R E P O R T A T G E EL COL·LECCIONISME ANÀRQUIC DEL DOCTOR OBIOLS Apareixen en una botiga de vell objectes pertanyents a l’eminent psiquiatre i humanista que dialoguen molt bé amb l’exposició que li dedica la Fundació Brossa ARADIUMENGE 1 7 Jordi Roviralta Sr. D. TEXT Joan Obiols Vie Toni Vall Via Augusta 20 Barcelona -6- Adreça mecanografiada i mata-segells estampat i datat el 26 de febrer de 1970. És una cartolina díptica de publicitat farmacèu- tica per promocionar Ovarion, un medicament utilitzat per al “reposo del ovario”. A la part interior, un dibuix de Tristany i Isolda. Ho trobo en una de les botigues de vell i de col·leccionis- ta que freqüento amb assiduïtat. Ho llegeixo, ho observo i ho examino i una campana comença a repicar dins meu, primer suaument, després amb més intensitat. “Joan Obiols”, ¿no serà pas l’Obiols de l’exposició Art i follia de la Fundació Joan Brossa? L’Obiols amic de Dau al Set. L’Obiols humanista i pro- motor cultural. L’Obiols col·leccionista de tot, interessat en tan- R E P O R T A T G E tes branques del saber. El doctor Joan Obiols, bre passat i tancarà portes diumenge de la setma- perquè recull els retrats, en un eloqüent i molt psiquiatre, enamorat del comportament humà, na que ve, 14 d’abril. Un final que coincidirà, per nítid blanc i negre, que el mateix metge va fer dels observador de l’ànima humana. El prospecte cert, amb la publicació del luxós catàleg que dona- seus pacients durant els anys quaranta i cinquan- d’Ovarion no està sol, pertany a un lot de pape- rà fe de la realitat d’una mostra artística apassio- ta. Quan els veu el Jordi Roviralta, el fotògraf de rassa vella, i només donant-hi un cop d’ull els nant, enfocada a la divulgació de les múltiples l’ARA que m’acompanya, no pot evitar exclamar: dubtes s’esvaeixen i la sospita es confirma. facetes professionals i intel·lectuals d’un perso- “Però si semblen fets abans-d’ahir!” Són, en efecte, papers que van pertànyer al natge francament especial, empeltat de curiositat doctor Obiols. Per ser més precisos, papers que universal, i d’una insòlita transversalitat d’inte- “El pare era un acumulador” 2019 van estar enganxats en alguna de les parets d’algu- ressos culturals. Vull quedar amb Vicenç Altaió, El tram que connecta directament amb el mate- na habitació del seu domicili, potser del seu des- president de la Fundació Brossa, i amb Jordi rial que he trobat és sens dubte el del pis superi- 7 D’ABRIL patx. Ves a saber. El comerciant que me’ls ense- Obiols, fill del protagonista d’aquesta història i or, el que dona fe de l’afició col·leccionista nya m’explica que provenen d’un traster que s’ha comissari de l’exposició juntament amb Fina d’Obiols i explica les seves connexions amb els buidat després de temps de contenir-los i de Duran. Els ensenyaré la troballa. Tinc ganes de universos artístics de la pintura, el teatre i la resultes d’un incendi. Això explica la pols similar saber la seva opinió i de visitar amb ells l’exposició. música. El desplego a terra i la reacció de Jordi al sutge que impregna els papers i que em deixa Els dos primers trams de la mostra són al·luci- Obiols és immediata: “Això estava penjat a casa, les mans ennegrides. M’entretinc a examinar tots nants. El primer ensenya dibuixos dels pacients me’n recordo perfectament!” Assenyala els dos els objectes, agermanats per un denominador d’Obiols. S’endinsa en els universos creatius de cartells de pel·lícules de Pere Portabella i fila comú: la força visual, la cura estètica i l’esperit persones amb afectacions psiquiàtriques, en la encara més prim: “Crec que eren a l’habitació decoratiu. En selecciono uns quants que m’inte- seva manera de reflectir els seus mons interiors, que les meves germanes utilitzaven per a les ressen especialment. Dos cartells de cinema de els laberints de dolor i de somni, d’anhel i de pas- seves reunions i trobades d’amics”. El cartell de dues pel·lícules de Pere Portabella. Són No comp- sió, que podien manifestar-se en forma de pulsió Tàpies per al Festival de Cançó també li resulta teu amb els dits (1967), obra d’Antoni Tàpies, i pictòrica. El segon tram és encara més impactant familiar, així com el d’Equip Dos i la felicitació Cuadecuc (1971), amb la signatura de Joan Ponç. Un cartell del primer Festival de Cançó Catalana (1967), també dissenyat per Tàpies, i un altre d’una exposició a la sala Equip Dos, de Barcelona: una mena de mico amb casc de soldat. Una felici- tació de la mítica sala Bocaccio signada pel seu propietari, Oriol Regàs, i una altra que és una foto del fotògraf Xavier Miserachs. Finalment, també em crida l’atenció una curiosíssima invitació de 1976 que convidava Obiols a la inauguració del casal d’Espanya a Nova York amb presència dels recentment nomenats reis del país. Resum: una d’aquelles troballes que fan autèntica il·lusió. Per dos motius, perquè sadollen l’afany acumulador del col·leccionista i, sobretot, perquè li permeten trobar i resseguir rastres d’història, empremtes del passat que s’han difuminat per efecte del pas del temps, de l’oblit, de la personalitat fungible de l’objecte. Difuminat