R e p ortatg e A l’inici de la postguerra, a Catalunya, es va editar una publicació d’una gran qualitat intel·lectual i formal. Es tractava d’Ariel, una de les emblemàtiques capçaleres clandestines de la postguerra. En aquestes pàgines, van escriure Josep Palau i Fabre, Joan Triadú, Rosa Leveroni, Joan Perucho, Josep Carner, Carles Riba i Joan Brossa, entre molts altres. Després de sis anys de vida –entre 1946 i 1951– i 23 números, es va convertir en una de les manifestacions més importants de la represa cultural de la postguerra. Ariel, bandera de la cultura catalana il·legal i perseguida. Així va ja que oficialment la redacció i l’administració es trobaven al 78 batejar-la el mateix Joan Triadú, un dels impulsors. Il·legal perquè rue de Mazarine a París 6ème. va aparèixer sense permís i perseguida perquè l’Estat ni l’estimava ni la suportava. La controlava, tot i que la considerava inofensiva degut al seu modest tiratge. Destacava, això sí, per una voluntat CLASSICISME I AVANTGUARDA d’exigència i de rigor crític. Era tanta la seva qualitat que corre la Fundada i dirigida per Josep Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel llegenda que el franquisme la mostrava a diplomàtics estrangers Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié, s’hi sumaren a la re- com a prova de la seva tolerància amb la cultura catalana. dacció Joan Barat, Alexandre Cirici, Francesc Espriu, Enric Jardí, Rosa Leveroni, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas i Manuel Valls. En Ariel, que portava per subtítol Revista de les Arts, era una revista les seves pàgines, es podien llegir poemes de Riba, Foix, Carner, ARIEL literària i artística publicada a Barcelona i que es convertiria, Espriu i d’autors joves com Josep Palau i Fabre, Joan Vinyoli, Joan indiscutiblement, en una de les capçaleres clandestines més emblemàtiques de la cultura catalana. Clandestina perquè es mantenia l’anonimat de la impremta però, en canvi, hi apareixien Entre 1946 i 1951, es van editar 23 números sense problemes els noms i cognoms de l’equip promotor i els de tots els col·laboradors. que van convertir-la en un referent per la seva exigència intel·lectual Crònica d’una de les revistes més emblemàtiques de la postguerra De vida breu, tot just sis anys (de maig de 1946 a desembre de 1951), amb 23 números editats es va convertir en la referència Brossa i Albert Manent, també s’hi publicaven dibuixos i gravats Text Josep M. Figueres de l’exigència intel·lectual i de qualitat formal i va ser un model inèdits de Miró, Hugué, Clavé o Ràfols. d’excel·lència. La capçalera tenia un tiratge exigu (entre 400 i 500 exemplars, tot i que el número 18 va arribar als 700) i La revista va comptar amb tres etapes i amb una periodicitat ir- un impressor militant, com era en Pere Bas d’Igualada, que va regular. La primera etapa, entre el maig del 1946 i l’abril del 1947, avançar els diners i va crear el subterfugi que ningú, fora d’algun està considerada de cohesió. La segona, entre el juny del 1947 historiador despistat –tal com bromejava Triadú– es podia creure, i juliol del 1948, és quan s’hi sumen escriptors més joves com Capçalera 69 R e p ortat g e Joan Perucho, Alexandre Cirici o Jordi Sarsanedas. I, finalment, després d’una interrupció forçada de quasi dos anys –entre agost de 1948 i juny de 1950– té lloc la tercera i darrera etapa, que compta amb les aportacions de joves com Joaquim Molas i Albert Manent. A la revista predominava l’assaig crític de literatura i d’art, però també hi tenien lloc disciplines com les arts plàstiques, el teatre, la música i l’arquitectura, era eclèctica, ja que hi havia classicisme Es deia que el franquisme la mostrava a diplomàtics estrangers per demostrar-los mer número d’una nova publicació que aparegué el 1946: era un que no es perseguia la cultura catalana intent d’eixamplar, d’aprofundir, de consolidar i de projectar vers el futur la línia més limitada, si bé rica i exemplar, de Poesia. La nova publicació fou anomenada Ariel i qui la bateja, d’acord amb encara que també avantguardisme, gràcies a figures com Joan els seus companys, i sens dubte expressant uns anhels comuns, Perucho o Josep Palau i Fabre.Titllada de noucentista durant fou Joan Triadú. En realitat, l’origen del títol explica moltes coses la dècada dels seixanta, el 1979, el periodista Jordi Ventura va sobre el tarannà, la formació i els desigs dels seus protagonistes: el remarcar-ne a El Correo Catalán aquesta visió eclèctica.