El gran Carnaval A Feud Susan Sarandon, com a Bette Davis, i Jessica Lange, com a Joan Crawford, recreen el tempestuós rodatge de Què se n’ha fet de Baby Jane? HBO 2019 Sarandon i Lange, Davis i 14 DE JULIOL Crawford: percebre l’ànima Toni Vall És emocionant quan perceps que tens al estrelles absolutament colossals del posteritat. La base del coneixement, sens davant un actor o una actriu que es despullen. Hollywood d’altres èpoques i de comprovar dubte. A les biografies de les dues actrius hi Que es despullen l’ànima, s’entén. No és fàcil que el temps els havia passat per sobre. Feud consta la data en què van abandonar aquest que passi, i encara és menys fàcil detectar quan vol dir enemistat. món –Crawford el 1977, Davis el 1989–, però passa. La gran majoria de les interpretacions Hi pensava perquè veia dues actriuasses Feud ens explica que això és igual, ens pre- que veiem són actuacions, gesticulacions, trà- com Susan Sarandon i Jessica Lange donant senta dues persones que a través del seu ofici mits que els actors resolen amb trucs i amb vida a Davis i Crawford i molts –donar vida a vides alienes– van ofici, o sigui amb experiència. No és necessàri- estímuls em venien al cap, molts esdevenir immortals. Quan van ament dolent, això. Tot ofici té uns codis, unes curtcircuits, molts vincles, molts • fer Què se n’ha fet de Baby Jane? maneres de fer, unes rutines de producció. També l’ofici d’actor. El millor intèrpret del motius cinèfils de celebració. D’entrada, és una sèrie sobre Amb ‘Feud’ Crawford i Davis tenien cin- quanta-vuit i cinquanta-quatre món, el més estimat, el més carismàtic, pot perfectament resoldre bona part dels seus cinema, sobre el cinema que tants estimem, el cinema que ens podem gaudir anys, respectivament. En el moment d’interpretar-les, papers tirant d’experiència, de formulisme o habita el subconscient. Dit a la de veritat Lange i Sarandon en tenien sei- fins i tot de pilot automàtic. Un exemple? Doncs potser el més paradigmàtic de tots: manera de Truffaut, el cinema que ens té colonitzat el subcons- fílmica, xanta-vuit i setanta-un. Un decalatge temporal molt inte- Robert De Niro porta més o menys des de prin- cipis dels anys 2000 instal·lat en aquesta mena cient. Sí, poder gaudir a través d’un guió excel·lent i una narrati- cinèfila i ressant que ens explica coses sobre l’ofici de l’actor, la carac- de registre. Li veiem l’ofici, però ni rastre de va impecable del regust del cine humana terització, la vivència d’un l’ànima que tantes vegades li havíem vist. clàssic, aquell que ens ha ense- • paper, la transformació, la Pensava en tot això mentre veia, amb evi- nyat coses sobre com som i com maduresa expressiva, la ver- dent retard, la primera (i de fet única) tempo- ens comportem els éssers semblança... I, sobretot, el des- rada de Feud, la sèrie que recrea la tempestuo- humans, sobre com estimem, com desitgem, pullament. Costa, repeteixo, sentir que tens sa relació que van mantenir Bette Davis i Joan com ens relacionem els uns amb els altres. un actor despullat al davant. Hi ha unes Crawford durant el rodatge de Què se n’ha fet Una sèrie que aborda sense contemplaci- quantes escenes de Feud en què Sarandon i de Baby Jane? (1962) i també durant els anys ons el que segurament és el valor més bèstia Lange, especialment Lange, ens regalen una posteriors. L’enveja se les menjava, la compe- de l’art: la permanència, la influència peren- veritat fílmica, cinèfila i humana realment titivitat, la impotència d’haver sigut dues ne, la capacitat de perdurar, de passar a la emocionant. 