dossier L’EXILI REPUBLICÀ, VUITANTA ANYS DESPRÉS Ruptures, persistències, reinvencions El polític i intel·lectual Joan de Garganta (Olot, 1903 - Medellín, 1973), l’artista Esteve Francès (Portbou, 1913 - Barcelona, 1976) i l’escultor Joaquim Vicens Gironella (Agullana, 1911 - Tolosa de Llenguadoc, 1997), des d’actituds vitals i posicions ideològiques molt diferents, van fer de l’exili una oportunitat per desplegar les seves potencialitats en el terreny del pensament i la creativitat. Text > Narcís Selles Rigat, historiador de l’art A vegades quan es parla de l’exili republicà no es para prou esment en l’extrema diversitat humana i d’expe- riències de vida que aplegava. S’ha dit que hi va haver tants exilis com exi- liats, uns mots per subratllar les espe- cificitats i els nombrosos aspectes dife- rencials (sigui en el pla personal, sigui en el de les circumstàncies envoltants) que caracteritzaven els centenars de milers d’individus que constituïen la multitud desplaçada. I també les ma- neres particulars com van viure (els qui no van perir, és clar) una tal situació. Aquest article acara els casos de tres persones que, malgrat la seva vincu- lació amb el camp artístic, tenien po- ques coses en comú. Totes elles havien nascut a les comarques de Girona, però el seu origen i pertinença socials, la seva formació i activitat professional, >> Composició surrealista (1940) d'Esteve Francès. Extreta del catàleg dedicat a l'artista (1997) per la Fundación Eugenio Granell. el projecte polític amb què s’identifi- caven, el seu entorn relacional o la re- llevància pública que tenien eren ben Qui era qui? i net del cap de correus. Va estudiar diferents. Unes diferències que també Joan de Garganta provenia d’una nis- dret i es va formar artísticament a condicionaren el seu assentament en saga de grans propietaris rurals de l’Escola Llotja. A la capital catalana la nova societat, el qual esdevingué la Garrotxa vinculats al carlisme; el es relacionà amb l’avantguarda local definitiu en uns casos (Garganta a Me- seu pare, erudit i poeta, havia estat i, junt amb la pintora Remedios Varo, dellín i Vicens a Tolosa de Llenguadoc) mentor de prohoms del noucentisme nascuda a Anglès, connectà amb i canviant en el de Francès, que des- local. Va cursar estudis de dret i filo- membres del nucli parisenc d’André prés d’estades a França, l’Argentina i sofia i lletres a la Universitat de Barce- Breton. Per la seva banda, Joaquim Mèxic es va acabar instal·lant a Nova lona. Pel que fa a Esteve Francès, pro- Vicens va començar magisteri, però York, on va viure una colla d’anys, per cedia d’una família de classe mitjana; va acabar seguint els passos del pare, retornar finalment al país natal. era fill del cap de duanes de Portbou artesà del suro. 84 > revista de girona 315 La vivència de l’exili Els efectes de l’exili també van reper- cutir molt diferentment en aquestes persones. El primer que va deixar el país fou Francès, pocs mesos després d’incorporar-se a l’exèrcit de la Repú- blica. Les causes del seu abandó no són clares i possiblement s’hi barreja- ven qüestions personals i motius po- lítics derivats del domini creixent de l’estalinisme en el bàndol republicà. Va partir a París, on es retrobà amb la seva amiga i amant Remedios Varo. Allí es va integrar al grup d’André Bre- ton i es va relacionar amb personali- tats de la talla de Paul Éluard, Roberto Matta o Georges Bataille. De manera que l’exili no va suposar un trenca- ment de la seva pràctica artística, sinó una ampliació d’horitzons, no només pel fet de formar part de l’avantguarda internacional i participar en les seves activitats, sinó també perquè va ser en aquella situació quan va fer les princi- pals contribucions en el camp pictòric. El seu desplaçament als Estats Units va convertir-lo en un autor