El franquisme català i Europa: de Munic a París Francesc Vilanova Universitat Autònoma de Barcelona (Espanya) orcid.org/0000-003-3245-087 Presentació: 12 jul. 2019 | Acceptació: 28 jul. 2019 | Publicació: 15 dic. 2019 Citació recomanada: Vilanova, Francesc. 2019. «El franquisme català i Europa: de Munic a Pa- rís». Dictatorships & Democracies. Journal of History and Culture 7: 191–245. doi: https://dx.doi. org/10.7238/dd.v0i7.3161. Resum: Les dretes catalanes del 1936 no van ser immunes a la contaminació del discurs feixista europeu dels anys trenta del segle passat. En el context excepcional de la Guer- ra Civil espanyola, els elements polítics i inteŀectuals del món conservador català (di- rigents polítics com Francesc Cambó, joves periodistes i escriptors com Ignasi Agustí, etc.) van assumir, de forma conscient i volguda, el discurs interpretatiu generat pels fei- xismes europeus: l’antisemitisme, la guerra dels imperialismes occidentals (l’anglosaxó i el francès), la legitimitat del renaixement alemany, etc. A la caiguda de París, el juny del 1940, els franquistes catalans havien arribat a un consens transversal inqüestionable: les democràcies eren els règims dèbils del passat; el present era per als règims valents i enèrgics; el futur seria un nou ordre europeu alliberat de les rèmores de la Iŀustració. Paraules clau: Francesc Cambó, Josep Vergés, Destino, franquisme, falangisme, Ignasi Agustí Catalan Francoism and Europe: from Munich to Paris Abstract: In 1936 Catalan right-wingers’ discourse was corrupted by that hold by Euro- pean Fascism during the thirties. In the exceptional context of the Spanish Civil War, conservative Catalan political and intellectual figures (political leaders like Francesc Cambó, young journalists and writers like Ignasi Agustí, etc.) eagerly and consciously embraced the interpretative discourse elaborated by European Fascism: antisemitism, the war of the British and French imperialism, the legitimacy of German rebirth, and so forth. When Paris fell in June 1940, Catalan francoists had met a croscutting unques- tioned consensus: democracies were the weak regimes of the past; the present belonged to brave, vigorous regimes; the future would bring a new European order freed from the hindrances of the Enlightenment. Keywords: Francesc Cambó, Josep Vergés, Destino, Francoism, Falangism, Ignasi Agustí Nota: Aquest article s’ha realizat en el marc del projecte HAR2015-63657-P Transiciones a la de- mocracia en el sur de Europa y en América Latina: España, Portugal, Argentina y Chile, finançat pel Ministerio de Economía, Industria y Competitividad (Espanya). DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 191 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Introducció: 1938–1940, geopolítica dels catalans Quina importància té saber què succeïa amb els catalans (franquistes-fa- langistes i antifeixistes la tardor del 1938; exiliats i represaliats, vencedors i vençuts la primavera del 1939), mentre a Munic es decidia la treva o la guerra al continent (setembre del 1938), o es considerava la caiguda —real i simbòlica, a la vegada— de París, el juny del 1940? Probablement, per a la historiografia internacional (i l’espanyola) no té gaire importància. De fet, els catalans —franquistes o antifranquistes, acomodaticis, indiferents o resignats— eren un coŀectiu gairebé invisible en el naufragi continental d’aquests gairebé dos anys de treva temporal i guerra definitiva. Hem de reconèixer que, com a coŀectivitat amb una consciència nacional defini- da, no érem ningú enmig de les calamitats que estaven patint els txecs i els eslovacs (excepte monsenyor Josef Tiso i els seus coŀaboracionistes i còmplices dels nazis) i les que patirien els polonesos (gentils i jueus), els danesos, els noruecs, els holandesos, els belgues (flamencs i valons), els francesos, els jueus, els antifeixistes de tot Europa i els britànics atrapats al continent abans de la caiguda de París. Els catalans —dividits en tres grans grups: franquistes, antifranquistes i resignats (o afranquistes)— van viure la Conferència de Munic encara amb la guerra d’Espanya ben viva i la revolució gairebé extingida. Quan va caure París, ja portaven més d’un any sota la bota feixista espanyola, en forma de dictadura encapçalada pel general Francisco Franco, acompa- nyat dels falangistes, l’Església catòlica, els militars i les dretes hispàniques radicals (que incloïen, pel que ens interessa a nosaltres, els catalans espa- nyolistes d’extrema dreta, els carlins o tradicionalistes de llarga tradició nostrada i els conservadors regionalistes de l’extingida Lliga Catalana, a banda d’un difús món catòlic, més o menys conservador, duríssimament castigat per la revolució).1 El canvi, doncs, havia estat dràstic. Si la pauta cronològica val per a tothom, la història viscuda —i, amb ella, la memòria 1 Darrere aquestes definicions polítiques, cal veure-hi actituds socials més àmplies, que completen el panorama dels sectors socials catalans o bé directament contraris a la República i al seu projecte, o progressivament refractaris, sobretot quan la insurrecció del juliol del 1936 va provocar l’explosió revolucionària que es va barrejar amb la guerra que va venir immediatament després. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 192 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS adquirida, acumulada i elaborada a posteriori— era radicalment diferent segons el lloc d’Europa on aquells ciutadans haguessin viscut. Els catalans —al país, a la zona franquista i, finalment, a l’exili i en la clandestinitat— van viure el llarg camí que va portar a la nova guerra mun- dial des d’una situació coŀectiva traumàtica i dramàtica: amb una guer- ra i una postguerra duríssimes, sagnants, extraordinàriament violentes. Quan es va esdevenir la Conferència de Munic, només els jueus alemanys i austríacs, i els opositors al nazisme —comunistes, socialdemòcrates, al- guns liberals i catòlics prou valents— havien patit la violència nazifeixis- ta (a Itàlia, la violència i la repressió feixistes ja havien tingut molts anys per acomodar-se en la vida quotidiana de la gent). Els següents a la llista de víctimes europees serien els espanyols i els catalans (i faig la distinció molt conscientment, perquè les respostes donades en vista dels esdeve- niments van ser diferents). Enzo Traverso ha estat un dels pocs historia- dors europeus generalistes que s’ha preocupat d’encabir les desventures espanyoles —la fi de la Guerra Civil, l’exili republicà, etc.— dins de l’àm- bit dels esdeveniments continentals. És evident: amb tota la geopolítica particular que es vulgui, el que van viure els catalans, entre Munic i París, també forma part de la història europea. El feixisme va arribar a Barce- lona; els nazis eren rebuts amb els braços oberts, fins i tot abans de cau- re sobre França (Capdevila & Vilanova 2018); la derrota de la Tercera Re- pública era la culminació d’un camí iniciat amb la derrota de la Segona República i el Front Popular espanyol (Vilanova 2010). A partir del 1939, l’antifeixisme català, en la clandestinitat o a l’exili, afirmava que la seva lluita era la mateixa que la dels perseguits pels nazis i els feixistes italians (a ells els perseguia el feixisme espanyol). Tot s’entrelligava i el que es de- cidís a Munic repercutiria en els catalans a Roma —els que havien fugit de la revolució a Catalunya l’estiu del 1936 (D’Abadal i Calderó 2001)— i els de Barcelona —els que havien restat fidels al grup republicà.2 Els pri- mers podien pensar que la gran proesa de Mussolini —haver evitat una nova guerra en el darrer minut— acceleraria la fi de la guerra a Espanya, en el sentit d’afavorir els insurrectes. A Barcelona, hi havia qui pensaria 2 Per exemple, Pi i Sunyer 1986. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 193 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS que quedava un petit marge per a la victòria republicana; d’altres, potser una majoria, pensarien que ja no hi havia remei.3 En aquesta història europea, les dretes catalanes —amb un nucli majo- ritari provinent del catalanisme conservador, que havia estat liderat per Francesc Cambó i el seu partit, la Lliga Catalana—, veteranes i joves, es van feixistitzar, com va succeir en altres llocs del continent —per exem- ple, a França, focus d’atenció i atracció històric de la societat catalana contemporània. La qüestió és saber en quin moment va succeir: quan les anàlisis conservadores del món contemporani van començar a derivar cap als discursos obertament feixistes, fins a fer-se seus els arguments i el vocabulari d’aquest món politicoideològic? En relació amb França, l’historiador Michel Winock es preguntava, en un dels seus nombrosos textos (Winock 2012, 100–101), si hi havia hagut mai un feixisme francès, forjat amb els elements aportats per les dretes tradicionals d’aquell país —que anirien des del món d’Action Française i el maurrasianisme fins a la Croix-de-Feu del coronel La Rocque, passant per l’anomenada dreta nationale—, i citava Raoul Giraudet, autor d’una imatge potent: l’impregnation fasciste dels inteŀectuals i d’una part de la dreta tradicional. Escriptors, periodistes, polítics i la premsa —diaris i set- manaris— es van apropar als models feixistes europeus, en plena eclosió abans del 1939. Va succeir el mateix amb els futurs catalans franquistes a partir del 1936 i més enllà del 1939? Naturalment, la radicalització extrema que van suposar la Guerra Civil i la revolució, a partir de l’estiu del 1936, va ser un factor determinant per- què la dialèctica feixista, el discurs interpretatiu del món i dels fenòmens polítics que feien els feixismes, impregnés els elements conservadors fugits de la zona republicana i incorporats a la lluita —en el front militar, en el propagandístic, en el logístic, etc.— dels insurrectes. La creació i expansió de la revista Destino, a Burgos, per falangistes i no falangistes catalans, i la reaparició d’antics elements conservadors i regionalistes a la premsa fran- quista de Barcelona, a partir del 1939, assumint amb entusiasme els nous 3 Com el poeta, profundament catòlic i conservador, Josep M. López-Picó: «Txecoslovàquia paga ara les culpes de la seva artificiosa creació a conseqüència de la pau de Versalles, l’any 19 i si Europa vol la tranquiŀitat cal que refaci en bona justícia les extirpacions d’aquell tractat mal fet», anotació del 23 de setembre de 1938 (López-Picó 1999, 133). DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 194 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS discursos polítics donen fe plena d’aquesta impregnation fasciste, que ana- va més enllà de les coaccions que pogués imposar la dictadura triomfant. 1 Just abans de Munic: els falangistes catalans A la zona rebel i a la republicana tothom havia quedat astorat després d’es- coltar el «trascendental discurso del Führer en Núremberg» el 12 de setem- bre de 1938, que seria l’avís definitiu que la qüestió txecoslovaca s’havia de resoldre immediatament a favor dels interessos nazis, naturalment.4 Se- gons el titular de l’edició franquista del diari madrileny ABC (que es feia a Sevilla), Hitler havia reclamat «que la opresión de tres millones y medio de alemanes en Checoeslovaquia cesara inmediatamente» i havia avisat que «si no se les hacía justicia recibirían justicia y asistencia de Alemania». El corresponsal del diari a Nuremberg, Eugenio Valdés,5 va prendre nota de l’acte, els assistents i el discurs. Sempre val la pena saber que hi va as- sistir una delegació espanyola, en què destacaven «las boinas rojas de los falangistas», encapçalada per Antonio Magaz y Pers, marquès de Magaz, i el general Eugenio Espinosa de los Monteros, futur ambaixador a Berlín i militar reconegudament pronazi. Però més enllà de la crònica social, Val- dés reportava els punts més importants del discurs de Hitler: Alemanya no podia renunciar als «tres millones y medio de alemanes [que] vivían padeciendo el martirio de verse separados de la patria común»; la «diplo- macia democrática» europea no podia defensar que el problema dels Sud- ets era coŀectiu, continental; els alemanys lluny de la seva pàtria havien de tornar, i aquest era un afer entre el Tercer Reich i el govern de Praga; resolta la qüestió, ja no caldria témer més. Segons el periodista espanyol, «si el mundo escucha la palabra del Führer de Alemania, […] se habrá ga- nado la paz» (Valdés 1938a). 4 ABC [Sevilla], 13 set. 1938. 5 Hi ha certs dubtes sobre el fet que aquest periodista fos, realment, enviat especial o correspon- sal del diari a Alemanya. Segons la versió de Ramon Garriga o Víctor Olmos, es tractava d’un perio- dista que, des de Sevilla durant la guerra, o des de Madrid després de l’abril del 1939, escrivia seguint instruccions de Hans Lazar, l’agregat cultural nazi de l’ambaixada alemanya. Fos qui fos, i escrivís des de Sevilla o Nuremberg, els seus textos pronazis són perfectament coherents amb les línies in- terpretatives i analítiques del franquisme en guerra. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 195 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Al nord d’Espanya, els falangistes bascos de Donostia asseguraven que «Hitler había prestado un gran servicio a la causa de la paz» (Unidad, 13 set. 1938) mantenint obertes «las negociaciones». «Hitler sólo había pe- dido justicia», continuaven afirmant, en nom d’Alemanya i dels «Estados totalitarios», en un nou servei «a la causa de la civilización y el mundo» (Unidad, 14 set. 1938). A la zona franquista central, els catalans més actius i entusiastes sem- blaven prou contents.6 Des de l’òptica francofalangista de base, en gene- ral, no semblava que hi haguessin motius per preocupar-se gaire, tot i que en els nivells més alts del poder rebel hi havia una certa inquietud que el conflicte polític alemany-txecoslovac pogués derivar en un enfrontament armat, amb repercussions inevitables a la península; una nova guerra al cor d’Europa, amb la batalla de l’Ebre encara per tancar, inquietava els franquistes, sobretot si «la crisis europea implicava el sacrificio de la Es- paña nacionalista [sic]»,7 com es deia en els passadissos del poder rebel. El traductor oficial de Hitler, Paul Schmidt, recordava els temors del mar- quès de Magaz en un dels banquets del congrés del Partit Nazi a Nurem- berg entre el 12 i el 13 de setembre,8 que confirmen aquestes inquietuds en els nivells alts del poder, no tant en els quadres intermedis o en la base. Des de l’òptica dels insurrectes espanyols, la guerra a Espanya ja estava guanyada pel bàndol feixista, i un conflicte europeu només el volien els comunistes: 6 Delimito el grup dels catalans de Burgos: els falangistes de Destino, amb una atenció merescuda a Josep Vergés, Ignasi Agustí i els germans José M. i Jaime Ruiz Manent; Francesc Cambó, al capda- vant de les restes regionalistes, espectador excepcional i analista pèssim, i algun altre actor secunda- ri com Raimon d’Abadal i Calderó, des de Roma. Un cop a Barcelona, a partir del febrer del 1939, el grup del franquisme català s’amplia notablement. Ho tractaré més endavant. 7 Naturalment, l’autor, Enrique Moradiellos (1996, 313), s’equivoca d’adjectiu. Com hem vist, era tan nacionalista el govern feixista de la zona rebel com els comandaments polítics de la zona repu- blicana. Sortosament, en la historiografia més solvent i actualitzada, aquest error ja ha estat esme- nat de fa temps. 8 Schmidt 2005, 450: «Por las conversaciones de aquellos extranjeros —que yo traduje— pude ver la enorme tensión cada día en aumento que reinaba en el otoño de 1938 en toda Europa. Pocas veces había tenido que traducir tantas frases sobre la guerra y el peligro de guerra como en aquellos días. Uno de los que consideraban la situación con la más honda preocupación era el embajador español, el cual manifestó abiertamente su temor de que, si estallaba una guerra, el gobierno francés, con la ayuda de los izquierdistas españoles, acabaría con el régimen de Franco». DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 196 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Durante estos días, el marxismo lanza incesantemente sus consignas desde Moscú para embarullar la situación y malograr este noble intento de paz. Los Frentes Populares desencadenan en todos los órganos de su Prensa una feroz campaña para derribar a Chamberlain y a Daladier. El Presidente de Checoes- lovaquia, doctor Benes, ya perdido por entero el control de sus nervios, obe- dece ciegamente las consignas del Komintern. Como un Azaña cualquiera ha procedido a armar al partido comunista para que colabore con el Ejército checo y la Policía. (Valdés 1938b) Amb aquest panorama, i les falses notícies desastroses que arribaven sobre «hordas, desorganizadas y cargadas de odio» que «entraban a saco en las poblaciones de los sudetas sembrando el terror, el pillaje y el luto», no era gens estrany que el financer i polític Francesc Cambó, instaŀat aquelles setmanes a Brusseŀes, confessés que feia deu dies «que vivia com tothom en una tensió insuportable». Afegia que «la successió d’impressions contra- dictòries, ara totalment catastròfiques, ara esperançadores i, a voltes, fran- cament optimistes, augmentava el desgast i la fatiga» (Cambó 1982, 389).9 I els catalans falangistes de Burgos, què en deien? El nucli dur i més re- presentatiu dels catalans organitzats a la zona rebel girava al voltant del butlletí-revista Destino (amb el subtítol Semanario de F.E.T. y de las J.O.N.S., editado por la Delegación de Prensa y Propaganda de la Territorial de Ca- taluña), fet per una coalició de joves —i no tan joves— catalans de proce- dències diverses: uns venien del catalanisme cultural i periodístic (Ignasi Agustí, Carles Sentís); d’altres, del tradicionalisme empeltat de feixisme (Joan Ramon Masoliver); d’altres havien passat de la primera democrà- cia cristiana catalana a l’integrisme catòlic més ferotge (els germans José M. i Jaume Ruiz Manent), i d’altres no havien tingut un recorregut pú- blic significatiu abans de la guerra, però eren a Burgos convençuts que la Catalunya del 1936 (la de l’estiu, però també la de la primavera) no era la seva (o això van dir Martí de Riquer o Josep Vergés). Per damunt d’ells, hi havia els comissaris polítics, els autèntics camisas viejas catalans, Josep M. Fontana, Josep Ribas Seva, Carles Trias, Mariano Calviño, etc., que havi- Anotació del 16 de setembre de 1938. Sobre Cambó i els regionalistes, en torno a parlar més 9 endavant. