ARTIS Entre els pompiers i els artistes Teatre i compromís a l’escena catalana actual Per Francesc Foguet i Boreu Quins són els marges de dissidència en l’escena catalana actual? És possible un teatre políticament compromès en un context mancat de llibertat? Companyies i dramaturgs hi intenten obrir escletxes. 18 Compàs d’amalgama ARTIS «L’escena catalana té unes difi­ cultats enormes per generar poèti­ques de risc i de compromís que trenquin el sostre de confort sota el qual s’ha avesat a viure.» 1 Immersa en un sistema pervers en què els diners públics convicció— d’una pàtina de temàtiques actuals. Compa- es barregen amb els interessos privats, en què els me- nyies i dramaturgs s’han deixat endur per les aigües cal- canismes de la indústria envaeixen els designis artístics mes d’un teatre de sèrie que ni estèticament ni ideològica- o culturals i en què les dinàmiques endogàmiques i els ment aporta res de nou, tot i que pot afavorir l’exportació egocentrismes corrosius malbaraten moltes trajectòries, en un món estandarditzat. l’escena catalana té unes dificultats enormes per generar poètiques de risc i de compromís que trenquin el sostre La pèrdua de tremp de l’escena catalana s’ha pogut cons- de confort sota el qual s’ha avesat a viure. A despit que tatar en la tímida reacció que ha tingut davant la gravetat algunes companyies, col·lectius o individualitats han fet dels fets més recents. Del Primer d’Octubre del 2017 ençà, esforços per moure-s’hi en llibertat, quan s’entra en l’en- hem assistit a una prova més de l’exercici de la violència granatge del teatre privat o públic, els marges per a la per les oligarquies del poder espanyol, que han utilitzat dissidència són més aviat estrets i empobridors. els mitjans de comunicació, la policia, els tribunals i la llei per neutralitzar la dissidència política i per perpetrar una En aquest context, les possibilitats d’un teatre compro- repressió impròpia d’una democràcia. Entre el gremi, si mès políticament i socialment amb la contemporaneïtat exceptuem el col·lectiu Teatre amb R (de República) i al- són difícils. Jean-Paul Sartre afirma en les seves conver- gunes iniciatives aïllades com l’episòdic cicle «En Procés» ses amb John Gerassi que el compromís és un requisit del Teatre Lliure, aquesta realitat ha passat molt desa- indispensable per ser un bon escriptor, però no l’únic: percebuda. És cert que la ficció no acostuma a ser bona cal també tenir experiència i estar furiós en un món en amiga de l’oportunisme i reclama una certa perspectiva què regna la injustícia. Sartre hi diferencia, a més, entre temporal, però si mirem una mica enrere o cap al nord, els pompiers, els artistes que treballen per al sistema, ens adonarem que la professió teatral catalana no ha estat tot creant obres previsibles, i els artistes vertaders, que a l’altura de les circumstàncies. No és un bon símptoma volen fer de l’art una expressió de la llibertat. A l’escena de la seva capacitat de compromís. catalana, no cal dir-ho, predominen els pompiers. Les grans companyies històriques —com La Fura dels Baus—, que havien abanderat les estètiques més tren- cadores, s’han convertit en meres empreses capitalistes, 2 que exporten els seus productes arreu del món. Garant En una escena marcada en general per l’atonia i el predo- de la dramatúrgia més ideològica en temps de Pedrolo mini d’un teatre serialitzat, voldria destacar algunes com- o Capmany, el teatre de text s’ha perdut —tret d’alguns panyies i alguns dramaturgs en particular que, en els dar- casos excepcionals que confirmen la regla— en els maras- rers anys, hi han intentat obrir escletxes amb un teatre mes del formularisme provinent de la desideologització més compromès. De companyies, entre la multiplicitat que de la dècada dels vuitanta, ara més o menys revestit es fan i es desfan contínuament amb totes les penes i tre- —moltes Retrat vegades de Courbet fetper esnobisme, per Étienne Carjatmés que no pas per (1861) balls del món, em venen a la memòria les propostes més Musée d’Orsay, París. Compàs d’amalgama 19 ARTIS «Mereix una atenció especial la dramatúrgia en femení, que guanya posicions amb força i assumeix també la direcció dels muntatges.» recents d’Iguana Teatre, La Calòrica, Les Impuxibles o i les formes de censura en els mitjans de comunicació Teatre de l’Enjòlit. Amb més o menys encert, totes mal- d’avui. den per abordar —tant per la perspectiva com pel sen- tit— temàtiques d’una clara dimensió política. Mereix una atenció especial la dramatúrgia en femení, que guanya posicions amb força i assumeix també la di- Mar de fons (Lliure, 2019), un homenatge a les víctimes recció dels muntatges. En són una bona mostra aquests de la dictadura franquista durant la guerra i la postguer- dos exemples: Una lluita constant, de Carlota Subirós ra a Mallorca, és una mostra paradigmàtica, en aquest (Sala Beckett, 2018), un intent d’explorar un teatre de cas produïda per Iguana Teatre i el Teatre Principal de document sobre les revoltes socials i