El gran Carnaval Elton John i l’actor Taron Egerton, que l’interpreta a la pantalla, van fer un duet espectacular en la presentació del film al Festival de Canes. Sebastian Nogier_Efe 2019 Toni Vall 2 DE JUNY Les entranyes d’Elton John. Sí, Rocketman les la pantalla i l’espectador que ho desitgi la pot ensenya. És una pel·lícula diguem-ne oficial, capturar i quedar-se-la per gaudir-la. produïda pel mateix artista, però defuig l’ofici- El gènere musical no s’acaba mai i alisme amb habilitat i notable creativitat. Què Rocketman m’ha recordat pel·lícules que és l’oficialisme? Doncs el conformisme, la m’agraden especialment. Pel·lícules de finals mirada plana, el papanatisme, la fotocòpia, la dels anys seixanta i principis dels setanta, època incapacitat per transcendir l’anecdotari. El fascinant de la història del cinema, habitada de film de Dexter Fletcher és una producció pen- tota mena d’experimentacions, de noves veus, sada i executada per portar molta, moltíssima, de subversions diverses, d’incomoditats, de gent al cinema. És un producte mainstream cinematografies emergents, d’artistes inconfor- força impecable, en aquest sentit. Però té mistes. Els gèneres tradicionals van començar a aquesta doble cara tan interessant, aquest rebre atacs, a esdevenir promiscus, sotmesos a doble fons que proposa una inten- mirades obliqües, profanacions i ció més profunda, una capacitat • heretgies beneficioses. Se m’acu- per retratar el protagonista sense den dos noms fonamentals en el glorificar-lo, explicant que el seu ‘Rocketman’ terreny del musical. Un ja l’he pare no l’estimava i que l’alcohol i les drogues el van corroir durant em va anomenat. És Bob Fosse, l’autor d’All that jazz, sí, però també de una bona pila d’anys. I tot mentre escoltem la seva recordar Cabaret (1972) i Lenny (1974). L’altre és Joshua Logan, autor música. Mentre escoltem Your Bob Fosse i d’una obra mestra anomenada song, Don’t go breaking my heart, Candle in the wind i Rocket man, els musicals Camelot (1967), el millor film que s’ha fet sobre el mite artúric, amb esclar. Mentre un inspiradíssim Taron Egerton –no us perdeu a dels setanta la càmera posada davant dels morros dels actors, primers plans YouTube el duet amb l’autèntic • inèdits fins llavors en un gènere Elton John Elton al passat Festival de amant de la coreografia i l’opu- Canes– desgrana el repertori de clàssics amb lència. Impossible oblidar-se de Lee Marvin, una energia i una versemblança força al·luci- cantant, poètic i introspectiu en una altra obra nants. Quan escoltes l’emocionant tornada de Logan: La llegenda de la ciutat sense nom i els “And I think it’s gonna be a long long time” se’t (1969). posa la pell gallina. No només és això, no és Però si algun musical d’aquella època va només efectisme de manual. Mentre l’estava resultar escruixidor, esclatant i subversiu, va musicals veient pensava que allò em recordava alguna ser El fantasma del Paradís (1974), que el jove cosa. I sí, aquella aproximació al musical, a Brian De Palma va concebre com un híbrid fas- l’ànima del personatge protagonista, l’afany cinant entre Faust i El fantasma de l’Òpera per aprofundir tant en la seva creativitat com tunejat de glam, de fatalisme i de llum encega- humanistes en el seu dolor i les seves contradiccions. dora. Rocketman, salvant les distàncies, per- L’aroma d’All that jazz (1979) i del cinema del tany a aquesta mateixa estirp de musicals. Els gran Bob Fosse transpira amb eloqüència de musicals humanistes. 