El gran carnaval Fotograma de Vengadores: Endgame, el final d’aquesta pel·lícula riu feta d’episodis durant una dècada que aquest cop han dirigit Anthony i Joe Russo. Disney 2019 28 D’ABRIL ‘Vengadores’, l’emoció que no s’extingeix Toni Vall L’emoció és un intangible, una cosa que tan especial, d’aquesta mena de pel·lícula riu, d’Indiana Jones vencent els nazis, ridiculit- passa quan passa, que no pots preveure i feta d’episodis durant una dècada. Una expe- zant-los, fent-los perdre totes les jugades. encara menys controlar. L’emoció de quan riència fílmica singular, arriscada, en certa En temps de Mourinho, l’emoció era que el un vers et colpeix, quan una novel·la et com- manera fins i tot subversiva. Un castell de Barça guanyés el Madrid. Que els bons tapes- mou més i més a cada pàgina que passes i sòlids fonaments fílmics que substancia la sin la boca als cínics, als mesquins, als que quan una pel·lícula, en arrencar el seu terç força descomunal de l’univers jugaven brut i no tenien escrú- final, fa que el cor se t’acceleri i els ulls se Marvel. Que dona fe d’aquesta • pols ni tan sols per dissimular. El t’humitegin. Al cinema de John Ford se l’acusava de militarista però jo veig La legió creació de l’univers del còmic, de la vinyeta entintada i acolori- És una futbol, com a espectacle, va cre- mar aquells dies els seus últims invencible o Fort Apache o Cors indomables i quan arriba el Setè de Cavalleria, quan John da, aquell univers encara menyspreat per ignorants i tali- experiència cartutxos. O com a mínim així m’agrada pensar-ho i relatar-ho. Wayne salva un soldat malferit o Henry bans. fílmica L’emoció no s’explica, tan sols singular, Fonda lluita per poder sobreviure, no és L’emoció de Vengadores és brolla. No es pot categoritzar ni militarisme el que detecto sinó mirada pro- l’emoció més primària i autènti- etiquetar. Tampoc es pot funda sobre l’ànima humana, sobre la seva complexitat, contradiccions, misèries i ca. L’emoció de veure guanyar els bons, de veure que l’imperi del arriscada, intel·lectualitzar ni envasar al buit. És possible emocionar-se grandeses. Pensava en això l’altre dia mentre veia mal claudica. És l’emoció de quan vèiem Son Goku guanyant els i subversiva amb el cinema d’autor més sofis- ticat i amb el blockbuster més Vengadores: Endgame. Hi ha un moment, seus arxienemics i Musculman • tronat. I qui digui que això no és quan s’enfila el terç final del film, en què un atonyinant els adversaris del tor- així, senzillament menteix. Això parell de llàgrimes, denses i molsudes, van neig d’arts marcials. És l’emoció dels dibuixos no té res a veure amb l’elitisme ni amb l’art brollar-me de l’ull. No eren llàgrimes de tris- animats que vèiem de petits. L’emoció de pre- popular, ni amb l’alta o la baixa cultura. Té a tesa sinó d’emoció. Emoció perquè acabaven senciar l’arribada de Willy Fog a Londres i veure amb com som, com sentim, amb els de comparèixer els bons –estic esquivant els certificar que ha complert la promesa de fer la estats vitals i emocionals que travessem. I amb espòilers– i es flairava el final d’aquesta saga volta al món en vuitanta dies. L’emoció com les pel·lícules ens travessen a nosaltres. 