REFERENT DE MODERNITAT S’han complert cent anys del naixement de la que va ser la primera revista catalana de caràcter europeu, D’Ací i d’Allà Text Josep Maria Figueres Fotos arca (Biblioteca de Catalunya) Quan es repassa la història de les publicacions catalanes, en sobresurt una: D’Ací i d’Allà. S’han complert cent anys del primer número i una anàlisi amb perspectiva permet observar com aquesta revista va aconseguir captar l’atenció d’una burgesia culta i cosmopolita. Periodistes, escriptors i artistes de renom van col·laborar-hi al llarg dels divuit anys d’existència, durant els quals els impulsors van demostrar com es podia fer una capçalera de qualitat que estigués al nivell de les grans publicacions del Vell Continent. Ben poques publicacions han tingut el present, la bellesa de Catalunya amb la no- iria poderosament a fer dels anys trenta els nivell de qualitat formal, excel·lència en la vetat i la modernitat. Formava part d’una anys d’or del periodisme català. presentació, prestigi periodístic i alta con- editorial, Editorial Catalana, que va assolir sideració social com va tenir D’Ací i d’Allà, un gran paper amb La Veu de Catalunya, i la gran revista catalana que es va publicar que també editava revistes especialitzades TRES ETAPES als anys vint i trenta del passat segle. com Agricultura i Ramaderia, Cuca Fera, La publicació, havia nascut, el 1918, de Economia i Finances, Catalunya Marítima... la mà de Josep Carner, col·laborador de Comparable a L’Illustration francesa, però revistes de l’Editorial Catalana i de la ma- sense el seu toc d’actualitat informativa i I van ser ells que van gosar endinsar-se en teixa Veu. Al cap d’un any, en va assumir la de vida més curta, D’Ací i d’Allà va edi- el repte de crear el primer magazín català direcció Ignasi Folch i Torres fins al 1924, tar-se entre 1918 i 1936, fins que s’estroncà quan Antoni López amb l’arribada de la Guerra Civil. En les Llausàs en portarà les quasi dues dècades que va sortir al mercat, D’ací i d’Allà, que s’ha comparat amb regnes amb Carles D’Ací i d’Allà –fins al número 56 s’escrivia sense la ‘i’ al mig– es va convertir, sense L’Illustration francesa, es va editar entre Soldevila al capda- vant com a director. cap mena de dubte, en una de les tribunes 1918 i 1936, fins a la Guerra Civil estel·lars de la història del periodisme. Soldevila era germà L’any passat es van complir cent anys de la d’estil europeu. I els va sortir bé. Els crítics del conegut historiador Ferran Soldevila, seva aparició. i estudiosos asseguren que D’Ací i D’Allà tenia una llarga tradició com a periodista, es va convertir en la revista periòdica més autor teatral i de novel·les d’èxit que La revista, que va sortir al carrer el 10 de ben editada amb què mai ha comptat la encara es reediten, com Fanny, Eva o Va- Sobre aquestes línies, i en pàgines posteriors, portades de D'Ací i d'Allà que es troben a l'ARCA, repositori digital de la Biblioteca de Catalunya. gener de 1918, enllaçava la tradició, el cultura catalana i que, com a tal, contribu- lentina, i estava sempre amarat d’un sentit Capçalera 73 R e p ortat g e R e p ortatg e que maldava per mirar-se al mirall amb anava la vida.Tot un món que es va endur en la tribuna de les classes acomodades, de Per als lectors, D’Ací i d’Allà representava llunyà o a la cantonada, però sempre amb PROFUNDITAT NACIONAL proximitat. la tempesta del 1936 i que l’aiguat persis- la burgesia catalana, democràtica, dinàmi- l’harmonia de la bellesa serena i plàcida el bon gust d’una classe social culta. Si publicacions intel·lectuals i modernes tent del 1939 va ofegar fins a oblidar-lo. ca, cosmopolita i culta com les del nord de quan un es troba bé de salut, sense com La Publicitat, La Veu de Catalunya o Tot i els canvis de format, D’Ací i d’Allà va París va ser el cau segur per al director, enllà, amb