Anuari 10 · 2019 · Pàgines 33-45 Els articles de Domènec de Bellmunt a Mirador (1929) i a Imatges (1930): inventari i anàlisi Josep Camps Arbós, Francesc Foguet i Boreu Universitat Oberta de Catalunya. Universitat Autònoma de Barcelona RESUM: Domènec de Bellmunt (Bellmunt d’Urgell, servei militar. A la seva fitxa policial, a més de “desertor”, 1903 – Tolosa de Llenguadoc, 1993) va ser un dels hi constaven també els adjectius “republicà” i intel·lectuals més rellevants de les Terres de Ponent “separatista”. Des de la capital francesa esdevingué un durant el segle XX. El present treball −en la línia col·laborador assidu del diari La Publicitat i hi publicà dels publicats a Mascançà el 2014 i el 2017− dóna el seu primer llibre, Històries d’emigrats (1926), amb a conèixer, degudament contextualitzades, les seves el subtítol de Recull de reportatges inèdits, en què col·laboracions als setmanaris barcelonins Mirador presentava les vicissituds d’una sèrie de persones, i Imatges. Aparegudes entre 1929 i 1930, aquestes “escoltades la majoria dels llavis dels interessats que peces són un exemple diàfan del pensament polític i han trobat un refugi liberal en aquest París de les grans de l’activitat periodística del seu autor en els mesos passions i dels grans misteris” (Bellmunt 1926: 8-9); previs a la proclamació de la República. L’estudi es un aplec que evidenciava una pàtina de modernitat completa amb l’edició d’una mostra representativa ja que, tal com assenyala Francesc Canosa (2009: dels articles publicats a Mirador. 173), “el lleidatà comença a fer als anys vint el que s’ha anomenat reportatge novel·lat, reportatges a mig PARAULES CLAU: periodisme, vida pública, camí entre la ficció i la realitat”. El retorn a Barcelona modernitat, Mirador, Imatges. va permetre a Bellmunt continuar desenvolupant la seva producció periodística i literària i, alhora, ABSTRACT: Domènec de Bellmunt (Bellmunt intervenir en els terrenys de la cultura i la política; d’Urgell, 1903 – Toulouse de Languedoc, 1993) was tot plegat responia a l’intent de consolidar la seva one of the most relevant intellectuals from the western imatge com a intel·lectual compromès amb la societat lands “Terres de Ponent” during the XX century. This del seu temps (vegeu Camps 2007: 481-492). I és a work −following the publications in Mascançà in 2014 aquesta intenció que −en bona part− responen les and in 2017− discloses his collaborations in the weekly col·laboracions efectuades als setmanaris barcelonins papers from Barcelona Mirador and Imatges properly Mirador i Imatges. in context. Published between 1929 and 1930, these pieces are a diaphanous example of the political MIRADOR, UN ESPILL DE LA thought and the journalistic activity by their author in MODERNITAT the preceding months before the proclamation of the Republic. The study is completed with the edition of a El 31 de gener de 1929 naixia Mirador, amb el representative sample of articles published in Mirador. subtítol de Setmanari de Literatura, Art i Política (vegeu Huertas-Geli 2000; Singla 2006). Va ser fundat per KEYWORDS: journalism, public life, modernity, l’advocat catalanista Amadeu Hurtado i comptava Mirador, Imatges. amb l’ajut d’un nodrit equip de periodistes, entre els quals destacaven Manuel Brunet, director de la revista PREFACI fins a l’agost de 1931, i Just Cabot, el redactor en cap, i que el substituirà fins a l’esclat de la Guerra i El 1928 Domènec de Bellmunt −pseudònim escollit la Revolució de 1936-1939. Es tractava d’una revista per Domènec Pallerola i Munné, nascut el 1903 a de grans dimensions (38,5 x 54,5 centímetres) amb la localitat ponentina de Bellmunt d’Urgell− tornà a vuit pàgines a cinc columnes. La portada contenia Barcelona aprofitant l’amnistia concedida pel dictador una frase de capçalera, dos articles −un de llarg i un Miguel Primo de Rivera. Bellmunt s’havia exiliat el de curt−, una secció, “Mirador indiscret”, i un acudit. novembre de 1924 a París després de negar-se a fer el La segona plana era compartida per un reportatge i Josep Camps Arbós, Francesc Foguet i Boreu 34 una secció que esdevindria mítica, “L’aperitiu”, que específicament literàries, hi apareixen reportatges signava Josep Maria de Sagarra. La tercera alternava d’interès general, comentaris d’actualitat i articles articles de política catalana, espanyola i internacional, polítics relatius a Catalunya, a Espanya i a la vida sense deixar de banda alguna commemoració. La internacional” (Bellmunt 1975: 99-100). quarta i la cinquena estaven dedicades al teatre i al cinema, preferentment, incloent-hi crítiques, articles Quant als articles que hi publicà Bellmunt, els i entrevistes, però també s’hi abordaven altres arts podríem classificar segons el gènere periodístic a què escèniques com el circ. La sisena se circumscrivia als pertanyen. D’antuvi, podem esmentar les dues peces llibres i la setena a les arts en un sentit ampli, cosa que encaixen amb la qualificació de reportatge, atès que permetia incorporar-hi l’arquitectura, la música, que combinen, a partir d’un esdeveniment d’actualitat, la ràdio o la fotografia. La vuitena i darrera pàgina era notícia i entrevista, i que reflecteixen la fascinació que dedicada a la publicitat. sentien els escriptors de l’època pel barceloní Districte V, conegut, avui dia, amb l’eufemístic nom del Raval. La redacció de Mirador es trobava ubicada al Així, a “La presó de dones”, presenta al lector, amb una carrer de Pelai, 62, 4t, 2n (davant de la Rambla i amb intenció no gens dissimulada de denúncia, un “casalot vistes a la Plaça de Catalunya) i tenia entre els seus infecte” i les recluses que hi ha empresonades, per a qui components més fidels Manuel Brunet, Just Cabot, preveu un futur gens esperançador, tal com es fa palès Màrius Gifreda, Josep Maria de Sagarra, Francesc en el paràgraf final sobre el repulsiu “conformisme del Madrid, Feliu Elias, Josep Maria Planes o Josep Palau. Ara director”. Una intenció similar de denúncia és la que bé, paga la pena consignar també una sèrie d’autors plana a “Els vagabunds de Barcelona” a propòsit de la que s’hi van anar incorporant progressivament i que problemàtica que afecta aquest col·lectiu, tot i que no hi col·laboraran amb assiduïtat: Domènec Guansé, s’està d’avisar de l’existència dels cínics “professionals Rafael Tasis, Carles Soldevila, Joan Ramon Masoliver, del vagabundatge”. Ramon Xuriguera, Josep Maria Miquel i Vergés o Martí de Riquer, entre molts d’altres. A finals d’agost de Un segon grup d’articles de Bellmunt donen notícia 1936, en plena guerra i revolució, el setmanari sofreix de fets de la més estricta actualitat: “Tres diplomàtics una intermitència, acompanyada del cessament del a Montserrat”, “Anècdotes diplomàtiques”, “Què director, Just Cabot; no reapareixerà fins al 9 d’octubre, pensen els nostres homes del projecte de Briand?” amb els nous epígrafs de Segona època i Al servei del i “Dues polítiques”. Uns textos que tenen un nexe poble. La publicació havia estat embargada pel PSUC, comú: comentar una sèrie d’actes promoguts per partit que havia atorgat la direcció al periodista Artur la Societat de Nacions, fundada el juny de 1919 a Perucho, que dotarà la revista d’una nova orientació la Conferència de Pau de París pels estats signataris on afloraran les conseqüències que els canvis polítics del Tractat de Versalles, amb l’objectiu de difondre havien tingut en el terreny cultural. Aquesta segona la via diplomàtica per solucionar els conflictes entre època no gaudí, tanmateix, de la bona acollida que les nacions i, d’aquesta