“Des de l’avantguardisme i l’èpica en literatura, fins a l’art abstracte, l’ex- pressionista i l’impressionista en pintura, tots procuraven mostrar una voluntat de creació de crítica, i fins i tot de programes que Hi predominava l’assaig crític de literatura brindaven als seus lectors”, va escriure. i d’art, però també es parlava d’arts Segurament, però, qui més ha escrit sobre Ariel, ha estat un dels plàstiques, teatre, música i arquitectura fundadors, el crític i activista Joan Triadú, que va expressar que era “la imatge d’una època, una curiosa i ordenada confusió a nom d’Ariel, essent-ne l’esmentat Triadú mitjancer, arribà a una l’entorn d’una sola idea”. I és que, d’alguna manera, la revista publicació artística i intel·lectual de la nostra postguerra” intentava donar testimoniatge d’una cultura oficialment liquida- da i buscava enllaçar el català lliure del passat amb els joves que A les festes de Cantonigròs Joan Triadú havia parlat amb Josep estaven sotmesos al franquisme. Palau i Fabre. El 1945, amb la victòria aliada sobre el totalitarisme, el franquisme estava una mica dubitatiu. A aquella aventura de Com ha escrit Joan Samsó –que ha estudiant la lluita silenciosa a Triadú i Palau i Fabre, s’hi afegiren altres companys, estudiants favor de la cultura catalana en els anys després de la fi de la Guer- joves com Miquel Tarradell, Frederic-Pau Verrié i, molt especial- ra Civil– aspiraven a donar sentit “a la lluita d’aquella promoció ment, Josep Romeu, amb qui el grup promotor ja podia disposar de postguerra i, també, de retop, a les més grans, les quals veieren de la suficient solidesa intel·lectual per acarar-se a l’estudi, la salvada la continuïtat de la tradició literària que Ariel venia a crítica i la gestió de les arts. A tots ells també s’hi va afegir l’im- restablir”. pressor igualadí Pere Bas. La decisió dels promotors d’aparcar consideracions polítiques L’EXEMPLE DE POESIA més enllà de la catalanitat i els valors democràtics és el que La publicació era una continuïtat de la revista Poesia de Josep Pa- va possibilitar l’edició de la revista durant dues dotzenes de lau i Fabre –la primera publicació clandestina després de la Guer- números. ra Civil–, que els va servir de model del que es podia fer malgrat la força repressiva d’un franquisme omnipotent. Josep Faulí, en un article que va publicar el 6 de setembre de 1978 al Tele/exprés, ESCLETXA AMB LÍMITS recordava els orígens de la publicació:“L’any 1945, com a conse- Ariel va mantenir una posició insubornable, amb delicadesa i qüència de la decisió de Josep Palau i Fabre d’instal·lar-se a París, fermesa davant la barroeria del centralisme espanyolista que Poesia deixà de publicar-se, però, en una reunió celebrada al Cafè sempre estava prohibint. La redacció no parlava mai de política. de la Rambla abans d’acabar-se aquell any, restà preparat el pri- Tot i així l’ambient era asfixiant.Volia ser una escletxa encara que 70 Capçalera R e p ortat g e En pàgines anteriors, imatges de diferents exemplars d’Ariel. Foto: arca (Biblioteca Nacional de Catalunya). En aquesta pàgina, Josep Romeu, Joan Triadú i Josep Palau i Fabre, tres dels impulsors d’Ariel. Fotos: Departament de Cultura, Òmnium Cultural i Fundació Palau. fos amb detalls. Per exemple, va publicar un fragment, l’inicial, de Tot un llegat, doncs, que es pot consultar per conèixer millor La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba, sense esmentar el aquella revista de cultura destinada a un públic selecte, però títol de l’obra.Van fer el mateix amb un fragment d’un conseller on també apareixia la fermesa en les conviccions d’una cultura republicà exiliat, Pere Bosch Gimpera, amb números monogrà- pròpia que no volia estar subordinada a ningú. Per tot això, Ariel fics dedicats a Montserrat i a Pompeu Fabra, etc. Això era fins a es va convertir en una de les manifestacions més importants de la on podien arribar. represa cultural de la postguerra, tot i que sovint aquesta referèn- cia llunyana i prestigiosa no ha estat suficientment coneguda. Cal destacar que, el 1978, l’editorial Proa va treure’n una edició pseudofacsímil en què es reproduïen els continguts dels vint-i- tres números publicats, tot i que només en blanc i negre i sense incloure-hi els dos suplements de 1948. Afortunadament, arca (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) –el repositori portal Més informació a: www.arca.bnc.cat › Web d’arca, Arxiu de revistes catalanes antigues Ariel s’ha convertit en una de les Ariel. Revista de les arts, Josep Romeu. manifestacions més importants de la represa Quadern de memòries › (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003) cultural de la postguerra Ariel. Revista de les arts a La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951), d’accés obert de la Biblioteca de Catalunya– actualment en Joan Samsó › (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, reprodueix els primers 18 números, els dos suplements, així 1995, vol. II) com els cinc darrers números que van sortir entre juny del 1950 i desembre de 1951. 72 Capçalera