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 197 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS en impulsat el projecte i l’havien deixat en mans més professionals, però menys falangistes. Vistos en conjunt, eren una mostra molt representati- va del que, l’any 1939, seria el franquisme català en gairebé totes les seves variants (i que es completaria amb la gent d’ordre que esperava, a Catalu- nya, la fi de la guerra i la victòria sobre les esquerres revolucionàries i els seus aliats catalanistes).10 Tres dels principals factòtums del butlletí —la seva reconversió en set- manari amb tots els ets i uts s’esdevindria a Barcelona a partir del juny del 1939— es van pronunciar amb una notable claredat sobre el que podríem dir-ne el pròleg a Munic.11 Eren Ignaci Agustí —Ignasio a partir del juliol del 1936—, periodista, escriptor i poeta en llengua catalana fins a l’inici de la Guerra Civil (no tornaria a escriure mai més en català, fora d’algun paper privat); Josep Vergés i Matas, un jove empresari empordanès, sense activitat pública abans del 1936 (tenia 28 anys en aquells moments; Agus- tí en tenia 25); i, probablement, Jaume Ruiz Manent —Jaime, a partir del 1936; un cas semblant al d’Agustí—, que era el més gran dels tres (38 anys) i tenia una carrera ja molt consolidada abans de la guerra en diaris com La Vanguardia i El Matí, el diari proper a Unió Democràtica de Catalu- nya. Amb la guerra i la revolució, Ruiz Manent va derivar amb molta ra- pidesa cap a posicions catolicointegristes, amanides amb unes notables dosis d’antisemitisme.12 És a dir, els primers catalans de Burgos que van opinar sobre la nova crisi europea que Hitler estava atiant des del maig anterior no eren falan- 10 Per al setmanari, el grup que el va fundar i el context en el qual es va moure entre el 1937 i el 1939 a Burgos continua sent fonamental. Vegeu Thomàs 1992 i també Huertas Claveria 1991, 517–536. 11 Vegeu Destino. Semanario de F.E.T. y de las J.O.N.S., editado por la Delegación de Prensa y Propa- ganda de la Territorial de Cataluña 81 (18 set. 1938). 12 Jaime Ruiz Manent i el seu germà, José M., van compartir tasca periodística, signant amb els seus noms i per separat en moltes ocasions, o utilitzant pseudònims que els feien indistingibles. A Destino van utilitzar els de Diego Victoria i Oriol Montalt, però no hi ha manera de saber amb exactitud quin corresponia a cada germà, o si els feien servir per escriure articles conjuntament. A partir del 1940, els articles amb pseudònims van anar desapareixent progressivament de la revista —però encara es troba algun Diego Victoria al setmanari o a La Vanguardia Española— i només va quedar la signatura de Jaime Ruiz Manent. L’article del setembre del 1938 és impossible d’atribuir-lo amb seguretat a un dels dos germans, tot i que en aquella època Jaime Ruiz Manent vivia a Suïssa i l’article està signat a Ginebra l’11 de setembre de 1938. Per tant, se li pot adjudicar sense gaire risc d’equivocar-se. D’aquesta etapa suïssa d’exili de Jaime Ruiz Manent, se’n poden trobar algunes dades a Vilanova 1998, 489–497. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 198 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS gistes camisas viejas, ni tradicionalistes descendents d’alguna branca car- lina històrica, o elements de l’extrema dreta espanyolista dels anys tren- ta a Catalunya —Acció Popular, Derecha de Cataluña i altres artefactes similars. Era gent provinent del món catalanista moderat o conservador, i això feia encara més inquietant la deriva de les dretes tradicionals cap al món feixista. A banda dels exregionalistes, disgregats entre els països europeus amics i la zona rebel, l’únic grup ben organitzat i amb opinió pròpia (per tant, identificable en la seva actuació i les seves interpretacions del que succeïa al món), era el de Destino. Agustí, Vergés i els germans Ruiz Manent s’havi- en incorporat voluntàriament a l’única publicació catalana —en llengua espanyola— que es publicava a la zona rebel: el butlletí de la Territorial Catalana de Falange. Entre no escriure —l’opció del silenci discret— i fer-ho en una plataforma falangista —la secció catalana de FET y de las JONS—, tots tres haurien pogut optar per la primera possibilitat. Però havien optat pel compromís públic amb el projecte francofalangista que s’estava formant en la zona rebel, i ho havien fet convençuts que havien de portar a Catalunya aquest projecte en forma de nou model cultural, de noves formes d’interpretar el món o de nous referents inteŀectuals, en la mesura que la victòria escombraria la falsa hegemonia catalanista i, per tant, caldria reconstruir tot un món. Era una temptació que no es podia deixar escapar: ocupar el lloc preeminent que el catalanisme els havia ne- gat i imposar a la societat catalana els nous cànons polítics, ideològics i inteŀectuals, i, dins d’aquests, les noves maneres d’entendre un món que estava canviant a tota velocitat. També ho podem presentar d’una altra manera: aquesta presència d’ex- catalanistes a Destino no s’explica només per una qüestió conjuntural —què fer, què escriure durant la guerra i mentre s’esperava el retorn a casa. El fet que cap dels tres —i d’altres que s’hi van anar incorporant progres- sivament— mostrés mai, ni en públic ni en privat, el seu neguit personal per aquestes preses de posicions en aquells temps convulsos (no fes cap mena d’autocrítica a posteriori), fa pensar que la tria d’escriure i publicar (i fer-ho durant tot el temps que fes falta) havia estat plenament conscient i la identificació amb la plataforma, els seus continguts i la seva línia ide- ològica, absoluta. Cal tenir-ho en compte atesos els nombrosos esforços DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 199 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS que van fer Agustí i Vergés —Jaime Ruiz Manent no va deixar res d’escrit, sobre això— i els seus biògrafs per reciclar les seves biografies.13 Com enfrontar-se als primers resultats de l’entrevista entre Neville Chamberlain i Adolf Hitler del 15 de setembre? Ignasi Agustí —que sig- nava amb el pseudònim Gin— en va fer una lectura trascendent, gaire- bé mística. Partint d’una frase del discurs de Hitler a Nuremberg —«El Todopoderoso no creó a estos millones de hombres para que sean aban- donados a su suerte», hauria dit, segons apuntava Agustí, dels alemanys dels Sudets—, i aprofitant que Mussolini hauria dit, al seu torn, una cosa similar a Lord Runciman, l’enviat britànic a Praga per pressionar el go- vern txecoslovac perquè cedís a les exigències nazis, el periodista català feia una mena d’interpretació religiosa del panorama internacional, molt curiosa en un butlletí que volia imitar la retòrica feixista dels seus cama- rades europeus: En realidad, pues, el precipitado viaje de Chamberlain al hogar de Adolfo Hit- ler, rincón de Baviera casi escondido a la mirada de los hombres, y en la que la presencia de Dios se hace perenne por las vertientes de las crestas vigilantes, nada tiene de común, tampoco en su fondo, con el de una visita de diplomacia política. Seguramente se hallan allí, hoy, representados, todos los corazones europeos que no desoyen el mandato Todopoderoso; aquellos gritos y aque- llos pasquines grabados bruscamente en los viejos muros de París: «¡Atrás los cañones!», y las miradas de las madres angustiadas de toda la juventud decen- te del mundo […]. Chamberlain, muy distante, sin duda, de elucubraciones sentimentales, ha sabido, sin embargo, descubrir que, aun considerando el mundo fríamente, existen unas cuantas verdades: la existencia de una sangre terrible que no pue- de ser vencida sin ser desatada hasta la última de sus generaciones. Entre la voz de esta sangre, clamando en el centro de Europa por la liberación de unos millones de hombres que sienten en común con su pueblo, y el espectáculo de la misma tiñendo de nuevo a Europa, el estadista inglés eligió que el man- dato de Dios fuese cumplido. 13 Breument, cal tenir en compte Agustí 1974, Doria 2013 i Vergés 1984. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 200 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Contra, o a favor de los intereses de Inglaterra, ¿qué más da…? Pero fue así, porque es un gran estadista, digno de departir un diálogo con el Führer del pueblo germano, en un hogar donde cuajan la nieve y la flor, donde no es raro que los pueblos de Dios esperen la respuesta anhelada. (Gin 1938) Qui signava com Oriol Montalt —probablement, Jaume Ruiz Manent— no va fer referència directa a les negociacions entre Chamberlain i Hitler, però va situar el conflicte provocat pels nazis en el marc d’una duríssima crítica a la Societat de Nacions, en la típica línia de descrèdit que l’extrema dreta europea i els feixismes plantejaven des que Alemanya va abandonar l’organisme internacional. Deixant de banda els insults i el menyspreu envers els representants republicans espanyols, Ruiz Manent alliçonava els lectors explicant-los per què la crisi txecoslovaca no era un afer de la Societat de Nacions: Lo de Checoeslovaquia no puede tratarse aquí, porque, en realidad, hasta este momento no se ha producido agresión de ninguna clase, ni se ha planteado problema alguno que entre dentro de los artículos de la Liga. ¿Es que Alema- nia ha agredido a Checoeslovaquia? ¡No! ¿Es que ha dicho que iba a actuar? ¡Tampoco! No hay más que miedo, un miedo cerval y en Pacto el miedo no tiene cabida. (Montalt 1938a)14 I afegia el comentari definitiu: «Del asunto de España, ni hablar». En la línia del fals pacifisme de les dretes agrupades en la coalició feixista espa- nyola, contrària a qualsevol intervenció (política o diplomàtica, s’entén) no italianogermànica en l’assumpte espanyol, Jaume Ruiz Manent reco- llia els aires que es respiraven a la zona rebel i tot el que li arribava dels cercles franquistes actius a França o Suïssa. No es tractava de disposar de bona informació; només calia constatar certes realitats que s’havien anat consolidant des del 1936: Alemanya tenia raó en les seves exigències; calia corregir definitivament el càstig del Tractat de Versalles; l’autèntic perill era Moscou, i Moscou era present en la guerra d’Espanya. Per tant, l’ene- mic no era Hitler —o Mussolini—; l’enemic era Stalin i els seus sequaços 14 La darrera frase no s’entén en l’original: potser hi va haver un problema de composició tipogràfica. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 201 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS republicans i comunistes a la península Ibèrica. A partir d’aquí, només calia lligar bé la resta del discurs. La resta del discurs l’oferia el jove —amb 28 anys es podia considerar un jove carregat d’experiència— Josep Vergés i Matas —el futur editor de Josep Pla, amb fama d’anglòfil, de gentleman empordanès—, que s’havia incorporat a Destino amb Ignasi Agustí i començava a descobrir que fer una publicació d’aquella mena, durant i després de la guerra, podia tenir una certa projecció de futur.15 Signant amb noms i cognoms o pseudònim —Fog—, Josep Vergés, que havia estat a Londres abans d’anar a Burgos, es va centrar en el comentari més o menys setmanal sobre els afers interna- cionals. I, naturalment, el discurs del dictador nazi a Nuremberg era una ocasió única per explicar als lectors de la revista tres grans coses: el per- sonatge —Hitler—, les justes reivindicacions nazis sobre els Sudets i què havien de fer «las naciones democráticas» (Matas 1938a). En primer lloc, Hitler —com havia demostrat amb el seu discurs— era «un gran patriota que había sabido hacer resurgir milagrosamente a su pueblo por la fuerza del trabajo y del orden y que no temía enfrentarse con los hechos, por más crudos que esos parecieran». En segon lloc, no uti- litzava «un lenguaje agresivo, retador». S’expressava «precisamente en los términos exactos de un hombre que se siente apoyado por todo su pueblo». I, encara més, Josep Vergés estava entusiasmat amb el personatge i la seva manera d’expressar-se: «La voz de Hitler, si no abandona los caminos de la persuasión, la acompaña siempre de la fuerza que represente; esta misma fuerza, que las democracias pretenden presentar bajo una forma agresi- va y que, en realidad, el gran estadista alemán, olvidando toda forma de revancha, la transforma en el primer instrumento de paz». Enaltit el dic- tador des de les files dels nous falangistes catalans, darrere venia la resta: 15 En els pocs textos memorialístics, o més o menys autobiogràfics, que va deixar escrits, Josep Ver- gés passa de puntetes per la seva incorporació i primeres coŀaboracions amb el Destino de Burgos; pràcticament, no en parla mai. La seva vinculació a la revista i l’editorial la fa arrencar a Barcelona, a partir de l’estiu del 1939, i la lliga de tal manera a Josep Pla —i contra Ignasi Agustí, el seu soci prin- cipal fins a l’agost del 1957— que aconsegueix crear una història inventada que sembla certa. Vegeu, per exemple, Vilanova 2010 i 2018. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 202 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Las naciones democráticas no supieron en su tiempo solucionar airosamente el problema, difícilmente pueden ahora negar a los sudetes alemanes el derecho de autodeterminación que se halla en la base misma de sus tratados. Cualquier otra salida dilatoria no haría sino hacer surgir nuevas dificultades, prestando ayuda a los sombríos designios de las bayonetas soviéticas que, escudándose en Praga, mueven los sutiles hilos de la guerra y la paz. Los hombres de París y Londres no pueden olvidar esos intereses alemanes oprimidos, ni desaten- der la justa razón de Alemania cuando expresa por boca de su jefe que está dispuesta a velar por ellos, «cueste lo que cueste». (Matas, 1938a) Els catalans franquistes —i/o falangistes— gairebé tenien raó: qui vol- dria anar a una guerra per un assumpte tan absolutament just com era la correcció de les iniquitats de Versalles i, a la vegada, sabent que darrere la resistència de Praga hi havia els bolxevics? Eren els mateixos arguments que arribaven des de França, un país que sempre era tingut en compte en termes d’opinió política i inteŀectual. Al país veí, les setmanes prèvies a la Conferència de Munic havien transcorregut sense gaire soroll mediàtic o inteŀectual. Jean-François Sirinelli parla d’una interrupció («hiatus») en les dinàmiques públiques «des clercs» (Sirinelli 1996, 185), i del pes encara determinant de les posicions pacifistes, a dreta i a esquerra (Ory & Sirinelli 2007, 143–146). Els dos elements semblava que es trobarien en una declaració pacifista d’una central sindical d’acció contra la guer- ra, que feia una crida a la classe obrera a no convertir-se en carn de canó «pour les batailles internationales du profit capitaliste et le prestige des impérialismes quels qu’ils soient» (Sirinelli 1996, 189);16 i la declaració a Nouveaux Cahiers, en què es demanava d’«éviter les gestes d’intimidation et de prestige qui, dans l’histoire, on toujours compromis l’issue des né- gociations et causé des guerres», i «élargir le débat tchécoslovaque, deve- nu un élément d’une rivalité de forces, et s’efforcer de substituer à cette 16 Molt probablement, es tractava dels «extremistas franceses» que «temían la guerra», com infor- mava l’edició sevillana d’ABC (14 set. 1938): «Esta noche han aparecido por las calles de París grandes manifiestos firmados por el partido anarquista, los socialistas revolucionarios y la Liga de Madres para la Paz, en los que se dice que los trabajadores no deben hacer la guerra por Checoeslovaquia, porque deben darse cuenta de que un conflicto no serviría para salvar a Checoeslovaquia y llevaría solamente a la transformación del mundo y a una inmensa carnicería». DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 203 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS rivalité un statut pacifique européen, équitable et acceptable pour tous» (apud Sirinelli 1996, 190–191). Segons els responsables de la revista, durant la primera quinzena d’octubre la majoria de respostes a aquesta declara- ció havien estat clarament favorables a una sortida pacífica al conflicte. El cert era que el franquisme català en guerra podia comptar amb un aliat poderós, almenys en el terreny inteŀectual, en el món de les dretes franceses; tots defensaven plantejaments i objectius coincidents. A Fran- ça, la majoria de les dretes, «par leur hostilité au Front Populaire et leur anticommunisme, témoignent une excessive complaisance pour Musso- lini et Hitler, soit en Espagne soit en Tchécoslovaquie» (Winock 1975, 173). Respecte a això la gent de Destino —el grup de catalans franquistes més ben articulat— no havia de patir gens ni mica. El que escrivien aquells dies —les justes reivindicacions alemanyes, el fals pacifisme davant del beŀicisme bolxevic, etc.