manera, evitar col·lisions tradicionalment havia tingut, i el setmanari tancà les armades com la Gran Guerra. Tot i el seu caràcter més portes, definitivament, el 10 de juny de 1937. Una circumstancial, d’esquitllentes aquestes peces denoten dilatada trajectòria que deixava enrere 423 números també la posició ideològica de Bellmunt. publicats en vuit anys d’existència. Amb tot, l’entrevista serà el gènere predominant en Domènec de Bellmunt només col·laborà a els articles de l’escriptor ponentí. La majoria, com no Mirador el primer any, el 1929. A les seves memòries, podia ser d’altra manera, responen a l’actualitat del Cinquanta anys de periodisme català, comentava moment: són les que destina a Josep Maria Guilera, –de manera molt sintètica− el seu pas per la revista: campió d’esquí, i autor del llibre Excursions pels Pirineus en lloava la figura d’Amadeu Hurtado, “gran i els Alps (1927); a Josep Fontbernat, músic i polític, advocat, polític republicà i prohom indiscutible en implicat el 1926 en els Fets de Prats de Molló i a qui la història del renaixement polític a Catalunya”, la va conèixer a París; a Josep Cardona Olivé, cèlebre definia com “la tribuna dels intel·lectuals del nostre amb el sobrenom d’“Artículos numerados”, i inventor país”, en tant que “hi col·laboraren els poetes, els d’un singular sistema de numeració universal; a Pepe escriptors i crítics més liberals i esquerrans de casa Marqués, un reputat artista de varietés però oblidat, nostra, encara que alguna vegada servia de tribuna a finals de la dècada dels vint, pel públic barceloní; a a escriptors de dreta” i n’assenyalava un contingut José Constantino González, representant del general heterogeni, en què, “al costat de les col·laboracions Augusto César Sandino al Congrés Antiimperialista Els articles de Domènec de Bellmunt a Mirador (1929) i a Imatges (1930): inventari i anàlisi 35 de Frankfurt i encarregat de defensar la lluita armada Gràfic d’Actualitats. D’una gran modernitat en el contra les tropes nord-americanes que havien ocupat to i en el disseny, i amb un punt de mundanitat i Nicaragua; a Francesc Domingo, un pintor emergent, cosmopolitisme a la manera europea, aquesta revista amb motiu de la seva darrera exposició; o, per últim, a prestà una atenció especial al món del cinema, els Isabel Sandy, una escriptora francesa que havia vingut espectacles, els esports, el lleure, els viatges o les a Girona per documentar-se per a una novel·la que modes (Torrent & Tasis 1966: 723; Dòria 2006: 103- havia de transcórrer a la ciutat. 110). Se’n publicaren únicament 25 números, de 24 pàgines, entre l’11 de juny i el 25 de novembre de Menció especial mereix l’interviu a Miguel de 1930. Dirigida pel joveníssim Josep Maria Planes, en Unamuno −i que reprodueix Bellmunt a les esmentades les seves pàgines hi desfilaren alguns dels escriptors memòries− realitzada a Hendaia, on estava expatriat més brillants o algunes de les promeses del periodisme l’intel·lectual basc i amb qui havia coincidit a París del moment: Màrius Aguilar, Rosa Maria Arquimbau, durant l’exili de tots dos. Una entrevista en què Carles Capdevila, Melcior Font, Màrius Gifreda, Unamuno es va negar a parlar de política, “para que Rossend Llates, Lluís Montanyà, Maria Luz Morales los cretinos del régimen no pudiesen darse el gustazo (amb el pseudònim de Fèlix Centeno), Josep Navarro de criticar las opiniones de don Miguel de Unamuno” i Costabella, Irene Polo, Josep Maria Prous i Vila o Josep van decidir conversar sobre literatura catalana “ja que Maria de Sagarra. jo era català” (Bellmunt 1975: 101); el text mostra l’interès –i els prejudicis− de l’intel·lectual basc per Imatges tenia la redacció a la Llibreria Catalònia, la producció literària de Josep Pla, Josep Maria de a la Plaça de Catalunya, 17, i es venia per quaranta Sagarra, Josep Pous i Pagès o Pere Coromines, sense cèntims el número (la subscripció semestral valia oblidar la seva mateixa obra. 10 pessetes). S’inspirava sobretot en els setmanaris d’actualitat, amb una volguda prevalença de l’aspecte Ben distintes són les dues entrevistes que pertanyen gràfic, que es publicaven aleshores en francès (Vu) o a la secció “Un interviu amb els monuments de castellà (Estampa i Crònica). Com apuntava Domènec Barcelona”: “Una estona amb Güell i Ferrer” està Guansé (1930: 11), a diferència del magazín D’Ací i dedicada a l’economista, industrial i marxant d’esclaus d’Allà, més acostat al refinament de la “revista anglesa tarragoní i l’acompanya d’una fotografia en què es de la llar”, Imatges tenia “l’agilitat i gràcia parisenques veu Bellmunt enfilat a una escala simulant parlar amb que fan que el carrer, que la ciutat se us fiquin dins de l’estàtua del personatge; en canvi, “Un almirall oblidat casa. És, doncs, molt més prop del Vu parisenc, que de i un navilier satisfet” es focalitza en les estàtues del l’Estampa madrilenya”. navegant i cronista Galceran Marquet i del navilier, comerciant i esclavista Antonio López i López, el Tal com proclamava el número zero promocional del primer marquès de Comillas. Unes entrevistes, tant nou setmanari, Imatges es proposava d’omplir el buit, les reals com les fictícies, en què Bellmunt sovint es en llengua catalana, d’aquest tipus de publicacions, a fi val d’anècdotes i detalls per a treure informació o de donar una popularitat “que entra pels ulls” als valors aclarir algun aspecte confús del personatge i que estan propis –polítics, escriptors, artistes– en uns moments redactades en un llenguatge planer i senzill −propi del de “represa de la vida política i de reobriment de tota periodisme− que parteix de la llengua col·loquial, sense llei de perspectives”. A més d’atorgar un dinamisme deixar de banda, en cap moment, un to que remet i un estil semblant als dels “grans rotatius europeus”, a l’oralitat (llegiu, per exemple, el passatge final de el seu contingut volia atendre “l’actualitat en les seves l’article dedicat al marquès de Comillas, en què l’autor facetes innombrables”, no sols de Catalunya, sinó transcriu les hilarants respostes de la gent amb qui es també del “món sencer”. Disposats a elevar el nivell del troba sobre la identificació d’aquest personatge). gust popular, els promotors del nou setmanari –que es vantava d’incloure “els millors” escriptors, fotògrafs i IMATGES, UN COSMOPOLITISME repòrters– feien un advertiment als lectors: “No volem EUROPEU pas que compreu Imatges per patriotisme. No entra en les nostres intencions demanar el favor del públic per Domènec de Bellmunt fou també un dels raons sentimentals. Volem imposar Imatges pel seu valor, col·laboradors més destacats d’Imatges. Setmanari per la seva agilitat, per la seva modernitat.”1 Malgrat 1 Un botó de mostra literari d’aquesta voluntat d’arribar a un lector de middle class és la publicació, des del primer nú- mero i per entregues, dels primers capítols de L’assassinat de Roger Ackroyd (1926), d’Agatha Christie. Josep Camps Arbós, Francesc Foguet i Boreu 36 aquestes bones intencions, després de polèmiques l’Exposició de 1929, resulta més aviat anecdòtica. Així sonades d’ordre moral, el setmanari hagué de plegar i tot, després d’interessar-se per la senyera, els orígens veles al novembre de 1930 per manca de finançament, i la finalitat de Lo Rat Penat, Bellmunt té l’encert de com també ho féu D’Ací i d’Allà pocs mesos més tard. preguntar al senyor Gonzàlez Martí per “l’actuació política” d’aquesta entitat històrica del valencianisme Bellmunt signà la primera peça del primer número cultural, en una clara mostra del caràcter viu, directe