El gran carnaval
2019




             El cineasta Francis Ford Coppola, que ha fet 80 anys, en una gala a Nova York el novembre passat. Lev Radin / Efe
14 D’ABRIL




             Coppola en fa 80
             Toni Vall

             “El noi de la moto és el rei”. Em va quedar gra-          revisis, que hi tens un amic per tot el que hagis           (1983) i Rumble Fish (1983) –sí, aquí en diem
             vada aquesta sentència de La llei del carrer              de menester. El seu cinema posseeix l’alè fata-             La llei del carrer–, romàntiques, violentes, des-
             (1983), la pel·lícula de Francis Ford Coppola             lista de John Huston. Els seus personatges                  esperades,       profundament          pessimistes.
             que explica aquella història d’amistat, lligams           sempre dubten, mai tenen certeses absolutes,                Rodades catàrticament després de dues expe-
             familiars i violència i que quasi mai ningú               són presumits però febles. Com nosaltres.                   riències tan exigents i colpidores com
             esmenta quan toca fer una llista de les millors               Sento passió pel seu cinema de joventut i               Apocalypse now (1978), que el va deixar esgo-
             obres del cineasta. Aquell noi que somia ser              també pel seu cinema sobre la                                               tat, i Corazonada (1981), que el
             tan violent i carismàtic com el seu germà gran,           joventut. El seu cinema de                                                  va deixar arruïnat. El cine de
             que imagina baralles poètiques, que somia des-            joventut és The rain people                               •                 Coppola dels anys vuitanta té
             pertar-se ple de blaus després d’una batussa              (1969), estrenada a casa nostra                 El seu                      alguna cosa de volguda imper-

                                                                                                                     cinema és
             memorable. Poques coses el posen més calent               com a Llueve sobre mi corazón,                                              fecció, de rebel·lar-se contra
             que el “brum-brum!” de la seva moto, portar-hi            història de personatges ferits                                              si mateix, una visceralitat
             de paquet com més noies millor, aparcar sem-
             pre on està prohibit i que ningú gosi posar-li
                                                                       que es troben a la carretera i fan
                                                                       camí plegats. El seu cinema de               poètic com                     molt autèntica, un cabreig
                                                                                                                                                   expressat amb línies tortes però
             una multa. I al germà gran, romàntic i misteri-
             ós, li diuen “el noi de la moto” i per a tothom és
                                                                       joventut és Finian’s Rainbow
                                                                       (1968), estrenada aquí com a El
                                                                                                                    una cançó                      fascinants.
                                                                                                                                                       Tan fascinant com que com-
             el rei del mambo. Matt Dillon i Mickey Rourke,            valle del arco iris, musical imagi-          que sempre                     pletés El Padrí amb la tercera
             un blanc i negre estilitzat i poètic. Simbolisme,
             espurnes de color, els peixos metafòrics.
                                                                       natiu i màgic amb Fred Astaire i
                                                                       Petula Clark. I si ens posem                  torna a tu                    part més de quinze anys després
                                                                                                                                                   de la segona. Tan fascinant com
                 Enguany Coppola fa vuitanta anys, i la pri-           estrictes, El Padrí (1972) també                          •                 el llegat en la seva filla Sofia, que
             mera pel·lícula seva que em ve al cap és aques-           és un film de joventut, perquè la                                           només per Lost in translation ja
             ta. Segurament no és la que més m’agrada de               va dirigir quan només tenia                                                 té el cel guanyat. Tan fascinant
             totes les seves, però molt probablement la                trenta-tres anys! Però bé, deixem-ho estar,                 com l’alè tràgic i fantasmagòric del seu
             posaria en un top 5. No se m’acut millor motiu            perquè El Padrí és una altra cosa, una altra                Dràcula. Tan fascinant com que hagi fet vui-
             que aquests vuitanta anys perquè la memòria               lliga, una cosa insuperable.                                tanta anys i descobrir que el seu cinema sem-
             del seu cinema et faci una mica més de compa-                 I el seu cinema sobre la joventut? Doncs és,            pre t’acompanyarà, que és poètic com una
             nyia, perquè et faci una visita i et digui que el         exacte, el fabulós díptic format per Rebels                 cançó que sempre torna a tu. 