— tenia una translació precisa a la premsa de dre- tes més important de França. 2 Francesc Cambó i els seus: entre la por i la temptació autoritària I els altres catalans franquistes? Què deien —si deien alguna cosa— els re- gionalistes que havien marxat a la zona rebel —o s’havien quedat a França o Itàlia—, perseguits i expulsats per l’explosió revolucionària de l’estiu del 1936?17 Amb certa recança, moltes de les figures que havien girat al voltant de Francesc Cambó i els llocs de comandament de la Lliga van apostar per un silenci discret i algunes gestions profranquistes poc sorolloses.18 Pocs dels dirigents escampats per Europa i per la zona franquista van opinar en públic sobre els esdeveniments internacionals. Els uns —Ferran Valls i Taberner, Josep Bertran i Musitu, Josep M. Tallada, etc.—, perquè havien trencat el darrer fil que els unia al regionalisme i s’havien passat, amb tota radicalitat, al franquisme. Els altres —els D’Abadal i els Puig i Cadafalch, 17 De Riquer 1996. Per a les liaisons amb els cercles dretans francesos (bona part dels quals de- sembocarien en la coŀaboració amb l’ocupant alemany dels anys 1940–1944), vegeu Massot 1998. 18 Estan recollides i documentades a De Riquer 1996. Vegeu també Vilanova 1996, D’Abadal i Cal- deró 2001, Cambó 1982, Doll-Petit 2003, Díaz i Esculies 2013. I, també, els nombrosos treballs de Jo- sep Massot i Muntaner, dedicats, sobretot, a Joan Estelrich. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 204 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS per exemple—, perquè havien optat per una actitud discreta, incòmodes per les derives feixistes dels insurrectes, però conscients que si aquests no guanyaven la guerra no tornarien a casa. Fonamentalment, quedaven Francesc Cambó i Lluís Duran i Ventosa. Per als dos, la feina més urgent a l’hora de fer declaracions públiques era posicionar-se davant la Guerra Civil i el procés revolucionari iniciat a Ca- talunya. L’observació i l’anàlisi de la crisi europea va quedar en un segon pla, que, en el cas de Francesc Cambó, volia dir en l’àmbit del seus dieta- ris privats, la qual cosa feia que la seva opinió, sempre digna de tenir en compte, arribés només a àmbits molt restringits i d’absoluta confiança —molt probablement, en devia parlar en les nombrosíssimes reunions i trobades que feia entre Itàlia, França, Bèlgica i Suïssa— o quedés tancada en els seus quaderns personals.19 Fos com fos, les anàlisis cambonianes eren importants per dos motius fonamentals: el primer, perquè reflectien molt bé el procés de convergèn- cia que s’havia produït en aquells darrers anys de les anàlisis que feixistes europeus i les dretes tradicionals feien de la crisi continental. Conceptes com Txecoslovàquia (la persistència d’un estat anòmal i artificial des del 1919), apaivagament, pacifisme de dretes —o, directament, feixista—, amenaça bolxevic, beŀicisme, etc., eren compartits per uns i altres fins a fer-ne un ús indistingible si hom era un conservador de la vella escola o un dirigent nazifeixista acabat d’arribar a l’escenari públic, o un esquer- ranista antibeŀicista, fins i tot.20 I Cambó, com tants d’altres, no va ser immune a aquesta contaminació politicoideològica. Com no va ser immune tampoc a la molta tensió que va generar el dis- curs de Hitler del dia 12 de setembre i a les amenaces dels dies següents. Com escriuria el 16 de setembre: «Fa deu dies que visc com tothom en una tensió de nervis insuportables. La successió d’impressions contradictòri- es, ara totalmente catastròfiques, ara esperançadores i, a voltes, franca- 19 Sobre les seves opinions públiques sobre la Guerra Civil espanyola, vegeu els articles que cita i comenta De Riquer 1996, 67 i ss. En l’article «La Cruzada Española», publicat a La Nación de Bue- nos Aires el 17 de desembre del 1937 (De Riquer 1996, 73), Cambó lligava la Guerra Civil amb Europa: «La cruzada de la España nacional es, exactamente, lo contrario de la victoria del bolcheviquismo en 1917, y su triunfo puede tener y tendrá para el bien la trascendencia que para el mal tuvo aquella». 20 Sobre aquesta transversalitat i intercanvis de conceptes i idees, vegeu Seidman 2017. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 205 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS ment optimistes, augmenta el desgast i la fatiga. Tots estan ja en aquell estat d’esperit tan perillós en què es desitja una solució. Una fi del neguit, sigui el que sigui» (Cambó 1982, 389). Efectivament, Cambó havia cone- gut el discurs de Hitler, fragmentàriament, el mateix dia 12 de setembre; després de carregar contra els britànics, afegia: «El discurs no significa la guerra… però fa més difícil la pau… i allarga una crisi que, a cada moment, pot crear el fet irreparable». L’endemà encara era més pessimista, si no fos perquè la seva mà dreta política i financera, Joan Ventosa i Calvell, con- siderava que la guerra era lluny, i «eren molts els que pensaven com ell», afegia Cambó (Cambó 1982, 386). El dirigent regionalista s’expressava amb certa autonomia analítica, al- menys en els primers compassos de la crisi de setembre, quan carregava el risc d’una guerra a les espatlles de Hitler. Era una idea insòlita, que seria ràpidament matisada els dies següents. Tanmateix, el dia 14 al vespre, va tenir la impressió que «la situació prenia un caire de màxima gravetat». Pel que va escriure aquell dia, cal pensar que va donar ordres d’evacuar la resi- dència d’Abbazia i centrar recursos i personals a Montreux (Cambó 388). Quan, el 15 de setembre, Neville Chamberlain va viatjar a Alemanya per intentar pactar amb el dictador alemany, Francesc Cambó no va dubtar a qualificar el seu gest d’«una dignitat suprema», una gestió que el podia enfonsar si sortia malament o l’honoraria (Cambó 1982, 388). L’endemà, el 16, les negociacions s’havien interromput, però —i aquí hi ha una de les claus argumentals fonamentals—, enmig de la crisi per les exigènci- es hitlerianes, el món acabava de constatar, finalment, que «Txecoslovà- quia és un Estat absurd, integrat per retalls de nacionalitats a les quals no es pot negar, en definitiva, el dret de reunir-se amb els seus germans de raça». Cambó afegia: «El que és de doldre és que aquesta situació, que no hauria hagut de crear-se mai, però que un cop creada havia d’anar-se resolent de manera gradual, per la tossuderia dels txecs, per la inconsci- ència de França i per la ineficàcia de la S. de N., s’ha de resoldre avui sota la coacció alemanya» (Cambó 1982, 389). Com els seus companys de les dretes europees —que seguien gairebé al peu de la lletra les consignes nazifeixistes—, Cambó havia anat desbros- sant i simplificant la seva anàlisi: descartada la Societat de Nacions —con- vertida en el gran enemic universal—, la crisi txecoslovaca anava lliscant DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 206 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS a partir de dues idees: l’«Estat absurd» que era des del 1919, i l’inútil i in- sensat paper de la Tercera República francesa, sobretot des del pacte amb el govern de Praga del 1935. Tres dies més tard, Francesc Cambó esmolava encara més la seva opi- nió, partint del principi d’acord que britànics i francesos haurien tancat per oferir al Tercer Reich els territoris de majoria alemanya de Txecoslo- vàquia que reclamava, sense cap necessitat de convocar un plebiscit (era una pèrdua de temps i una trampa per a altres països europeus). I Txecos- lovàquia? «El govern de Praga ha demanat —era naturalíssim— ésser in- format dels acords de Londres per a dir-hi la seva. Grans, molt grans són les seves culpes i ara és arribat el moment de pagar-les».21 Tots els actors i factors s’anaven alineant; només quedava la Unió Soviètica: «Des de Mos- cou s’ha fet tot el possible, per sotamà, per a crear una situació de la qual pogués sortir la guerra, una guerra en la qual participessin les grans de- mocràcies… i li servís per a bolxevitzar-les» (Cambó 1982, 390).22 Com to- tes les dretes europees occidentals, Francesc Cambó havia abandonat el principi fonamental de defensar un estat democràtic i sobirà —i Txecos- lovàquia ho era— per la por a una ingerència soviètica imaginària per provocar «un conflicto que acabaría llevando al comunismo» (Seidman 2017, 120 i 125). Els discursos autònoms de les dretes democràtiques euro- pees —amb excepcions— havien desaparegut engolits per les doctrines geopolítiques dels feixismes. Però, fins i tot, Francesc Cambó podia anar més enllà en la seva con- demna dels estats democràtics com Txecoslovàquia. També podia carregar contra les democràcies tout court d’altres estats indiscutiblement demo- cràtics, com el britànic. Comentant una editorial del Times, de Londres, en què es defensava un procés de segregació de les minories nacionals de Txecoslovàquia —per tant, la separació dels Sudets i que es lliuressin al Tercer Reich—, a Francesc Cambó, tan suposadament liberal, el 10 de de- sembre se li va escapar un comentari demolidor: «És terrible el mal que pot fer la premsa en moments delicats com els actuals. La seva llibertat, en aquestes ocasions, és una de les grans febleses de la democràcia» (Cambó 21 Les cursives són meves. 22 Anotació del 19 de setembre de 1938. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 207 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS 1982, 384–385). Aquesta mena de comentaris depassaven l’anàlisi geopolí- tica més o menys general que s’estilava en les dretes no feixistes europees; mostraven l’absoluta manca de fe en la possibilitat que els països demo- cràtics poguessin resoldre una situació diabòlica la culpa de la qual la gent com Cambó atribuïa a aquestes mateixes democràcies. Lluny de Brusseŀes, a Roma, qui havia estat el cap de la Comissió d’Ac- ció Política de la Lliga —el màxim òrgan de govern del partit regionalis- ta—, Raimon d’Abadal, s’ho mirava des d’una perspectiva absolutament personal: «Dies d’incertitud, què hem de fer? Hem de marxar? Ens podem quedar? Dies d’incertitud, el món desballestat en certs moments amena- ça guerra. Esclatarà?» (D’Abadal i Calderó 2001, 322).23 Aquell mateix dia, el 24 de setembre, Francesc Cambó organitzava «l’èxode de tothom», de Brusseŀes i Abbazia cap a Montreux, a Suïssa, abans no «es tanqui la fron- tera suïssa d’un moment a l’altre» (Cambó 1982, 393). A Burgos, els cata- lans falangistes esperaven. 3 Munic i els seus herois «La S. de N. est aujourd’hui lettre morte…»; «la Tchécoslovaquie est le véri- table repaire de tous les anarchistes, franc-maçons et autres révolution- naires». Probablement, no hi havia millor manera de celebrar el princi- pi de la fi de Txecoslovàquia, després de la Conferència de Munic del 29 de setembre, que les paraules d’un journal royaliste, Le Roussillon, de l’1 d’octubre de 1938. A pesar que Adolf Hitler buscava la guerra definitiva contra Txecos- lovàquia, les opcions de compromís —Mussolini i, darrere d’ell, Cham- berlain i Daladier— van guanyar momentàniament. El govern de Praga lliurava els territoris exigits pel Tercer Reich; s’establien els mecanismes d’arbitratge corresponents, i s’evitava la guerra. La sensació d’èxit dels nous herois europeus —els dos dictadors feixistes, el premier britànic i, més discret, el president del govern francès— va emborratxar les dretes europees i els feixismes locals. No era estrany, assenyalava Michael Seid- man, que a França un 57 % dels enquestats uns dies després de la confe- 23 Anotació del 24 de setembre de 1938. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 208 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS rència aprovessin l’acord. La barreja de pacifisme mal entès, por, antico- munisme, «a menudo teñido de xenofobia y antisemitismo, hizo popular el pacto» (Seidman 2017, 126). El cert era que l’amenaça de guerra havia estat a tocar, amb l’ultimà- tum nazi sobre el govern de Praga. El 28 de setembre, el premier britànic havia estat a punt de decretar la mobilització general. L’endemà era con- vidat a Munic per resoldre la qüestió txecoslovaca, a favor dels nazis, na- turalment. Era un dijous i la guerra s’esperava per a dissabte o diumenge. A Roma, un veterà conservador català com Raimon d’Abadal el 29 de se- tembre parlava de «cor oprimit», «del pesombre de tants dies d’incerteses i de temors». La notícia de la convocatòria de la cimera «havia obert els cors i la perspectiva de la pau possible havia renascut en tothom» (D’Aba- dal i Calderó 2001, 323). La història és coneguda: la reunió; els pactes; l’exclusió del govern de Praga; el menyspreu pels soviètics; l’intent de Chamberlain de fer signar un nou acord de bona entesa entre països a Hitler, que ja estava pensant en altres objectius. Les velles democràcies europees —la Gran Bretanya i França— es van deixar enganyar i, també, es van autoenganyar. No hi ha- via cap càlcul de futur; només les ganes immediates de desactivar el con- flicte txecoslovac i esperar que la guerra a Espanya s’acabés el més aviat possible. Després… on verra! Quan Raimon d’Abadal s’exclamava dient que «s’havia assegurat la pau en la reunió de Munic», que això oferia «encara perspectives més satisfactòries»» (D’Abadal i Calderó 2001, 323),24 el més extraordinari era observar com el discurs geopolític i ideològic dels feixis- mes europeus havia estat capaç de contaminar les dretes tradicionals i les havia arrossegat al seu camp. La por a la guerra comunista —fos a Espanya o a Txecoslovàquia—; l’acceptació de les febleses de les democràcies —o no eren punts dèbils els signes de tolerància de francesos i britànics amb els governs de la República espanyola, en lloc d’haver-se posat clarament del costat dels rebels?—; el voler creure —en un exercici purament vo- luntarista, sense cap mena de prova tangible— que tot plegat no eren res més que correccions tardanes de les injustícies de Versalles del 1919; tot jugava a favor d’aquesta centrifugació de les dretes conservadores cap al 24 Anotacions del 29 i 30 de setembre de 1938. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 209 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS cor del discurs feixista. Fins molt enllà de l’inici de la nova guerra mundi- al, les dretes europees —i amb elles, els catalans franquistes— no aconse- guirien de començar a alliberar-se d’aquesta abraçada mortal. Però una cosa era el que es vivia a Roma —el que es vivia, no el que s’ana- litzava— o a París, on el jurista i advocat Josep M. Pi i Sunyer també havia respirat la guerra molt de prop —«en vigilias de una guerra que de venir será de todo el mundo contra pocos y cuyo resultado ya preveo», escrivia a la seva germana—,25 i una altra el que s’expressava des dels llocs on es marcaven els temps i es definien els discursos. A l’hora d’explicar les re- alitats internacionals, els arguments eren unànimes. Un jove conserva- dor com Josep Vergés (Fog o J.V. Matas al Destino de Burgos) no tenia cap problema per assumir el catàleg analític dels feixistes. Era l’hora de lloar Hitler i Chamberlain, l’autoritat i la discreció dels quals eren les colum- nes que subjectaven «la consecución pacífica de un acuerdo» (Fog 1938a). Per contra, calia carregar contra França, els seus dirigents i «la vana pala- brería» dedicada als txecoslovacs. La Tercera República, amb Daladier al capdavant, havia fet el paper «de comparsa que invariablemente venía asu- miendo cuando algún momento difícil ponía en evidencia la imprudente indecisión de sus hombres». S’afegia: «Los checos —si checos hay— po- drán agradecerle algún día el haberles empujado hasta poner en evidencia la absoluta falta de lógica que existía en el actual Estado checoeslovaco». Però Josep Vergés aniria molt més enllà de l’anàlisi geopolítica. Sense que ningú l’obligués, es va posar en un terreny molt més relliscós, com ho era expressar la seva gran admiració pels «Estados totalitarios», en els quals Hitler i Mussolini «habían hablado a su pueblo, se habían mante- nido en estrecho contacto con él, habían apreciado su pulso y su voto» (Matas 1938b). Era l’argument fonamental del populisme feixista: la in- terlocució directa entre el líder carismàtic i el poble, sense intermedia- ris —partits polítics, grups parlamentaris, diputats, etc.