646 Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... Rastres i rostres de la primera guerra carlina en el conjunt monumental del castell de Besora Cesc Busquets i Costa (Àrea Arqueologia Dept CC Antiguitat i Edat Mitjana, UAB; Atics SL; Fundació Privada Conjunt Monumental Castell de Besora); Marta Fàbregas i Espadaler (Atics SL; Fundació Privada Conjunt Monumental Castell de Besora) El conjunt monumental del castell de Besora, situat al terme municipal de Santa Maria de Besora (Osona), està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) en la categoria de Monument Històric i es troba emplaçat dins l’Espai d’Interès Natural (EIN) de Serres de Milany – Santa Magdalena– Puigsacalm– Bellmunt. Es troba, doncs, a la subcomarca del Bisaura, a la confluència entre les comarques del Ripollès, Osona i la Garrotxa. El Bisaura comprèn actualment els municipis de Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Sora i Vidrà. És una àrea muntanyosa d’uns cent km2 típicament prepirinenca; amb un alt grau d’humitat i profundes valls i serralades on abunden les pinedes, les rouredes i les fagedes. L’esquema fluvial és simple: la zona és creuada pel riu Ter i la resta beu de les aigües de rieres secundàries que hi desemboquen. És important remarcar que aquests rius i rieres han estat claus pel desenvolupament dels grups humans d’aquest territori al llarg de la història. Si ens centrem en el castell de Besora, dalt del turó, a 1.025 metres d’altura, hi ha una es- planada de gairebé una hectàrea completament envoltada de cingleres excepte per la banda de tramuntana, per on només s’hi pot accedir a peu, gràcies a un camí «fortificat» i construït en ziga–zaga. El conjunt monumental del castell de Besora està format per l’antiga església de Santa Maria de Besora (datada del segle XI, però ja documentada des del segle IX) i el seu entorn imme- diat (sagrera), les restes del castell de Besora (citat per la documentació escrita del segle IX com a Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 647 Fig. 1: Localització geogràfica del Conjunt Monumental del Castell de Besora. Font: ATICS SL castro bisaurense) i un gran espai d’esplanada (tant meridional com septentrional), que actualment és una àrea en procés d’estudi i excavació arqueològica amb restes des d’època ibèrica fins a l’edat moderna. El conjunt monumental del castell de Besora, però, no havia estat objecte de cap recer- ca històrica ni arqueològica fins l’any 2005. Fins aleshores només uns pocs estudiosos l’havien referenciat o estudiat tangencialment (sobretot: Carreras i Candi; Pericas o Pladevall), estudis que s’havien integrat en els grans treballs de síntesis de l’ època medieval (Els Castells Catalans, Catalunya Romànica...). És a partir de la primera dècada del segle XXI que s’han anat desenvolupant un seguit de projectes i actuacions sobre el patrimoni del conjunt monumental del castell de Besora, tant en l’àmbit documental, com en l’arquitectònic, l’arqueològic i el paleoantropològic. Totes aquestes intervencions no responen a actuacions aïllades, sinó que s’emmarquen en un projecte global, transversal i pluridisciplinari per assegurar els diferents processos d’investigació i recerca; la recuperació i conservació; i la protecció i adequació del Conjunt Monumental per tal de fer-lo visitable, oferint una garantia de comprensió i seguretat de les restes i convertint la visita al lloc en un agradable passeig per la història del Bisaura i pels orígens de la Catalunya actual. Així, les tasques desenvolupades fins al moment es poden sintetitzar de la manera següent: Des de l’any 2005 s’han anat realitzant diverses intervencions arqueològiques, en tres de les àrees o zones del monument i que són: les restes del castell; l’església i el seu entorn; i l’esplanada meridional. Així, una primera fase, els anys 2005-2007, serví per avaluar les possibilitats arqueo- lògiques de l’indret. Els anys 2009-2011 es concentraren els esforços a crear i assentar un pro- jecte pluridisciplinari per estudiar la zona de la necròpolis, juntament amb el Grup de Recerca en Osteobiografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb l’Hospital Universitari del Sagrat Cor de Barcelona i l’empresa ATICS SL organitzant bianualment els Cursos de Paleopatologia. 648 Cesc Busquets; Marta Fàbregas El 2010 (VI Curs ) es dedicà a Tafonomia i Pseudopatologia, el 2012 (VII Curs ) a la patologia oral, el 2014 (VIII Curs ) a la Paleopatologia traumàtica i lesions per violència, el 2016 (IX Curs) a la Osteobiografia Infantil i l’any 2018, s’ha orientat el X Curs cap al Diagnòstic. La zona on s’ha treballat correspon a la sagrera i cementiri Fig. 2: Vista general del Conjunt Monumental parroquial (fins el 1759) al voltant de l’església, al cantó del cam- del Castell de Besora. panar, on ha estat possible recuperar les restes òssies en connexió Font: Fund. Privada Conjunt Monumental Castell de Besora anatòmica total o parcial de 58 individus a més de nombroses res- (FPCMCB) tes sense connexió i que un cop estudiades determinaran una xifra molt més elevada de les persones que hi van ser inhumades. A partir de l’any 2012 les intervencions arqueològiques que- daren incloses dins dels Projectes d’Investigació i Recerca aprovats pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Per altra banda, des de l’any 2017, el conjunt monumental del castell de Besora es va convertir en campus reconegut per la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquesta seu del Campus d’Arqueologia de la UAB s’inaugura després de més de 10 anys de col·laboració entre el Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitja de la UAB, el Grup de Recerca en Osteobiografia (GROB) de la Unitat d’Antropologia Biològica del Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la UAB, l’empresa ATICS SL i la Fundació Privada del conjunt monumental del castell de Besora. Per altra banda, ha estat durant aquest darrers anys que s’ha iniciat l’estudi documental d’aquella informació escrita que ens aportés noves dades sobre el Conjunt Monumental, i s’ha creat una base de dades ad hoc on queda recollida i sistematitzada tota la informació. Fins al moment s’ha realitzat un primer estudi de la documentació demogràfica, portant a terme un buidatge exhaustiu dels llibres parroquials de Santa Maria de Besora que és conserven i que estan dipositats a l’arxiu Episcopal de Vic. Aquest estudi de l’antic fossar de Santa Maria de Besora s’ha basat fonamentalment en l’anàlisi de sis llibres, quatre registres de defuncions: Llibre dels mors (1591-1759) [sic]; Defuncions (1759-1825); Libro de Òbits de esta parroquial Iglesia de Santa Maria de Besora (1826-1851) [sic]; i Òbits (1852-1856). I per altra banda dos llibres de regis- tre de baptismes: Llibre de Baptismes (1566-1724) i Llibres de Baptismes de la Parroquial Iglesia de Sta. Maria de Besora (1725-1823) [sic]. També s’ha realitzat el buidatge de la sèrie de Visites Pastorals del fons parroquial de Santa Maria de Besora, i que comprèn les anotacions corresponents al període 1330 – 1920. Aquestes visites, algunes de les quals s’han localitzat dins el mateix fons de la parròquia i algunes altres al fons de la Cúria del Bisbat de Vic donen fe de l’estat en què es trobava l’església, de què s’hi feia i de què feia falta en cada moment. Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 649 D’aquesta manera s’estan començant a establir sinèrgies entre la do- cumentació escrita i la documentació arqueològica comparant tant les restes estructurals que han anat apareixent, com les restes paleoantro- pològiques que s’han anat exhumant del cementiri o necròpolis o fossar parroquial que existia al voltant de l’església de Santa Maria de Besora. Amb tots aquests treballs pluridisciplinaris realitzats fins al moment, cada vegada es reafirma més la certesa que la dilatada ocupació del turó del Castell, converteix l’indret en un assentament clau per a la història del Bisaura, d’Osona i, fins i tot, de Catalunya. Així, a hores d’ara, es pot presentar la següent evolució històrica i cronològica del conjunt monumental del castell de Besora: Fig. 3: Ortofoto 3D del Una ocupació en època ibèrica a l’entorn dels segles III-I aC i algu- Conjunt Monumental del nes restes d’època visigòtica (segles VI-VII) i carolíngia (segles VIII-IX). Castell de Besora. Font: FPCMCB La següent època d’ocupació del turó, i ben remarcable, seria l’alta edat mitjana, i en concret a l’entorn de l’any mil, moment de vital importància per a la consolidació dels territoris de l’anomenada Catalunya Vella. És aquest moment que el castell de Besora esdevé protagonista de la història, de la mà de Gombau de Besora, conseller actiu del govern de la Comtessa Ermessenda, la qual volgué viure els seus últims dies a Sant Quirze de Besora. Quant a les restes materials d’aquest moment àlgid en la història del castell de Besora, tenim l’església de Santa Maria (església d’una nau, construïda al segle XI), el seu campanar i l’atri. A més, cal ressaltar la tro- balla d’una necròpolis, a tocar de la paret septentrional de l’església, una bona part de la qual, correspon a inhumacions del segle XI-XIII. A finals de l’època medieval i aprofitant temps de pau (a mitjans del segle XIV), els senyors del castell de Besora fan un canvi de residència i van a viure al castell de Montesquiu. I finalment, i ja en època molt recent, hi ha una important ocupació de tipus bèl·lic, durant les guerres carlines del segle XIX. Són nombrosos els individus enterrats a l’entorn de l’església, tant de l’època carlina, com també de les èpoques anteriors, durant els segles que l’església de Santa Maria feu les funcions de parròquia dels habitants del masos que confor- men actualment el municipi de Santa Maria de Besora, això és fins a mit- jans del segle XVIII. Així, la seva posició geo–estratègica convertí l’indret en una fortifi- cació ideal per defensar l’entrada a la plana de Vic, des de la muntanya 650 Cesc Busquets; Marta Fàbregas (Pirineus i Pre–pirineus) o a la inversa, ser l’últim bastió defensiu de la Plana. Aquesta posició geogràfica tan estratègica es deu al fet d’estar, el turó del Castell, situat entre l’eix del riu Ter, camí natural de pas per comunicar l’eix nord sud al llarg de tota la història, just en el punt de transició entre la zona de plana i les zones ja més muntanyoses i la vall del riu Ges. Aquest fet va transfor- mar el seu emplaçament en una «frontera» natural que al llarg de la seva dilatada història, hom s’ha encarregat de donar-li un sentit o altre. Podríem doncs establir que els primers que marcaren aquesta fita foren els ibers, situant l’emplaçament com el límit més septentrional de l’Ausetània, conegut fins ara. Aquesta ocupació en alçada, en un lloc fàcilment defensable de forma natural per les característiques topogràfiques de l’indret amb espadats i penya-segats verticals, portà segurament a establir un castellum visigòtic per controlar precisament el pas territorial de la plana a la muntanya pirinenca a partir de l’eix del riu Ter. D’aquest assentament visigòtic coneixem a hores d’ara que estava fortificat i que tenia un edifici cultual associat. A partir de l’últim terç del segle VIII i seguint el que ja escrivia la Dra. Imma Ollich l’any 2004 (Ollich: 2004, 179-194), «el Ter pren una altra funció estratègica, la de frontera» dels francs vers el territori ocupat pels musulmans. Així, la xarxa hidrogràfica del Ter i els camins associats a aquesta (sobretot l’antiga via romana cap a la Cerdanya, que es convertí en l’anomenada strata francisca) es convertí, en una zona clau per establir una primera frontera (entre els anys 775-785), fortificant la línia nord sud amb tot un seguit de punts que aprofiten els turons i muntanyes a banda i banda de l’eix del riu per establir-hi castells o torres, des de les quals els cristians carolingis podien guardar i protegir els comtats pirinencs (ofensivament i/o defensivament) de les incursions musulmanes provinents del ponent peninsular. Aquesta línia fronterera fortificada es va mante- nir fins a la revolta d’Aissó (un indígena hispà-got musulmà que juntament amb altres dirigents s’aixecaren contra el poder dels francs que s’anava imposant), ocorreguda l’any 826. El Conjunt Monumental del Castell de Besora, amb tota seguretat, formaria part d’aquesta línia defensiva— frontera del Ter, ja que en protegiria l’eix i la via en direcció a la Cerdanya, al localitzar-se a la banda oriental del riu, just en la zona de transició entre la zona més plana i el començament de la sinuositat del riu causat per les muntanyes pirinenques. I és a l’altra banda del riu, és a dir al costat occidental d’aquest, i quasi perfectament alineat amb el castell de Besora que s’hi troba emplaçat l’anomenat (en documentació del segle X) com a castell de Duocastella, situat en