d’Imatges, intitulada “El senyor Joan Maluquer i i didàctic amb què, com hem vist, solia afrontar el Viladot, president de la Diputació, jardiner i avicultor”, gènere de les entrevistes. Val a dir que el complement un reportatge sobre la “vida casolana” d’aquest del títol, “València i Catalunya”, no deixa de ser tota dirigent conservador que feia el joc a la dictablanda del una declaració d’intencions. general Berenguer. Amb una subtil ironia, el periodista bellmunenc el presentava com un home “jovial” La darrera peça de Bellmunt a Imatges, “Com i “optimista” que gaudia fent de jardiner i avicultor s’aprèn a vendre”, esdevé un breu reportatge sobre com “un perfecte professional”. Entre les rutines de l’Institut Tecnològic del Venedor, creat el 1928 sota Maluquer hi mencionava els seus viatges, en qualitat els auspicis del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de de president de la Societat Canal d’Urgell, a Mollerussa Barcelona. L’objectiu d’aquesta escola privada –única i a Artesa de Segre, el seu poble natal, on tenia la casa a Catalunya i Espanya i una de les poques d’Europa– pairal i una propietat amb una granja avícola que era era formar els alumnes en l’aspecte teòric i pràctic “la nineta dels seus ulls”. Al final de l’article, amb un “per ensenyar[-los] a vendre teixits, comestibles, robes punt de sornegueria, Bellmunt relatava la dedicació confeccionades, curtits, perfumeria i altres articles”. diària de Maluquer als gaudis avícoles a la granja que Encisat pel funcionament i pel nivell d’aquesta tenia en una finca a tocar de l’Hospital de Sant Pau, escola de venedors, fins al punt d’ironitzar que li abans de començar la jornada oficial a la Diputació de havien vingut temptacions d’abandonar la ploma i el Barcelona a les onze del matí. despatx per dedicar-se a vendre “coses, fossin les que fossin”, Bellmunt detallava els aprenentatges que s’hi Molt més substanciós és l’article “Acció Catalana impartien: davant el moment polític”, en què exposava la picabaralla política entre la Lliga Regionalista i Acció Els joves venedors i les noies de les cases de confeccions Catalana en forma d’articles en els òrgans respectius. aprenen a disposar elegantment un aparador o una vitrina. Si els republicans retreien als de la Lliga la seva “posició Estudien la manera de conèixer la psicologia del comprador, monàrquica”, els regionalistes dissimulaven “les seves no solament per decidir-lo a fer una compra sinó per suggerir- declaracions dinàstiques amb una ratificació de llur li noves adquisicions i lligar-lo definitivament a la casa. Es tradicional devoció als ideals catalans”. Bellmunt també donen classes d’idiomes –francès i anglès, molt especialment– hi esbossa una crònica, entre irònica i entusiasta, de i cursos de geografia comercial i ensenyament indicat per a l’assemblea general extraordinària d’Acció Catalana, cada especialitat, des del simple venedor de botiga al gran del 26 de juny de 1930, en la qual s’escollí un nou comissionista. Consell, liderat per Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates, i en què s’apostà, a suggeriment d’aquest Bellmunt considerava que aquesta escola era ideal darrer, per buscar aliances en partits catalans de signe per fornir de bons venedors, viatjants i representants demòcrata i republicà, un fet que excloïa la Lliga del sector comercial, per millorar-ne la professionalitat Regionalista. Les paraules de cloenda de l’article són i, també, per actuar com a “lubricant incomparable prou aclaridores de la posició política de Bellmunt: “el per a multiplicar el rendiment de la nostra economia bon soci d’Acció Catalana baixava Rambla avall, amb pública”. un aire somrient, pal·ladejant les declaracions d’en Bofill, i amb l’expressió de cara del que s’acaba de CODA treure un pes de sobre...”.2 Amb l’adveniment de la República, l’abril de L’entrevista a Manuel Gonzàlez Martí, president de 1931, el radi d’acció del periodisme de Domènec de l’associació Lo Rat Penat de València, amb motiu de Bellmunt s’estendrà a altres publicacions entre les la visita que els seus socis feren al Palau Nacional de quals cal destacar el diari La Rambla, del qual arribarà 2 Cal tenir present que Bellmunt escriu aquests articles simultàniament als que tramet al diari llediatà La Jornada. Vegeu Camps-Foguet 2017: 33-42. Els articles de Domènec de Bellmunt a Mirador (1929) i a Imatges (1930): inventari i anàlisi 37 a ser director. Una nova època que retrata en aquests Unamuno”, núm. 12 (18 d’abril), p. 4. termes: 6. “Un almirall oblidat i un navilier satisfet”, núm. 16 (16 de maig), p. 2. Existia un companyerisme sincer entre el redactors i 7. “Tres diplomàtics a Montserrat”, núm. 19 (6 de col·laboradors de la premsa d’aquell temps, malgrat pertànyer juny), p. 4. a ideologies diferents i, sovint, oposades. Es contestava alguna 8. “Anècdotes diplomàtiques. Després de la reunió de vegada des de la secció política a un adversari, amb més o Madrid”, núm. 21 (20 de juny), p. 3. menys virulència, segons la febre general del moment. Però 9. “Pepe Marqués i la seva perla antillana”, núm. 25 els periodistes, entre ells, mantenien sempre relacions cordials (18 de juliol), p. 5. de bona companyonia (Bellmunt 1978: 53). 10. “Què pensen els nostres homes del projecte de Briand? (I)”, núm. 26 (25 de juliol), p. A més, l’interès de Bellmunt pel reportatge i pel retrat 11. “Artículos numerados”, núm. 27 (1 d’agost), p. 2 desembocarà en els volums Homes de la terra (1933) i 12. “Què pensen els nostres homes del projecte de Figures de Catalunya (1935), que esdevenen una síntesi Briand? (II)”, núm. 28 (8 d’agost), p. 3. de bona part dels trets, memorialístics i ficcionals, 13. “Una conversa amb un representant de Sandino”, que especiaven els articles de Mirador i d’Imatges que núm. 34 (19 de setembre), p. 3. hem resseguit. Ambdós llibres responien a un mateix 14. “Francesc Domingo ens parla de la seva exposició”, objectiu: divulgar un conjunt de personalitats rellevants núm. 34 (19 de setembre), p. 7 de la Catalunya republicana, tal com ho reflecteixen, 15. “Dues polítiques”, núm. 35 (26 de setembre), p. 3. de manera precisa, els títols, d’una marcada sinonímia 16. “L’abraçada d’Orient”, núm. 38 (17 d’octubre), p. 3 (vegeu Camps 2015: 61-73). Bellmunt hi traspuava una 17. “Una estona amb Isabel Sandy”, núm. 40 (31 ideologia catalanista, republicana d’esquerres que és d’octubre), p. 4 la que l’acompanyarà al llarg de tota la seva trajectòria 18. “Els vagabunds de Barcelona”, núm. 45 (5 de vital i intel·lectual, fins i tot en els difícils anys de l’exili desembre), p. 2. (vegeu Camps & Foguet 2014: 143-162). Imatges (1930) ELS ANNEXOS 1. “El senyor Joaquim Maluquer i Viladot, president de Completem el nostre treball amb dos annexos. El la Diputació, jardiner i avicultor”, núm. 1 (11 de juny), primer inventaria les col·laboracions de Domènec de p. [3-4]. Bellmunt a Mirador i a Imatges. El segon reprodueix 2. “Acció Catalana davant el moment polític”, núm. 4 quatre peces publicades a Mirador, dos dels reportatges (2 de juliol), p. [3]. i dues de les entrevistes, que esdevenen una mostra 3. “El «Rat Penat» i la seva senyera a Barcelona. València representativa de la diversitat d’interessos amb què i Catalunya”, núm. 6 (16 de juliol), p. [4] (signa D. P.). va desenvolupar l’activitat periodística en aquest 4. “Com s’aprèn a vendre”, núm. 8 (30 de juliol), p. [5]. setmanari. Hem procurat transcriure els textos amb fidelitat; únicament ens hem limitat a esmenar-hi les ANNEX II. ELS TEXTOS escasses vacil·lacions ortogràfiques i a adequar-hi la puntuació i l’accentuació a les normes vigents. 