— que poguessin entorpir els objectius centrals dels nous estats emergents —és a dir, tor- nats a l’escena internacional amb l’ascens dels feixismes i el nazisme. Dit 25 Carta de Josep M. Pi i Sunyer a M. Mercè Pi i Sunyer, París, 29 setembre 1938, Fons Josep M. Pi i Sunyer, Fundació Carles Pi i Sunyer. I amb un impacte sobre Espanya: «Yo estimaba y estimo que si ello acontece [l’esclat de la guerra], no quedará aislada la península, sino que de aquí irán facilitando un final o al menos una situación diferente y mejor». DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 210 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS d’una altra manera, Josep Vergés explicava com els dos dictadors havien eliminat «toda la inútil impedimenta» que no feia possible la resolució dels problemes: «No hay en los últimos discursos de Mussolini y de Hit- ler ni una vacilación, ni una duda. No hay tampoco ninguno de los efec- tos fáciles con que los políticos demócratas acostumbran a acompañar sus peroraciones domingueras. Un discurso de Hitler o de Mussolini es, y ha sido siempre, un profundo y vital contacto entre ellos y su pueblo». Adolf Hitler s’havia expressat amb tota cruesa davant del seu poble i da- vant del món: ell volia la pau i la solució al conflicte dels Sudets —«una solución justa», escriuria Josep Vergés—, darrera gran reivindicació del seu programa. Però, mostrant una generositat analítica digna de millor causa, Vergés anava més lluny: Hitler era la personificació d’«una nueva era de paz»; Edvard Beneš, el president txecoslovac traït pels països demo- cràtics, representava «el postrer esfuerzo de una Europa vieja, decadente e inútil». Ja no era el combat contra el comunisme soviètic, que estendria les seves urpes des d’Espanya a l’Europa central, passant per l’espectre moribund del Front Popular francès; era més senzill, més clar: ho faria el combat entre els estats totalitaris —i a Burgos es respirava estat totalita- ri— i les democràcies tout court. Per als catalans de dretes, la temptació feixista semblava irresistible. Després de repassar l’acord en ell mateix, calia anar a l’anàlisi del con- junt, al reconeixement dels herois de Munic. La lectura generosa era la de reconèixer que no es podien assenyalar vencedors o vençuts «entre los cuatro hombres que, dentro de la misma voluntad conciliadora, hici- eron posible la obtención del acuerdo» (Fog 1938a). La resolució de l’afer txecoslovac en un sol dia demostrava que no era tan difícil arribar a al- tres acords en assumptes complexos i conflictes que encara eren damunt la taula. L’única condició era que «el más duro y alevoso enemigo para la paz», és a dir, la Unió Soviètica, continués exclòs «de cualquier otro con- tacto». Amb una certa mala intenció, Vergés remarcava que la margina- ció soviètica «suavizaría y haría menos difícil el recuerdo —inmediato y lejano— de las continuas complacencias que, en ciertos países, se han venido mostrando hacia la revolución». «Triunfo pleno de la paz […], pero también de la razón y de la justicia» era, probablement, la millor frase que Josep Vergés podia escriure per DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 211 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS sintetitzar l’estat d’esperit del conjunt del bloc anticomunista i antili- beral que s’havia unit als feixismes europeus en els darrers temps de la dècada dels anys trenta. Cedir davant Hitler era assegurar la pau, trosse- jar Txecoslovàquia era corregir un dels nombrosos errors del Tractat de Versalles: permetre que la població alemanya dels Sudets s’integrés en el Tercer Reich era un acte de justícia amb una minoria nacional oprimida des de gairebé el 1919. En aquests aspectes generals, el discurs de la gent de Destino era d’una ortodòxia inatacable i directament vinculat als corrents d’opinió profeixis- tes del moment. Potser es van mostrar més autònoms remarcant el paper històric de Benito Mussolini en la convocatòria i desenvolupament de la Conferència de Munic. El periodista José Esteban Vilaró —signava com a J.E.V., però el seu nom real era Josep Esteve Bartrina Vilaró— ja havia dei- xat escrit que Mussolini «se hizo acreedor del reconocimiento eterno de todas las madres, de todas las esposas, de las generaciones presentes y fu- turas, de la Humanidad entera» (J.E.V. 1938). Vilaró, un periodista medio- cre i extremista, podia exagerar els elogis, però era evident que en el món feixista i feixistitzant europeu del 1938, sobretot en l’àrea mediterrània, l’heroi de Munic era el dictador italià, el «salvador de la paz» (Destino 1938). A més a més, hi havia una deriva espanyola que calia tenir molt present (Fog 1938b). Imposada la pau al centre d’Europa,26 l’atenció tornava a la guerra d’Espanya i els equilibris al Mediterrani, als quals l’Espanya fran- quista hi coŀaboraria amb l’anunci d’una retirada parcial de voluntaris feixistes italians. Com avisava Josep Vergés, aquesta acció no implicava posar en qüestió el «fondo intangible de nuestra lucha»; només era una manera d’accelerar la fi de la guerra a Espanya, «rompiendo los últimos hilos que unen aún Barcelona con la derrotada Rusia», derrotada a la Con- ferència de Munic, s’entén. Què deia l’altra branca catalana del món francofalangista? Refugiat a Montreux, Francesc Cambó seguia els canvis i tensions amb la mateixa in- 26 Els elogis de Josep Vergés a Neville Chamberlain com un dels grans gestors de l’Acord de Munic demostren, de manera implacable, que presumir d’anglòfil no era incompatible amb compartir les anàlisis feixistes i feixistitzants sobre la guerra d’Espanya i la crisi europea. Cal tenir-ho en compte a l’hora d’estudiar els discursos del grup de Destino. Política de Unidad durant la Segona Guerra Mun- dial. Vegeu, Vilanova 2018, capítols 5, 9 i 16, principalment. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 212 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS quietud que vivien tots «els habitants del planeta» (Cambó 1982, 395).27 Però Cambó era un personatge singular, amb molta experiència acumulada i molt viatjat. Era capaç de fer entrar en les seves anàlisis nous actors que els falangistes de Destino pràcticament ignoraven —el president nord-ameri- cà Roosevelt, Pius XI, etc.— i apuntar qui volia més la guerra, amb Txecos- lovàquia com a pretext: Hitler. Era la gran novetat argumental, però tenia una percepció una mica esbiaixada: el dictador nazi no havia acollit «amb alegria» la mediació de Mussolini, «hàbilment, habilíssimament suggerida per Chamberlain» (Cambó 1982, 396).28 D’altra banda, l’heroi cambonià de Munic no era Mussolini; això ho deixava per als falangistes, catalans o no —Cambó el detestava, almenys aquells anys. En una altra versió d’an- glofília (diferent de la de Josep Vergés), l’heroi era Chamberlain, «l’home a qui la humanitat entera deurà immensa gratitud, […] el gran apòstol de la pau». Les anotacions del 30 de setembre eren entusiastes: I s’és fet l’acord a plena satisfacció de tots quatre: Hitler veu realitzat el seu ideal d’annexionar uns milions més d’alemanys al III Reich i veu esvaït el pe- rill d’una guerra, fatalment perduda, que hauria dut l’Alemanya a la més terri- ble caiguda i a ell i el seu nom els hauria cobert d’ignomínia per sempre més. Daladier està content perquè veu evitada una guerra en la qual França en- trava en les pitjors condicions imaginables (poble dividit, tres fronteres ene- migues i preparació insuficient) i ell sabia prou bé que aquestes condicions les havia creades o agreujades el Front Popular del qual ell havia estat per des- pit el creador. Més que content està Mussolini que, per una sort extraordinària que fins ara l’acompanya, quan es trobava en una situació tràgica, en plena decadència del seu prestigi, amb un poble que se li girava d’esquena, un atzar, això sí, collit al vol i administrat amb singular mestria, coŀoca de nou en situació magnífica, redonant-li un immens prestigi interior i exterior, amb aquesta particularitat que ara és voltat d’un ambient de gratitud i simpatia. I per damunt de tots, content Chamberlain, el veritable heroi del dia, l’ho- me que amb una paciència de sant i amb una visió d’estadista ha dut el prestigi 27 Anotació del 28 de setembre de 1938. 28 Anotació del 29 de setembre de 1938. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 213 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS britànic al punt més alt des dels temps de Pitt i s’ha guanyat ell la simpatia del món i el respecte dels enemics. Sense la seva acció, des que pujà al poder, sen- se l’energia a desfer-se d’Eden i canviar de política, sense una conducta recta i honesta que mantenint-li la simpatia de França, li guanyà l’afectuós respecte d’Alemanya i d’Itàlia; sense els dos viatges a Hitler que, amb aparença de fra- cassos, foren ells els que donaren al plet centreuropeu un ambient universal i li posaren el món enter contra l’actitud provocadora d’Alemanya…, sense tota aquesta tasca de Chamberlain, ni hauria estat possible la reunió d’avui ni s’hauria pogut salvar la pau. Caldria analitzar amb atenció aquesta passió sobtada de les dretes cata- lanes, i europees, per Neville Chamberlain, però en les seves diverses ver- sions anglòfiles, ja que, com hem vist, no tenien el mateix to els elogis de Vergés que l’admiració de Cambó. Tanmateix, totes aquestes dretes —les més tradicionalment conservadores, fins i tot les més profeixistes (Josep Vergés era un acabat d’arribar a la versió espanyola del feixisme)— podi- en estar completament d’acord amb el polític català quan sentenciava el 25 d’octubre «el triomf conservador en la seva pugna constant contra l’es- perit revolucionari», el triomf d’«una consteŀació conservadora, antirevo- lucionària», que havia derrotat les esquerres europees (Cambó 1982, 410). També és cert, però, que els comentaris cambonians no haurien agradat a Burgos, si els haguessin pogut llegir. Carregar contra Daladier entrava dins el marc acceptable de la interpretació de la crisi europea; criticar Mussoli- ni —un dels «creadors de l’era de la violència […] i la moda del matonisme», juntament amb Lenin i Stalin— era inacceptable. Però si no compartia l’entusiasme falangista, tampoc no havia entès bona part de la complexitat de fons de l’escenari. El 7 d’octubre carregava contra «les virulències i les intrigues de Churchill, les insídies d’Eden i els atacs de Duff Cooper», en el marc del debat a la Cambra dels Comuns. Més avall, en citar la dimissió d’Edvard Beneš, no s’estava de res: «La supèrbia, la mesquineria, l’esperit caciquil i mangonejador ofuscaren la seva inteŀigència»; la crisi de Munic «era culpa seva»; encarnava el «sectarisme antimonàrquic i anticatòlic»; el «principal destructor» de Txecoslovàquia; etc. Desorientat, Francesc Cam- bó carregava contra Mussolini i enyorava Cánovas del Castillo: l’entusias- me per l’Acord de Munic li va durar una mica més d’una setmana. Només DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 214 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS quedava Chamberlain, el conservador britànic que havia fet mans i mà- nigues per evitar qualsevol mena de suport a la República espanyola? Era una anàlisi profundament equivocada, com es revelaria un parell d’anys més tard, que diu molt de la desorientació personal i les distorsions ide- ològiques de Francesc Cambó en aquells temps. Probablement, no n’era conscient, però havia cedit a la temptació de les anàlisis feixistes del món, això sí, filtrades per la lent del conservadorisme clàssic europeu, en crisi profunda (De Riquer 1996, 86–87). De la mateixa manera que es negava a entendre la profunda naturalesa del projecte francofalangista, a què do- nava un suport displicent, les dinàmiques geopolítiques europees dels darrers anys trenta l’havien depassat completament. Munic va ser el cant del cigne dels regionalistes catalans com a font analítica autònoma? Probablement. Quan els afers europeus van tornar a primera línia en el paquet de preocupacions dels franquistes catalans, la situació havia canviat radicalment. La guerra, a Catalunya, havia aca- bat; el franquisme s’estava instaŀant en el país i falangistes i franquistes, autòctons i forans, anaven prenen posicions en les institucions, platafor- mes acadèmiques i culturals, mitjans de comunicació, etc., del país. En aquest capgirament, els regionalistes havien desaparegut del nou mapa polític i ideològic. Engolits pel projecte feixista espanyol, van haver de re- nunciar a qualsevol mena de perfil propi a canvi d’integrar-se en el nou sistema i recuperar tot el que fos recuperable i que el nou estat totalita- ri els permetés (De Riquer 1996, 191 i ss.). Després de la renúncia pública de Ferran Valls i Taberner —Fernando, des que havia esclatat la guerra i la revolució l’estiu del 1936—, la veu autònoma dels veterans catalanistes es va fondre en el nou magma francofalangista, o, simplement, va desa- parèixer. Com un eco llunyà, un recordatori dels vells temps, un veterà economista de tradició regionalista, Josep M. Tallada —passat al fran- quisme pur i dur, sense cap mena de matís— encara va fer l’esforç, la pri- mavera del 1939, de recordar als barcelonins que, amb l’Acord de Munic, «felizmente la actuación de Mr. Chamberlain y el amor a la paz del Duce italiano consiguieron salvar el escollo y el mundo recobró la tranquilidad a los pocos días». Mig any després dels fets, continuava Tallada, «habían transcurrido ya bastantes días desde aquellos momentos, pero aun así creía interesante, en esos primeros tiempos de paz que habían proporci- DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 215 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS onado a Barcelona los invictos Ejércitos del Generalísimo, presentar una breve síntesis de las repercursiones económicas que ocasionaron aque- llos momentos en que la guerra mundial parecía próxima» (Tallada 1939). La menció a Chamberlain i Mussolini no tenia res d’estrany, era perfecta- ment natural; el més significatiu era la liaison retòrica amb «los invictos Ejércitos del Generalísimo». Era la renúncia pública definitiva a pensar autònomament. 4 A Barcelona: adeu a Txecoslovàquia (primavera del 1939) La segona crisi txecoslovaca i la destrucció definitiva de la república cen- treeuropea va agafar la societat catalana en una situació traumàtica, pro- fundament crítica. La Guerra Civil havia acabat a Catalunya (encara queda- ven, però, València i Madrid), el sistema polític, social i cultural republicà i catalanista havia estat anorreat fins a l’arrel, i el franquisme català —o els catalans franquistes, falangistes, tradicionalistes, exregionalistes, etc., és a dir, tots els que integraven el nou món dels vencedors de la guerra i eren originaris del país— ja estava prenent posicions en el nou estat de coses, compartint (o acceptant el que li donava) el nou poder econòmic, social, polític, inteŀectual, amb els capitostos de la Nueva España que ha- vien pres el control del territori i de la societat catalana. La territorial catalana de FET y de las JONS ja s’havia instaŀat al passeig de Gràcia; la revista Destino havia estat clausurada temporalment, i, per tant, l’opinió més purament falangista s’havia d’anar a buscar a Solida- ridad Nacional. La versió menys falangistitzada dels vencedors es podia trobar a La Vanguardia Española, el vell diari burgès recuperat pel comte de Godó i posat al servei de la causa nacional amb una nòmina heterogè- nia de coŀaboradors prou significativa del nou teixit polític i inteŀectual: exregionalistes (Ferran Valls i Taberner, Josep M. Tallada), falangistes sense reserves (Eugenio Montes), franquistes sense etiquetes predeterminades, etc. Els tradicionalistes catalans, civils i eclesiàstics, es van reagrupar al voltant del veterà El Correo Catalán. Tothom s’anava recoŀocant, a l’espera de la fi de la guerra a Madrid i dels nous esdeveniments europeus. En una dictadura ferotge, com era la franquista, els límits de l’opinió autònoma o diferent estaven del tot delimitats i eren especialment estrets. Per sota DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 216 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS de la unanimitat principal, però, sempre es podien expressar certs mati- sos als fets que s’interpretaven. Els dies de març del 1939 no van ser bons per informar del que succeïa al món i a Europa en particular. Des de Barcelona, tothom estava massa enderiat a comentar la fi de la guerra espanyola, amb els combats a Ma- drid; la descoberta de la repressió republicanorevolucionària a la rere- guarda, o la instaŀació del Nuevo Estado al territori. Per tant, la primera notícia del que estava succeint a Txecoslovàquia —el que quedava del país després de l’Acord de Munic— va arribar força tard, el 12 de març. Amb un «Los autonomistas eslovacos protestan contra la dominación checa» (Solidaridad Nacional, 14 març 1939),29 els falangistes avisaven de les ten- sions que s’havien originat a Praga i la concentració de forces militars a la frontera amb Alemanya. Quedava molt poc per a una notícia important com seria la liquidació definitiva de Txecoslovàquia. Hem d’arribar al dia 15 per trobar la primera gran intervenció infor- mativa i, a la vegada, la primera gran anàlisi feixista a Barcelona sobre el fet. Amb un titular contundent, «Ha muerto el Estado checoslovaco», el falangisme local comentava: Checoeslovaquia era una ficción, y su existencia tenía dos vicios de origen: la democracia y la vejez. Pues las naciones no se han