalunya hi havia conflicte lingüístic, però no diglòssia, perquè no hi existia: ... una situació equilibrada i estable de distribució de dos idiomes o dos parlars que es produeix en una comunitat en la qual aquestes dues llengües queden molt ben delimi- tades en les seves funcions. Preguntat per la normalització lingüística que s’iniciava a Catalunya durant la dècada dels vuitanta del segle XX, Vallverdú en fixava uns objectius desitjables i en remarcava les fites assolides: ... caldria aconseguir que el català fos, plenament, la llengua territorial de Catalunya, tenint el castellà com a segona llengua. Però som lluny d’això. [...] perquè el marc legal —la Constitució i l’Estatut—, que jo accepto i respecto, no ens permeten d’arribar-hi. [...] DANIEL CASALS I MARTORELL 184 considero importantíssima la promulgació de la Llei del Català per part del Parlament de Catalunya. TRÍPODOS 2019 | 44 Novetats bibliogràfiques El Full de la Cultura va parlar d’un conjunt de novetats bibliogràfiques, que inclou una publicació acadèmica, treballs de recerca, assajos, diccionaris i vocabularis.6 El sorgiment de la revista especialitzada Arxiu de Textos Catalans Antics va motivar l’entrevista al seu director, Josep Perarnau, que Eugeni Molero va inserir el 27 de desembre de 1982. L’objectiu del nou projecte era posar documents catalans antics a l’abast dels especialistes, atès que s’hi reunia “una part del que resta als arxius i és totalment inèdit i també tot el que es publica a Europa i Amèrica refe- rent al nostre passat”. En destacava, així mateix, el fet que Arxiu de Textos Cata- lans Antics estava escrita en català i que havia tingut una bona recepció: El fet que la publicació hagi aparegut en català no crea dificultats als investigadors es- trangers, car els textos poden ésser seguits amb facilitat. Els nuclis on realment es porta a cap l’alta investigació històrica han manifestat la seva sorpresa i s’han interessat viva- ment per la nostra publicació. El 22 de novembre de 1982, Alfred Badia va dedicar un article a la Gramàtica del discurs, de Gemma Rigau, una obra que havia estat guardonada. La ressenya, que lloava que el llibre estigués escrit en català, n’enunciava el contingut i en desta- cava la importància: ... constitueix una aportació decisiva per a determinar vàlidament moltes de les condi­ cions que regeixen la coherència discursiva i doncs per a il∙luminar els camins de la futura acabada teoria. Destacava la tesi d’existència d’una gramàtica del discurs, contraposada a la gramà- tica de la frase, amb la noció de gramàtica referida a la gramàtica generativa transfor- macional, pensada pel lingüista nord-americà Noam Chomsky. Badia aprofitava l’avinentesa per aclarir conceptes d’aquesta teoria com la competència lingüística, que distingia de competència textual o discursiva. De la mà de Ramon Pla i Arxé, el Full de la Cultura del 3 de gener de 1983 va donar notícia de l’aparició del tercer volum del Diccionari etimològic i comple- mentari de la llengua catalana, de Joan Coromines. Aquella ressenya en recordava l’objectiu (“un recull lexical que estudia l’origen [...] i l’evolució de les paraules”), n’indicava el contingut de les entrades, i en destacava el rigor metodològic i la densitat d’informació. Com a virtut més important de l’obra esmentada, Pla i Arxé n’assenyalava que era: 6 El Full de la Cultura va parlar de l’obra Papers de sociolingüística, d’Aracil (vegeu l’apartat Sociolingüística a la pàgina 183). EL ‘FULL DE LA CULTURA’ (1982-1983), DE LA ‘HOJA DEL LUNES’ DE BARCELONA, I ELS CONTINGUTS... ... expressió de la personalitat del seu autor tot depassant, de manera potser involuntà- 185 ria, però patent, l’asèpsia habitual de l’erudició i del treball científic. El fet és evident en TRÍPODOS 2019 | 44 la mateixa densitat de la informació que maneja Joan Coromines i que revela al lector més enllà de la constatació de solvència professional o d’una ment poderosa que és una capacitat estrictament intel∙lectual, uns trets de tenacitat i passió, de minuciositat i con- tundència que ens acosten ja a una personalitat viva. D’altra banda, Alfred Badia va dedicar l’article del 27 de desembre de 1982 als “re- pertoris lèxics, diccionaris, vocabularis, glossaris, enciclopèdies”, concretament els “més cenyits o locals, més sectorials o populars”. Es fixava, sobretot, en la col∙lecció Llengua Viva de l’editorial Millà, concretament en els volums Vocabu- laris de l’argot de la