1. La presó de dones ANNEX I . ARTICLES DE DOMÈNEC DE Havia passat centenars de vegades per la Ronda de BELLMUNT PUBLICATS A MIRADOR I A IMATGES Sant Antoni, del carrer d’Aldana fins al Marquès del Duero, i sovint m’havia preguntat jo mateix: què Mirador (1929) dimoni deu ésser aquest casalot infecte que desllueix tot un tros de Ronda? Algú em digué un dia que aquell 1. “La presó de dones”, núm. 3 (14 de febrer), p. 2. edifici externament repugnant era la presó de dones... 2. “Una estona amb Güell i Ferrer”, núm. 7 (14 de març), p. 2. Avui m’he decidit a entrar-hi. No portava cap 3. “Una estona amb Josep Maria Guilera”, núm. 9 (28 recomanació per cap funcionari de la presó, ni cap de març), p. 2. lletra de presentació per al director. Em constava per 4. “Els projectes de Josep Fontbernat”, núm. 12 (18 endavant que algun altre company de periodisme d’abril), p. 2. havia fracassat en el seu intent de visitar la presó de 5. “Una interviu literària amb Don Miguel de dones amb propòsits periodístics. He baixat les escales Josep Camps Arbós, Francesc Foguet i Boreu 38 d’aquell carrer pudent i ombrívol i m’he aturat un hagi detingudes governatives. Predominen, per regla instant a la porta de la presó. L’entrada, almenys de general, les acusades de delictes de furt. dia, no té cap aparença d’establiment penitenciari. –Joves?... A mà dreta, una escala espaiosa que us deixa en un –Gairebé totes. És rar el cas de la dona que passi entresol, davant d’una porta tancada amb un gran dels quaranta anys. Ja he dit que el que més abunden forrellat i una reixa amb finestra que s’obre quan sona són les minyones, algunes gitanes i dones públiques el timbre. acusades de furt, lesions o tràfic de drogues. A mà esquerra, i tancat per una petita portella –Hi ha tallers per a les recloses? de ferro, hi ha un curt passadís que comunica amb –N’hi ha, però es pot dir que no funcionen. Aquesta l’interior. Hom té la impressió que aquest passatge presó no és un penal, car aquí només hi venen és fet exprés per entrar-hi les detingudes. Apreto el preventives que hi solen fer poca estada. Abans el gros botó del timbre i, després d’un gran soroll de forrellats contingent el donaven les quinzenàries, però ara ja no que gemeguen, s’obre la porta i apareix un porter hi venen, car se segueix el procediment, més pràctic i uniformat que em pregunta, molt amablement, què més lucratiu, d’imposar multes. se m’ofereix. –Són fitxades en ingressar a la presó? –M’interessa, abans que tot, saludar el senyor –Són inscrites al Registre general de la presó i al director de la presó, al qual desitjo demanar algunes d’empremtes digitals. dades informatives sobre aquest establiment. –És de règim comú o cel·lular? L’home m’escolta amb molta atenció i em prega –Aquest establiment, com els altres de la seva que vulgui esperar-me un instant. Mentre espero que classe, és de règim comú. Hi ha, però, dormitoris i torni, intento atansar-me al braser que hi ha en aquell patis exclusius per a les menors i cel·les de preferència. final del passadís i que espetega d’angúnia en un –Quines hores tenen de sortida als patis? ambient fred i humit. M’espero tan poca estona que –Des que es lleven fins que es fa fosc. Poden ésser- no tinc temps d’acabar-me de refredar. El porter torna hi tot el dia... Sentiu aquesta remor de veus i aquestes somrient i em diu que el segueixi. Seguim l’ample rialles? Són elles que són al jardí... passadís. A mà esquerra, tafanejant d’esquitllada, veig En aquest moment, un funcionari de la presó entrà un locutori on hi ha una dona darrere la reixa, i a l’altra al despatx i reclamà el director... banda, escrivint damunt una taula, un senyor jove que –Em perdonareu uns instants, veritat? Soc amb vós la interroga. És el locutori especial per als advocats... de seguida... A mig corredor una germana de la caritat parla un En veure’m sol, no vaig poder resistir la temptació moment d’afers de l’interior de la presó, amb el porter de mirar per la finestra que donava al pati d’on pujava que m’acompanya. Soc introduït en un despatx on aquella remor de multitud. Vaig obrir la portella l’únic que manca és un bon radiador de calefacció tímidament. A baix, a la vora de la paret del pati, central. El senyor director ens acull cordialment i la cobert per un tros de galeria, es veien vint o trenta seva amabilitat ens desanima. dones assegudes, les unes cosint, les altres parlant, –Em sap greu –ens diu després d’informar-se dels sense fer res, algunes silencioses i amb aire preocupat nostres propòsits– de no poder-vos complaure en tot aguantant-se el cap amb les mans. el que desitgeu. Ordres especials m’ho impedeixen. Una cosa, però, em commogué. Tres o quatre De totes maneres –afegeix–, em serà molt agradable recloses tenien criatures a la falda. N’hi havia una que de facilitar-vos totes les dades que pugui... tenia un infant de pocs mesos al pit... En un angle, vora –Quines dones malauradament famoses en el un massís de plantes decoratives, una monja venerable terreny de la criminalitat recordeu que hagin estat en parlava amb una reclosa... aquesta presó? En sentir els passos del director que tornava, vaig –Barcelona, gràcies a Déu, no ha estat mai pròdiga tancar la finestra i em vaig asseure vivament davant la de dones criminals. Potser les recloses més cèlebres seva taula com si no hagués passat res. que han passat per aquí han estat l’Enriqueta Martí i la –Són pacífiques les vostres detingudes? Cotxerets. Actualment només hi ha la Josepa Fuertes, –Molt. De vegades fins fa estrany que dones acusada d’homicidi per un crim comès al carrer de responsables de crims o actes reprotxables es portin Trafalgar, que sigui pròpiament tancada per un delicte tan bé a la presó. La mateixa Josepa Fuertes, llevat de sang. d’algunes rareses com la de dir que no es fa amb les –N’hi ha moltes, de preses? seves companyes perquè totes són unes criminals, es –Poquíssimes, en comparació amb d’altres temps. porta com un anyell. L’única nota discordant la donen No arriben a quaranta, i es dona el cas que no hi les lliurades als alcaloides; quan troben a faltar la droga Els articles de Domènec de Bellmunt a Mirador (1929) i a Imatges (1930): inventari i anàlisi 39 habitual, perden el control d’elles mateixes i cometen Domènec de Bellmunt, “La presó de dones”, Mirador, violències de tota mena: es rebolquen, xisclen, ploren... núm. 3 (14 de febrer de 1929), p. 2. Àdhuc els veïns de les Rondes deuen sentir-les. I com que aquí no es disposa de mitjans per tractar-les, se les 2. Un interviu literari amb don Miguel de Unamuno enduen al manicomi. –No hi ha hagut mai cap intent d’evasió? Diuen que pel juliol i fins a l’octubre es concentren –Durant els anys que jo soc aquí, mai. Com a cas a Biàrritz tot el luxe, tota la bellesa i tot l’or de la curiós, però, us explicaré el d’una dona que es feu terra. El Carlton, el Palace, Belle-vue i el Gran Casino passar per cega amb tanta habilitat que resistí totes es converteixen en magnífics estoigs d’argenteria, de les proves i convencé a tothom. El patronat de N. bondat i d’orgull. Biàrritz és un indret privilegiat on la D. de la Mercè es compadí del cas d’aquella dona i muntanya vorejant la mar, els rius, les flors i el clima hi aconseguí el seu indult. I bé. Les germanes de la Caritat han posat la meitat de la seva gràcia. L’altra meitat la l’acompanyaren a la porta i volien guiar-la fins a casa hi han posada indiscutiblement els prínceps que, des seva, però en ésser al carrer ella digué que ja hi veia. de Napoleó III fins al