pont entre el surrealisme europeu i el naixent ex- pressionisme abstracte americà. Entre els seus deixebles, cal esmentar Robert Motherwell. Posteriorment, Francès es convertiria en un dels escenògrafs i figurinistes més reconeguts del país, el Museum of Modern Art (MoMA) de Nova York exposà les seves realitza- >> L'ogre amorós, sense data, de Joaquim Vicens Gironella. (Font: Museu del Suro de cions. Després de Miró i Dalí és l’artis- Palafrugell). ta surrealista d’origen català amb una major projecció global. Per a Esteve Francès va i obria les portes a la utopia. Quant La rellevància política de Joan de a Vicens, membre del PSUC, va ser un Garganta va propiciar que comptés l’exili no va suposar dels homes forts del Comitè de Milícies amb l’ajut del Servicio de Evacuación un trencament de la Antifeixistes d’Agullana i encapçalà la Comissió de Defensa del Consell Mu- de Refugiados Españoles (SERE) a l’hora d’emprendre el camí de l’exili a seva pràctica artística, nicipal. Curiosament, l’obra escultòrica Colòmbia. Després de treballar-hi de sinó una ampliació que va produir a l’exili incorporava te- mes de la mitologia cristiana. professor en diversos centres, es va instal·lar a Medellín, on es va incorpo- d’horitzons En aquestes persones trobem repre- rar a la universitat per impartir histò- sentades les dues grans línies estra- ria de l’art i la cultura. Va col·laborar tègiques del front republicà davant el a la premsa, la ràdio i la televisió del La vocació política de Garganta va conflicte bèl·lic. Per un costat, la que país i va ser un membre destacat de la portar-lo a ser un dels caps del movi- postulava convertir la guerra en un col·lectivitat catalana. En el seu cas, ment republicà a Olot. Dirigent destacat procés revolucionari que atorgués el sí que va haver-hi una ruptura amb la d’ACR, era un home de profundes con- poder a les classes treballadores, que trajectòria anterior, centrada en la po- viccions catòliques. En el pla ideològic, era l’opció defensada per Francès. I per lítica institucional (havia estat alcalde la seva contrafigura podria represen- l’altre, la que advocava per una unitat i regidor d’Olot i director general dels tar-la Francès, afí al bloc anarcotrots- interclassista per guanyar la guerra a Serveis Correccionals de la Generalitat kista i vinculat al corrent surrealista, les forces faccioses i reinstaurar la le- de Catalunya), tot i que ja havia tingut bona part dels membres del qual cele- galitat republicana, que era la posició certa experiència en la docència i el braven la violència iconoclasta com una adoptada per Garganta. Vicens, en treball intel·lectual, sigui a la Càtedra mena de manifestació de l’inconscient canvi, tot i situar-se en aquesta orien- d’humanitats de l’Escola Superior de reprimit de les masses que s’allibera- tació, aspirava a un futur socialista. Paisatge, sigui com a articulista i his- revista de girona 315 > 85 dossier L’EXILI REPUBLICÀ, VUITANTA ANYS DESPRÉS La figura de Joan de Garganta va començar a ser reivindicada pel moviment democràtic d’Olot a finals del franquisme la galeria René Drouin de París. L’any 1948 va presentar-lo en una exposició personal a la capital francesa i poste- riorment participà en altres mostres. Actualment, la seva obra forma part de diverses col·leccions, com la d’art brut que hi ha a Lausana. Els tres autors en l’àmbit gironí La figura de Joan de Garganta va co- mençar a ser reivindicada pel movi- ment democràtic d’Olot a finals del franquisme, especialment per l’his- toriador Jordi Pujiula. Més tard, els >> Portada del llibre de Joan de Garganta Artes plásticas en Colombia (1959). records de familiars, iniciatives com- (Font: Servei d'Imatges de l'Arxiu Comarcal de La Garrotxa - ACGAX) memoratives i publicacions vàries, així com la labor d’Antoni