la qual s’hi emmirallava. cap problema anímic o material que el D’Ací i d’Allà tenia, doncs, com a lectors Mirador tenien densos referents ideològics, aparèixer mensualment fins al desembre mentre els grans artistes, els grans di- capfiqui. Els continguts eren, per a alguns, la burgesia noucentista, un públic refinat culturals i polítics, D’Ací i d’Allà, en de 1931 per, després d’una interrupció de vulgadors del món de l’art, com Miró, Així doncs, D’Ací i d’Allà era el mitjà d’una societat oberta canvi, evidenciava una cara no política, Picasso o Sert, així d’una classe ben satisfeta d’ella mateixa i i liberal. Aquest era un model de país, equilibrat i organitzat, com els escriptors cofoia de la manera d’entendre el món. La capçalera anava destinada a la burgesia el sentit de la revista. harmònic, mostrant una de les arestes d’un Era una peça del projecte de la Lliga en la i els col·laboradors Una burgesia amb inquietuds per l’art, la catalana, democràtica, cosmopolita i amb Res de previsible, poliedre ben contrastat. construcció d’un marc periodístic i ideològic de la capçalera, van obrir la dura caixa literatura, la decoració, la natura o les arts aplicades. inquietuds artístiques i culturals tampoc res de vulgar, sempre la finesa com La capçalera, però, pretenia aproximar que donava suport a la Mancomunitat del silenci, enmig de a exposició. aquella burgesia al catalanisme polític. I és la dispersió general, Una burgesia que creava entitats davant irrellevants, mentre que, per a altres, que la revista era una peça més del projec- cinc mesos, tornar a editar-se, però aquest uns a l’exterior, molts callats i uns pocs un estat inoperant culturalment i soci- simplement eren instantànies de bellesa No era la Catalunya cristiana i trabucaire, te de la Lliga, amb Enric Prat de la Riba cop com a trimestral. Amb la República amb el revoltats. alment, aixecant nous edificis, palaus de com si fos la mirada llambregant d’un però era la del diàleg obert i un compor- com a inspirador i Francesc Cambó com semblava que els burgesos no eren tan música i d’arts i, alhora, donant suport a capvespre únic i tardoral d’un paisatge tament avançat. La del litoral liberal, per a executor en la construcció d’un marc ben vistos i López va publicar El Be Negre obres espirituals, intangibles, temples de d’una Catalunya eterna, de postal. Una entendre’ns. I un escriptor reconegut periodístic i ideològic, amb un ideari al costat de D’Ací i d’Allà, que tot i el PÚBLIC BURGÈS paper. Un ideal amarat de subtilesa, de avantguarda que tenia un públic, culte i com Soldevila n’era el director. Amb raó específic, que servia de suport a la Man- context va resistir bé. Cinc anys després, Durant els anys que va estar al mercat, bons mots, d’imatges agradables. Amb uns cosmopolita, interessat per les novetats afirmava Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio, comunitat. Joan Manuel Tresserras, que va venir la persecució social, i, ferida de aquesta revista il·lustrada, el magazín de lemes ben definits: progrés, avenç, moder- mundanes, pel vestir a la moda, l’olor que aquella capçalera va ser “el més afor- va dedicar la seva tesi doctoral a la revista, mort, el director i els col·laboradors van qualitat per excel·lència, amb una presen- nitat, mirar enllà amb un to gens barroer i, refinada, l’activitat esportiva més sofisti- tunat intent català de conciliar la distinció cita un editorial del gener de 1922 que haver de tancar el projecte, ja que els hi tació sumptuosa, esplèndid, es va convertir encara menys, estrident. cada, la residència elegant, el viatge exòtic amb la intel·ligència”. afirma que aquesta no té altra finalitat que 74 Capçalera Capçalera 75 R e p ortat g e Junceda i Lola Anglada, eren exponents de publicació, contraposant l’al·lusió a una dues branques del catalanisme. Més