príncep de Gal·les, passant per –Un miracle, un miracle! –exclamaren les monges. tota l’aristocràcia russa d’avantguerra, han acudit cada Aleshores la cega de conveniència digué a les monges estiu a la seva platja. Això vol dir que les gràcies naturals que no hi havia tal miracle, sinó que havia simulat la de Biàrritz amb tot i ésser remarcables no justificarien ceguera per obtenir la llibertat. per elles soles la renomenada universal que gaudeix. –I el règim de càstigs? La vanitat, l’esnobisme i la innegable tradició de luxe i –Afortunadament s’utilitza molt de tard en tard. distinció que envolta la perla de la costa basca, en fan Consisteix, segons la gravetat del cas, a incomunicar la el centre ideal de l’alta societat cosmopolita... detinguda o en la seva repressió davant del director o Les injustícies de la humanitat capriciosa i variable la Junta de Disciplina. salten precisament a la vista recorrent a peu, en tren Recordant l’espectacle que havia vist feia uns o en automòbil, la riba atlàntica del país basc francès instants des de la finestra, vaig preguntar al director: pel tros de zona marítima anomenada Costa d’Argent, –Hi ha mares amb infants de llet? Guetary, St. Jean de Luz, Hendaia... tenen unes belleses –Sí, n’hi ha algunes. Per terme mitjà, sol haver-hi naturals, un atractiu, un colorit i una gràcia que no us quatre o cinc parts anuals. Les mares poden tenir els farien enyorar Biàrritz. La platja d’Hendaia és, sobretot, infants menors de quatre anys aquí. quelcom de magnífic i deliciós, pel meu gust tant o –I quan passen de quatre anys? més interessant que la de Biàrritz. –Aleshores se n’encarrega la Junta de Protecció a la Infància... Hendaia, porta d’Espanya Pobres infants, empresonats fins als quatre anys, com llurs mares culpables. Criatures innocents que La frontera atlàntica d’Espanya difereix com a l’allada de llur infantesa ja es troben entre quatre un brillant autèntic d’un cul de got, de la frontera parets, sense conèixer l’alegria dels matins assolellats mediterrània francoespanyola. I no és que Cervera [de de la Plaça de Catalunya. la Marenda] sigui un indret mancat de gràcies naturals Fa una llarga estona que parlem amb el director i amb tot i no posseir les d’Hendaia. És que els pescadors, donem l’entrevista per acabada. els mariners i els pagesos catalans de Cervera no s’han –Què hi ha allà baix? –pregunto, assenyalant el final captingut gaire d’explotar els avantatges de casa seva. del corredor. A Hendaia, en canvi, hi ha una vila moderna aixecada –L’accés a les dependències de la presó: refetors, davant de la platja que és una meravella d’elegància, dormitoris, capella, taller, patis... Com podeu veure de de pulcritud i de gust. De Biàrritz a Hendaia hi ha, poc fora estant, aquesta casa sembla una cosa, i de dintre més o menys, tres quarts d’exprés. El trajecte és tan no és tan menyspreable. ric en paisatge que no teniu temps de trobar el viatge –Així creieu que polint un xic la façana i les parets llarg. Vaig arribar a Hendaia vila (a tres quilòmetres de exteriors?... la platja) que eren les nou del matí. Ignorava l’adreça –Ja n’hi hauria prou, indubtablement. de don Miguel de Unamuno, al qual sabia habitant L’optimisme o, potser millor, el conformisme del Hendaia des de fa dos o tres anys i vaig preguntar- director m’havia influenciat un xic, però en ésser la, en sortir de l’estació, a un jove que llegia La Petite novament al carrer i sentir com m’oprimia l’olfacte Gironde, diari de Bordeus, al davant de la parada dels aquella pudor d’escombraries podrides dels carrerons tramvies. del districte cinquè, vaig canviar radicalment d’opinió... –Perdoneu-nos... Per atzar coneixeríeu l’il·lustre Josep Camps Arbós, Francesc Foguet i Boreu 40 escriptor espanyol don Miguel de Unamuno i sabríeu habitual penya de La Rotonde, don Miguel marxava el seu domicili a Hendaia? passejant lentament cap al seu hotel, conversant sobre El nostre interlocutor ens va mirar sorprès, potser coses polítiques, artístiques i literàries amb el talent i la amb una mirada de reconvenció que ens feu enrogir gràcia de conversador que li és característic. de rubor. La seva mirada ens semblà que volia dir: L’actualitat literària d’en Pla ens fa preguntar a “però com voleu que no conegui a don Miguel?” En don Miguel si ha llegit alguna de les obres d’aquest un francès marcadament meridional, el jove al·ludit escriptor. Ens diu que no. De totes maneres, té un ens contestà: concepte de Josep Pla que transcrivim fidelment: –Ja ho crec que el conec! Qui no el coneix a –Es un periodista muy inteligente, pero con todo el Hendaia? Si voleu parlar-hi, veniu aquesta tarda al cafè carácter de un ampordanés socarrón, cuyo sentimiento X.... de dues a tres... es difícil de adivinar. El trist del cas era que jo no podia esperar-me a A poc a poc don Miguel va recordant noms d’autors Hendaia fins a les tres de la tarda, car havia de tornar catalans. Tot apretant nerviosament una boleta feta a Biàrritz amb el tren de dos quarts de dotze. Vaig amb molla de pa tendre, que no abandona mai, ens decidir adreçar-me a un xofer de taxi i li vaig fer la pregunta: mateixa pregunta. Ens contesta: –Y ese José María de Sagarra, ¿qué hace?... –Don Miguel acostuma a anar al cafè X.... de dues Vaig contestar-li que desplegava una gran activitat a tres de la tarda... com a novel·lista, com autor dramàtic i sobretot com –Però no sabeu on viu? a poeta. Precisament –vaig dir-li– no fa gaire que ha –No ho sé, però probablement deu viure a l’hotel publicat un magnífic poema de deu mil versos, titulat Euskalduna... El comte Arnau. –Anem-hi, doncs?... Don Miguel fa un gest de malhumor i ens diu: –El xofer engegà, travessàrem Hendaia vila, –¿Todavía con el Conde Arnau?... Y ¿qué tal ese seguírem un passeig que conduïa a la platja i el cotxe poema? parà al davant d’un hotel luxós. Don Miguel, però, no Com a informador vaig dir-li que era molt discutit hi vivia. El “maître” de l’Euskalduna ens donà l’adreça i que això em semblava un símptoma d’alta qualitat. exacta i al cap de mitja hora érem rebuts per l’autor Don Miguel, però, es veu que no sent cap feblesa per d’El sentimiento trágico en un modest hotelet de la vora l’autor d’All i salobre, car ens diu: de l’estació. –¿Qué le diré a usted? Se me figura que Sagarra es un hombre rencorosillo de pequeñas pasiones, como Enyorança aquel Eugenio d’Ors que vino a Madrid. Siempre he tenido la impresión que ese poeta es una especie de Una cambra senzillíssima oberta de bat a bat. Un llit cocotte de la literatura catalana... dels que a París en diuen de “garçon”, una taula plena Després ens parla de Pous i Pagès, contant-nos que de llibres i papers, dues cadires i un lavabo amb un Pere Coromines li feu descobrir el valor dramàtic de La rentamans, on don Miguel tenia, en aquell moment, vida i la mort d’en Jordi Fraginals. una colla de segells de correu que s’humitejaven per –No la había leído todavía y Corominas la vió en mi facilitar-ne la separació del tros d’envelop on estaven biblioteca. Tuve una gran sorpresa. Es de lo mejor que apegats. he leído de novelas catalanas... Tot regirant la boleta de pa, va recordant noms Una conversa literària i obres: ens parla de Joaquim Ruyra, de Nicolau d’Olwer, de Víctor Català, de Josep Maria de Sucre. Don Miguel ha estat poc a Barcelona. Ell mateix Un dels literats catalans que més simpaties mereix a ens ho diu. Fa una colla d’anys que no llegeix llibres don Miguel és Alexandre Plana. Fa uns anys que Plana catalans i per això no està al corrent de l’actualitat va traduir-li Niebla i sembla que