fundado nunca con unas elecciones, por muchas bayonetas que haya habido el día del escrutinio; son la sangre y la conciencia de una misión lo que une a los pueblos con la Historia. Pocos han reparado en un detalle: en que Masaryk tenía más de 60 años cuan- do nació su Estado masónico y ginebrino. Y el ser santón laico —tan santón y tan laico como otros que hemos conocido nosotros de cerca desde Giner acá— no es suficiente para infundir la vida a un ser enteco. El día del nacimiento ya era vieja Checoeslovaquia, no lo pudo evitar ni el haber sido Wilson el tocólo- go que la trajo al mundo en Versalles. (Solidaridad Nacional 1939a) 29 Altres titulars del diari falangista semblants del dia 14: «Graves disturbios en Presburgo. Tro- pas checas disolvieron a tiros una manifestación patriótica»; «Los checos provocan incidentes. Se cree que Hitler intervendrá». DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 217 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Però perquè s’entengués bé per què era important tot plegat, sempre se’n podia extreure una «seria lección para los españoles: la federación y las autonomías no son jalones de unidad —como pretendían ilusos o malva- dos políticos—, sino principios de disgregación»; per tant, d’això se’n deri- vava que «el separatismo es un crimen en pueblos que tienen una misión común en el Mundo», encara que «ese separatismo se disfrace con traje civilizado y burgués, como en Barcelona» (Solidaridad Nacional 1939a). Voilà! El falangisme català jugant a ser feixista antiburgès, com si encara fos creïble la retòrica pseudorevolucionària del primer Mussolini! Amb uns quants anys de retard, aquell curiós feixisme espanyol (expressat a Barcelona a través de Solidaridad Nacional), fet de nacionalisme radical, d’antiliberalisme o d’anticomunisme, i molt d’integrisme catòlic, aparei- xia a la Barcelona burgesa per imposar la revolución nacionalsindicalis- ta, en la línia de les suposades grans revolucions feixistes europees. No endebades, uns dies abans, l’11 de març, el diari falangista havia aparegut amb un gran titular a primera pàgina: «La burguesía liberal y los gran- des financieros olvidan que su ambición de riqueza es la culpable de que las teorías y procedimientos anarco-marxistas se hayan desarrollado en España. La opresión financiero-capitalista es la causa de la lucha de cla- ses». Va ser una febre efímera, però, per uns dies va semblar que el reacci- onarisme espanyolista més infantil seria capaç de convertir-se en alguna mena de moviment feixista de veritat. Si la febrada nacionalsindicalista va passar aviat,30 el que va persistir fins al final dels seus dies va ser el ferotge nacionalisme radical, l’espanyolis- me reaccionari i integrista que alimentava la retòrica falangista des que José Antonio Primo de Rivera —i, abans, els seus inteŀectuals de capçale- ra— va començar a construir la versió espanyola del feixisme italià. L’en- horabona per la destrucció de Txecoslovàquia només es podia interpretar en aquesta clau nacionalista. Un dels exercicis teòrics més curiosos que es van publicar aquells dies va ser un text en què es vinculaven Àustria, Bo- hèmia i Espanya, partint d’una fosca i espessa teorització sobre els mals 30 És cert que, en aquella data, el diari encara portava com a subtítol Diario de la Revolución Na- cional-Sindicalista, però el 14 de febrer de 1940 es va canviar per un de més neutre (és un dir): Diario de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. Tanmateix, aquesta és una altra història. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 218 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS del «nacionalismo separatista» en la seva lluita «contra una nación fuerte» (Solidaridad Nacional 1939b). Després d’explicar la plenitud en què viu- rien Àustria i Bohèmia sota l’ombra protectora del Tercer Reich, deslliu- rades dels falsos nacionalistes i les ingerències estrangeres —franceses i britàniques, sobretot—, els falangistes barcelonins arribaven a Espanya: Nosotros mismos, mucho podemos decir de nacionalismos provocados o fal- sos nacionalismos. Con nuestra pasada pequeñez, aún debíamos de dar que temer, por cuanto aún procuraron dividirnos. No es necesario volver muy atrás en la Historia. Los necios separatismos catalanes, Francia los fomentó. La ayuda francesa a los separatistas fue ostensible en los llanos de Lérida y en las alturas de Balaguer contra las tropas de España. Mazzarino, en momen- tos apurados, supo volver grupas y eludir responsabilidades. Pero entonces aprendimos cuánto le interesaba a Francia que en el rincón nordeste de Es- paña ardiese viva la llama de secesión. Vasconia, más separada de Francia, po- dría también alegar algo. Aquí es una rubia nación la que hace prosperar un empuje político que le asegure la preponderancia en los productos mineros. Y también, al final, la enorme fuerza de una España decidida corta por lo sano el virus mortal y acaba con la huera poesía decadente que pagan los intereses vitales diplomáticos de dos países, cuya característica es la doblez y la astucia. Feixisme, nacionalisme radical i catolicisme integrista. En aquest es- trany magma doctrinari que era el francofeixisme espanyol de primera hora, era difícil dibuixar amb precisió els perfils ideològics d’uns i d’altres. Què feia diferent aquesta opinió, emesa per l’òrgan falangista barceloní, del que escriuria un parell d’anys més tard Jaume Ruiz Manent, suposa- dament catòlic abans que feixista (o falangista)?: Hubo un momento en que algunos ilusos, hijos del país, en mayor contacto con las tendencias extranjeras que con el alma propia del país, se sintieron ataca- dos de megalomanía. Fueron los que secundaron los planes de los nacionalis- tas checos para formar una nación grande y poderosa […], pero no consiguie- ron crear sino aquel engendro de nación checoeslovaca de Masaryk y Beneš, que terminó como el rosario de la aurora y que ayudó a preparar el pavoroso conflicto que estamos hoy viviendo. […] Fue ya un sacerdote, monseñor Hlinka, DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 219 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS quien levantó el estandarte de la tradición cristiana de Eslovaquia frente a los manejos de los masones y librepensadores de Praga […]. (Ruiz Manent 1941) En l’espectre no estrictament falangista del panorama català, des de La Vanguardia Española s’emetia el discurs més purament franquista —és a dir, el que seguia de forma més estricta la doctrina del dictador, sense passar pels filtres retòrics dels camarades de José Antonio Primo de Rivera. Al diari del comte de Godó, dirigit amb mà de ferro per Luis de Galinsoga, no s’hi trobarien consignes contra «la opresión financiera-capitalista» i penjaments de la «burguesía liberal». El que hi havia era pura ortodòxia discursiva: l’admiració per Hitler per haver aconseguit desmantellar «uno de los más graves y contínuos peligros contra la paz» i haver neutralitzat «el último baluarte de la trama con que se había pretendido aprisionar desde Versalles el gran pueblo alemán» (Assía 1939).31 El més interessant del cas era que el responsable d’analitzar la destrucció de Txecoslovàquia era un periodista gallec, franquista de pedra picada, que acabaria sent identificat —erròniament— com un dels personatges més aliadòfils del món periodístic i inteŀectual de la dictadura espanyola. En certa mane- ra, va ser un cas paraŀel al de Josep Vergés: el pas del temps va jugar a fa- vor seu i, en unes poques dècades, molt poca gent va voler recordar els seus articles prohitlerians, fossin els que elogiaven el dictador nazi o els que recordaven la seva «destreza sólo comparable a su inexorabilidad». Però, més enllà de la literatura especialitzada d’Augusto Assía, l’episodi mereixia una reflexió més institucional, no signada, en què la resolució de l’assumpte txecoslovac es vinculés a l’experiència espanyola, ara que la guerra estava a punt d’acabar. En una de les ocasions que va aparèixer l’argument de l’«España precursora», els responsables del diari del comte de Godó recordaven als espanyols: Como ciudadanos del país que ha realizado el esfuerzo más gigantesco contra el comunismo, nos satisface la operación cesárea llevada a cabo por el Reich alemán. Consideramos que la desaparición del núcleo comunista de Praga es un bien para Europa y para la civilización europea y que Alemania ha efec- 31 El dia anterior, el 15 de març, havia publicat «No habrá guerra europea por lo de Checoeslovaquia». DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 220 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS tuado una operación del mismo sentido que la que se está llevando a cabo en España. En realidad, todo lo que sea extirpar el comunismo del mundo es tra- bajar a favor de la Humanidad. Y como en este designio está la España Nacio- nal hace treinta y dos meses, el episodio checo, en si, sin mayores análisis de pormenorización, nos parece un paso decisivo en la misma ruta continental y de civilización que Franco y el glorioso Ejército español están consumando. (La Vanguardia Española 1939) Tot i així, a pesar que l’atenció de gairebé tothom estava centrada en la caiguda de Madrid i la fi de la guerra a Espanya, la destrucció de Txecos- lovàquia deixaria una marca a sang i foc en les teoritzacions i cosmovi- sions dels franquistes catalans, que no es diluiria amb el temps. Un dels grans analistes del moment, el periodista Ramon Garriga —també pro- vinent de l’extingida premsa regionalista, amic i coŀaborador de Ramón Serrano Suñer durant la guerra i corresponsal de La Vanguardia Española a Berlín—, com faria dos anys més tard Jaume Ruiz Manent, feia uns elo- gis extraordinaris a l’aplicació pràctica del Lebensraum nazi. Val la pena llegir-los in extenso, perquè, pocs anys més tard, tota aquesta literatura va desaparèixer dels currículums professionals dels seus autors (però no de les hemeroteques): A los pocos meses […] del Protectorado, puede advertirse cómo ha renacido el viejo espíritu administrativo del imperio austríaco. Los checos no pueden ha- cer política, pero ha desaparecido la crisis industrial y, de consiguiente, el paro obrero; el Reich respeta la lengua, la cultura y las diversas facetas de la vida checa, imponiendo tan sólo la enseñanza de la lengua alemana en las escuelas. Exteriormente son mínimos los cambios introducidos por el Protectorado en el aspecto exterior de Praga: todos los rótulos, por ejemplo, siguen redac- tados en checo, siendo bien pocos los que, a lo más, son bilingües. La ciudad ha recobrado el rango de ciudad industrial que tenía bajo el imperio de los Habsburgo. Difícilmente lograrán los ingleses y franceses producir disturbios en Bohe- mia, a no ser que acompañen su propaganda con grandes victorias militares. El realismo checo ha comprendido las ventajas de la situación actual, y los checos no quieren aventuras de las cuales están ya cansados. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 221 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Comparando la idiosincracia de los checos con la de los polacos, se com- prende que Hitler haya reducido el límite del territorio polaco que habrá de quedar bajo la soberanía del Reich. El Canciller no ha querido para su país más que las mejoras fronterizas que requieren las necesidades estratégicas y la inclusión en los límites alemanes de las regiones industriales que fueron creadas por los alemanes antes de 1914. (Garriga 1939) Però, més enllà d’aquests analistes —i no s’ha d’oblidar que, a man- ca d’inteŀectuals de veritat, el primer franquisme va patir una plaga de periodistes amb pretensions d’inteŀectuals, assagistes, etc.—, què deien els ciutadans catalans que, reservadament, seguien les coses del món en unes reflexions privades moltes vegades coincidents amb els discursos oficials i publicats? Francesc Cambó, que era a París decidint què feia amb la seva vida i el seu patrimoni —dubtava entre deixar Suïssa i anar a Buenos Aires, o tor- nar si la situació s’estabilitzava i s’aclaria— estava astorat per la maniobra nazi (Cambó 1982, 512 i ss.). Amb la mà dreta carregava despietadament contra Hitler i el nazisme, un nou «Gengis Khan», un «Atila» modern, es- crivia. Aficionat a l’anàlisi pseudopsicològica, explicava que el poble ale- many «ha d’ésser oprimit o ha d’ésser opressor» o que «el nazisme és un producte del poble alemany». Però, si mai ningú arribava a llegir aquelles notes, havia de saber que els grans culpables d’aquest renaixement ale- many no eren altres que francesos (Clemenceau i Poincaré en el passat immediat) i britànics (Macdonald i Baldwin; curiosament, deixava fora Chamberlain). Era un discurs que vorejava l’ortodòxia francofalangista del moment —excloent-hi, naturalment, la condemna del nazisme— i podia ser assumit en bona part, sobretot en tot el que impliqués de car- regar en britànics i francesos i en la Societat de Nacions bona part de les responsabilitats de la crisi present: La posició de Daladier, de Chamberlain, de tots els polítics que volen sincera- ment la pau és fondament desagradable. Sembla com si els beŀicistes de se- tembre —Lloyd George, Eden, Churchill, els treballistes, Blum, Pertinax, etc.— tinguessin raó… quan a ells es deuen tots els èxits i totes les audàcies d’Hitler, per haver afeblit les forces militars d’Anglaterra i de França i haver-se gronxat DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 222 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS en l’infantil i còmode iŀusionisme de la seguretat coŀectiva a l’ombra plàcida de la S[ocietat]. de N[acions]. Quant n’han fet i en fan de mal en el món els idealistes, els inteŀectuals, els somniatruites, quan actuen en política i poden influir en el govern dels pobles! Com es comprèn i justifica Cánovas denunciant els optimistes com els éssers més perillosos si poden influir en els destins del seu país! (Cambó 1982, 513)32 I, encara més, el 25 de març va poder explicitar, en clau catalana, l’abans Hitler que Stalin, que havia estat un principi fonamental no escrit de les relacions internacionals des de mitjan anys trenta: Em revolta el nazisme, però em revolta encara més el comunisme soviètic. I jo sento clarament com aquest és més perillós que aquell. L’aventura hitleri- ana és més espectacular, però és menys trascendent. L’expansió desorbitada de l’Alemanya nazi ha d’acabar fatalment en el desastre, com hi ha acabat to- tes les aventures semblants. El comunisme, menys aparatós, és altrament fort i terrible: aquell és la força sempre fugaç i precària; aquest és l’esperit —el mal esperit— infiltrant-se insensiblement i apoderant-se de les consciènci- es. Aquell és el traumatisme; aquest és la intoxicació. Jo no veig com Espanya, ni França, ni Itàlia —els tres països que més m’interessen— puguin ésser do- minats per l’Alemanya nazi. En canvi veig possible —i tan possible!— que les tres grans nacions llatines caiguin en l’abjecció comunista, mil vegades pitjor i més devastadora que la dominació de l’Alemanya nazi. Aquesta dominació exterior, i per tant efímera, provocaria una reacció saludable; el comunisme, apoderant-se espiritualment dels països envaïts, conquerint-los per dintre, impossibilitaria tota reacció salvadora. (Cambó 1982, 516). Cert que Francesc Cambó escrivia en un dietari privat, però també ho feia el poeta catòlic i profundament traumatitzat per la revolució i la guerra Josep M. López-Picó, i coincidia d’una manera notable amb el líder polític regionalista sense saber-ho.33 La «desmembració de Txecoslovàquia» era 32 L’anotació és del 15 de març de 1939. 33 Les coincidències, a vegades, eren més que notables. El 13 de març de 1939, Francesc Cambó es queixava amargament «dels inteŀectuals catalans que havia protegit pròdigament… i entre els quals els que li havien conservat alguna mena d’adhesió eren rars». Es lamentava que «la immensa majo- DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 223 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS «previsible d’ençà que la pau de Versalles creà artificiosament aquell Estat a benefici dels egoismes d’aquelles mateixes potències que ens havien fet creure que lluitaven per la lliure determinació dels pobles» (López-Picó 1999, 146, 15 de març). El dibuixant i pintor Joaquim Renart —tan catòlic i espantadís com el seu amic López-Picó— també apuntava a la desapa- rició de l’«Estat postís, fruit del Tractat de Versalles» (Renart 2003, 585).34 Txecoslovàquia va desaparèixer del mapa europeu la primavera del 1939 sense que ningú, entre les dretes i els feixismes del continent, ho la- mentés. A Espanya, ni el món francofalangista més dur, ni aquella gent d’ordre catalana que la primavera del 1939 respirava més tranquiŀa, tot i la molèstia de l’excessiu exhibicionisme espanyolista dels vencedors i les tristes notícies sobre alguns —no gaires— represaliats i exiliats coneguts, no es va moure del discurs ortodox. El franquisme català, en les seves va- riants, matisos i intensitats, compartia, en molt bona part, una mateixa cosmovisió del món europeu de la primavera del 1939 amb els feixismes continentals. Era una altra prova de com aquests feixismes havien devo- rat l’espai analític i polític de les velles dretes del continent. 