con- cultura petita, la catalana, que oferia, en vencional el primer, més d’Estat Català la canvi, una de les realitzacions més relle- EN FACSÍMIL I EN DIGITAL segona. Els dos, tanmateix, eren nítids en vants per al conjunt de l’edició de premsa Des de 1995, D’ací i d’Allà compta l’exposició figurativa d’una tradició, d’una d’Europa. amb una edició en facsímil elaborada visió de la Catalunya més convencional i, per Àmbit serveis editorial. Es tracta al seu costat, hi apareixia l’art més innova- Cirici, doncs, lloava la capçalera, malgrat d’una superba edició en quatre dor –sempre hi havia un pintor modern a que aquesta s’ocupava de temes banals volums del darrer període de la la portada– amb col·laboracions com les –perfums i paisatges, modes i art, arqui- publicació, el republicà, que comprèn de Joan Miró. tectura i artesania– si bé va esdevenir la entre els anys 1932 i 1936. A més, tota bellesa de la bona societat barcelonina, un la revista pot veure’s en accés obert film en color en deien, en què el paper al portal d’arca (Arxiu de Revistes COL·LABORADORS DE LUXE couché era l’exponent que harmonitzava Catalanes Antigues) de la Biblioteca D’Ací i d’Allà va ser un aparador i una amb la placidesa de la dolça lectura. Segur Nacional de Catalunya. escola. Així ho reconeixen artistes que el model, molt semblant, dels núme- plàstics com Antoni Tàpies, crítics com ros artístics, excepcionals, monumentals Alexandre Cirici o fotògrafs com Joan o extraordinaris, eren imitats formalment “la intensa catalanització de tots els rams Fontcuberta que en valoren no només com una visió del país i del món. Era de la cultura; (...) i sol·licita de vós, lector la presentació de luxe, sinó també el D’Ací i d’Allà. català, que per un moment pareu atenció poderós estímul que suposava, ja que en- a la magna empresa que amb capitals de coratjava vocacions artístiques. Dir que hi tot Catalunya, per a exclusivament d’ella, col·laboraven la flor i la nata dels escrip- Més informació a: duem a terme per a l’enlairament defini- tors seria un tòpic, encara que també una www.bnc.cat/digital/arca › Arxiu de realitat. La relació de Revistes Catalanes Antigues (arca) col·laboradors ocupa D’Ací i d’Allà (1916-1939) › Joan Manuel Segons Andreu Avel·lí Artís, Sempronio, una pàgina i mitja Tresserras (Llibres de l’Índex,1993) va ser "el més afortunat intent català de de la història de la premsa catalana es- conciliar la distinció amb la intel·ligència” crita per Rafael Tasis i Joan Torrent. tiu de la cultura pàtria; per a la definitiva nacionalització de les ciències i les lletres Esmentar-los suposa repassar els grans catalanes, per a donar al català carta de escriptors o pensadors de les dècades naturalesa en tots els ordres de coneixe- posterior a la Mancomunitat. Poetes ments, dels quals fins ara n’ha estat exclòs; amb preocupacions pel món literari i, finalment, per a que ningú a Catalunya anglès com Marià Manent o del grec tingui de buscar en llengües estrangeres com Carles Riba, periodistes viatgers el que més clarament i assimilable ha de com Gaziel, escriptors cosmopolites com trobar en la pròpia”. Un programa, doncs, Josep Carner o Josep Maria de Sagarra i sempre la finesa, del Nick o sigui Lluís Carles Riba, Gaziel, Josep Carner, Josep Nicolau d’Olwer, o Maria de Sagarra o Josep Pla van ser alguns d’un Josep Pla que llueix, com les flors dels que van col·laborar amb la publicació i ceràmiques, de sempre bon mirar o, rere la màscara d’un oci culte, de profun- millor encara, de bon llegir. ditat nacional. Alexandre Cirici Pellicer, gens caracterit- La bandera del magazín era la clara con- zat per una visió ensucrada de la cultura junció entre tradicionalisme i modernitat. i intel·lectual de coneguda solvència En aquest sentit, noms com Joan G. crítica, recalcava la importància de la 76 Capçalera