aquesta traducció va literària a Catalunya. Quan era a Salamanca, però, li tocar-li el voraviu del cor. agradava molt llegir obres catalanes. Per lligar conversa –Ninguna otra traducción, de las once que se han i facilitar l’evocació dels seus records sobre les nostres hecho de Niebla, me ha causado tanta impresión. Plana coses, retrèiem la seva temporada d’estància a París, fué el hombre que vió mejor la obra, que comprendió de 1924 a 1925. En aquell temps don Miguel havia el alma del libro y que adivinó la intención del autor. parlat hores i hores amb Josep Pla, Francesc Madrid, Corpus Barga, és a dir, amb els periodistes catalans i madrilenys que residien a París. Després de la seva Els articles de Domènec de Bellmunt a Mirador (1929) i a Imatges (1930): inventari i anàlisi 41 Les seves activitats literàries en l’actualitat. Una frase de 3. Un almirall oblidat i un navilier satisfet. Un Cambó interviu amb els monuments de Barcelona Don Miguel ens explica que des que és a Hendaia escriu Aquell barceloní mitjà que se’m posà a plorar molts versos i que alguns amics seus de l’Argentina perquè no sabia una paraula del senyor Güell i Ferrer, volen editar-li El romancero. En poc temps, però, ha el mateix que creia, equivocadament, és clar, que escrit tres obres teatrals: El otro, El hermano Juan i Tulio l’heroi del monument del carrer de les Corts era un Montalbán... Però el que més el preocupa en aquest tal baró de Güell, propietari d’un magnífic parc situat moment són les traduccions estrangeres que es fan de a Sant Josep de la Muntanya, estava convençut que les seves obres: l’estàtua que s’aixeca al mig de la plaça de Medinaceli, –La casa Stock, de Francia –ens diu– va a publicar entre el carrer Ample i el Passeig de Colom, era el del dentro de poco una traducción de La tía Lola, que será propi duc de Medinaceli en persona. la séptima obra que se me traduce al francés. Si no estiguéssim escarmentats per la nostra Preguntem a don Miguel quin, de tots els seus enquesta de la Gran Via, creuríem que la ignorància del llibres, ha estat el més traduït. barceloní mitjà respecte al monument de la plaça de –Niebla –ens respon de seguida. Y se comprende Medinaceli era deguda, exclusivament, a la confusió porque es el libro que puede interesar más fuera de del nom de la plaça i a la suposició que l’estàtua del España. Otro libro muy traducido también y del cual centre estigués dedicada al mateix personatge, tal se ha hecho una magnífica traducción inglesa es El com passa, per exemple, una mica més amunt, amb sentimiento trágico de la vida. la plaça d’Antoni López i el seu monument. Però no. A nosaltres ens sembla, francament, que aquest No és això. El barceloní mitjà comença per no saber darrer llibre és el millor de tots els de don Miguel. gran cosa del duc de Medinaceli i això és una prova L’autor, però, està enamorat de la novel·la Abel Sánchez eloqüent d’aquest desinterès o d’aquesta ignorància i ens explica per què: que manté respecte dels monuments de la ciutat. –Es un libro que me costó un gran esfuerzo moral Si visiteu la plaça de Medinaceli un matí d’un dia escribirlo. Ya sabe usted que en mis obras escasea el nuvolós, un matí d’hivern, amb un tel de boira i una elemento decorativo y, en cambio, abunda la acción. mica de glaç que cremi la gema dels dits, tindreu la Además, en España, la envidia –la gran pasión de Abel impressió que us trobeu en un “square” parisenc. Sánchez– es una gran fuerza dramática racial. Y a Sovint, del port puja un núvol de fum exhalat pels propósito la envidia es también muy catalana. ¿Sabe pulmons dels vaixells i s’esgarria damunt dels grisos usted qué me dijo una vez Cambó... –la única vez que edificis de la Barcelona vella. El color cremat de les le vi, en la plaza Mayor de Salamanca? Pues me dijo cases, la humitat que es respira, la fredor d’aquell “que la envidia había nacido en Cataluña”... ¿Qué le monument elevat que s’aixeca damunt d’una font parece a usted? amb faunes i sirenes, us arriba a donar la impressió Em vaig quedar una mica parat i vàrem convenir, que no sou pas a Barcelona i a quinze metres de la al capdavall, que caldria trobar la fe de naixement. Els Mediterrània... seus motius devia tenir el senyor Cambó per honorar Plaça de Medinaceli. Matí boirós de març. Uns a Catalunya amb l’infantament d’una perla així... Don jardiners rejoveneixen un massís brodant plantes Miguel, fort i jove a desgrat de la seva barba blanca, verdes en unes franges decoratives. El guarda del jardí acuirassat sempre amb el seu pitet negre de pastor s’ho mira, per fer alguna cosa. En un banc, davant protestant, es canvià la boleta de la mà, per un instant, mateix de la font, una colla d’obrers vestits de blau i ens estrenyé efusivament la nostra dreta amb una discuteixen quelcom molt important. franca mirada de comiat... Dono el tomb a la plaça a la recerca d’alguna impressió que valgui la pena i em trobo amb una Domènec de Bellmunt, “Un interviu literari amb don sorpresa. En una casa del xamfrà superior que dona al Miguel de Unamuno”, Mirador, núm. 12 (18 d’abril de carrer Ample veig una làpida que diu: 1929), p. 4. (L’article és il·lustrat amb un dibuix de Miguel “En aquest lloc, aleshores ocupat per l’antic casal de Unamuno per Bagaria i datat a “Hendaia, abril”.) dels comtes de Santa Coloma, nasqué, l’any 1824, Josep Anselm Clavé, músic i poeta popular...” Vet aquí una cosa que no sabia... Anant pel món sempre es fan descobriments... –Aquesta plaça –em dic interiorment– té un relleu ben important: hi nasqué en Clavé, diuen que fou Josep Camps Arbós, Francesc Foguet i Boreu 42 subvencionada pel duc de Medinaceli i ostenta, al bell em diuen que l’estàtua del mig és la del duc de mig, l’estàtua d’en Galcerà Marquet... Medinaceli... Sí, senyors, sí. L’estàtua de la plaça de Medinaceli –És clar –interromp. és la de Galcerà Marquet i no la del duc de Medinaceli –No és tan clar, car d’altres em diuen que el tal duc com es creuen molta gent. Sembla mentida el nombre només té el nom de la plaça, però no el monument, de barcelonins que han confós el nom de la plaça amb que és d’un altre senyor, un tal... com diantre m’han el personatge del monument. Jo vaig parlar amb una dit, ara...? vintena de veïns de la plaça i només en vaig trobar un, –No s’encaparri. Veurà, esperi’s un xic i ho aniré un de sol, que sabés que el senyor de l’estàtua no era a consultar al senyor Roure, que en sap un niu el duc de Medinaceli. Aneu llegint les respostes que d’aquestes coses. Però a mi, em sembla que és el duc vaig rebre, que ja us asseguro jo que són edificants. de Medinaceli. A la porta d’una casa consignatària de vapors No em fa esperar gaire. Baixa desesperat amb una pregunto a un jove elegant, d’uns 25 anys, que mira gran expressió de sorpresa, i tot atansant-se vers mi, vers la plaça: diu: –Voldríeu dir-me a qui està dedicada aquesta –Ja tenia raó vostè, ja. Aquest “paio” és un tal estàtua? Marquet. El senyor Roure m’ha dit que era un L’home no dubta gens: “mariner”... Ves quines coses. Per la Candelera va fer –Al duc de Medinaceli –em contesta convençudíssim, dinou anys que soc aquí i sempre m’havia cregut que mirant-me compassivament com volent dir: “on vas aquest “paio” era el duc de Medinaceli. pel món sense saber això?” Si no arriba a ésser el senyor Roure, doncs, ens –I qui és el duc de Medinaceli? trobem que no podíem dir que “una persona” ens havia –Ah, això sí que no sabria dir-li. parlat de Galcerà Marquet. Es feia difícil conversar amb Dos segons després al dintell de la porta d’una l’estàtua, perquè és de les més altes