diumenge 11/8/2019 18 televisió Obituari PERE TORDERA Carlos Pérez de Rozas, passió i amistat TEXT TONI VALL Tot el que feia era per passió, per optimisme, per hon- rar i fer gran l’ofici que tant estimava i que tan bé explica- va al seus alumnes. En va tenir milers al llarg de quaran- ta anys de fer de professor de periodisme a pràcticament totes les universitats del país. Era del que més content se sentia, de l’agraïment de tots els que han après l’ofici gràcies a les seves fabuloses classes sobre fotoperiodis- me, composició visual de diaris i revistes, cultura, esport, societat i política internacional. Tenia un coneixement enciclopèdic i la capacitat per transmetre’l amb entusi- asme, emoció i un enorme sentit de l’humor. Amb el pro- fessor David Vidal som testimonis del seu magisteri: ca- da any ens regalava una classe memorable a l’assignatu- ra de periodisme cultural de la UAB. Sempre sortia ova- cionat, els alumnes percebien tot just començar que el Carlos els estava fent un obsequi. No vaig tenir la sort de ser alumne seu, però sí la im- mensa fortuna de gaudir del privilegi de la seva amistat incondicional, sense límits. “Per tu, el que calgui, ja saps que t’estimo”, em deia sempre. Era una frase recurrent en ell, no li feia cap recança regalar-la als seus amics. M’expliquen que Carlos Pérez de Rozas (Barcelona, 1948) ja no hi és, que una batzegada a destemps del seu cor immens se l’ha endut mentre era a Madrid tornant de les vacances a Extremadura. Va treballar a Destino, va ser membre fundador d’El Periódico i de l’edició catalana d’El País, i director d’art de La Vanguardia. Va viatjar pel món redissenyant diaris amb Cases i Associats. Amb el nostre amic comú Albert Salord, a qui estimava tant com a mi, explicaven sempre anècdotes per sucar-hi pa. L’Albert em diu que et feia sentir que no estaves treballant sinó gaudint. Feia que tots els directors de diari sentissin emo- ció, s’entusiasmessin amb tots els projectes. Treballava fins a les tres de la matinada si era necessari. Sempre con- tent, sempre animant tothom fins al final. Nissaga de fotoperiodistes Era un culer de pedra picada, sempre creia en el Barça fins i tot quan més enfonsat estava l’equip. Tothom el volia als programes i tertúlies, on tantes frases fetes seves van fer fortuna. D’entre totes les seves facetes n’hi havia una que sentia més seva que les altres. El fotoperiodisme, esclar, l’ofici de la seva família. Sempre parlava de “la ronda”, la seu professional i vital dels Pérez de Rozas, el pis del número 23 de la ronda Universitat. El seu avi, Carlos Pé- rez de Rozas Masdeu; el seu pare, Carlos Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada, i els seus oncles Kike i Manolo van fun- dar i fer créixer una nissaga irrepetible. Ell i el seu ger- mà Emilio la van continuar amb idèntica rauxa i capa- citat de treball. Era un fanàtic de moltes coses: del bon menjar, dels gelats, dels havans generosos, de l’art, de Woody Allen i en especial de la seva esposa, la Carme, i del seu fill Car- les. Els últims mesos estava especialment emocionat amb el Berbena, el restaurant que el Carles ha obert a du- es passes de casa seva i de casa meva. Parlàvem com a mà- xim cada deu dies, ens vèiem sovint per arreglar el món, conversar sobre periodisme i que m’expliqués que l’úl- tima portada del New York Times era formidable, que ha- via pronosticat amb encert quin seria el nou Pulitzer i que encara que sembli que no, el nou Barça promet. Es preocupava per mi, pels meus, em feia sentir es- timat. És el primer amic de veritat que perdo i no me’n sé avenir. Brindo per tu, amic meu, que siguis feliç. T’estimo.◆