Mayans i de l’Arxiu Històric de la Garrotxa, han res- toriador. D’ell és una monografia dedi- ció de Bram. Després es va instal·lar a catat aspectes de la seva memòria, per cada a Josep Berga i Boix, que consti- Tolosa, on treballà en una empresa de bé que encara presenta molts buits, so- tueix una notable aportació a la llavors taps de suro. Ben aviat va afegir a la bretot de l’etapa de l’exili. encara incipient història de l’art a les seva afició de grafòman el treball cre- La recuperació d’Esteve Francès ha terres de Girona. A l’exili, publicà assa- atiu amb l’escorça de l’alzina surera, estat bàsicament a càrrec d’estudiosos jos sobre figures de les lletres hispano- més com una manifestació vital arre- de l’art d’arreu, que han subratllat la americanes. O el llibre Artes plásticas lada a la realitat quotidiana que com seva valuosa aportació al surrealisme en Colombia (1959), que segons Carlos una pràctica amb pretensió artística. i a l’escenografia. Però quan va morir Arturo Fernández, exdegà de la Facul- El suro era, també, l’element que li lli- a Barcelona, el ressò públic fou escàs. tad de Artes de la Universidad de An- gava Agullana i la ciutat occitana, la Rafael Santos Torroella, Joan-Josep tioquia (on també treballà Garganta), terra natal i la d’acollida, el passat i el Tharrats o Alícia Viñas han estat els va suposar un dels primers esforços present i, per tant, prenia, per a ell, el estudiosos gironins que més s’han in- per desenvolupar de manera més o valor d’un símbol. Les seves obres, al teressat per l’artista. Però la principal menys sistemàtica una història de l’art marge dels corrents estètics de l’època, aproximació a Francès s’ha fet des de al país sud-americà. Al seu entendre, tenen un caràcter tosc i primitiu, amb la Fundación Eugenio Granell, de San- Garganta va representar una posició moltes referències al món medieval, tiago de Compostel·la, que l’any 1996 avançada, perquè no homologava l’art alhora que suggereixen una condició li va dedicar una gran exposició i un colombià amb l’europeu, sinó que re- estantissa i fràgil. El seu fer potser no magnífic catàleg a cura de Josefina Alix coneixia «l’espectacle impressionant hauria transcendit si no hagués estat i Lucía García de Carpi. de la irrupció de tots els pobles del món que l’artista Jean Dubuffet en va veure Joaquim Vicens ha estat qui ha tingut en l’escenari de la cultura actual». les obres i va quedar-ne corprès, ja que menys valedors entre nosaltres, mal- Qui va patir més dificultats durant i s’ajustaven a la idea d’art brut que lla- grat que en els darrers anys de la seva després de la guerra va ser Vicens, una vors estava elaborant i que volia repre- vida va fer algunes exposicions a les co- persona de classe treballadora, auto- sentar un corrent d’alteritat en relació marques de Girona. La historiadora de didacta i amb inquietuds culturals. amb l’art instituït. Feia poc que s’havia Madrid Violeta Izquierdo ha estat qui Havia col·laborat a l’Empordà Fede- acabat la Segona Guerra Mundial i el l’ha estudiat amb més detall. El Museu ral i escrivia teatre, poesia i novel·la. context postbèl·lic propiciava una mi- del Suro de Palafrugell, que fa uns anys Durant la guerra, va ser regidor al seu rada introspectiva i un qüestionament li va dedicar una exposició, conserva poble i va dirigir diverses publicacions de valors (ètics i estètics) davant un escultures seves. I al centre dedicat a al front i a l’exili. Arran de l’ensulsia- món en runes. Dubuffet va incorporar l’exili cultural que hi ha a Agullana, da va passar a França, on fou internat obres de Vicens a l’anomenat Foyer de vinculat al MUME, també s’hi mostra durant un any al camp de concentra- l’Art Brut, instal·lat en el soterrani de un suggeridor gravat de l’artista. 86 > revista de girona 315