El gran Carnaval




             Elisabeth Burton i Richard Burton en una escena de L’amansiment de la fúria, el film del 1967 de Franco Zeffirelli basat en Shakespeare. Columbia Pictures
2019




             Shakespeare no
23 DE JUNY




             s’acaba mai
             Toni Vall

             La vaig veure quan tenia tretze anys, edat en            ans que quedava. Va fer de Shakespeare un                Branagh, empeltat d’un talent i una persona-
             què llavors encara no sabies de què anava la             referent de la seva obra i va contribuir decisi-         litat enlluernadors. I aquell bestial i terrorí-
             vida. Ara als tretze ja sembla que estiguis a            vament a fer-lo carn de cel·luloide. Tinc                fic Claudi en mans de Derek Jacobi.
             punt per guillar de casa, però quan vaig veure           ganes de parlar un dia d’aquests amb l’amic                  Els millors Rei Lear els he vist al teatre
             per primer cop L’amansiment de la fúria                  Guillem Terribas, l’ànima de la Llibreria 22             (el de Josep Maria Pou dirigit per Bieito i el
             (1967) em sentia un mitja cerilla. Era el cine-          de Girona, per a qui el Romeu i                                        de Núria Espert en mans de
             ma, en efecte, un company de viatge ja                   Julieta (1968) de Zeffirelli és un                                     Lluís Pasqual), però el Ran
             imprescindible quan la meva mare em va                   referent cinèfil i vital inexcusa-                     •               (1985) de Kurosawa és una
             portar a la vella Filmoteca de l’avinguda de
             Sarrià, on feien un cicle anomenat Pel·lícules
                                                                      ble. I quina raresa tan especial,
                                                                      aquell Hamlet (1990) protago-
                                                                                                                 Zeffirelli va               cosa especial, tot el fulgor poè-
                                                                                                                                             tic del mestre japonès al servei
             ben vestides, que tenia el vestuari de cinema            nitzat per Mel Gibson!                         fer de                  de la que segurament és la més
             com a protagonista. Una era aquesta, la fabu-
             losa adaptació que el gran Franco Zeffirelli
                                                                          Impossible enumerar amb
                                                                      una mica de criteri tots els               Shakespeare                 complexa, trista i emocionant
                                                                                                                                             de les històries imaginades per
             va fer de l’obra de William Shakespeare. No
             recordo si va ser el primer Shakespeare al
                                                                      Shakespeares al cine que m’han
                                                                      emocionat. Tothom sap que
                                                                                                                  un referent                una ment privilegiada que no
                                                                                                                                             s’esgota ni s’esgotarà mai, que
             cine que vaig veure, però potser sí la primera           Orson Welles, Laurence Olivier,              de la seva                serà sempre inspiradora. Per
             vegada que era conscient de la força humana
             del seu món, de la seva fonda mirada, de la
                                                                      Akira Kurosawa i Kenneth
                                                                      Branagh són, juntament amb                      obra                   cert, que Steven Spielberg s’ha
                                                                                                                                             decidit a fer un remake de West
             seva expressivitat torrencial. Quina desco-              Zeffirelli, el pòquer d’artistes fíl-                  •               Side  story. Quina curiositat,
             berta tan colossal, la de Shakespeare, i quina           mics que van acostar-se amb                                            saber com li escau el musical i
             manera tan bonica de fer-ho, a través del                més dedicació a la vasta obra del                                      com injecta saba nova a aquella
             cine.                                                    genial dramaturg, els que van saber-ne                   variació de Romeu i Julieta pels carrers de
                Vaig pensar en aquell vespre ja llunyà a la           extreure més saboroses i profundes essènci-              Nova York amb els Sharks i els Jets fent de
             Filmoteca l’altre dia a l’assabentar-me, la              es. ¿Com podríem oblidar les Campanades a                Capulets i de Montagús. Tribus urbanes,
             setmana passada, que Franco Zeffirelli, als              mitjanit (1965) de Welles, aquell Falstaff               famílies enfrontades, joves enamorats, fata-
             noranta-sis anys, havia abandonat aquest                 excessiu i commovedor? Impossible esbor-                 lisme existencial. Shakespeare no s’acaba
             món. Era l’últim dels cineastes clàssics itali-          rar de la memòria el Hamlet (1996) de                    mai. 