13/8/2019 dimarts mèdia 17 CRÒNICA Carlos Pérez de Rozas, adeu al millor amic de tothom La professió i els amics acomiaden el periodista barceloní amb una cerimònia emocionant i vitalista que omple fins a la bandera el Tanatori de les Corts TEXT TONI VALL “Agafa una cançó trista i fes-la millor. No t’oblidis de deixar-la entrar al teu cor. Llavors començaràs a fer-ho millor”. Doncs sí, amb Hey Jude dels Beatles so- nant a tot drap i amb tota la seva famí- lia cantant i ballant al voltant del seu fè- retre. Així s’acabava el funeral de Carlos Pérez de Rozas, periodista extraordina- ri acomiadat ahir al Tanatori de les Corts per tota la professió i pels seus incomp- tables amics, que omplien la sala de ce- rimònies fins a la bandera, prova irre- futable de la generositat, la bondat, l’en- tusiasme desbordant i l’amor incondici- onal que De Rozas regalava als seus. Ningú es volia perdre el seu comiat, tot- hom desitjava dir-li l’últim adeu. Hi eren Joaquim Maria Puyal, Xavier Bosch, Ra- mon Besa, Sergi Pàmies, Esther Vera, Joan-Pere Viladecans, Javier Godó, Mà- rius Carol, Xavier Vidal-Folch –que va fer de mestre de cerimònies– i incomp- tables fotoperiodistes, l’ofici que la se- va família –avi, pare i oncles– va fer gran durant més de seixanta anys. El seu germà Emilio va lamentar que Antonio Franco, exdirector d’El Periódico de Catalunya, abraçant la dona i el fill de Carlos Pérez de Rozas. ARA sense el Carlos el món serà definitiva- ment pitjor. El món en què està mal vist fós amb ell i que, per no desil·lusionar- amic dels aficionats de l’equip contrari, Per a Enric Canut, el seu cunyat, De no voler buscar-se problemes, ser pru- la, no havia fet res per desfer el malen- els escoltava, els animava i fins i tot ce- Rozas dominava l’art de ficar-se la gent dent, mirar de no fer mal a ningú –els va- tès: “No saps que contenta que estava lebrava els seus gols. Entenia que molt a la butxaca, i a Gerri de la Sal, el poble lors que el seu germà enarborava sem- d’haver-se trobat amb tu. No podia dir- difícilment tindrien les opcions –sí dels Canut, s’hi sentia com a casa; fins pre– i en canvi “ser un fill de puta” pun- li que jo no soc tu”, li deia sempre. plausibles en l’Elx– d’escalar divisions i i tot els va descobrir productes típics del tua cada vegada més alt. També va recor- celebrar-ho a gran escala. L’empatia, la lloc que valia la pena degustar. dar el perfeccionisme de De Rozas i que La virtut de l’empatia capacitat d’escoltar, virtuts també a la Abans dels acords de Hey Jude, el seu poc que es valorava a ell mateix: era ca- Una història similar, molt similar, ex- baixa que en el Carlos eren catedralíci- fill Carles va explicar com li hauria paç de fer llegir a cinc persones diferents plica Antonio Franco, amic de l’ànima es. També la va encertar de ple Conci- agradat veure el seu pare fent d’avi. un article perquè no estava segur que fos de l’homenatjat. Quan anaven pel món ta De Gregorio: “El Carlos feia que ca- Com hauria gaudit portant els nets al prou bo. I, esclar, l’anècdota, boníssima, seguint l’Elx –l’equip predilecte de da un dels seus amics se sentís especi- parc i al camp del Barça. “No t’oblidis del Carlos trucant-lo molt sovint per Franco– per divisions baixes del futbol al, que tots ens penséssim que érem els de deixar-la entrar al teu cor”, dins el dir-li que una altra persona l’havia con- professional, el Carlos sempre es feia seus millors amics”. seu cor immens.◆