aradiumenge Diumenge 20 d’octubre del 2019 #286 VIDES DESSINCRONITZADES QUATRE NEDADORES D’ELIT EXPLIQUEN COM ÉS LA VIDA DESPRÉS DE DEIXAR L’ALTA COMPETICIÓ Cèlia Atset R E P O R T A T G E ALTA COMPETICIÓ Cèlia Atset 2019 20 D’OCTUBRE CLARA BASIANA, de 28 anys, és la benjamina del grup. Està acabant els estudis de periodisme i col·labora amb la revista Fosbury, que s’ocupa dels esports més enllà del futbol. Ha explicat la natació artística des del seu blog Entre mil burbujas i des dels micròfons de TVE. La medalla de bronze a Londres és la que conserva amb més estima, però també guarda les altres. “M’he pres els estudis diferent –remarca–. Comences la carrera amb 25 anys, però tens més temps per viatjar i per implicar-te en les lluites socials del barri”. LA VIDA DESPRÉS DE TOCAR EL CEL Quatre esportistes de natació artística expliquen què van sentir al penjar el banyador i com van trobar la seva nova vocació TEXT retirades i de les seves noves vides, dels seus futurs dins i fora de l’aigua. Van penjar el banyador de Nereida Carrillo manera esglaonada. La primera va ser Andrea Fuentes, a principis del 2013, amb 29 anys. La mallorquina Marga Crespí va agafar el testimoni N ARADIUMENGE o les sentim, però elles un any més tard i el 2016 van deixar la competició sí que se senten! d’elit Paula Klamburg i Clara Basiana. Silenci trencat pel L’Andrea es va retirar només uns mesos des- tecleig. Refresquem la prés de la destitució polèmica de la seleccionadora pantalla i… uhhh! Anna Tarrés. Va penjar el banyador una mica Esclat d’eufòria. La abans del que tenia previst, a mitja temporada, i ho videoconferència fun- va fer per desmotivació. Recorda amb nitidesa el 0 ciona i les noies escla- moment en què ho va decidir: “Estava sopant a 5 ten com ho feia l’aigua amb els seus moviments. casa amb la meva parella i li vaig comentar que no Clara Basiana fa ganyotes a la càmera de l’ordina- tenia ganes d’anar a entrenar-me l’endemà. El dor. A pocs centímetres, des de la sala de premsa meu pare estava malalt. No era on volia ser. Li vaig del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, Andrea enviar un missatge a la meva entrenadora i li vaig Fuentes immortalitza l’escena. “Estàs molt dir la veritat, que no volia anar-hi, que preferia guapa!” “Mira qui parla!” “Poseu el mòbil en horit- quedar-me amb el meu pare. Vam estar parlant zontal!” A pantalla partida, Marga Crespí somriu. amb el Víctor, ens vam mirar als ulls, ens vam que- A l’altra meitat Paula Klamburg s’acompanya de dar en silenci. I em va dir: «T’acabes de retirar, Thaïs Henríquez, que intenta fer la fotografia oi?”» Em vaig posar a plorar sobre la taula”. inversa des de la sorra de la platja. “Mai ens tro- bem, això d’avui és una bogeria!” La decisió L’Andrea, la Clara, la Marga i la Paula fa molt “El moment de prendre la decisió de retirar-te té que no neden juntes, però avui han tornat a sincro- un alt impacte emocional, tant d’alliberament com nitzar-se. Aquest cop sense clor. L’amistat i les d’incertesa”. Qui parla és Susanna Regüela, docto- complicitats de les noies de la natació artística, ara ra en psicologia i cap del servei d’atenció a l’espor- ja dones, traspassa oceans. Al CAR, on van comen- tista del CAR. Des de la finestra del seu despatx çar la seva carrera, parlen obertament de les seves veu passar molts esportistes amunt i avall. Al seu departament treballen per acompanyar-los en el trànsit, per crear el que anomena “la consciència de la retirada”. “Durant tota la carrera esportiva –explica Regüela– treballem d’una manera paral·lela per crear una identitat múltiple. Els esportistes no només són el que fan aquestes 10 hores al dia, sinó que poden ser i són més coses”. Analitzen els interessos de les noies, i