El gran Carnaval Clint Eastwood en un fotograma de la pel·lícula Mula, que ha interpretat als 88 anys i que suposa, de moment, la seva última aparició al cinema. Warner Bros 2019 Toni Vall 10 DE MARÇ El cinèfil es fixa en els detalls. I està content quan Leone no caminava exactament així. Potser descobreix que Clint Eastwood sempre ha cami- anava un pèl més redreçat. Però no hi fa res, la nat igual. Al principi no t’hi fixes, només pares qüestió és que veure caminar Clint Eastwood és atenció a la història que s’explica, a aquell perso- com veure una càmera fent un tràveling: es natge o a aquell altre, a com evoluciona la trama, mou amb parsimònia, a ritme somort, com levi- al sentit de l’humor, a la mala bava... Però un dia tant per damunt de terra. Si intentes recordar t’hi fixes i recordes les seves pel·lícules anteriors escenes en què corre, com per exemple en unes i descobreixes que sí, que sempre ha caminat quantes de la saga de Harry el Brut, de Ruta suï- igual. Els passos són curts, els braços es mouen cida o d’El sergent de ferro, o fent de guardaes- poc i la clau és el moviment compassat de les patlles granadet a En la línia de foc és com si el espatlles. Una coreografia que ha veiessis a càmera lenta. No corre, perfeccionat amb el pas dels anys i • es desplaça ràpid. que tornar a veure quan et pensa- En un parell d’escenes de ves que ja estava tot dit i tot fet és Vuitanta-vuit Mula, el protagonista escolta una autèntica festa. Eastwood ha tornat, sí. Aquesta anys. cançons de Frank Sinatra i Dean Martin mentre condueix durant setmana s’ha estrenat Mula, que Vuitanta-vuit! els llargs trajectes que li han Clint dirigeix i protagonitza als vuitanta- encarregat. Allò que el cinèfil es vuit anys. No l’havíem tornat a Més de mig fixa en els detalls serveix també veure com a actor des de Cop d’efec- te (2012), de la qual, a més a més, no segle de per quan toca fabular-hi, inven- tar-se’ls. És bonic quan, a més a cinema Eastwood era el director i diguem que no era més de veure una pel·lícula, te res especialment memorable. Un n’inventes d’altres que transcor- pensava que seria Gran Torino • ren en paral·lel. I no pots evitar (2008) l’autèntic record final del pensar en Eastwood, fa quaranta sempre ha rostre i el caminar d’Eastwood al cinema. I no. o cinquanta anys, coincidint en una festa a Ha aparegut aquesta història real d’un ancià que Hollywood amb Sinatra i Martin. Potser en una accepta transportar droga amb el seu cotxe a entrega dels Oscars o dels Globus d’Or. O en un canvi d’uns quants feixos de bitllets per revitalit- concert, o en una gala d’homenatge a algú. I zar la seva ofegada economia i donar un cop de potser van entonar llavors alguna de les can- caminat mà als que l’envolten. De passada, prendrà cons- ciència que amb la seva família no ho ha fet espe- cialment bé al llarg dels anys. Hi ha un detall que potser ha passat desa- çons que ara, tant de temps després, ha decidit fer escoltar al seu personatge. Un personatge atrotinat, sí, que carbura amb la gasolina justa i els ulls sempre mig clucs. En aquests ulls petits, igual percebut. Vuitanta-vuit anys. Vuitanta-vuit! en la seva pell arrugada i en la seva veu inconfu- Més de mig segle de cinema. Més de mig segle sible, progressivament més i més enrogallada, caminant igual. Bé, potser quan feia d’home s’hi concentren les essències d’una porció sense nom als spaghetti western de Sergio imprescindible de la història del cinema. 