sí, perdut no. Ni de lluny. Uns quants objectes que un dia van decorar una o diverses parets del doctor Joan Obiols són ara a les meves mans. Serà bonic estirar-ne el fil, expli- car-los, destil·lar-ne els sentits. L’exposició Art i follia es va inaugurar a la Fundació Brossa del carrer de La Seca el 25 d’octu- Jordi Roviralta de Bocaccio. “És talment com un flashback guardava tot, també Joan Perucho i Josep Palau i això”, exclama encuriosit. Li explico la vaga refe- Fabre. I Brossa, esclar, no cal dir-ho! I rememora rència que tinc pel que fa a la seva procedència i la seva mítica sentència, pronunciada enmig del tan sols podem intuir la ruta experimentada per caos estratosfèric de casa seva: “Sisplau, no doni ARADIUMENGE aquests papers empolsegats però alhora injec- cap cop a la pila de diaris perquè em quedaria tats de vides passades. Algú va recollir-los en el desendreçada”. moment de ser despenjats de la paret on lluïen i L’observació detallada de les vitrines et fa viat- probablement els va llençar a l’haver complert jar des dels anys del Club 49, grup de barcelonins de sobres la funció decorativa que durant un que van apostar pel suport a la cultura i les arts en temps se’ls havia encomanat. Ara l’interessant els complicats anys del franquisme. Així, Obiols pot ser emparentar aquests rastres trobats pel va acollir a casa seva concerts de la Nova Cançó, 1 món, aquestes proves de l’afició col·leccionista projeccions de cinema i representacions teatrals 9 del doctor Obiols amb els objectes que estan de Teatre Viu i l’Agrupació Dramàtica de exposats dins les vitrines. Les connexions Barcelona. En donen fe els programes de mà s’endevinen fascinants. exposats, autèntics contenidors “El pare era un col·leccionista • d’història i d’històries. Veiem també anàrquic, caòtic, un acumulador”, el gust d’Obiols per les nadales, ritu- recalca el Jordi. El que més el carac- La Fundació al anual de felicitació de les festes de teritzava era l’instint i el bon gust a Nadal i Cap d’Any. Són les nadales l’hora de capturar estímuls visuals i Brossa que ell mateix enviava –amb dibui- estètics. En el moment, per exem- ple, de penjar a la seva paret –o de dedica a xos de Tàpies, Tharrats i Brossa, per exemple– i les que rebia d’amics i donar-los a les seves filles perquè Obiols coneguts, amb, altra vegada, els pin- ho fessin– els cartells dissenyats tors de Dau al Set, com a presència per Tàpies i Ponç, tan sols eren això, la mostra tenaç i irreductible. cartells, trossos de paper. És avui en dia, amb el pas del temps, que s’han ‘Art i follia’ És en aquest terreny, el de les felicitacions, on trobem un altre dels convertit en peces difícils de trobar • arrelaments amb els objectes que i, a més a més, cotitzades per efecte són objecte d’aquest reportatge. La de la signatura dels pintors que porten impresa. felicitació de Xavier Miserachs dialoga amb total Altaió, profund coneixedor dels vincles entre tots eloqüència amb l’exposició. De fet, el mateix Jordi els membres de Dau al Set i dels tentacles que van Obiols afirma que si l’hagués tingut segur que en estendre a favor de la confluència amb altres arts, formaria part. Per la seva part, la felicitació assenyala de seguida els quadres de Tàpies i Ponç d’Oriol Regàs –amb foto d’un cotxe també signada exposats a la paret de la fundació, una petita per Miserachs–, a més a més de pertànyer a representació de la important col·lecció d’art aquest mateix àmbit temàtic, connecta amb un d’Obiols. És un bon pretext per aprofundir en altre també present a la mostra: l’afició gastronò- OBJECTES TROBATS A la pàgina anterior, Jordi Obiols, l’interès del metge pel món interior, tan pels vin- mica d’Obiols. En aquest sentit, a part de la seva fill del doctor Joan Obiols, i Vicenç Altaió, president cles que tenia com a psiquiatre amb els artistes amistat i fília culinària amb Néstor Luján, Joan de la Fundació Brossa, on fins al 14 d’abril hi ha una de Dau al Set com per allò que ells manifestaven Perucho, Horacio Sáenz Guerrero i Mariano de la exposició dedicada al psiquiatre col·leccionista, en els seus quadres: “El col·leccionisme forma Cruz, pertanyia al grup La Taula, promogut per observen els objectes trobats en una botiga de vell part de la condició humana, el primer museu és la Oriol Regàs amb seu arrelada a Via Veneto. “El per l’autor de l’article. Entre aquests documents hi ha tomba”, reflexiona Altaió. I Obiols, psiquiatre pare coneixia a tothom, tenia una gran capacitat dos pòsters de pel·lícules de Pere Portabella obra com el seu pare, destaca el concepte hoarding, social, tot això que m’ensenyes interacciona molt d’Antoni Tàpies i Joan Ponç, una felicitació de Nadal categoritzat dins el seu camp mèdic, o sigui acu- bé amb l’exposició i és la prova documental fefa- de Xavier Miserachs, una d’Oriol Regàs, un prospecte mular, no llançar res, el mal anomenat síndrome ent de la seva pluralitat d’interessos, dels rastres farmacèutic i un cartell de la Nova Cançó, també obra de Diògenes. Altaió recorda que Josep Pla ho que deixava tot el que a ell li interessava”.  de Tàpies.