l’actual terme municipal de Sora. Aquest fortificació, fins el moment, no ha estat objecte de cap investigació arqueològica ni històrica acurada, però en primer reconeixement visual se li intueix un gran potencial. Així, el que si podem afirmar, és el fet que segurament les dues fortificacions actuaren de talaies defensives-ofensives i potser inclús de frontera durant els anys que els territoris osonencs foren ocupats pels revoltats seguidors d’Assió. Aquesta situació privilegiada dels dos castells continuarà en les primeres èpoques comtals, quan a partir del 886 amb Guifré el Pelós i una vegada superats els anys de desestructuració caro- Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 651 língia de la zona, reorganitza el Comtat d’Osona i dóna almenys el castell de Besora al monestir de Sant Joan les Abadesses. Des d’aquelles dates, els dos castells feren de límit o «frontera» entre l’anomenat «pagus Transmontanus» (territori del nord osonenc, a tocar del Comtat de Cerdanya, per on començà l’obra repobladora el comte Guifré I el Pelós, i ja citat amb aquest nom per la documentació des de finals del segle IX) i el creixent Comtat d’Osona. Cap a l’any 988 i fins l’any 1003, aquest territori «més enllà de les muntanyes» formaria un nou Comtat: l’efímer Comtat de Ripoll. El límit meridional, la frontera sud, sobre el riu Ter, d’aquest nou comtat estaria marcada pels castells de Duocastella i Besora, pertanyents sempre als comtes de Barcelona i Osona. Amb l’entrada de ple a l’època comtal i al feudalisme, a partir del segle XI, la posició geo- estratègica del Conjunt del Castell de Besora perdé importància, per significar-se com a centre polític i eclesiàstic. I no serà fins a l’època baix medieval, amb la revolta remença de 1462, dirigida per Francesc de Verntallat que torna a convertir-se en zona «fronterera» o de límit. En aquest cas, es tractarà del límit occidental del front de la revolta a la «Muntanya» de Girona i la Garrotxa, dintre la Guerra Civil Catalana (1462-1472) (Hurtado: 2016, 154-155), que contribuirà notable- ment a la victòria final de Joan II. Ja en la transició entre l’època moderna i contemporània, durant la Primera Guerra Carlina (1837-1840), la zona del Bisaura (i conseqüentment el Castell de Besora) fou el límit oriental del domini carlí. L’any 1837, era la frontera est de la zona carlina, que els isabelins no recuperaren fins el 1838 amb la destrucció de la fortificació de Besora. Quedava d’aquesta manera pràcticament abandonat i destruït un conjunt monumental mil.lenari, a manera de cicatriu perpètua. Aturem-nos, doncs, a conèixer quins fets foren els succeïts en el Conjunt Monumental del Castell de Besora en el marc de la Primera Guerra Carlina. A partir de 1833, amb la mort de Ferran VII, a Espanya, s’accelera el procés de transició de l’antic règim de monarquies absolutes cap a una societat liberal i capitalista lligada a la indus- trialització. És en aquest context de transició d’un model social cap a un altre, en el context de la revolució industrial i les noves polítiques liberals, que cal mirar d’entendre la Primera Guerra carlina i no només a través del problema successori que porta a Carles V a fer el seu aixecament contra Isabel II (AADD, 2019) És un moment històric de gran turbulència social, al camp la revolta camperola que poten- cia el carlisme i a les ciutats les primeres revoltes proletàries. Durant el primer terç del segle XIX, Catalunya estava immersa en una greu crisi econòmica que afectà especialment als productes agrícoles. Això va significar que la pressió fiscal en metàl·lic va pujar molt, afectant sobretot a la capacitat dels pagesos de pagar impostos en moneda quan el preus dels seus productes baixen. Per tant, aquells anys es va donar un major empobriment i endeutament de la pagesia pobra o mit- 652 Cesc Busquets; Marta Fàbregas jana. Amb l’agreujant de que moltes petites fàbriques tèxtils i de paper no van poder aguantar la crisi i van tancar deixant aquesta gent sense alternatives. Des de les ciutats, les classes populars urbanes pagaven doblement la guerra contra els carlins. Per una banda, eren els qui formaven les milícies (majorment voluntaris) i havien de combatre i jugar-se la vida lluny de casa i a la vegada eren els treballadors que experimentaven la crisi pro- vocada per l’aturada del comerç nacional per culpa de la guerra. En el camp, la caiguda de preus dels productes agrícoles i el manteniment de la pressió fiscal empitjorava dia a dia la situació dels pagesos que adreçaven la seva indignació cap als governs liberals i les autoritats de les ciutats que consideren culpables. Tot plegat ajudava a generar la creença en un destí i una providència en mans dels poderosos i la natura que es veu reforçada per la tradició religiosa i familiar. Els governs liberals van imposar la desamortització (1835) que consistia en expropiacions de terres a l’Església i les Ordes religioses i posar-les a la venda a subhasta per obtenir ingressos extraordinaris. Aquestes terres les van com- prar burgesos urbans i grans propietaris agrícoles i aquest canvi va afectar greument als pagesos més humils ja que ara el nou propietari exigia el pagament en metàl·lic. Tots aquests aspectes expliquen la enemistat del món rural cap a uns governs liberals que re- presentaven, des de les ciutats, la introducció d’una economia capitalista i monetaritzada en contra dels seus valors tradicionals (AADD., 2019). El mapa del suport al carlisme a Catalunya corrobora aquesta enemistat ciutat-món rural. Les principals àrees carlines són les comarques del sud (Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona) i del centre (Anoia, Solsonès, Berguedà, Lluçanès, Ripollès) sobretot als pobles petits. Les ciutats com Barcelona, Reus, Figueres, ..., estaven del bàndol liberal i en canvi, vivien l’agitació popular vinculada a les noves condicions de vida dels treballadors i a la creació del moviment obrer. A Catalunya l’inici de la guerra el marca la proclamació com a rei de Carles V a Prats de Lluçanès el 5 d’octubre de 1833. Inicialment hi van haver aixecaments d’un abast més o menys limitat amb partides de guerrillers, però a diferència del País Basc i Navarra on ràpidament els carlins van controlar grans parts del territori, a Catalunya tot va anar molt a poc a poc i totes les ciutats van quedar en mans de l’exèrcit liberal. Durant els anys 1835 i 1836 el carlins no aconsegueixen ocupar de manera permanent cap població destacada però si ataquen diverses ciutats com Manresa i Solsona i sobretot dominen els camins i les muntanyes de les Guilleries, Collsacabra i el Lluçanès. Les nombroses partides carli- nes actuaven sense coordinació. L’estiu de 1835 arriba el primer general navarrès Guergué, que seria seguit pel general Urbiztondo, els quals volien donar forma d’exèrcit regular als carlins catalans. Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 653 En el bàndol liberal, l’exèrcit era molt més nombrós que els insurgents carlins (una proporció de 3 milicians per cada combatent carlí) però en la primera fase de la guerra no van saber contro- lar el territori i sovint van quedar tancats a dins les fortificacions de les ciutats que defensaven. El Baró de Meer, capità general a Catalunya, tenia tanta feina a perseguir carlins com a reprimir les bullangues. A inicis de l’estiu de 1837 els carlins conquereixen Solsona i el juliol Berga, on finalment instal·len la seva Junta Superior o govern a Catalunya fins al final de la guerra. El 27 de juliol de 1837 conquereixen momentàniament Ripoll. El següent acte de la campanya, en el qual participà un cap carlí ripollès: Joan Cavalleria àlies Ne, va ser fer caure altres poblacions del Ripollès, les situades a l’alt Ter, amb un primer fracàs de conquerir Sant Joan de les Abadesses. Amb les forces de Tristany, Zorrilla i Boquica, fou intentat de nou a finals d’agost de 1837, però de nou el baró de Meer, tot i la retirada de les seves forces envestides per les forces de Savalls i Boquica, va aconseguir obrir-se pas cap a Sant Joan de les Abadesses l’endemà; fracassaren també els dos atacs a Puigcerdà del 17 i el 25 de novembre de 1837. Les forces liberals comandades pel baró de Meer reconqueriren Ripoll el 16 de març de 1838. En la Batalla de Sant Quirze de Besora, entre el 9 i el 13 d’abril de 1838, els liberals, ajudats per la columna del coronel Carbó van ser derrotats per les forces de Joan Savalls, Puig i Cavalleria, que eren els encarregats del bloqueig, amb l’ajuda de Segarra, Brujó i Zorrilla i els van obligar a refugiar-se a Vic. La falta de victòries fa que el general Urbiztondo sigui destituït i arriba l’histriònic i desequi- librat Comte d’Espagnac. A l’abril de 1839 els carlins ataquen i incendien Manlleu i Moià i al maig posen setge i des- trueixen Ripoll. El Comte d’Espagnac, temut per les seves crueltats també cau en desgràcia. Aquell mateix estiu de 1839 els generals Espartero (liberal) i Maroto (carlí) signen el Conveni de Bergara posant fi a la guerra a tota Espanya menys a Catalunya on els carlins no volen assumir la pau. El general Cabrera es nega a deixar les armes però es troba aïllat i és vençut a Morella i va retirant-se cap a Berga i marxant a l’exili a França al juliol de 1840. Com veiem, el cor de la Catalunya Vella, la muntanya, es convertí en un gran camp de ba- talla durant la primera gran guerra civil contemporània. Així, les partides carlines, utilitzaven el coneixement del territori per refugiar-se i fer-se forts en llocs estratègics per acabar funcionant com a verdaderes guerrilles. El Castell Besora serví de refugi i lloc de reagrupament de les partides absolutistes, després de diversos enfrontaments amb les tropes constitucionals a les vores de Montesquiu i de Sant Quirze 654 Cesc Busquets; Marta Fàbregas de Besora. A la vegada, aquests carlins utilitzaren el cementiri de l’ Església de Santa Maria del Castell de Besora com a lloc de repòs etern pels seus combatents morts. Això anà succeint fins que el dia 25 d’abril de 1838, el cap d’una columna liberal isabelina ordenà la crema i enderroc de les parets del Castell i de les cobertes de l’església de Santa Maria de Besora. Fig. 4: Dibuix que recrea el capità Joan Carbó Qui era aquest cap cristí/ isabelí que ordenà aquesta devastació? a partir del seu retrat. Font: xac.gencat.cat/web/.content/ Es tracta del militar Joan Carbó. Sabem que era d’Olot i allí el tro- xac/01_continguts_arxius_comarcals/ bem per primera vegada com a voluntari, figura a les llistes com a ac_ripolles/05_servei_didactic_ acri/Unitat_Didactica.pdf home casat, amb el sobrenom de «Frissa» (d’ofici frissador, en un taller tèxtil). Com a militar destacarà molt aviat durant el setge a Olot a l’agost i setembre de 1835, quan a les ordres del comandant Joan Fabregas, s’enfronta a les tropes del general carlí Guergué ata- cant als assetjadors i foragitant-los. El juliol de 1837 el trobem de nou defensant la vila de Sant Joan de les Abadesses davant dels car- lins, ja nomenat tinent de la milícia nacional, en la seva estratègia de defensa torna a atacar temeràriament a l’enemic que assetja la vila i aquest cop quasi arriba a capturar el general carlí Urbiztondo. En premi a la seva actuació fou ascendit a capità i aviat serà nome- nat Comandant d’armes de Ripoll (març 1838). El maig de 1839, el trobem comandant la defensa de Ripoll amb uns 500 milicians davant dels 5.000 homes de l’exèrcit carlí del Comte d’Espagnac. Va ser fet presoner i enviat a Berga fins al final de la guerra; però els diaris de l’època parlaven del «comandante de armas de Ripoll, M. Frisa (Joan Carbó), natural de Olot, ha dado pruebas de extraordi- nario valor y serenidad; [...]» El 1844 es dissol la milícia nacional i passa a ser capità de l’exèrcit regular; la última cosa que sabem de Joan Carbó, pel Boletín Oficial del ejército, és que es retira el març de 1848. Conegut el rostre i qui va ser el que manà la destrucció de les cobertes sobretot de l’església de Santa Maria del Castell de Besora, ens és fàcil fer una associació i anar a buscar paral.lels de com actua- va aquest capità quan havia de destruir fortificacions enemigues o Fig. 5 i 6: inclús llocs de culte. Així, si ens fixem i comparem la destrucció del Comparació entre la destrucció per Monestir de Ripoll (1835) i la destrucció de Santa Maria del Castell voladura del Monestir de Ripoll i de l’Església de Santa Maria Besora (1838), ens adonem que el modus operandi és pràcticament del Castell de Besora. idèntic: voladura de les cobertes, no enderroc de les façanes, no en- Font: ATICS SL derroc de l’estructura... Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 655 Per tant, no seria gens estrany pensar que fou feta pel mateix destacament, comandat pel mateix capità: Joan Carbó. Els altres rostres que comencem a conèixer del rastre deixat per aquesta Primera carlinada al Conjunt Monumental del Castell de Besora, són els dels soldats carlins que es moriren a Besora i foren enterrats al cementiri de Santa Maria del Castell abans de la seva destrucció. L’antic fossar de l’església parroquial de Santa Maria del Castell va quedar en desús després de la construcció de la nova església i el nou cementiri al Pla de Teia, actual nucli de la pobla- ció, a partir de l’any 1759. Ara bé, al registre dels llibres parroquials de Defuncions (1759-1825) i Libro de Òbits de esta parroquial Iglesia de Santa Maria de Besora (1826-1851), hi ha anotacions d’enterraments efectuats a l’antic cementiri del Castell en dos períodes molt concrets. Un d’aquests períodes és a l’any 1838, concretament des del 25 de gener de 1838 i fins el 27 de març de 1838 hi ha el registre de l’enterrament de sis soldats carlins: • 25 de gener 1838 En lo fossar antich de la antigua parroquial iglesia del castell de Sta Maria de Besora Bisbat de Vich se dona sepultura eclesiastica al cadaver de Clemente Gener soldat de la quinta compania del batallo vint y dos de la primera brigada de reserva. Mori de enefermetat despres de haver rebut los s Sagraments de la Penitencia, Eucarista y comunio No feu testament se enterra amore dei. • 25 febrer 1838 En lo fossar antich de la antigua parroquial iglesia de Sta Maria de Besora Bisbat de Vich se doná sepultura eclesiastica al cadaver de Josep Plana soldat de la compania de casadors del nou batallo de la segona brigada de reserva nascut de Olot fill de Tomas Plana braser i de Rita Mas conj. Vivents de Olot. Mori repentinament sens donar lloc a Sagraments. • 3 de març 1838 En lo fossar de la antigua parroquial iglesia de Sta Maria de Besora bisbat de Vich se dona eclesiastica sepultura al cadaver de Salvador Rovira soldat de la cuarta compania del Batallo vint y dos de la primera brigada de reserva natural de la parroquia de Fugas bisbat de Barcelona fill llegitim y natural de Salvador Rovira y de Rosa. Mori 656 Cesc Busquets; Marta Fàbregas lo dia primer dels sobredits de una enfermetat de pit despres de haver rebut los S Sagraments de la penitencia, Eucaristia y Extremauncio. No feu testament se enterra amore. • 16 de març 1838 En lo fossar antich de la antigua parroquial iglesia de Sta Maria de Besora bisbat de Vich, se dona sepultura eclesiastica al cadaver de Llorens Call casat natural de Ostalrich bisbat de Girona fill de Miquel Mayner y de Rosa Call de Ostalrich conj difunts marit de Antonia Abuyer de las Ferreries, soldat de la compania de casadors del Nove batallo de la segona brigada Rebe los S sagraments de la Penitencia, eucaristia y extremauncio y no feu testament y se enterra amore dei. • 17 de març 1838 En lo fossar antich de la antigua parroquial iglesia de Sta Maria de Besora bisbat de Vich se doná sepultura Eclesiatica al cadaver de Fernando Sanchez solter natural de Benicarló Bisbat de Tortosa fill de Pere Sanchez espardenyer y de Geronima Cruyat conj. Vivents de Benicarló soldat de la primera compania del nove Batallo de la segona brigada de reserva. Rebe los S Sagraments de la penitencia Eucaristia y Extremauncio y no feu testament. • 27 de març 1838 En lo fossar antich de la antigua parroquial iglesia de Sta Maria de Besora bisbat de Vich se dona sepultura eclesiasitica al cadaver de Isidro Ricart solter natural de St Feliu Saserra bisbat de Vich fill de Joseph Ricart solter y de Maria Ricart soldat de la primera compania del batallo vint i dos de la primera brigada de reserva. Mori lo dia antes despres de haver rebut los S Sagraments de la Penitencia, Eucaristia i extremauncio. No feu testament y se enterra amore dei. Paral·lelament, els anys 2009 i 2010, durant les campanyes d’excavació en la zona meridional del cementiri, s’exhumaren un seguit d’esquelets amb lesions traumàtiques probablement vincu- lades a violència. Tot ells pertanyien a l’estrat superior del cementiri del castell de Santa Maria de Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 657 Besora i en alguns d’ells es preservaven restes de la indumentària o d’abillament personal (teixit, botons, sivelles) i materials mobles associats possiblement a la idiosincràsia militar dels individus ente- rrats (moneda, pedra foguera, bales de plom). Es tracta dels següents individus exhumats: Fig. 7: Individus carlins exhumats • Individu CB’09 40: al cementiri de l’Església de Santa masculí, amb una lesió al coxal esquerre, Maria del Castell de Besora. Font: ATICS SL produïda per arma de foc (bala plom) • Individu CB’09 48: masculí, amb una bala de plom en la zona pèlvica. Absència de lesions òssies. Enterrat en decúbit pron • Individu CB’09 49: masculí de 45 anys, sense lesions òssies. • Individu CB’09 52: masculí, enterrat en decúbit pron i amb restes de roba (teixit), una moneda i una bala de plom • Individu CB’10 59: masculí, amb lesió incís tallant en parietal dret • Individu CB’10 60: masculí, amb lesió en columna cervical per arma de foc (bala plom) A partir de l’exhumació d’aquests individus, es portà a terme un estudi paleopatològic de detall de cadascuna de les restes esque- lètiques, per tal d’establir el possible mecanisme de producció de les lesions violentes que presentaven i poder aconseguir més infor- mació de la seva possible relació amb els fets bèl·lics de la Primera Carlinada. L’aplicació de la paleopatologia a casos concrets o grans ce- mentiris ha permès una interpretació d’esdeveniments passats, sobre morts violentes i conflictes bèl·lics de totes les cronologies (Etxeberria et al., 2005), però no són molts els treballs referits a pa- leopatologia de les guerres carlines. 658 Cesc Busquets; Marta Fàbregas L’estudi s’ha basat bàsicament en l’anàlisi de tres esquelets d’individus adults que presentaven lesions òssies d’origen probablement violent en crani i esquelet postcranial. 