5 Els culpables de la guerra: demòcrates, comunistes (el Front Popular) i jueus La guerra va esclatar, finalment, el 3 de setembre del 1939. Alemanya va envair Polònia, se la va repartir amb la Unió Soviètica i va començar a gi- rar cap a l’oest, esperant el moment propici per llançar-se contra França (encara que hagués de passar per països neutrals, com Holanda i Bèlgi- ca). Paradoxalment, el seu esclat no va comportar gaires discursos sobre els responsables directes del conflicte. Es va donar per fet que França i la ria s’havien conduït com si ell, en lloc d’ésser el benefactor, hagués estat el seu persecutor» (Cambó 1982, 511). Cinc dies abans, Josep M. López-Picó també condemnava «la inteŀectualitat roja»: «Els in- teŀectuals catalans teníem confiada la salvaguarda de les essències espirituals de la nostra terra. És per això que no podíem combatre al costat dels materialistes ni ajudar-los de cap manera. Si eren per definició i han estat per llur conducta els enemics de la nostra afirmació vital i els vils instruments de l’abominable suïcidi de Catalunya!» (López-Picó 1999, 146). 34 Anotació del 15 de març 1939. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 224 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Gran Bretanya s’havien entossudit en els seus errors i havien precipitat la reacció alemanya. Així de senzill. L’anomenada “guerra del nord” entre els soviètics i els finlandesos tam- poc no va suscitar grans anàlisis. El culpable era únic i evident, la Unió Soviètica, i la resistència finlandesa posava de manifest, amb tota cruesa, el que tothom pensava de l’Exèrcit Roig: les purgues estalinistes l’havien deixat gairebé inoperatiu. Si mai Alemanya atacava el territori soviètic, l’escombrada militar seria impressionant. Hem d’esperar a un moment extraordinari d’eufòria, com va ser el fi- nal de la campanya de França, per trobar algunes reflexions interessants i amb un cert recorregut sobre les responsabilitats acumulades per certs actors històrics en un doble fracàs de dimensions històriques: l’inici de la guerra la tardor del 1939 i la caiguda de França (i París) el juny del 1940. Naturalment, els primers culpables eren de caràcter polític: per als dis- cursos franquistes, el punt d’origen tenia uns noms determinats, França i la Gran Bretanya, i unes fórmules polítiques ben conegudes, el Front Popular i la debilitat democràtica inherent, innata, a aquests sistemes. Ara bé, també hi havia uns altres culpables, si es vol no tan conjuntu- rals però que haurien llaurat la sembra de la discòrdia i la zitzània, els enfrontaments i les males arts des de feia dècades, per no dir segles. Evi- dentment, es tractava dels jueus, en general, tractat com un coŀectiu ho- mogeni que només justificava la seva existència en la conspiració univer- sal permanent per destruir els règims i les nacions europeus i imposar el seu govern a l’ombra. L’antisemitisme existia des de gairebé els principis dels temps cristians, i havia infectat la civilització cristiana europea a tots els nivells i en tots els àmbits, des de la literatura religiosa fins a les lleis, des dels progroms medievals fins als atacs nazis. L’antisemitisme en totes les seves formes i formulacions —religiós, etnicista, racista, jurídic, econòmic, etc.— era una malaltia que havia atacat tots els països d’arrel cristiana i, evident- ment, havia fet acte de presència a Espanya de la mateixa manera que a la resta del continent.35 35 Per al cas espanyol, cal consultar Álvarez Chillida 2002 i Domínguez Arribas 2009. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 225 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Catalunya, i la Catalunya franquista i dels vencedors —més o menys franquistes, però vencedors— també tenia els seus antisemites (Pérez i Ventayol 2017 i 2019). Escriptors, periodistes, polítics, els nous inteŀec- tuals de la situació, havien assumit la retòrica antisemita europea i, ja en els anys trenta, havien deixat anar algunes perles de caràcter periodístic, literari i polític en aquest sentit. Era lògic que, l’any 1940, l’antisemitisme franquista, catòlic o, senzilla- ment, dretà, es manifestés d’una manera o altra. Ho podia fer per la plo- ma de Jaume Ruiz Manent a les pàgines de Destino. El març del 1940 en va oferir una bona mostra quan, invocant Charles Maurras —qui, si no?—, feia seva la tesi que la guerra havia esclatat per voluntat i a benefici dels jueus. D’aquest punt de partida a la Gran Bretanya hi havia un pas molt petit, que Jaume Ruiz Manent va fer amb tota tranquiŀitat: Inglaterra puso al frente del Ministerio de la Guerra a un judío, Hora [sic] Be- lisha;36 un judío auténtico, de raza y de religión. Era «su» guerra, la guerra ju- día, y los judíos habían de dirigirla. Por motivos que no han sido todavía aclarados, pues las decisiones del Sane- drín no se dan a conocer tan fácilmente, Hora [sic] Belisha ha dejado su carte- ra. Pero su influencia sobre el Ministerio sigue siendo grande. Cuanto él dice tiene decisiva significación. (Ruiz Manent 1940a) No era la primera vegada que el nou setmanari es fixava en el polític britànic. Precisament, uns dies més tard de la dimissió del ministre, algú de la revista li dedicava un comentari molt clarificador: No se sabe a dónde se va. ¿Por qué ha dimitido el ministro de la Guerra? Hore Belisha es judío, un judío auténtico, de raza y de religión, un hebreo conven- cido. Tal vez por ese hilo sacaríamos el ovillo. Los judíos tienen mucha parte en la preparación y en la conducción de esta guerra. Contra ellos van los más acerbos ataques de los pacifistas ingleses. No se recatan de decir que la guerra es una empresa judía. Lo dicen a voces en míti- nes y en la prensa. No tendría nada de extraño que los pontífices del judaísmo 36 El seu nom correcte era Leslie, Lord Hore-Belisha. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 226 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS internacional, los que mueven en secreto tantos resortes, alarmados por las campañas, hubiesen decidido eclipsar a sus personajes más visibles. Belisha, el hebreo, aparecería excesivamente destacado en lo alto del candelero. (Des- tino. Política de Unidad 1940) El reconegut periodista basc, Manuel Aznar, que va passar del repu- blicanisme liberal al franquisme més ferotge, afirmava que un dels mals principals de la Tercera República havia estat la «invasión judaica», i afe- gia: «Iba adquiriendo increíble pujanza los tres instrumentos de que el judaísmo se ha servido en nuestra época para fortalecer su dominio: la masonería, la corrupción financiera y el frente político engañosamente llamado “popular”» (Aznar 1941, 25). I si amb els jueus no n’hi havia prou, sempre s’hi podien afegir els franc- maçons. Jaume Ruiz Manent ho tenia claríssim. Un parell de setmanes després d’haver carregat contra Hore-Belisha, invocava la responsabili- tat de la maçoneria: «No hay que excluir tampoco su influencia [la dels francmaçons] en la guerra actual. Hace una semana hablábamos de los judíos como instigadores de la guerra. No vamos a contradecirnos hoy al presentar como tales a los francmasones. En realidad, son primos herma- nos de los hijos de Judá» (Ruiz Manent 1940b). Amb un estil una mica més discret, el veterà periodista i polemista ca- tòlic (i excatalanista) Manuel Brunet (una peça clau en l’entramat de la revista Destino. Política de Unidad des de la primavera del 1940) també va voler dir-hi la seva: ¡Cuán grotesco es el pasado a la ley del presente! Ahora que los alemanes están instalados en París recordad, os lo ruego, que Francia puso su suerte en ma- nos del Frente Popular. Recordad que Francia, una de las más nobles naciones de Europa ha tenido un gobierno presidido por un judío socialista y multimi- llonario que responde al nombre de León Blum y que según parece se llama Karlfunkenstein y salió de algún “ghetto” de Bulgaria. Incluso las personas que no aceptan los prejuicios de raza, las que no admiten las teorías de Gobi- neau y sonríen leyendo a Dromond se espantaron al ver en la presidencia del Consejo de ministros de Francia a un hombre que reúne en su persona las tres cualidades barrocas de ser judío, socialista y multimillonario. (Romano 1940) DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 227 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Però no hauria de ser aquest antisemitisme públic matusser el que ens hauria de preocupar més, o el que ens hauria de cridar més l’atenció. Més interessant fora escatir per què un home culte i viatjat, format en els am- bients polítics i financers espanyols i europeus de primera categoria, co- neixedor de bona part del món europeu, reconegut mecenes de les arts i de la cultura a Catalunya, Francesc Cambó i Batlle, va tenir un brot an- tisemita imponent el juny del 1940. Podria haver culpat els comunistes europeus, els bolxevics soviètics, Churchill i la seva colla de beŀicistes, el Front Popular francès o Franklin D. Roosevelt per ingenu i ignorant dels afers europeus. De fet, ja ho va fer amb alguns dels esmentats. En canvi, va dedicar una reflexió molt llarga a la culpabilitat dels jueus, una refle- xió llarga i pensada que fa trontollar la imatge del polític català i fa gri- nyolar el seu discurs polític i les seves actituds públiques. El 24 de juny de 1940, des d’Estoril, i després de l’ensorrada definitiva de França, Francesc Cambó apuntava el següent: És curiós observar aquests dies l’actitud dels jueus llevat excepcions generals a Itàlia; individuals en els altres països; nuŀes a l’Europa central. Ells, els prin- cipals artífexs d’aquesta guerra; els màxims culpables que a França triomfés el Front Popular i poguessin desorganitzar-se l’exèrcit i l’administració francesa; ells, els grans actors de la derrota, són els que més criden i s’indignen davant la capitulació francesa! El bolxevisme i el judaisme són els grans culpables de la terrible crisi que amenaça Europa. En el bolxevisme hi ha quelcom que n’atenua la seva culpa: un ideal patri- òtic des que Stalin governa en amo absolut. En el judaisme no hi ha més que un egoisme ferotge, baix, guiant la seva acció destructora. Avui parlen de França amb fúria i menyspreu. D’Alemanya, de l’Alemanya nazi, en parlen amb rancor barrejat de respecte. La raça jueva no és tan sols, des que vessà la sang de Crist, la raça maleïda: és que porta la maledicció i la dissort als pobles que li donen generós acolliment. Recordem l’Alemanya, do- minada pels jueus abans de la guerra del 14 i en els primers anys de la tràgica postguerra. Recordem la crisi de vitalitat i de virilitat francesa coincidint amb l’hegemonia jueva a França, que ha preparat la desfeta actual. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 228 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Pagarà també Anglaterra la seva protecció a la raça maleïda? (Cambó 1982, 784–785) A Berlín, Ramon Garriga, amb una sinceritat que l’honorava, tenia molt clar qui s’havia equivocat. I no era l’Alemanya nazi: Hace unos días, un célebre caricaturista alemán presentaba a Churchill, Cham- berlain, Reynaud y Daladier sentados, con «pose de desesperación», alrededor de una mesa y exlamando: «¿Qué demonios nos hizo declarar esta guerra?». No sé si los hombres de Londres y París habrán pronunciado estos días tal excla- mación. Pero es verdad que aquellos que hacen todo lo posible para enjuiciar los acontecimientos presentes como simples espectadores, al final del noveno mes de guerra, que coincide con la liquidación de la batalla del norte de Fran- cia, comprenden menos que nunca las razones que impulsaron a los dirigen- tes políticos de Londres y París a desviar hacia el Oeste el huracán bélico que, durante más de seis años, había preparado cuidadosamente Hitler para el Este. El «Drag Nahosten», tan detalladamente explicado en Mein Kampf, ha sido imposible porque los políticos de Londres y París, faltos de visión, no han querido establecer la sólida paz que pedía Hitler para buscar solución a los problemas del Reich en una guerra con Rusia. Ahora, en París y Londres bus- can la manera de cargar la culpa de los acontecimientos a los militares, como lo prueba la destitución del general Gamelin, seguida de la de otros muchos generales, y el acto de presentar la capitulación del rey Leopoldo como una traición. Pero en Berlín, al hacer el resumen de la presente ofensiva, se sale en defensa de los generales franceses para culpar, exclusivamente, a los políticos. En estos momentos conviene recordar, más que nunca, la famosa definición del general escritor Clausewitz: «La guerra sólo es la prosecución de la política con otros medios». Los políticos ingleses y franceses han jugado y perdido to- das sus cartas respecto de Alemania. Por lo tanto, ahora no pueden pedir a sus generales milagros imposibles. Estos días Pétain y Weygand deben recordar la frase de Clemenceau: «La guerra es una cosa demasiado seria para confiarla a militares». Para rectificarla en este sentido: «La política es una cosa demasiado importante para dejarla, exclusivamente, en manos de los políticos». Un país que ha sufrido la epidemia del Frente Popular, mientras todos los alemanes, con la mayor disciplina, aceptaban toda clase de sacrificios para permitir el DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 229 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS rearme que había de asegurar grandes éxitos en la política internacional, no puede esperar ahora milagros de sus generales. […] Al terminarse el noveno mes de guerra, y en vísperas de iniciarse una segun- da parte de la gigantesca ofensiva contra Francia e Inglaterra, cabe preguntar si Londres y París no se equivocaron rotundamente cuando rechazaron las proposiciones de paz que expuso el Canciller Hitler en su discurso del seis de octubre, y escogieron la guerra como la mejor solución posible. (Garriga 1940a) «[…] Los políticos de Londres y París, faltos de visión, no han querido establecer la sólida paz que pedía Hitler para buscar solución a los pro- blemas del Reich en una guerra con Rusia.» Heus ací la clau de volta de la incomprensió aliada, de la negació de la realitat, de l’error de càlcul més terrible des de la Conferència de Pau de París: Alemanya només volia des- truir la Rússia bolxevic. Per què França i la Gran Bretanya, les dues demo- cràcies occidentals, no ho havien vist? O no ho havien volgut acceptar? Per què no havien deixat a Alemanya assolir el seu objectiu? És que tenien tractes inconfessables amb la Rússia comunista? És que l’artefacte sinistre del Front Popular havia estat un cavall de Troia encara més mortífer del que tothom havia pensat? Però si la guerra era —havia de ser— amb Rús- sia! Només que França i la Gran Bretanya ho haguessin acceptat, s’haurien resolt els conflictes. I com si fos una progressió diabòlica, quan va caure França, la pregunta següent va ser: per què la Gran Bretanya continuava la guerra, si Alemanya només buscava una entesa continental que respectés l’immens Imperi britànic? Segons aquesta versió, Alemanya només dema- nava als britànics que es giressin d’esquena quan ataqués la Unió Soviètica. 