El gran Carnaval Bill Murray, a la imatge durant una gala a la Xina fa uns anys, deixa la gent bocabadada amb la seva naturalitat. Ian Walton_Getty 2019 Toni Vall 7 DE JULIOL “¿Que què sento al ser jo? Pregunta’t què sents Bill Murray és un d’aquells actors que deixen tu al ser tu. L’única manera de saber què sents al empremta, que només és ell, que és irrepetible. ser tu és esforçar-te al màxim en ser tu tan sovint Ara el tenim a la cartellera amb la decebedora com puguis, sense deixar de recordar que allà hi Els morts no moren, de Jim Jarsmusch, i s’ha ha casa teva”. Uau! Podria resultar evident anunciat una nova seqüela de Caçafantasmes, aquesta reflexió, oi? ¿Un pèl òbvia? ¿Potser un dirigida per Jason Reitman, fill d’Ivan Reitman, consell de llibre d’autoajuda barat? Però si el director del film original i la seva primera t’expliquen que és la resposta d’una estrella continuació. És bonic glossar una vegada i una mundial del cinema a la pregunta “Com t’ho fas altra l’impacte que per a les persones que ara per ser tu?”, potser canvia la percepció que en voregem els quaranta anys va suposar aquella tens. I sens dubte hi trobaràs més pel·lícula del 1984, aquella histò- matisos, més atractiu, fins i tot més • ria de tres científics bojos que misteri. I és possible que fins i tot surten a caçar presències ecto- t’imaginis les inflexions de la seva És pura plasmàtiques. Aquella banda veu tan reconeixible mentre articu- la la resposta. Aquesta petita histò- naturalitat sonora, aquella Sigourney Weaver, aquell començament a la ria és just el final del llibre Cómo ser Bill Murray, de Gavin Edwards, que estrafòlària, biblioteca, aquell edifici fascinant de Nova York on s’instal·len els Blackie Books va editar fa tres anys. capaç de Caçafantasmes. Hi ha pel·lícules Te l’imagines perfectament a l’escenari del Festival de Toronto, deixar parat que defineixen una generació. Aquesta n’és una. conversant amb el públic assistent, a tothom És revelador adonar-se que Bill responent amb naturalitat a tot el Bill Murray és el protagonista de, que li pregunten. • com a mínim, dues més d’aques- Si alguna cosa queda clara des- tes pel·lícules, sobre les quals prés de llegir el llibre és que Murray és pura també s’han escrit infinites línies. Em temo que Murray i naturalitat. Una naturalitat estrafolària, molt res del que pugui escriure jo sobre Atrapat en el poc corrent, capaç de deixar a tothom de pasta temps i Lost in translation significarà cap novetat de moniato. És capaç d’anar a un festival de especial, cap epifania per a ningú. Precisament música, conèixer algú que li resulta simpàtic i és aquesta paraula, epifania –que vol dir desco- acceptar sense pensar-s’ho d’anar a casa d’uns berta, revelació–, la que va més bé per parlar el cine de amics, on acabarà rentant els plats i desengan- xant-ne la salsa de tomàquet. La mateixa natu- ralitat que el porta a desaparèixer durant tem- porades, a tapar-li els ulls a un desconegut pel d’obres com aquestes. Per què? Doncs perquè per molt temps que passi, no passaran de moda, continuaran vives, capaces de sorprendre gene- ració rere generació d’espectadors, que les des- l’epifania carrer –“Cu-cu, qui soc?”– i a dir-li, quan desco- breix que l’autor de la trapelleria és Bill Murray: “Ningú et creurà quan ho expliquis”. cobriran embadalits. Deu ser bonic ser Bill Murray i saber que algunes de les teves pel·lícu- les són capaces de canviar la vida de qui les veu. 