dels monuments agència de transports. Un respectable senyor d’uns barcelonins, i no duia l’escala a propòsit. El gran seixanta anys; amb un aire de barceloní que espanta. almirall, que es passa les hores mortes mirant vers la –Perdoni, senyor... Que seria tan amable de dir-me mar, és una persona molt atenta. En constatar el meu què representa aquesta estàtua? nerviosisme per no poder pujar dalt del monument i L’home em diu de seguida: parlar amb la seva estàtua, l’almirall Galcerà Marquet –El duc de Medinaceli. em digué, aprofitant un moment en què érem sols a la –M’han dit que no ho era? –jo li dic. plaça, que em dispensava de l’interviu. –Que aquest no era el duc de Medinaceli? Doncs, –Digueu que m’avorreixo sobiranament, que miri, l’han ben enredat. Ja pot pujar-hi de peus. envejo les estàtues de la Plaça de Catalunya, tan –Bé, doncs... Que podria indicar-me quina mena admirades per tothom i tan distretes sempre amb la de personatge fou el senyor duc de Medinaceli? Li quitxalla que juga. Que tinc la sensació d’ésser una confesso que no tinc la menor idea de... mena de “monument desconegut” perquè ningú no –Home –em diu gratant-se un xic el cap–, jo només té la menor idea de qui soc... sé que havia estat duc... però em balla pel cap com si Digueu que em posin un cartell a la mà o al clatell, hagués sentit a dir que era un “ganadero” de molta si s’ho estimen més, però que diguin que un servidor i fama... No li sembla a vostè.... “Toros del duque de el duc de Medinaceli no hem estat parents ni de lluny. Medinaceli...”. Sí, sí... Ara que ho recordo: “ganadero, I digueu, finalment, que m’he passat una vida molt ganadero...” amargada sentint passar barcelonins i àdhuc guies oficials –Molt agraït... per sota el meu monument, cridant prou fort perquè jo Faig la mateixa pregunta a un venedor de diaris del pogués sentir-los dir: “Aquesta estàtua és la del duc de carrer Ample i em contesta: Medinaceli...”. Em feia molta pena, molta pena... –Home de Déu, aquesta estàtua és la del duc de Medinaceli... *** –N’està segur?... –preguntem. –No faltaria altra cosa que no sabés... Pel mateix Passeig de Colom vaig arribar-me a la plaça Al costat: hi ha una cotxeria. Entrem. Surt un d’Antoni López per tal de saludar el senyor marquès de simpàtic cotxer, en cos de camisa, amb un raspall a la Comillas. Vaig trobar-lo encantat mirant embadalit la mà... façana de la nova casa de Correus, conservant la seva –Escolti i perdoni. He d’escriure quelcom sobre elegant “pose” de gran polític que es fa retratar o que aquesta plaça i em trobo en un compromís. Els uns va a pronunciar un discurs. Els articles de Domènec de Bellmunt a Mirador (1929) i a Imatges (1930): inventari i anàlisi 43 La meva missió, però, no era certament la 4. Els vagabunds de Barcelona d’entretenir-me mirant l’estàtua del gran naviler, sinó d’assabentar-me en quin grau de popularitat, Fou per pura casualitat que vàrem descobrir, l’altra d’afecte o de prestigi el tenen els nostres ciutadans tarda, un centre desolador per on han passat i per on barcelonins... aniran passant tots els vagabunds, tots els captaires i En un dels costats de la plaça, però ja en el carrer tots els morts-de-gana de Barcelona. de la Fusteria, hi ha una espardenyeria avantguardista Eren les set del vespre. El carreró, estret, fosc batejada amb el nom brillantíssim: “La veu del poble com la gola d’un llop, semblava un racó suspecte espanyol”. A la porta hi ha un senyor d’aires molt de barri baix, gairebé subterrani. Una corrua de respectables al qual goso preguntar si voldria dir-me dones prematurament velles, vestides de parracs, quelcom del monument que teníem al davant: despentinades, portant en llurs braços criaturetes, –Aquest monument –em diu el cavaller al·ludit– és mocoses i anèmiques, s’afilerava a la porta d’un pati. el monument dedicat a Antoni López... Un guàrdia mantenia l’ordre. –Ah! Molt bé... Molt bé... I perdoni que sigui tan L’entrada al pati era barrada per una porta de ferro curiós, però faria el favor de dir-me qui fou? I què feu plegable que el guàrdia mantenia mig oberta. Les Antoni López? dones parlaven molt; les criatures ploraven. La fila L’interpel·lat em mira perplex, gairebé molestat per donava evidents senyals d’impaciència... la meva indiscreció... –Silenci! –exclamà l’agent de l’autoritat. –Ja veurà –em diu– ja li seré franc; d’aquest home Les dones seguiren parlant. Les criatures plorant. només n’he sentit a dir que era molt ric i que com –Silenci, dic! –repetí el guàrdia, aquesta vegada en aquell que diu va pagar-se el monument ell mateix... un to més enèrgic. Aquest primer interpel·lat fou, indubtablement, Les dones aleshores emmudiren en sec. Àdhuc els el que anava més ben orientat, car del restant de la infants es miraren amb un gran esporuguiment aquell meva enquesta en sortiren coses tan divertides com home uniformat i estroncaren, per un instant, llur plor. aquestes: Al cap d’una estona el guàrdia acabà d’obrir la porta –Creo que fue un abogado de fama. de ferro i les dones s’apretaren per tal de poder entrar –Un marquès amb molta pasta. les primeres. Entremig de les dones i les criatures es –Un polític de gran influència a Madrid. veia algun noi jovenet, de dotze a quinze anys com En la meva excursió matinal pel Passeig de Colom a màxim, que també s’arranjava per conservar el m’havia embrutat les sabates de pols. Un diligent seu número a la cua. També hi havia quatre o cinc cirabotes que s’adonà de la meva inelegància mentre ancianes, no pas més. Totes les altres tenien l’aire de jo badava davant del monument es va oferir a deixar- mares de família envellides per la misèria, l’excés de me les sabates com un mirall en un tres i no-res. Jo que treball, les malalties... vaig acceptar. –Potser no n’hi haurà per tothom! –exclamà una Mentre feia malabarismes amb el raspall passant- veu de l’interior. I després afegí: se’l de l’una mà a l’altra, el cirabotes va preguntar-me: –Primer els que tinguin bons de beneficència! –Es usted extranjero...? El grup de dones irrompé vers una saleta reduïda, a Li vaig dir que sí, per veure què diria. l’entorn de la qual hi havia bancs de fusta per seure i, –Le gusta este monumento? al fons, una finestreta per on, segurament, s’havia de Vaig contestar-li que molt, però no sabia què despatxar quelcom. Les dones tragueren uns pots de representava. Aleshores el cirabotes em digué, amb llauna de llurs senalles i esperaren resignadament que tot l’aplom: els arribés el torn. –Pues es la estatua de un gran poeta. Don Antonio Era que hom havia de repartir petricons de López. Ya lo creo. Un gran poeta... Ahora que en el llet, primerament als pobres que exhibissin vals extranjero se le conoce más por su nombre completo: de beneficència. La quantitat restant havia d’ésser don Antonio López de Vega... repartida, equitativament, entre els altres. Li vaig donar dos rals de propina... La distribució dura una estona molt curta i resulta un espectacle emocionant. A mesura que van distribuint- Domènec de Bellmunt, “Un almirall oblidat i un navilier se petricons el dipòsit minva, naturalment. Els darrers satisfet. Un interviu amb els monuments de Barcelona”, de la fila manifesten llur neguit amb unes mirades Mirador, núm. 16 (16 de maig de 1929), p. 2. que fan pietat. Les dones allarguen el coll per veure si encara els en tocarà una mica. Generalment, poca o molta, n’hi sol haver per a tots. Josep Camps Arbós, Francesc Foguet i Boreu 44 L’escena és idèntica a la de les sopes populars, d’altri, sempre al marge de la llei. de les cuines per a pobres. Aquesta institució