malgrat les llargues jornades d’exigència a la piscina i al gim- nàs les animen a estudiar i les acompanyen en les seves decisions. “La meva retirada la recordo molt lligada a tu, Paula”, explica la Clara. La Paula assenteix des de la sorra de la platja. “L’últim cop que vam nedar va ser en el preolímpic. No ens vam classificar per als Jocs de Rio. Sabíem que era molt difícil. Jo ho vaig donar tot. Les setmanes següents em va envair la desmotivació”, afegeix. La Paula i la Clara es van retirar juntes. Regüela explica que hi ha molts Cèlia Atset motius per prendre la decisió de deixar de compe- tir: la saturació, el fet d’haver assolit els objectius, R E P O R T A T G E Cristina Calderer la temptació d’algun projecte nou o una nova vida, però també les lesions o el fet de no haver estat seleccionat a causa de l’envelliment del cos. I si això passa i no s’ha projectat el futur, la retirada pot ser un triple salt mortal. “Quan et quedes en una identitat lineal, quan tot depèn de la teva activitat esportiva –explica Regüela–, hi ha molta més angoixa a l’hora de plan- tejar la retirada, perquè no saps què faràs, ni qui ets, ni cap a on vas. Pots tenir por a deixar l’esport i això fa que allarguis la teva carrera, però no des de la motivació sinó des de la por a no saber què fer”. Per a Regüela, la situació ideal és que l’horitzó de l’adeu es planifiqui amb un any i mig o dos de coll. Una decisió que, com apunta la psicòloga i esportista, pot ser reversible, com ho va ser la de Gemma Mengual i ho pot ser la d’Ona Carbonell, que ha anunciat el seu adeu fa només unes setmanes. “La meva retirada va ser planejada. Ja no en tenia ganes”, confessa Marga Crespí. La mallor- quina admet que va madurar la decisió en secret. “El món de l’esport –lamenta Regüela– no està preparat per acceptar que algú es plantegi una retirada planificada. Per als equips tècnics signifi- ca una pèrdua. De seguida volen reemplaçar-la. Per això la decisió comença en privat”. Crespí con- tinua: “La Clara va ser l’única que ho sabia perquè necessitava comunicar-l’hi a algú l’última vegada 2019 que anava a nedar. Després de vacances, encara ningú sabia res i recordo caminar pel CAR i tot- 20 D’OCTUBRE hom em deia «Que guapa que estàs» o «Estàs dife- rent». Era la felicitat pel pes que em treia de sobre. I no he canviat mai d’opinió”. La vida nova La petita s’ha lliurat a Morfeu. S’ha quedat ador- mida als braços de la seva mare, aliena a la sessió fotogràfica, a les nenes que entren i surten dels vestidors, en la seva pròpia bombolla. “¿Em puc fer fotos amb la nena als braços? –pregunta l’Andrea–. Si la desperto s’emprenyarà, i si el reportatge va de la retirada i el que fem després, en el meu cas també és la maternitat”. Amb quatre medalles olímpiques –dues de plata als Jocs de Pequín i una de plata i una altra de bronze a Londres–, Andrea Fuentes és mare de dos nens: el Kilian i la Sira. La nedadora ha portat la petita per les escales i rememora quan les pujava amb les seves companyes per anar a dinar. A cada racó del CAR hi ha una magdalena de Proust per a les neda- dores, alguna cosa que els remet a la seva infante- sa. Ara ella és la mare i l’entrenadora. “L’embaràs és molt més difícil per a les espor- tistes –afirma–. Estem acostumades a molta lliber- tat corporal i, de cop, et sents com una roca. No pots fer res. M’angoixava molt”. Per contra, la retirada no la va atabalar gaire. “No em va agafar cap buit existencial –rememora l’Andrea–. Amb el progra- ma de preparació per a la retirada ho planeges abans per no tenir cap sensació de buit, per sentir que comences una vida nova i que pot estar plenís- sima. A més, som gent entusiasta! Sempre estem buscant coses noves per aprendre, per moure’ns, PAULA KLAMBURG es