polítiques del 1968 Palma, del bon teatre de la memòria que es fa a les Illes. ençà per destriar-ne les constants i les singularitats, i El Fairfly (La Villarroel, 2018), una comèdia que ironitza so- futur, d’Helena Tornero (TNC, 2019), adreçada sobretot bre les camàndules dels discursos de l’emprenedoria que a un públic jove, que explica en forma d’apòleg i volun- han envaït la política econòmica, evidencia la inquietud tat conscienciadora les grans problemàtiques d’avui (les de La Calòrica per les problemàtiques actuals. Aüc. El so guerres, les migracions, la xenofòbia, el capitalisme, el de les esquerdes (Escenari Joan Brossa, 2017), una mirada consumisme, etc.). feminista sobre les violències sexuals, denota la volun- tat de Les Impuxibles de fugir dels tòpics i donar veu a Tots aquests noms de companyies i dramaturgs són l’experiència de les dones. Realpolitik (també al Brossa, només un botó de mostra d’un conjunt molt més ampli. 2017), un muntatge en clau de farsa sobre les dificultats Com posa de manifest Teatre català avui 2000-2017 per respondre a la violència estructural del sistema, és un (2018), el panorama esdevé més ric i variat. En gros, la exemple del teatre amb forta càrrega sociopolítica dels de dramatúrgia actual tendeix a voler explorar, des d’es- Teatre de l’Enjòlit. tètiques, gèneres, formes, hibrideses i enfocaments di- versos, les grans tensions del present i del futur, sense La dramatúrgia s’ha diversificat notablement i ha fet un oblidar el passat. De vegades, quan tracta de temàtiques viratge considerable cap a les problemàtiques contem- contemporànies, atorga més pes a l’egoexperiència o a porànies. En destaquem, si més no, alguns dramaturgs la recerca personal que no pas a la dimensió col·lectiva en actiu i una obra de cadascun, estrenada aquests dar- o a les utopies possibles. Quan mira cap al passat del rers quatre anys, que afloren a la meva memòria com a present estant, a voltes confon la història i la memò- espectador. En tots els casos, defugen a la seva manera ria o cau en la puerilitat del presentisme. Sovint sembla la dramatúrgia pompier. De Manuel Molins, Hamlet ca- que descobreix la Mediterrània, no aprofundeix en la nalla (Teatre Micalet, 2016), una nova mirada sobre el complexitat i es mira massa el melic, sense dialogar amb mític príncep de Dinamarca que desvela les fal·làcies altres àrees de coneixement —la filosofia, la so­cio­lo­gia ètiques, les pulsions del poder, la corrupció política o o la literatura, per exemple— que podrien donar-li den- la globalització imposada. De Jaume Miró, Diari d’una sitat i pluralitat. Imbuïda del món tecnològic, la narrati- miliciana (Escenari Joan Brossa, 2016), basada en la va de les xarxes i la moda de les sèries, la forma d’aques- memòria d’un grup de milicianes que van participar ta dramatúrgia s’hi emmotlla cada vegada més, mentre en el desembarcament del capità Bayo a Mallorca el que els continguts es tornen, com més va, més intuïtius, 1936 i que van ser salvatgement torturades i violades superficials i sotmesos a la cerimònia de la confusió. pels feixistes. De Pau Miró, Un tret al cap (Sala Beckett, A gratcient o no, contri­bueixen, en definitiva, a un art 2017), sobre els marges de la deontologia periodística pompier. 20 Compàs d’amalgama ARTIS Escena de Diari d'una miliciana, de Jaume Miró. 3 En el temps present, ens cal més que mai un teatre que sigui capaç d’il·luminar amb intensitat la foscor: la violència, la manipulació, la crueltat, la insolidaritat, Les arts escèniques no poden limitar-se a oferir produc- l’egocentrisme, les alienacions i les patologies contem- tes evasius i alienadors, encara menys en un temps en què porànies. Un teatre que permeti superar els límits de la la virtualitat n’ofereix a balquena i en què els feixismes llibertat, trencar les convencions establertes, denunciar rebroten a tots els continents amb uns discursos dema- l’autoritarisme o la voracitat dels poderosos, empoderar gògics, simples, reduccionistes —i, tanmateix, efectius i la ciutadania en l’espai públic, plantejar horitzons nous devastadors—. Com els filòsofs, els artistes a qui desplau que acabin amb el dolor dels més febles, entaular llaços exercir de pompiers farien bé de posar-se com a desafia- i diàlegs, esmolar la capacitat crítica, fer claror sobre les ment interpretar l’ésser humà en la seva època i treballar contradiccions de la societat, exposar els perills de la ba- pels drets i les llibertats. Com deia Hannah Arendt, ser nalització, el consumisme, la xenofòbia o l’edatisme. Un ciutadà significa el dret a tenir drets, i, al cap i a la fi, la teatre anestesiat, d’autoconsum, solipsista, superficial, llibertat és més important que el socialisme o el capita- incapaç d’embrutar-se les mans, esdevé irrellevant i està lisme. Certament, «cal evitar els sermons a tot preu», en condemnat a l’agonia i a l’oblit. ● paraules de Harold Pinter, però el teatre ha de dir-hi la seva, en l’espai públic, com a espai també polític. Compàs d’amalgama 21