creada La brigada especial els coneix a tots, d’una hora per l’Ajuntament de Barcelona és una secció de lluny. En general, solen donar si fa o no fa la mateixa Beneficència Municipal que hauria d’ésser ampliada. excusa: Molta gent necessitada ignora que existeixi. De llet, –Veníem a Barcelona a cercar treball i no n’hem però, no en sobra mai. trobat... a l’últim ens hem vist obligats a demanar Aquella tarda en mancà. almoina... Després que fou vessat el darrer rajolí de llet dintre És una excusa fina, susceptible d’enternir. No costa un pot de porcellana pelada que oferia una noieta de gens, però, d’endevinar quins són els obrers autèntics dotze o tretze anys, vàrem sortir. En aquell moment, que en un moment de fam i desesperació s’han vist però, ens vàrem adonar d’una dona que duia un obligats a estendre la mà o a vagar pel districte cinquè infant al braç i que sortí apressadament pel pati de la a la recerca d’un portal acollidor. Generalment aquests Comissaria de Beneficència, pati que dona, per la part són molt rars. posterior, al carreró que mena a l’Hospital de la Santa Abunden, en canvi, els professionals del Creu. La dona es va aturar, dissimuladament, davant vagabundatge, els que exploten els sentiments les finestres d’un cobert vulgar que el mateix podia caritatius dels transeünts recorrent a la cantarella ésser un magatzem, que una botiga o que un garatge. enternidora, simulant desgràcies i àdhuc insultant el No era, però, ni l’una cosa ni l’altra. públic quan aquest no es deixa commoure o no és Era la presó provisional dels vagabunds i dels prou generós. captaires detinguts per la brigada especial. Dos xicots, A un agent de la brigada especial vaig preguntar-li joves, bruns, agitanats, coberts amb boines, treien el quina mena de gent abundava al país dels vagabunds cap per la petita finestra de llur presó. La dona s’hi professionals: atansà ràpidament, parlà un instant, els donà quelcom, –Gent jove, xicots sobretot. i sortí corrents vers el fosc carreró de l’hospital. El –Tots els envien a l’Asil de Nostra Dona del Port. guàrdia venia... –Gairebé tots. Moments després hi vàrem passar nosaltres. Els –Hi ha reincidents? detinguts ens cridaren: –Desgraciadament sí. Aquests, però, són objecte de –Senyoret, una mica de tabac! mesures de càstig. La Comissaria s’encarrega també de –Un cigarret! guardar fins que la família els reclama els menors de –Una caritat! tots dos sexes que s’han escapat de casa seva. Tots eren menors de vint anys. –I els ancians que demanen caritat? –Qui sou i què feu, aquí? –vàrem preguntar-los. –Aquests són portats a l’Asil del Parc. El més garlaire i el més decidit contestà en nom de –Hi ha noies joves, també? tots: –No gaires. Si són menors, són traslladades a l’Asil –Som obrers sense feina que ens hem vist obligats de la Protecció de la Infància. Les dones majors són a demanar caritat. La brigada especial ens ha portat ingressades al Bon Pastor. aquí, detinguts. La brigada especial efectua rondes nocturnes que –I ara on us portaran. solen ésser sempre fructuoses. A l’hivern la seva acció –A l’Asil del Port. Senyoret, una mica de tabac resulta, de vegades, salvadora. Recull els captaires abans no miri el guàrdia! malalts, anèmics, tuberculosos, que dormen a les –A tots us varen agafar a la vegada? escales d’un portal dels ravals baixos i els transporta –Jo dormia en un banc de la Rambla! –diu l’un. a la Comissaria, on almenys dormen sota cobert. –Jo demanava caritat davant d’un teatre! –fa l’altre. L’endemà, l’hospital o l’asil els dona acolliment fins –A mi m’agafà la brigada a la terrassa d’un cafè del que se salven o moren... Paral·lel –feu un tercer. Aquella nit, entre els detinguts, no hi havia un No em varen dir, però, que tots eren clients d’aquella sol cas que inspirés llàstima. Tots feien cara de presó benèvola i de l’Asil del Port, on els obliguen a professionals de la mendicitat. Ens semblà haver-los sortir de llur mandra inguarible fent-los fer paquets de vist a tots algun dia a la sortida d’un cinema explotant serradures, paquets de terra d’escudelles i altres treballs els bons sentiments dels galants que anaven de braç senzills que hom els retribueix poc o molt. d’una dama, ploriquejant darrere les senyores elegants Tots aquells feien la cara de murcians. Dos o abordant-vos en la fosca d’un carrer. eren oriünds de Cartagena. D’altres eren d’origen Saben la cançó de memòria i allarguen la mà d’una indeterminat. Són gent acostumada a viure de l’esforç manera automàtica. Els articles de Domènec de Bellmunt a Mirador (1929) i a Imatges (1930): inventari i anàlisi 45 De vegades aquests pidolaires ensinistrats pertanyen CAMPS ARBÓS, J & FOGUET I BOREU, F. (2017). a una banda de professionals de la mendicitat Tres articles de Domènec de Bellmunt a La Jornada muntada a la moderna, com un negoci, amb sucursals, (1930). Mascança. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, 9, delegacions, agents i àdhuc acadèmics... 33-42. Els agents estan a sou i comissió. L’argument de la CANOSA, F. (2009). Apunt biogràfic. A Domènec novel·la fulletonesca, però, és molt, massa versemblant. de Bellmunt, La Barcelona pecadora (pp. 163-194). Els homes de la brigada especial us explicaran coses Barcelona: Acontravent. increïbles! DÒRIA, S. (2006). Els cent vuitanta dies de Josep M. –Senyoret, una mica de tabac! Planes a Imatges. Trípodos.com, 20, 103-110. –Senyoret! GUANSÉ, D. (1930). L’esperit dels dies. Imatges, La Tenien una veu estudiadament planyívola. Vaig Rambla de Catalunya, 16 de juny, 11. allargar-los unes cigarretes. De passada vaig mirar a HUERTAS, J. M. & GELI, C. (2000). Mirador. La l’interior de la petita presó de la qual sortia un tufet de Catalunya impossible. Barcelona: Proa. misèria i brutícia. SINGLA CASELLAS, C. (2006). Mirador (1929- El guàrdia, que venia, va interrompre el nostre 1937). Un model de periòdic al servei d’una idea de país. diàleg. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Ràpidament els vagabunds varen amagar altra TASIS, R. & TORRENT, J. (1966). Història de la vegada llurs caps dintre aquell cau que guarda, durant premsa catalana, volum I. Barcelona: Salvat. unes hores, llurs misèries i llurs immundícies. Nosaltres ens en vàrem anar carreró avall... Domènec de Bellmunt, “Els vagabunds de Barcelona”, Mirador, núm. 45 (5 de desembre de 1929), p. 2. BIBLIOGRAFIA CITADA BELLMUNT, D. de (1926). Històries d’emigrats. Barcelona: Llibreria Catalònia. BELLMUNT, D. de (1975). Cinquanta anys de periodisme català. Andorra La Vella: Edicions Mirador del Pirineu. BELLMUNT, D. de (1978). Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català, 1920-1978. Lleida: Lluís Virgili. CAMPS ARBÓS, J. (2007). De Lleida a Barcelona passant per París: sobre el procés de construcció de la figura de l’intel·lectual en Josep Carner Ribalta, Ramon Xuriguera i Domènec de Bellmunt. Ramon Panyella (ed.), La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània (pp. 481-492). Lleida: PUNCTUM & GELLC. CAMPS ARBÓS, J. (2015). Domènec de Bellmunt i la biografia: notícia de Figures de Catalunya (1933) i Homes de la terra (1935). Joaquim Espinós, Antoni Maestre, Isabel Marcillas (ed.), La biografia a examen (pp. 61-73). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. CAMPS ARBÓS, J & FOGUET I BOREU, F. (2014). Domènec de Bellmunt, una veu contundent de l’exili català. Col·laboracions a Llar de Germanor Catalana. Butlletí Interior (1951-1958) i al Butlletí del Casal Català de Tolosa de Llenguadoc (1965-1975). Mascança. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, 5, 143-162.