va submergir en el món de la natació artística amb només 6 anys, somiant coreografies a la nit i reproduint-les durant el dia. Ara, amb 30 anys, recorda la temporada 2010-11 com la més dura per l’operació de malucs i la recuperació, amb molta pressió per estar al nivell i anar als Jocs de Londres, on va aconseguir una medalla de bronze. Als 25 anys va penjar el banyador. Ara continua competint, però fora de l’aigua, com a entrenadora, amb les seves noies del Centre de Tecnificació Esportiva Joaquim Blume. per construir”. Per acompanyar els esportistes en un punt que dius: i ara què?, què faig a la vida?, qui aquesta etapa, al CAR analitzen la seva situació soc ara? Sents que ets com un nadó. El meu marit financera i l’acadèmico-professional, el suport o la [el gimnasta Víctor Cano] deia «Quan m’he de dut- incomprensió del seu entorn i l’impacte emocional. xar, ara? Abans era molt fàcil: et dutxes després de Regüela afegeix: “Si et trobes un final sobtat, la l’entrenament. Però si tens tot el dia, quan toca? situació financera és complicada, hi ha un perfil Quan es dutxa la gent normal, al matí o a la tarda?» acadèmico-professional que no està clar i un Tots els hàbits es trenquen completament”. Des de entorn que no ho entén, l’impacte emocional per a l’expertesa, Regüela reflexiona: “Encara que la l’esportista és més gran, perquè ha d’afrontar mol- preparis, la pregunta «I ara què faig?» sempre sor- tes coses”. geix”. Es viu una inestabilitat i una “buidor en l’estructura del temps” que sovint s’equilibra; però L’alliberament de vegades desemboca en crisi. La primera reacció en aquesta fase de l’adeu, la que Regüela anomena de “caiguda lliure”, és evitar La reconnexió l’esport, alliberar-se del dictat de l’alt rendiment. El mòbil de la Paula es queda sense bateria. La L’Andrea va agafar la motxilla amb la seva parella i Marga apareix a pantalla completa. Una estona van recórrer món. La Clara també es va alliberar després, reapareix la Paula. Perdoneu, el meu viatjant: primera parada, Austràlia; segona, el Brasil mòbil ha mort! La nedadora i entrenadora ha per retransmetre els Jocs de Rio, i després pogut reconnectar-se a la conversa. És el que han Colòmbia, abans de tornar i reprendre els estudis de fet totes amb la natació artística: al cap i a la fi, són periodisme. La Marga recorda: “Vaig sentir felicitat éssers aquàtics. La Paula com a entrenadora del per deixar-ho i incertesa per veure què faria. Però la Centre de Tecnificació Joaquim Blume, l’Andrea vida t’hi acaba portant. Vaig anar a la universitat un com a entrenadora de la selecció dels EUA, la dia i tenia la sensació que no hi tornaria. Em van Marga amb espectacles aquàtics i la Clara amb les ARADIUMENGE agafar al Cirque du Soleil i em vaig ficar al món dels retransmissions. “Quan ho deixes –reflexiona la xous aquàtics. Llavors sents incertesa altra vegada Clara– has de trobar la manera de poder seguir per si sortirà bé. Passes per alts i baixos”. connectada a aquest esport. Jo vaig tenir aquesta L’Andrea s’hi sent identificada: “Com la Marga, crisi. Primer sents una mica de rebuig, vols fer al principi vaig sentir il·lusió, perquè és una vida altres coses. Me’n vaig anar de viatge. Però després molt nova. Llavors el viatge és fàcil. Però arribes a penses que si fa 20 anys que fas això és per alguna cosa”. Així, amb el temps, el seu “ADN de peix”, 0 com l’anomena la Clara, aflora. Eliminen la pres- 7 sió per conquerir medalles i es queden només amb allò que les fa disfrutar. “Sobretot a la Marga i a mi –recalca l’Andrea– la sincro ens ha rescatat i ens ha donat una vida que no tindríem. Estem molt agraïdes a l’esport que ens ha permès creure en nosaltres i buscar eines per arribar al teu somni”. Per a la selecciona- dora