6 «Arría sus maltrechas banderas la Revolución francesa»: les caigudes de França i París El maig del 1940, els exèrcits alemanys van llançar l’ofensiva més espera- da: des d’Holanda i Bèlgica van atacar França. S’havia acabat l’anomenada “drôle de guerre” i començava l’estranya desfeta, la campanya que acabaria amb la derrota francesa i la divisió del país en dos ens territorials. Men- tre l’exèrcit francès i la força expedicionària britànica intentaven frenar l’avenç alemany, una part de la població civil va començar un èxode de DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 230 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS nord a sud, fins a pràcticament la frontera francoespanyola. Si el coŀapse de la Tercera República havia donat lloc a alguns comentaris de to oberta- ment antisemita, l’arribada de refugiats al sud de França, a banda de l’in- terès informatiu que despertava (Vilanova 2005, 75), va ser l’ocasió per a un parell d’intervencions falangistes especialment contundents. La pri- mera era una notícia sense signar, però que era perfectament assumible pel conjunt de Solidaridad Nacional, el portaveu falangista barceloní: Mientras tanto, continúa el aflujo de lujosos automóviles, muchos de ellos con remolque, en los que viajan polacos, checos, húngaros, egipcios, etc., pero prin- cipalmente judíos. El observador apostado en los límites puede contemplar la más completa gama de perfiles israelitas. La inmensa mayoría de los judíos que entran en España, podrían pasar por seres poco favorecidos por la fortu- na, si se les juzgara únicamente por su atuendo exterior. Pero en la Aduana se descubren sus cuantiosas fortunas… Toda esta marea nos visita sólo en tránsito y se dirige, con pocas excepciones, al Marruecos francés. Hemos interrogado a algunos hijos de Sión, tratando de inquirir sobre el porqué de su marcha al Norte de África y las contestaciones recibidas no han podido ser más vagas… Otro personaje que ha traspasado la frontera en tránsito hacia Portugal, nos ha afirmado que toda la opinión sana de Francia se ha colocado resueltamente al lado del actual Gobierno, pero nos ha agregado que las últimas impresiones fidedignas que pudo recoger antes de su entrada en tierra española, dejaban entrever la probabilidad de que la actitud de rebeldía adoptada en Siria por el general Mittelhauser, fuera imitada por otro alto jefe militar del Norte de África. Fue después de escuchar esta interesante referencia, cuando nos atre- vimos a relacionarla con el éxodo de tanto judío internacional y otras gentes de vida turbia al Marruecos francés. (Solidaridad Nacional 1940) La segona intervenció era més solemne, ni que fos pel fet que anava signada per un dels columnistes habituals de Solidaridad Nacional, es- pecialista en afers militars i veterà de guerra franquista, el comentaris- ta Fernando P. de Cambra. Això li donava un to diferent. Ara era un dels personatges clau del diari que buscava un lloc en la nova intelligentsia que havia de dominar en el panorama de postguerra i que assumia pú- DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 231 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS blicament la seva condició antisemita i mostrava el seu compormís, i el del diari, en aquesta qüestió: El judío errante ha pasado también sobre las tierras francesas que le dieron gratuito asilo, y a cuya defensa ni quiso ni supo contribuir. Ahora vuelve a re- emprender su marcha con las alforjas bien repletas del oro arrebatado, que es causa de su maldición. Tras él quedan cientos de miles de cadáveres apila- dos, hogares destruidos, resplandor de incendios…, pero sin una mirada ni un remordimiento, se dirige en busca de nuevo suelo donde plantar su tien- da. Aviso a aquellos que cometan la candidez de hacerle un hueco a su vera. (De Cambra 1940) A la fi, el 14 de juny, un divendres, París va caure en mans alemanyes. El que no havia succeït durant la Gran Guerra, havia passat vint anys més tard. El govern francès era a Tours, abans de continuar la ruta cap a Bordeus. Paul Reynaud, el primer ministre, era al caire de la dimissió. Els derrotis- tes del govern, encapçalats pel mariscal Pétain, començaven a dominar la situació. Homes com Georges Mandel, partidari de continuar la lluita des de l’Àfrica, havien estat arraconats. A Barcelona, el poeta Josep M. López-Picó semblava profundament es- pantat i amb dificultats per acabar de valorar la situació. Escriure que «hi ha, però, passi el que passi una França fixada en esperit (com una Roma fixada en eternitat) que els bàrbars vinguin d’on vinguin no dominaran mai» (López-Picó 1999,164),37 no semblava una presa de posició gaire con- tundent; més aviat, feia pensar, ni que fos vagament, amb Charles Maur- ras i les seves idees —i les d’altres companys de viatge, francesos, catalans o italians— sobre la llatinitat, l’eix de civilització París–Roma, enfront dels bàrbars de l’est —alemanys i russos— i de l’oest —els anglosaxons. De tota manera, també escriuria el poeta, potser les coses eren més sen- zilles: «Quina pena la tragèdia de França per culpa del Front Popular…!» (López-Picó 1999, 165).38 37 Anotació del 14 juny de 1940. 38 Anotació del 16 juny de 1940. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 232 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS D’altra banda, tothom entenia perfectament el valor i el significat de la caiguda de París. No era només la caiguda de la capital francesa. No era només un gran triomf alemany. Era tot això i més coses: la destrucció de la Tercera República francesa; el fracàs britànic després de segles d’hege- monia i de domini; l’eclosió del nou ordre europeu; la fi dels temps libe- rals i burgesos decadents de les democràcies. Ho explicava prou bé San- tiago Nadal a «Los alemanes en París»: El acontecimiento es de una trascendencia tan grande, París despierta tantas evocaciones, tantos sueños y tantas desilusiones, está tan cargado de literatu- ra su nombre, que forzosamente un estremecimiento recorre el mundo ente- ro al conocer la noticia. ¡Los alemanes en París! Por cuarta vez en el espacio de cuatro generaciones, las torres de Nôtre Dame ven pasar desde sus góticas siluetas las figuras extrañas de soldados extranjeros. Y esta vez más extranje- ros que nunca, pues muy lejos de cuanto es París y de cuanto París significa están esos mocetones rubios y fuertes que, cubiertos de hierro por todas par- tes, como guerreros antiguos, han entrado en la “Ville Lumière”. Siglos y siglos de arte y de inteligencia, pero siglos también de ligereza y escepticismo, caen hoy en manos de unas legiones llenas de una fe ciega en el hombre genial que conduce los destinos de su patria. Hay que imaginarse la impresión de esos hombres de la Pomerania o de la Prusia, tan distantes del espíritu francés, entrando en la gran ciudad que por tanto tiempo ha creído ser la capital del mundo: su curiosidad, mezclada de desdén y de secreta admiración; su incom- prensión, y la no menos absoluta de los parisienses ante unos hombres para quienes no tienen sentido la mayor parte de las cosas que han hecho a París y que dan un sentido a París. El momento es de una dramática grandeza. Dos pueblos, dos concepciones de la vida, dos civilizaciones puestas frente a frente, o mejor, una debajo de la otra: vencedora la joven, elemental y fuerte; vencida la vieja, complicada y débil. I el seu germà, Eugeni, no es quedava enrere: Barridos los mástiles por la ofensiva más fulminante de la historia, arría sus maltrechas banderas la Revolución Francesa en su propia Patria. La voz digna del anciano Mariscal Pétain denunciando las causas de la tribulación presente DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 233 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS fueron un completo examen de conciencia de una nación que había olvidado hacía largo tiempo tan cristiano y necesario ejercicio. Encastillada tras para- petos de eterna legalidad, habían negado reiteradamente Francia al examen de su conducta y de la situación de Europa en los últimos años. Endurecida en rígidos formulismos democráticos, había sido incapaz de sorber el hálito juvenil de la Europa naciente. Ignoró la renovación que suponía el fascismo, cerróse a toda revisión de las injustas fronteras creadas en Versalles. Y trataba de justificar su actitud con una farisaica fidelidad a la letra que mata —y dígalo, si no ella misma, vencida y torpedeada por sus propios aliados—. Fue el suyo egoismo suicida por ciego y enervante, por agregado a formas de vida y de pen- samiento anquilosadas, inútiles, viejas. Francia, la Francia democrática, radi- cal-socialista, anticlerical, burguesa y sedentaria, que perdía progresivamente población y vivía en el culto a fórmulas hueras de vida, daba la impresión de ser un país detenido en determinadas formas, ya incapaz de superarlas, y des- tinada a una lenta consunción por agotamiento de su vitalidad. (Nadal 1940) L’arrencada era brutal. La continuació recollia tots els elements fona- mentals de què s’alimentava el discurs franquista aquell 1940: des de la decadència demogràfica a la renovació feixista, passant per Versalles i l’anticlericalisme republicà francès. Hi era tot, i una mica més: Los principios revolucionarios que los granaderos imperiales condujeron por toda Europa en la boca de sus fusiles, se han hundido a la fuerza de las armas de una revolución de sentido opuesto. La vieja Europa ha muerto cuando la juventud ha penetrado en la cuna y último baluarte de la democracia. Un hom- bre extraordinario —Hitler— ha liquidado en el continente la era que inició otro hombre genial: Napoleón. Així doncs, la guerra era la tomba de les democràcies, el triomf de l’«hálito juvenil de la Europa naciente», «la renovación que suponía el fascismo». No semblava que calgués llegir entre línies; tot era clar, com la victòria alemanya. Un observador amb una llarga carrera periodística i literària—amb un pes innegable de la llengua catalana i la cultura del ca- talanisme—, Carles Soldevila —ara Carlos, evidentment— havia semblat endevinar, en l’espectacle de l’ocupació, l’arribada de «l’home nou», d’allò DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 234 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS que ben aviat seria el present d’Europa (Soldevila 1942, 165 i ss.). Gairebé tot va començar la nit del 13 al 14 de juny, explicava Soldevila, quan se’n va anar a dormir tot esperant «la catástrofe» que els seus avantpassats també devien témer «el último día del año novecientos noventa y nueve». L’ende- mà, però, «resultó que no hubo tal catástrofe». Va aparèixer un soldat en moto, després uns oficials. A l’Arc de Triomf, altres militars es quadraven davant la flama al soldat desconegut: Los alemanes están en París. La primera división que ha entrado por sus ca- lles y se ha detenido en torno al Arco de Triunfo, está compuesta por hombres tan pulcros, tan bien afeitados, tan embetunados, tan gallardos, tan elegantes, que alguien murmura a mi oído: —Estos no son soldados. Estos son una compañía de actores de cine. […] Los alemanes no han pasado las privaciones que les han contado; los alemanes no sólo están sanos y robustos, sino hasta rollizos con una especie de uniformidad que admira… Soldevila ho veia, ho tenia davant dels ulls: eren una nova classe de guer- rers per a una nova guerra i una nova Europa. Els seus veïns francesos po- dien dir que era una desfilada propagandística, però el periodista català ho veia d’una altra manera, amb més profunditat, amb més perspectiva: Alarde de cultura o alarde de disciplina, el espectáculo de estos hombres, cam- pesinos y obreros en su mayoría, que ceden el paso a las señoras y ofrecen bombones a los niños, arguye una fuerza enorme y casa bien mal con la idea tremebunda que nos habíamos formado de lo que pudiera ser la entrada de los alemanes en París. Els «infantes alemanes» que havien ocupat París, segons Soldevila: «Ti- enen una solidez y obedecen con tal rigor al ritmo, que al contemplarlos se pierde la noción de la individualidad y no se siente más que la fuerza de la masa. Masa sombría, mediovelesca, wagneriana, que no sé si infun- de respeto porque sugiere la idea de una pasión vigorosamente encauza- da o porque obliga a pensar en una máquina insensible o inexorable». Però no eren insensibles: eren inteŀigents —i això els feia més perillosos, DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 235 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS encara que Soldevila no ho remarqués. Viatjant en metro, l’escriptor va observar quatre soldats que es quadraven per la presència d’uns oficials, «con una rapidez y una rigidez de autómatas». Una dona que ho va pre- senciar va dir en veu baixa: «Quina comèdia!». I, explicava Soldevila, que «un oficial que lo había oído, se inclinó cortesmente y le dijo en correc- to francés: “Señora, es gracias a esta comedia que estamos aquí”». Exacte. Carles Soldevila ho havia entès perfectament i sabia valorar exactament les conseqüències de la nova realitat: s’havia acabat la comèdia, els segles de «ligereza y escepticismo», que deia Santiago Nadal. Era l’hora de Wag- ner, a París i a Europa. 7 Adeu a París, adeu als britànics… Ramon Garriga havia pogut entrar a París amb altres periodistes, acom- panyats d’oficials alemanys (Garriga 1940b). Dos dies abans havia sortit de Berlín en direcció a Bèlgica. Va passar per Brusseŀes i va fer la ruta de la campanya militar del nord. Entre les coses vistes al llarg del camí, a Ami- ens es va trobar amb «un espectáculo desolador, comparable con nues- tro Toledo, sólo que, en el caso de la ciudad francesa, la mano ejecutora respetó el gran monumento gótico y realzó la destrucción de los edificios colindantes con el empleo exclusivo de la aviación».39 El viatge continua- va fins a arribar a París: 39 No era un comentari superficial, aquest. Ans al contrari, ja feia dies que, a Madrid, es comen- taven les repercussions que podia tenir una estratègia militar alemanya que, aparentment, garantís el respecte pel patrimoni catòlic: «Los telegramas de Roma acusan la satisfacción con que el delega- do de Su Santidad ha informado a la Curia Romana sobre el respeto escrupuloso a los templos ob- servado por las tropas alemanas, y la orden del Cuartel General del Führer para que los bombardeos terrestres y aéreos eviten rigurosamente la destrucción de los edificios religiosos. En contraste con la guerra anterior, y a pesar de los terribles combates, el informe del delegado eclesiástico ha podi- do hacer observar que al paso de las tropas alemanas van quedando incólumes, sin daños dignos de mención, catedrales e iglesias de una zona densa, como pocas, de edificios dedicados al culto católico». I no era només una qüestió estratègica; també hi havia una dimensió política: «Se observa también que el Reich, desde la incorporación de Austria, ha ido anexionándose o poniendo bajo su control millones y millones de ciudadanos católicos, lo cual no podrá menos de pesar favorablemente, tan- to en la política interior de Alemania como en sus relaciones con la Iglesia Romana. Algunos quisie- ran ver en todo esto los primeros síntomas de una conciliación que podría presentar a breve plazo los mejores auspicios» (DOS 1940). DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 236 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Por la puerta de Clichy nos dirigimos al corazón de París. Muy poca gente se ve por las calles. Nos dicen que el setenta por ciento ha abandonado la capital. Sin tranvías ni omnibus, París tiene el aspecto de una ciudad española en los días lejanos de las huelgas revolucionarias. En la Avenida de los Campos Elí- seos, vemos gente ir y regresar del Arco de Triunfo. Después de nuestro home- naje al Soldado Desconocido francés, aprovechamos los últimos momentos de luz para comprobar que el París monumental, desde Nôtre Dame a la Ópera, está intacto. Respiramos todos con satisfacción, porque París es patrimonio no sólo del francés, sino de todo el mundo civilizado, y estos últimos días se había temido mucho que París no fuera una segunda Varsovia. El espíritu cla- ro y realista de los franceses ha salvado, una vez más, a la gran ciudad europea. Esperamos ahora el despertar de la gran capital al día siguiente de su ocupa- ción por los alemanes. Más de dos millones de seres tienen que regresar a los hogares que abandonaron. Antes de terminar estas rápidas impresiones, me he asomado a un balcón del sexto piso del hotel en que habito, entre la Ópera y la iglesia de la Madelei- ne. Ante mi se extiende una inmensa ciudad sin vida, que nada tiene que ver con el París de mis recuerdos. No puedo por menos de recordar el París de ha- cer cuatro años, cuando presencié las elecciones con el triunfo de León Blum y Daladier. En España también triunfó un Frente Popular, pero hemos sabido hacernos perdonar esta locura a costa de grandes sacrificios. Esta vez, París se ha ahorrado la revolución sangrienta; pero su Frente Popular le ha costado lo que no había conocido nunca: la capitulación completa y la ocupación de la ciudad por los alemanes. En el año 1871 los ejércitos de Bismarck avanzaron sobre París junto con las tropas de Thiers. Ahora, Hitler no ha necesitado el permiso de Reynaud para que cinco divisiones alemanas hayan ocupado la ciu- dad, después de infligir la derrota más contundente que, en el campo político y militar, haya sufrido nunca el orgullo francés. La bandera nacional-socialista alemana ondea en el punto más alto de la torre Eiffel y anuncia a todo el mundo no sólo la conquista alemana, sino también que Francia ya no ocupa el primer lugar en el orden europeo, que, si lo pudo haber merecido un día, por locuras de los gobernantes de estos últimos cuatro años lo ha perdido completamente. No calia afegir-hi gran cosa més. Certament, vindrien més reflexions sobre la caiguda política de la Tercera República, sobre les possibilitats DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 237 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS del mariscal Pétain per refer l’honor francès, sobre les culpes irreversi- bles del Front Popular. Ningú, però, no havia explicat amb tanta inten- ció què era i què significava París l’endemà de la desfeta com ho havia fet Ramon Garriga. La nit del 17 al 18 de juny, a Estoril, Francesc Cambó no va dormir bé (Cambó 1982, 779–780).40 No va poder «aclucar l’ull», preocupat com esta- va per la situació internacional i, més concretament, la britànica. Cambó estava convençut que, amb la caiguda de París, la Gran Bretanya «no podia guanyar la guerra». Segons ell, «podia molestar i arruinar Alemanya, po- dia afamar Europa…, però no veia manera humana que pogués triomfar». Amb aquesta visió tan pessimista de la situació, Francesc Cambó va dedi- car una bona estona a un exercici mental: posar-se en la pell del premier britànic i explicar als soferts ciutadans de la Gran Bretanya on eren i cap on anaven. Sorprenentment, la primera cosa que faria Francesc Cambó, instaŀat al número 10 de Downing Street, era «un esforç per tal d’arribar a una pau decorosa». Però una decisió d’aquesta magnitud calia ser explicada, molt ben ex- plicada, als ciutadans. Posat en el lloc de premier britànic, Francesc Cam- bó declararia que la Gran Bretanya havia estat «arrossegada» a la guerra per petició de França i en ajuda de Polònia. Ara, amb la caiguda de Fran- ça, l’Imperi britànic no tenia cap motiu —«no tenia cap interès», per usar la fórmula camboniana— per continuar la guerra. Més ben dit, «no vo- lia carregar damunt les seves espatlles la tremenda responsabilitat de se- guir una guerra que esdevindria cada dia més ferotge i més destructora». Amb aquesta bona voluntat, Cambó declararia que l’Imperi britànic es reservaria el dret a defensar-se de qualsevol atac, però desistiria de qualse- vol maniobra ofensiva. A més a més, convidaria Alemanya a signar una pau justa i duradora amb França, a la vegada que la convenceria de «retornar la plena independència als Estats nacionals que havien ocupat des del co- mençament de la guerra». Amb tot això, l’Imperi britànic, amb la coŀabo- ració de França i la Unió Soviètica, d’acord amb Alemanya i Itàlia, «estaria disposat a examinar […] tots els problemes d’ordre econòmic, polític, fi- nancer i colonial que crearen el clima tempestuós del qual sorgí la guerra». 