1 Individu Edat Sexe Alçada Lesió (anys) (cm) OS Tipus Diagnòstic CB’09 40 20-25 Masculí 159 Coxal esquerre Perforant Mortal CB’10 59 25-35 Masculí — Parietal dret Incís–tallant No mortal CB’10 60 20-24 Masculí 168 Columna cervical Perforant Mortal Individu CB’09 40 Es conserva l’esquelet gairebé complet. La majoria dels ossos llargs drets estan fragmentats en la seva epífisis proximal, igual que els arcs vertebrals de totes les vèrtebres i els cossos de la majoria de les vèrtebres dorsals. Els metacarpians i falanges de la mà esquerra que s’han recuperat també es troben fragmentats. Es tracta d’un individu masculí jove i probablement dretà, que mesurava al voltant de 1.59 m. L’edat de l’individu s’ha diagnosticat entre 20 i 25 anys, per les característiques que presenta a nivell cranial i postcranial. La dentició es trobava gairebé al complet in situ, excepte els incisius superiors drets, el caní inferior esquerre i el primer incisiu i tercer molar inferior dret. Pel que fa a patologia dental, s’observen línies d’hipoplàsia en totes les peces dentals en què és possible realitzar l’observació excepte en els tercers molars (línies i bandes). L’absència de càries o altres patologies indiquen un relatiu bon estat de salut de l’individu, encara que en la seva infància va haver de patir algun tipus d’estrès no específic. S’observen així mateix dipòsits de càlcul en totes les peces inferiors excepte en la peça 38. El coxal esquerre, més concretament l’ala o fossa ilíaca, presenta una lesió que perfora el gruix de l’ilion. L’orifici de forma el·lipsoïdal se situa uns 3 cm per sota de la cresta ilíaca, 8 cm de l’espina ilíaca superior posterior i a 4,4 cm de l’escotadura ciàtica major. A la imatge de camp, pot observar-se la presència d’un projectil (bala de plom) in situ a l’interior de la cavitat pèlvica. 1. Muñoz, U.; Liria, J.; Isidro, A.; Malgosa, A., «Análisis de traumatismos asociados a violencia en restos óseos de la Primera Guerra Carlista en el Castell de Besora (Barcelona)». A: Actas del XIII Congreso de Paleontología, Écija, 2015. Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 659 L’orifici a la part externa de l’os té unes dimensions de 3,7 cm de longitud x 1,9 cm d’ample. Des de la part més posterior de la lesió s’estén una fissura de 3,3 cm en vertical cap amunt. A més, a la part més anterior, una porció de la cortical de 1,8 cm de longitud x 2,1 cm d’ample de forma semilunar es troba enfonsada cap a ventral. L’orifici a la part interna de l’os té unes dimensions de 3,9 cm de longitud x 2,35 cm d’ample. S’aprecia la mateixa fissura que a la cara oposada. A la part inferior i meitat de la superior, el teixit esponjós ha quedat exposat i en la part més anterior una porció de la cortical de 2,5 cm de longi- tud x 1,5 cm d’amplada amb forma rectangular ha quedat desplaçada cap a ventral. Les dimensions dels orificis, més petit el de la cara externa, juntament amb l’enfonsament a la cara externa i emergència en la interna de porcions d’os cortical, indiquen la trajectòria del projectil. Aquesta forma d’«embut» i el fet que sigui un orifici el·lipsoïdal o ovalat determinarien per tant, que la trajectòria de la bala va ser anterolateral esquerra (Etxeberria et al., 2005; Krenzer, 2005). Les vores són llises i irregulars i no s’observen signes de cicatrització o neoformació òssia indicatius de supervivència, de manera que es tracten de lesions perimortem, sigui o no causa de la mort (Etxeberria & Carnicero Giménez de Azcárate, 1998; Etxeberria et al., 2005; Malgosa et al., 2010; Pol Cerdà et al., 2011). La trajectòria de la bala indica en primer lloc una lesió del gluti, mitjà i menor, i després de travessar l’ilion danyaria el múscul ilíac. També hauria afectat al còlon descendent i vena i artèria ilíaca (Testut & Latarjet, 1975; Moore & Dalley, 2009; human.biodigital.com). Es pot concloure per tant que es tracta d’un tret per arma de foc que va penetrar a l’altura del gluti mitjà anterolate- ralmente, causant la mort després d’haver causat un xoc hipovolèmic per una hemorràgia interna en cas de trencament de l’artèria o vena ilíaca; o bé a causa d’una peritonitis en cas de perforació del còlon descendent. En absència de remodelació òssia, qualsevol de les dues hipòtesis podria haver estat la causa de la mort. Individu CB’10 59 D’aquesta individu només es conserva el crani, però no complet, ja que a més de la mandí- bula, falten alguns ossos com el temporal i lacrimal esquerre. A més altres es troben parcialment fragmentats, com l’occipital, tots dos nasals, i malar i maxil·lar esquerre. A partir de les característiques morfològiques que presenta al crani, es conclou que es tracta d’un individu masculí d’uns 30 anys (25-35). Presenta una notable robustesa del procés mastoide i de l’arc zigomàtic. La sutura esfeno-occipital està tancada, però la resta de sutures cranials estan completament obertes. Es conserven tots els alvèols del maxil·lar superior, inclosos els dels tercers molars encara que la majoria de les dents es van perdre post mortem excepte les peces 13, 15, 16, 660 Cesc Busquets; Marta Fàbregas 17, 25 i 28. El desgast dental és lleu en totes elles, deixant molt poca dentina exposada, a excepció de les peces 25 i 28 que presenten un desgast més notable i de la 16 a la qual la corona està absent. Pel que fa a la patologia dental s’observa càries en la majoria de les peces dentals. També pre- senta dipòsits de càlcul en les peces 13, 15 i 25, i fístules a nivell dels alvèols de 11 i 17. Finalment es poden veure línies o bandes de hipoplàsies, en totes les dents que es conserven d’aquest indi- vidu a excepció de la peça 17. Aquests aspectes odontològics semblen indicar que l’estat de salut de l’individu no era l’òptim i que va patir una infecció bucal. A més, les hipoplàsies indicarien períodes d’estres indeterminats. La lesió possiblement violenta es localitza en el parietal dret. Es tracta d’una lesió lineal en forma de «v», a 4,3 cm de la sutura sagital i 6,7 cm de la coronal es troba el punt més posterior; i a 7,3 cm de la sutura sagital i 4 cm de la sutura coronal el punt més anterior. Les dimensions són 4,2 cm de longitud x 1,1 cm d’ample x 0,3 cm de profunditat. Tot la vora anterior de la lesió és lineal, pla i lleugerament bisellat. L’extrem medial de la vora anterior és més estret que l’extrem lateral. A més, la vora posterior és irregular i entre les dues vores de la lesió queda exposat el teixit esponjós amb forma semicircular. No hi ha signes de neoformació òssia. Per les característiques que presenta la seva lesió (forma de «v» amb vores llises), es pot esta- blir que es tracta d’una ferida incís–tallant (Krenzer, 2005). Es pot interpretar que amb el cop del tall de l’arma, i tenint en compte les característiques de la faceta i vora de la part més posterior, una porció de l’os cortical es va fracturar i va saltar deixant exposat el teixit esponjós amb forma semicircular, a la part posterior dreta de l’esquerda (scalp). Per