dels EUA, la natació artística “no és simple- ment lluitar contra un cronòmetre o una distàn- cia, sinó que entres en un procés creatiu, expresses uns sentiments i provoques una emoció a l’espec- tador”. Amb aquest propòsit, disfrutar i fer disfru- tar, la Marga i l’Andrea van fundar Olympias, un grup d’espectacles aquàtics per a esdeveniments del qual també van formar part la Paula, la Clara i la Tina Fuentes, que va morir l’agost del 2018 des- prés d’anys de lluita contra el càncer. Ara Olympias ja no funciona, però mai se sap. “Sortíem ballant i no quietes esperant el pip de l’àrbitre, interactuàvem amb el públic”, explica nostàlgica la Clara. L’Andrea afegeix: “Eren piscines on toques a terra, així que elimines el cansament, la competició, la pressió, la part tècnica, i ens dedi- quem només a la part guai, l’artística, muntar coreografies pel plaer de l’espectacle”. “Rèiem sota l’aigua, ens ho passàvem bé”, recorda la Paula. La Clara acata les instruccions de la fotògrafa. “Un centímetre cap aquí. Quan digui tres, et gires molt ràpid”. Clic, clic, clic, clic. No es cansa de repe- tir, repetir i repetir. Ho han fet sempre i ho fan ara. Aquesta recerca incansable de l’excel·lència és una Cristina Calderer R E P O R T A T G E Dale Hurt 2019 20 D’OCTUBRE MARGA CRESPÍ té 29 anys, va ser medalla de bronze per equips als Jocs de Londres el 2012 i s’ha penjat Santiago Stankovic diverses medalles de campionats Europeus i Mundials. Des que es va retirar de la competició s’ha dedicat als xous aquàtics, ara des de Las Vegas amb el Cirque du Soleil. “La sincro m’ha salvat de certes situacions; el fet de poder ser a la selecció, l’experiència… Tot plegat m’ha ajudat a ser qui soc”, admet la mallorquina. A la imatge, a l’espectacle Le Rêve, i a sota a la platja amb les seves medalles. ANDREA FUENTES explica que va néixer amb tres voltes de cordó umbilical al voltant del coll i que aquella va ser la primera vegada que va practicar l’apnea. Des que es va retirar ha sigut entrenadora freelance, nutricionista i ha impulsat el projecte Synkrolovers, una publicació sobre natació artística. Ara, amb 36 anys, és seleccionadora de l’equip de natació artística dels EUA. “Trobo molt maco ensenyar tot el que he après, ajudar a créixer un equip, fer-lo madur i ensenyar-les a somiar juntes. El meu objectiu és arribar a dalt però per mèrits propis i per empoderament d’un mateix i no per autoritat i por”, afirma. A sota, amb la seva filla al vestidor. A la portada, a la piscina del CAR. nou entorn per arribar a la plena adaptació a la vida nova. Per a la Paula ser entrenadora no entrava dins els seus plans quan competia. “Quan no et classifi- ques –explica la Paula–, s’acaben els diners [els Cèlia Atset esportistes olímpics espanyols reben la beca ADO, de l’Associació Esports Olímpics]. Ser entrenadora era l’única escapatòria”. La Clara la corregeix: “Paula, ho fas molt bé! Una cosa que la Paula no dirà és que a la nit tenia somnis de coreografies. Moltes idees de coreografies que vam fer van sortir dels seus somnis”. La Marga se sent alleujada, ja que des que es dedica als espectacles aquàtics ha deixat de tenir malsons. Algun dia es tornarà a retirar: “Estic treballant amb el meu cos, sé que no em podré reti- rar als 60, sinó de forma molt més immediata. ARADIUMENGE Tornarà a venir aquest moment de pensar què faré. Però confio que la vida també m’hi portarà”. Altres retirades Quan es van apartar de l’alta competició, la Paula i la Clara van celebrar una festa amb la família, les amistats i les diferents entrenadores: l’entorn que 0 els donava oxigen. “Vam penjar tots els banyadors 9 des que érem alevins –evoca la Clara–. Penjar el banyador simbolitzava la retirada i cada banyador simbolitzava cada pas que havíem anant fent en el món de la sincro i de l’esport”. Les noies van sentir que el seu entorn els feia costat, però no la Federació Espanyola, que els va tallar l’aixeta de la beca. Regüela advoca per un millor acompanya- ment en la retirada des de l’esport i la societat: “S’ha de treballar en la figura de l’entrenador no només com qui et porta a l’elit, sinó també com qui t’acompanya i et facilita que la retirada sigui tan humana i emocional com sigui possible, perquè te’n vagis sense una motxilla de rancúnia o ràbia”. Regüela considera que cal “un preparador físic per a la transició i retirada esportiva”, a més de sensibi- litzar les empreses perquè els esportistes que ingressen al món laboral encaixin al perfil de júni- herència del seu passat. O potser un tret del seu volies tenir temps per recuperar-te”. La Paula es ors. Creu que les esportistes han de donar suport al caràcter potenciat per la pràctica esportiva. Totes va operar dels malucs abans dels Jocs de seu equip d’una altra manera, seguir-hi vinculades. s’emporten aquest perfeccionisme, però també Londres. Recorda una recuperació horrorosa i “Quan competim –lamenta la nedadora i perio- moltes competències, com ara l’esforç, la dedicació una gran pressió per estar al nivell. La Clara té dista Clara Basiana– ja no es parla de nosaltres als i saber gestionar situacions d’estrès. També algu- dues hèrnies i una protusió a la columna. Quan mitjans, i encara menys quan prenem la decisió de nes lesions i, al costat bo de la balança, una amistat s’entrenava havia de dosificar-se. Ara, sense retirar-nos”. Ho atribueix a la cultura androcèn- que s’ha fet àncora. “Érem un equip amb una gran tanta pressió física, té menys dolor. “M’he de trica i patriarcal: “L’esport, històricament, ha sigut pressió, amb moments molt extrems, tot era cuidar per mantenir la musculatura”, afirma. La un espai ocupat per homes. Les dones pertanyen a màxim patiment o màxima alegria. Això uneix natació artística és un esport exigent. Rere l’har- l’espai privat i per això hi ha aquesta invisibilitza- molt. M’enrecordaré d’aquesta època tan pujada de monia de la música i els banyadors rutilants s’hi ció”. Regüela, esportista i psicòloga, deplora com volum tota la meva vida”, confessa Fuentes. amaguen hores de treball i un reglament estric- es gestiona la retirada: “La societat no està prepa- tíssim que la Clara vol fer arribar al gran públic rada per acceptar les transicions i l’envelliment. El perfeccionisme i les seqüeles amb les seves retransmissions, on ambiciona Engrandim els esportistes en els seus èxits i des- “Tant de bo hi hagués hagut un programa de pre- “desgranar les dificultats, i explicar per què prés no els acompanyem. Passa amb els esportis- venció de lesions –es queixa la Marga–. Totes les alguns països pugen al podi i altres no, quines tes que han tingut sancions per dopatge. Són els lesions que he tingut ara venen d’abans”. La qüestions geopolítiques hi ha”. que tenen més risc d’exclusió social. És cert que mallorquina s’ha sotmès a dues intervencions Com les seves companyes, la Clara ha trobat la s’han equivocat, però de vegades l’esport et porta a dels malucs: la primera encara a l’equip espanyol seva nova vocació. És la meta de la transició de la prendre decisions que no són les més correctes. i la segona fa pocs mesos. “Al xou tenim fisiote- retirada; una transició que, explica Regüela, Els engrandim i, sobretot els mitjans, els trepitgen rapeutes i si tens algun dolor, entres en una rota- comença amb la presa de decisió i continua amb la fins a un punt que s’obliden que són persones que ció. A l’equip podies perdre la teva posició si caiguda lliure, la recerca del nou camí i els ajustos al han de refer la seva vida”. 