40 Anotació del 18 juny del 1940. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 238 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Fet tot això, la Gran Bretanya es posaria a treballar fermament per aconseguir un acord al voltant dels problemes següents: «Lliure accés de tots els pobles, en igualtat de condicions, a les primeres matèries que els siguin necessàries; supressió de barreres econòmiques que dificulten la circulació de productes; règim que permeti la lliure circulació efectiva de la lliure navegació en tots els mars; nova distribució de colònies i de man- dats; programa de desarmament, etc.». L’endemà al matí, un cop llevat, Francesc Cambó va escriure una nota on deixava constància de les seves preocupacions. Després, la va donar a José M. Gil-Robles, el polític democristià autoexiliat a Portugal, perquè la fes arribar al dictador portugués, Oliveira Salazar, de qui era conegut, per tal que aquest la fes arribar als britànics. Francesc Cambó estava molt satisfet de la nota que havia escrit; no ho podia amagar. N’estava molt sa- tisfet i, a la vegada, molt convençut. Tan convençut que el 20 de juny con- tinuava pensant que era «l’hora de fer la pau amb dignitat; potser era el darrer moment». La lògica que s’amagava darrere aquesta afirmació era inqüestionable: Alemanya no volia la destrucció de l’Imperi britànic; vo- lia una nova posició a Europa —la liquidació del Tractat de Versalles— i més presència al món. Els assumptes continentals europeus ja els resol- dria amb França, amb la nova França sortida del desastre militar. La Gran Bretanya no tenia interessos directes ni vitals a Europa; per tant, era ab- surd —i moralment condemnable— continuar una guerra que sabia per- duda, quan ningú no amenaçava la seva integritat imperial —l’amenaça d’invasió de les illes britàniques era això, una amenaça, no una realitat o un fet consumat. Ja era l’hora que, des del franquisme català, es fes un primer balanç ge- neral del daltabaix europeu. I així ho va fer Santiago Nadal en dels articles més brillants que va publicar en aquelles jornades. El 20 de juny certifi- cava els profunds canvis que el continent europeu estava a punt de viure («El nuevo “espíritu de Munich”»): El continente europeo entra en una nueva etapa de su historia caracterizada por un hecho político extraordinariamente revolucionario; el fin de la época del equilibrio de fuerzas, cuya última manifestación fue el acuerdo de Munich DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 239 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS en septiembre de 1938. Del mismo modo que la reunión de Munich celebrada anteayer significa el principio de la nueva era. Hasta ahora la política europea se basaba en un equilibrio de fuerzas: nin- guna Potencia o grupo de Potencias era suficientemente fuerte para imponer una dirección unilateralmente determinada a Europa. Por eso se imponía en- tre ellas la vía del compromiso, o sea que la política que se imprimía al con- junto era la resultante de las fuerzas opuestas que se contraponían. Mussolini, cuyo país ha encontrado siempre en el equilibrio europeo todas las ventajas, propuso sistematizarlo en su famoso proyecto de Pacto de los Cuatro. Incom- prensiones y cortedades de vista impidieron alcanzar un resultado positivo en el intento, con lo cual se agravó la situación, hasta llegar a término tales que hicieron prever como inmediato, a fines de septiembre de 1938, el estalli- do de la guerra. Pero el Acuerdo de Munich salvó a última hora la situación y pareció que el principio del equilibrio europeo obtenía entonces una consa- gración esplendorosa. Se hizo entonces corriente hablar del «espíritu de Mu- nich», que no era otra cosa más que la consagración, dentro de la indispensable comprensión mutua, de los principios del mussoliniano Pacto de los Cuatro. O sea, en definitiva, del equilibrio europeo. Pero el «espíritu de Munich» se esfumó, desgraciadamente, bien pronto, y por culpa, sobre todo, de los responsables del fracaso del Pacto de los Cuatro. No tardó en verse que los países cuyos representantes se habían reunido en la capital bávara hablaban lenguajes distintos e inconciliables y que lo logrado en Munich no había sido una paz, sino simplemente una tregua. Los dos grupos de Potencias se alzaron frente a frente, más inconciliables que nunca, y desde entonces la guerra fue inevitable. El pacífico «espíritu de Munich» había muerto. Pero otro había de nacer: puesto que el equilibrio era ya imposible, surgía la necesidad de una hegemonía, y una guerra había de dar el nombre del elemen- to preponderante. La suerte de las armas en el continente ha sido netamente favorable a Alemania, y un nuevo «espíritu de Munich» surge de las victoriosas acciones del Ejército alemán en Francia: el espíritu que anima las conversacio- nes del 18 de junio, hijo no de un acuerdo, como en 1938, sino de una aplastan- te victoria militar. Substitución, por tanto, del principio del equilibrio, hasta ahora dominante en el curso de la historia europea, salvo ligeros paréntesis, por el principio de la hegemonía. Y esto es un cambio trascendental en la his- DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 240 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS toria del continente europeo. De que esto sea así no tienen que culpar a nadie, más que a sí mismos, los vencidos de 1940. (Nadal 1940a)41 Era una anàlisi exceŀent, en la qual oferia, amb tota claredat, la inter- pretació canònica de l’«esperit de Munic» segons el pensament reaccio- nari europeu: l’acord possible entre les quatre potències, el setembre del 1938, que hauria permès tancar les ferides alemanyes del 1919 i aïllar la cinquena potència i més perillosa. Res a veure, evidentment, amb aquells que havien vist en l’«esperit de Munic» la claudicació de les democràcies occidentals a les pressions dels feixismes, el triomf de la por anticomu- nista a una suposada amenaça bolxevic oriental, i, pel que afectava els barcelonins, l’abandonament d’Espanya a mans dels militars sollevats del juliol del 1936, que el setembre del 1938 estaven a punt de guanyar la guerra que ells mateixos havien provocat. La història dels darrers vint anys va ser revisada fins al moll de l’os. Va ser revisada i utilizada, manipulada i reescrita. Va reaparèixer l’espectre del Tractat de Versalles, per ser llançat a la cara dels delegats francesos, que, altra vegada al bosc de Compiègne, viurien la humiliació que van patir els alemanys el 1918. Era la torna de la història, però amb uns espectadors espanyols que gaudien d’una posició privilegiada i a pesar de la teòrica no beŀigerància —ja no arribava ni tan sols a la neutralitat—, també se sentien protagonistes i participants d’aquella hora històrica. Hom podia afirmar que Europa veia néixer un nou ordre continental, però «se había conseguido con la misma sangre que aquella que, junto a la nuestra, der- ramaron nuestros amigos durante la guerra de España» (Giménez-Arnau 1940). Allò que s’esdevenia a Compiègne —la signatura de l’armistici entre alemanys i francesos— havia estat possible, en bona mesura, pel triomf franquista a Espanya un any abans i per la visió clarivident, l’estiu del 1936, que calia començar a construir un nou projecte polític i social abans que la pertorbació frontpopulista ho arrossegués tot. A l’hora de parlar de la cerimònia del bosc de Compiègne, Santiago Na- dal també evocava Versalles, prenent-lo com a referència per al «nuevo Ja havia ofert a començament de mes una primera versió d’aquest article, lluny de l’ombra ame- 41 naçadora de Luis de Galinsoga. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 241 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS estado de cosas europeo», que estava a punt d’eclosionar (Nadal 1940b). De moment, afirmava La Vanguardia Española del 25 de juny, «la guerra continental europea había terminado». França, humiliada i derrotada, havia acceptat l’«anti-Versalles» que li havien imposat els vencedors. A Bordeus, per exemple, «el pueblo francés —lo sano del pueblo francés— se mantuvo firme y unido alrededor de su mariscal»; mentre esperava saber les condicions de l’armistici, «lo sano del pueblo francés» se sentia «perturbado» i «consternado» per «la existencia de otro gobierno francés en Londres, disidente de la autoridad del de Burdeos» (Lucientes 1940). Ni rastre del nom del dissident principal, Charles De Gaulle. La història començada a Munic acabava en un París irrecognoscible. Els franquistes catalans —tant els falangistes com els monàrquics alfonsins, els tradici- onalistes o els exregionalistes de Francesc Cambó—, com totes les dretes feixistitzades europees, esperaven a veure el «nuevo estado de cosas euro- peo» que, naturalment, ja no tindria res a veure amb el del 1936 o el 1938. Bibliografia Agustí, Ignasi. 1974. Ganas de hablar. Barcelona: Planeta. Álvarez Chillida, Gonzalo. 2002. El antisemitismo en España. La imagen del judío (1812– 2002). Madrid: Marcial Pons. Assía, Augusto Assía [Felipe Fernández Armestos]. 1939. «Checoeslovaquia era un obstáculo para la paz de Europa». La Vanguardia Española, 16 març. Aznar, Manuel. 1941. Historia de la Segunda Guerra Mundial, I: 1939. Antecedentes políticos y declaración de guerra. Madrid: Editorial Idea. Cambó, Francesc. 1982. Meditacions. Dietari, vol. 2. Barcelona: Alpha. Capdevila, Mireia, i Francesc Vilanova. 2018. Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939–1945). Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer / Ajuntament de Barcelona / L’Avenç. D’Abadal i Calderó, Raimon. 2001. Dietari de guerra, exili i retorn (1936–1940). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. De Cambra, Fernando P. 1940. «El judío errante ha pasado». Solidaridad Nacional, 30 juny. De Riquer i Permanyer, Borja. 1996. L’últim Cambó. La dreta catalanista durant la guerra civil i el primer franquisme (1936–1947). Vic: Eumo. Destino. 1938. «Ventana al mundo». Destino 85 (15 oct.): 6. Destino. Política de Unidad. 1940. «La dimisión de Hore Belisha». Destino. Política de Unidad 130 (13 gen.): 4. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 242 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Díaz i Esculies, Daniel. 2013. L’exili dels Països Catalans durant la Guerra Civil de 1936– 1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Doll-Petit, Rubèn. 2003. Els «catalans de Gènova»: història de l’èxode i l’adhesió d’una classe dirigent en temps de guerra. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Domínguez Arribas, Javier. 2009. El enemigo judeo-masónico en la propaganda franquista (1936–1945). Madrid: Marcial Pons. Doria, Sergi. 2013. Ignacio Agustí, el árbol y la ceniza. Barcelona: Destino. DOS. 1940. «La Santa Sede, Italia y Alemania». La Vanguardia Española, 9 juny. Fog [Josep Vergés]. 1938a. «Panorama internacional». Destino 84 (8 oct.): 6. —. 1938b. «Panorama internacional». Destino 85 (15 oct): 6. Garriga, Ramon. 1939. «El realismo de Hitler». La Vanguardia Española, 24 set. —. 1940a. «Balance al término del noveno mes de guerra». La Vanguardia Española, 2 juny. —. 1940b. «Desde Bruselas a la tumba del Soldado Desconocido en el Arco de Triunfo». La Vanguardia Española, 18 juny. Giménez-Arnau, José Antonio. 1940. «Hacia la nueva Europa». La Vanguardia Española, 22 juny. Gin [Ignasi Agustí]. 1938. «Berschtesgaden». Destino 81 (18 set.): 8. J.E.V. [Josep Esteve Bartrina Vilaró]. 1938. «Pánico en Europa. Impresiones de un cardíaco en París». Destino 84 (8 oct.): 8. Huertas Claveria, Josep M. 1991. «Els 100 números del Destino de Burgos», dins: Misceŀània d’homenatge a Josep Benet. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. López-Picó, Josep M. 1999. Dietari, 1929–1959. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Curial. Lucientes, Francisco. 1940. «En los momentos supremos». La Vanguardia Española, 25 juny. Massot i Muntaner, Josep. 1998. Tres escriptors davant la guerra civil. Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Matas, J.V. 1938a. «Hitler ofrece la paz». Destino 81 (18 set.): 8. —. 1938b. «Voluntad de paz». Destino 83 (1 oct.): 6. Montalt, Oriol [Jaume Ruiz Manent, probablement]. 1938. «Ayuno ginebrino». Destino 81 (18 set.): 8. Moradiellos, Enrique. 1996. La perfidia de Albión. El gobierno británico y la guerra civil española. Madrid: Siglo XXI Editores. Nadal, Eugeni. 1940. «Francia e Inglaterra». Destino. Política de Unidad 156 (13 jul.): 1–2. Nadal, Santiago. 1940a. «Fin del equilibrio europeo». Destino. Política de Unidad 150(1 juny): 4–5. —. 1940b. «El anti-Versalles». La Vanguardia Española, 22 juny. Ory, Pascal, i Jean-François Sirinelli. 2007. Los intelectuales en Francia. Del caso Dreyfus a nuestros días. València: PUV. Pérez i Ventayol, Joan. 2017. Els catòlics catalans i la qüestió jueva (1917–1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 243 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Pérez i Ventayol, Joan. 2019. Del filosemitisme a l’antijudaisme (1917–1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pi i Sunyer, Carles. 1986. La guerra, 1936–1939. Memòries. Barcelona: Pòrtic. Renart, Joaquim. 2003. Diari, 1918–1961, vol. 6: 1936–1939. Barcelona: Proa. Romano [Manuel Brunet]. 1940. «Responsabilidades». Destino. Política de Unidad 153(22 juny): 3–4. Ruiz Manent, Jaume. 1940a. «La guerra de Judá». Destino. Política de Unidad 137 (2 març): 4. —. 1940b. «La masonería y la guerra». Destino. Política de Unidad 175 (23 març): 4. —. 1941. «Un pueblo feliz». Destino. Política de Unidad 213(16 ag.): 5–6. Schmidt, Paul. 2005. Europa entre bastidores. Del Tratado de Versalles al juicio de Nuremberg. Barcelona: Destino. Seidman, Michael. 2017. Antifascismos, 1936–1945. La lucha contra el fascismo a ambos lados del Atlántico. Madrid: Alianza. Sirinelli, Jean-François. 1996. Intellectuels et passions françaises. Manifestes et pétitions au xxè siècle. París: Librairie Arthème Fayard. Soldevila, Carles. 1942. El París que yo he visto. Barcelona: Librería Editorial Argos. Solidaridad Nacional. 1939a. «El final de una entelequia». Solidaridad Nacional, 15 març. —. 1939b. «Lecciones políticas. Nacionalismos falsos». Solidaridad Nacional, 18 març. —. 1940. «Los que han huído no podrán regresar a Francia. La riada de fugitivos contenida por las fuerzas a 50 kilómetros de La Junquera». Solidaridad Nacional, 25 juny. Tallada, José María. 1939. «Cuando el mundo estuvo al borde de la guerra». La Vanguardia Española, 23 feb. Thomàs, Joan M. 1992. Falange, guerra civil, franquisme. F.E.T. y de las J.O.N.S. de Barcelona en els primers anys de règim franquista. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Valdés, Eugenio. 1938a. «El gran discurso». ABC [Sevilla], 14 set. —. 1938b. «ABC en Alemania. Hitler y Chamberlain, frente a los dolomitas». ABC [Sevilla], 17 set. Vanguardia Española, La. 1939. «Ante la conmoción europea. La operación cesárea del Reich, las nacionalidades y el comunismo en derrota». La Vanguardia Española, 18 març. Vergés, Josep. 1984. Imatge Josep Pla. Barcelona: Destino. Vilanova, Francesc. 1996. Ramon d’Abadal. Entre la història i la política. Lleida: Pagès Editors. —. 1998. «Luigi Sturzo i la guerra civil espanyola a través de la seva correspondència», dins: Diversos autors. Misceŀània d’homenatge al Pare Evangelista Vilanova, 489–497. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. —. 2005. La Barcelona franquista i l’Europa totalitària. Barcelona: Empúries. —. 2010. L’any que va caure París. Barcelona: La Magrana. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 244 [191–245] F. VILANOVA · EL FRANQUISME CATALÀ I EUROPA: DE MUNIC A PARÍS Vilanova, Francesc. 2015. Fer-se franquista. Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936–1946). Palma: Lleonard Muntaner. —. 2018. Franquisme i cultura. ‘Destino. Política de Unidad’. La lluita per l’hegemonia inteŀectual a la postguerra catalana (1939–1949). Palma: Lleonard Muntaner. Winock, Michel. 1975. Histoire politique de la revue Esprit, 1930–1950. París: Éditions du Seuil. —. 2012. La droite hier et aujourd’hui. París: Perrin. This work is subject to a Creative Commons Attribution 4.0 International Public License. DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 7 (2019) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER 245 [191–245]