tant, sembla probable que l’agent fora una arma de tall tallant. Per l’angle de la lesió sem- bla que es va produir gairebé perpendicular al crani, lleugerament obliqua i des del costat dret de l’individu. No s’observen signes de neoformació de l’os, de manera que es tracta d’una lesió peri- mortem (Etxeberria & Carnicero Giménez de Azcárate, 1998; Etxeberria et al., 2005; Pol Cerdà et al., 2011). No obstant això, afectaria la aponeurosis epicraneal i petits vasos subcutanis del periosti a més del propi os (Testut & Latarjet, 1975; Moore & Dalley, 2009), pel que sembla improbable que aquesta sigui la causa de la mort. Individu CB’10 60 Es conserva tot l’esquelet a excepció dels ossos dels peus. Les restes es troben complets a excepció de les epífisis d’alguns dels ossos llargs (tíbia i peroné dret i cúbit esquerre) i part de la primera costella dreta. Es tracta d’un individu masculí jove i probablement destre d’uns 1,68 m d’alçada. Tant el crani com el coxal presenten característiques clarament masculines. L’edat s’ha determinat en aproximadament 20 i 24 anys a partir del tancament de la sutura esfeno-occipital, l’absència de Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 661 fusió de la resta de sutures tant a nivell ectocraneal com endocra- nial, la manca d’erupció del tercer molar esquerre (18), l’erupció parcial del cordal superior dret (28) i el llevíssim desgast dental. A nivell postcranial l’edat s’ha determinat a partir de l’extrem es- ternal de la quarta costella en fase 1 i l’estat de fusió de epífisis dels ossos llargs, clavícula, cresta ilíaca i tuberositat isquiàtica. Fig. 8: Quant a l’estat dentari, és mencionable que la dentició es tro- Projectil de bala de plom a la columna bava gairebé al complet. Pel que fa a patologia dental es refereix, vertebral de l’individu CB’10 60 in situ. Font: ATICS SL s’observen dipòsits de càlcul en els incisius (tant superiors com in- feriors) i línies d’hipoplàsia en totes les peces dentals. L’absència de càries o altres patologies indiquen un relatiu bon estat de salut de l’individu, encara que en la seva infància va haver de patir algun tipus d’estrès no específic. Cal destacar que s’han observat diversos efectes tafonòmics. A destacar, en el cos vertebral de l’D1 s’observa una zona de co- loració verda a causa d’un botó o sivella de bronze que portaria l’individu quan va ser enterrat. Finalment destaca la presència d’un projectil de plom costat de la columna vertebral de l’individu. S’observen fracturades les vèrtebres cervicals 5, 6 i 7 encara que els fragments d’aquestes vertebres es van trobar juntament amb Fig. 9: el la columna vertebral. En cap de les vèrtebres afectades s’observa Esquema indicant la trajectòria de la neoformació del teixit ossi. La zona fracturada de les tres vèrtebres bala al Individu CB’10 60 i òrgans afectats. forma un forat parcialment esfèric. Font: editat de www.human.biodigital.com S’interpreta com un orifici d’entrada quedant el projectil allot- jat al coll de l’individu. El projectil es va trobar aproximadament a 1 cm a l’esquerra de la columna vertebral . La seva trajectòria va ser anterolateral esquerra (Krenzer, 2005). El tret hauria pogut afectar d’extern a intern a: esternoclidomastoïdal, omohioideo, recte ante- rior del cap, vena jugular interna, carotida primitiva, músculs esca- lens i vertebres (Testut & Latarjet, 1975; Moore & Dalley, 2009; human.biodigital.com). Tenint en compte la regió de la qual es trac- ta i les zones probablement afectades, seria molt probable que el tret fos la causa de la mort, havent seccionat l’artèria caròtida i venes jugulars esquerres, produint una hemorràgia que portaria al xoc hi- povolèmic. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una lesió peri- mortem, i en absència d’altres indicis es conclouria que realment es Fig. 9: tracta de la causa de la mort. Detall dels materials (moneda i bala de plom) trobats associats als individus exhumats (soldats carlins). Font: ATICS SL 662 Cesc Busquets; Marta Fàbregas Conclusions Els tres individus analitzats presenten lesions traumàtiques compatibles amb ferides violentes, ja sigui per arma de foc o tallant. En vista que els perfils biològics obtinguts apunten a individus masculins joves o adults i que en la mateixa localització i estrat es van localitzar altres 3 indivi- dus del mateix perfil —homes adults majoritàriament joves—, sembla tractar-se de soldats que van combatre activament en la guerra i víctimes de les batalles esdevingudes al voltant del castell de Besora. Caldria remarcar que tots els individus presentaven hipoplàsies a les dents, indicatius de períodes d’estrès, a més de senyals d’infeccions bucals. Això no és d’estranyar, ja que haurien viscut en una època en què les malalties infeccioses estaven a l’ordre del dia a causa de deficients hàbits higiènics. Tot i que el material ha estat escàs i la dificultat que comporta la interpretació de lesions vio- lentes en restes òssies no és petita, s’ha pogut determinar una causa de mort probable en dos casos amb ferides d’arma de foc. La morfologia de les lesions i la trajectòria dels projectils localitzats en zones crítiques per a la vida, indiquen un probable fet letal. En l’altre cas, no es disposa més que del crani pel que no és possible saber l’abast d’altres lesions a la resta del cos. En tot cas, l’observat al crani és superficial, només afecta la taula externa, i no ha de relacionar-se amb un resultat mor- tal encara que l’absència de remodelació indica que la mort es va produir en un moment proper al que li va causar aquesta lesió La moneda associada a l’individu CB’09 52 és del monarca Ferran VII, amb una datació de l’any 1823, que fixaria un post quem per l’enterrament a partir del primer terç del segle XIX. Si aquesta datació la posem en relació amb els fets ja explicats que l’última utilització del castell de Besora amb finalitat bèl·lica, fou durant la Primera Guerra Carlina; i hi afegim la documentació obtinguda en El llibre de Obits de la parroquial església de Santa Maria de Besora (1826-1851) di- positat a l’Arxiu Episcopal de Vic, que conté el registre de defuncions de soldats carlins de gener a març de 1838, enterrats a l’antic cementiri parroquial de Santa Maria de Besora; podria plantejar- se la hipòtesi que aquests inhumats serien soldats carlins de la Primera Carlinada i que potser els podríem atribuir un rostre, o si més no uns noms i cognoms... D’aquestes conteses amb prou feines s’han recuperat restes humanes a excepció d’uns pocs casos com els procedents de Morella (Polo et al., 2011) i Zambrana (Herrasti et al., 2012). Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 663 Bibliografia • AADD. (2019) «Setge i destrucció de la vila de Ripoll per part de l’exèrcit carlí després de la capitulació el dia 27 de maig de 1839». Unitats Didàctiques de l’Arxiu (ACRI). Ripoll: 2019 • Acsádi, G.; Nemeskéri J. «History of human life span and mortality». En Current Anthropology, 15, 4, 1970, p. 495-507 • Busquets, F.; Fàbregas, M. Memòria de la intervenció arqueològica al Castell de Besora (Santa Maria de Besora, Osona), Treball inèdit de la Direcció General de Patrimoni Cultural. 2008, 2010, 2012, 2014, 2015, 2016, 2017 • Busquets, F.; Fàbregas, M.; Capdevila, N. ; Corts, A. «El conjunt monumental del castell de Besora: primeres aproximacions a un assentament amb més de dos mil anys d’història». A: AUSA·XXVIII. Vic: 179, 2018, p. 111-129 • Carreras Candi, F. Lo castell de Besora: recull de notes. Documents a ell referents. En Petit aplech de monografías históricas. Barcelona: 1892 • Català Roca, P.; Pladevall Font, A.; Pascual Pagès, J. «Castell de Besora i Casal —o castell— de Montesquiu». A: Els Castells Catalans, (vol. V). Barcelona: 1997, p. 96-114 • Corts, A. Enjeux territoriaux, alliances et stratégies politiques: Comportements aristocratiques autour du monastère de Sant Joan de les Abadesses. Treball de màster inèdit. Univ. Toulouse Jean-Jaurès, 2015 • Espadaler, R. El Castell de Montesquiu a la darreria de l’Edat Mitjana. Barcelona: Avenç, 1993 • Etxeberria, F.; Carnicero Giménez de Azcárate, M. A. «Estudio macroscópico de las fracturas del perimortem en antropología forense». Revista Española de Medicina Legal, vol. XXII, 84-85, 1998, p. 35-50 • Etxeberria, F.; Herrasti, L; Bandrés, A. «Muertes violentas determinadas a través de los estudios de paleopatología». Munibe, Antropologia–Arkeologia, 57, 2005, p. 345-357 • Ferembach, D.; Schwidetzky, I; Stloukan, M. «Recommendations for Age and Sex Diagnoses of Skeletons». Journal of Human Evolution, 9, 1980, p. 517-549 664 Cesc Busquets; Marta Fàbregas • Gilbert, B. M.; McKern, T. W. «A method for aging the female os pubis». American Journal of Physical Anthropology, 38, 1, 1973, p. 31-38 • Herrasti, L.; Izquierdo, M. T.; Bandrés, A.; Albisu, C.; Etxeberria, F. «Patología en los restos humanos del sondeo arqueológico realizado en el Parque de Murgia (Astigarraga, Gipuzkoa)». Munibe, Antropologia–Arkeologia, 58, 2007, p. 255-273 • Herrasti, L.; Etxeberria, F.; Berjón, M. A. «Muerte violenta en 1822: una fosa común en Ocio (Zambrana, Álava)». Munibe, Antropologia–Arkeologia, 63, 2012, p. 345-366 • Hurtado, V. Atles manual d’Història de Catalunya. Dels comtes reis al Tractat dels Pirineus. Barcelona: Rafael Dalmau, 2016, p. 154-155 • Iscan, M. Y.; Loth, S. R.; Wright, R. K. «Age estimation from the rib by phase analysis: white males». En Journal of Forensic Sciences, 29, 4, 1984, p. 1.094-1.104 • Izard, M.; de Riquer, B. Conèixer la Història de Catalunya, del segle XIX fins a 1931 (vol. IV). Barcelona: Vicens-Vives, 1983 • Kaufman, M. H. «Clinical case histories and sketches of gun- shot injuries from the Carlist War». Journal of the Royal College of Surgeons of Edinburgh, 46, 5, 2001, p. 279-289 • Krenzer, U. Compendio de métodos antropológico forenses para la reconstrucción del perfil osteo–biológico. Guatemala: Centro de análisis forense y ciencias aplicadas, 2005 • Krogman, W. M.; Iscan, Y. M. The Human Skeleton in Forensic Medicine. Springfield, Illinois: Charles C. Thomas, 1986 • Lovejoy, C. O.; Meindl, RS; Pryzbeck, T. R.; Mensforth, R. P. «Chronical metamorphosis of the auricular surface of the Ilium: a new method for determination of adult skeletal age at death». American Journal of Physical Anthropology, 68, 1985, p. 15-28 • Malgosa, A.; Armentano, N.; Galtés, I.; Jordana, X.; Subirana, M.; Gassiot, E.; Luna, M.; Lalueza, C.; Solé, Q. «La antropología forense al servicio de la justicia y la historia: las fosas de la Guerra Civil». Cuaderno de medicina forense, 16, 1-2, 2010, p. 65-79 • Martin, R.; Saller, K. Lehrbuch der Anthropologie. Stuttgart: G Fisher, 1957 • Meindl, R. S.; Lovejoy, C. O. «Ectocranial suture closure: a revised method for the determination of skeletal age at death based on the lateral-anterior sutures». Una cicatriu al cor de la Catalunya vella... 665 En American Journal of Physical Anthropology, 68, 1, 1985, p. 57-66 • Mendoça, M. C. «Estimation of height from the length of long bones in a Portuguese adult population». American Journal of Physical Anthropology, 112, 2000, p. 39-48 • Montsalvatge Fossas, F. «Los Castillos del Condado de Besalú, Notícias históricas». A: Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos (vol. 26). Olot: Art, 1889-1919 • Moore, K. L.; Dalley, A. F. Anatomía con orientación clínica. Madrid: Lippincott Williams & Wilkins, 2009 • Olivier, G. Pratique Anthropologique. París: Vigot Frères eds., 1960 • Ollich i Castanyer, I. «Roda Ciutat (L’Esquerda)i la defensa de la línia del Ter al comtat d’Osona (s. VIII- X)». A: Actes del Congrés «Els castells medievals a la Mediterrània nord-occidental». Museu Etnològic del Montseny, 2004, p. 179-194 • Pladevall, A.; Vigué, J. Santa Maria de Besora, Catalunya Romànica, (vol. X). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, p. 411-420 • Polo Cerdá, M.; García Prósper, E.; Duarte Martínez, F. X.; Hernández García, F. J.; Cruz Rico, E. «Lesiones por bayoneta en la Morella carlista (s. XIX)». Paleopatología: ciencia multidisciplinar. Madrid: Sociedad Española de Paleopatología, 2011, p. 403-417 • Riu Riu, M. «El paper dels ‘castra’ en la redistribució de l’hàbitat al comtat d’Osona». AUSA, 102-104, 401-409, 1892 • Scheuer, L.; Black, S. Developmental juvenile osteology. San Diego: Academic Press, 2000 • Stewart, T. D. «Distortion of the pubic symphyseal Surface in females and its effect on age determination». American Journal of Physical Anthropology, 15, 1, 1957, p. 9-18 • Testut, L.; Latarjet, A. Tratado de anatomía humana. París: Salvat, 1975 • Todd, T. W. «Age changes in the pubic bone». American Journal of Physical Anthropology, 3, 3, 1920, p. 285-334 Webgrafia • BioDigital. (2014) The BioDigital Human Platform Version 3.1 (Software). New York: www.human.biodigital.com