delinqüència; Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana; Renoms, motius, malnoms i noms de casa, i Llenguatge subterrani de la política, entre d’altres. A propòsit del darrer volum, Badia defensava la implantació d’aquesta manera de parlar: De moment, a semblança de la “permissivitat” atorgada a films del tipus Barcelona Sud, hom diria que es podria donar llum verda a aquest argot només quan li toca de sortir als medis socials en què és habitual, i doncs l’argot català pot aspirar a plantar cara al castellà. CONCLUSIONS De l’estudi que hem dut a terme, se’n desprèn que el Full de la Cultura (1982- 1983), de la Hoja del Lunes de Barcelona, • va ser una publicació cultural escrita en català, sorgida en la Transició, que responia a l’interès d’un segment social interessat per aquests temes i que tenia l’objectiu de normalitzar l’ús d’aquest idioma a la premsa, continuant el camí fressat per altres capçaleres en el tardofranquisme; • va incloure, dins dels aspectes tractats i seguint la tradició de la premsa, la llengua catalana per mitjà d’un conjunt d’articles de diversos autors com a reflex d’un interès social permanent per aquest tema; • va parlar, en aquest sentit, sobretot d’aspectes idiomàtics externs que eren objecte d’estudi i de debat en el context coetani, com l’autoritat i la norma, els conceptes de normativa i estàndard, l’ús en àmbits formals, disciplines emer- gents, trobades acadèmiques i novetats bibliogràfiques; i • va prendre posició en el debat coetani sobre el model d’estàndard més ade- quat per als àmbits públics com els mitjans de comunicació i l’ensenyament, i va fer-n’hi propostes. DANIEL CASALS I MARTORELL 186 Daniel Casals Martorell (Daniel.Casals@uab. de l’Època Contemporània (2017SGR1696) cat) és professor titular de la UAB adscrit al i codirector de la revista Llengua & Literatura TRÍPODOS 2019 | 44 Departament de Filologia Catalana, del qual de l’IEC. És autor d’El català en antena (2003) ha estat director (2011-2017). És doctor en i Ràdio en català (2007), i coautor d’El català Filologia Catalana i llicenciat en Lingüística i als mitjans de comunicació (2010). És editor de Periodisme. És investigador principal del pro- Quan la llengua ven (2015), i coeditor de Futbol jecte FFI2016-80191-P,7 coordinador del Grup i llengua (2007) i L’extensió social de la normati- de Recerca en Història de la Llengua Catalana va als mitjans de comunicació (2018). Bibliografia Bastardas, A. (1996). Ecologia de les llen- Gifreu, J. (2014). El català a l’espai de co- gües. Barcelona: Proa. municació. El procés de normalització de la llen- Casals, D. (2001). “Les polèmiques entre gua als mèdia (1976-2013). Bellaterra, Castelló, ‘lights’ i ‘heavies’ i les seves repercussions en Barcelona, València: UAB, UJI, UPF, UV. l’elaboració dels models lingüístics per als mit- Guillamet, J. (1994). Història de la premsa, jans de comunicació de massa”. A: Pradilla, M. la ràdio i la televisió a Catalunya 1641-1994. À. (ed.). Societat, llengua i norma. A l’entorn de la Barcelona: La Campana. normativització de la llengua catalana. Benicar- Martí, X. (2016). “Quan els periodistes ló: Edicions Alambor, pp. 127-162. van ser els propietaris del seu diari”. Capçalera, —. (2019). “L’extensió social del català 173, pp. 30-33. normatiu a la premsa durant la Transició. La Nadal, J. M. (1992). Llengua escrita, llengua secció “Clar i català” (1982-1983), de Joan For- nacional. Barcelona: Quaderns Crema. tuny i Escoda, per a la ‘Hoja del Lunes’”. Estu- Solà, J. (1977). Del català incorrecte al català dis Romànics, 41, pp. 147-175. correcte. Història dels criteris de correcció lingüís- Casals, D.; Massanell, M.; Segarra, M. (eds.) tica. Barcelona: Edicions 62. (2018). L’extensió social de la normativa als mit- —. (1987). L’obra de Pompeu Fabra. Barce- jans de comunicació. Barcelona: Publicacions de lona: Teide. l’Abadia de Montserrat. Dijk, T. van (1978). La ciencia del texto. Bar- Ferrando, A. i Nicolás, M. (19972 [1993]). celona: Paidós Comunicación. Panorama d’història de la llengua catalana. Va- —. (2012). Discurso y contexto. Un enfoque lència: Tàndem. sociocognitivo. Barcelona: Gedisa. 7 Aquest article ha estat possible gràcies al projecte de recerca FFI2016-80191-P (AEI/ FEDER, UE), finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad, i al Grup de Recerca en His- tòria de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània (2017 SGR 1696), reconegut i finançat per l’AGAUR de la Secretaria d'Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya.