R E P O R T A T G E H I S T Ò R I A AVANÇAMENT EDITORIAL “ Oriol Bohigas 2020 i Beth Galí 12 DE GENER “Se n’ha parlat com si allò fos un niu de fri- volitat i no ho era gens! Allà va néixer en bona part la nova cultura catalana”. Una cultura moderna. Tot el que passava allà Elisenda Nadal dins estava relacionat amb tot el que venia de fora i ho absorbien com a esponges i ho incorporaven immediatament a les seves “Sense Bocaccio l’Escola de Barcelona hau- tertúlies. Tenia una influència molt gran en ria estat diferent. Sense Bocaccio l’arquitec- els llenguatges estètics i culturals, en les tura catalana i espanyola moderna serien maneres de fer i, sobretot, en les maneres diferents. Sense Bocaccio el disseny que de viure. Bohigas m’ho explica content de parteix de finals dels seixanta i que va a recordar-ho de la millor manera possible, petar a l’explosió de la Barcelona preolímpi- sabent que va ser-ne partícip decisiu. La ca (Mariscal, América Sánchez, etc.) seria seva dona ho rubrica: “A Bocaccio molts diferent. Sense Bocaccio les editorials inde- vam descobrir una nova manera de pensar. pendents que han conquerit altíssimes Els matrimonis podien estar ben avinguts, cotes d’èxit i influència (Anagrama, mal avinguts o falsament ben avinguts. Tusquets), qui sap si haurien nascut i on Potser passaven una nit allà dins i descobri- haurien arribat. «Ostres, noi, quin llibre en que era possible separar-se. Senzillament més maco que pots fer!»”. no ho havien pensat abans”. Enrique Vila-Matas El que Vila-Matas considera més important de tot, el que injecta a Bocaccio una aura d’immortalitat, és que el pas del temps no ha espatllat les relacions d’amistat que va teixir en aquells anys. Així, quan avui es retro- ba amb algunes d’aquelles amistats, i encara que a Bocaccio no fossin del mateix cercle o que es veiessin només quatre o cinc vegades, el que primer s’imposa és una salutació afectuosa, acompanyada, segur, d’un intangible en forma de record compartit. Torna a pronunciar “universitat” i ho reforça amb “club” i “clan”. Mentre parla se m’apareix el Vila-Matas que he vist fa unes setmanes a la festa de La Vanguardia, la que explico al prefaci. I mentre escric aquestes línies penso en el Vila-Matas que, unes setmanes després de la nostra conversa, retrobaré a la celebració dels cinquanta anys de Tusquets. I les dues trobades serveixen, dins del meu cap revoltat, per prologar i epilogar la reflexió que m’acaba de regalar sobre unes persones que fa més de cinquanta anys que es coneixen i que estan contentes cada vegada que es retroben. BOCACCIO, MEMÒRIA VISUAL I VISCUDA Bocaccio, la mítica boîte del carrer Muntaner de Barcelona que, impulsada per Oriol Regàs, va estar oberta entre el 1967 i el 1985, va ser un cau de la intel·lectualitat de l’època, de cantants a arquitectes passant per escriptors, dissenyadors o cineastes. Ara, el periodista Toni Vall recull la memòria viscuda de moltes de les persones que van freqüentar Bocaccio en un llibre en què conjuga la seva faceta de col·leccionista que li ha fet arreplegar tot tipus d’objectes de marxandatge i disseny de la sala i la de cronista curiós de la ciutat que indaga en la memòria i l’estètica de la Gauche Divine. Oferim un avançament editorial amb fragments d’alguns dels testimonis així com objectes i fotografies que apareixen al llibre Bocaccio: On passava tot (Columna), que es presenta el 15 de gener al Palau Robert, on el mateix dia s’inaugura l’exposició Bocaccio, el temple de la Gauche Divine, comissariada per l’autor del llibre. TEXT_ Toni Vall/Columna ARADIUMENGE 0 5 Teresa Gimpera ” «Tu saps com vivíem les dones abans, oi?». La quantitat de senyores de la seva edat que la feliciten perquè ha sabut viure la seva vida de manera lliure i desacomplexada. Senyores que, com ella, es van casar als vint anys, i com aquell qui diu han fet el mateix tota la vida i amb el mateix senyor. Cap mena d’excitació a la seva existència, con- demnades a un trajecte gris. A Bocaccio les dones van aprendre que la vida es podia viure d’una altra manera. Que tenien poder. Que podien decidir. Decidir sortir de nit. Decidir que els fills no eren cosa d’un, sinó de dos. Decidir que beure no era cosa Mònica Randall d’homes. Decidir que tenien molts allibera- ments pendents i inajornables. La Teresa “Jo a Bocaccio hi he vist de tot. Fins i tot un assassinat”. Una nit, no precisa quan, era atribueix a la píndola anticonceptiva una fora amb el seu amic Joaquim Kremel i els acompanyava una amiga comuna. De sobte autèntica revolució. La gran revelació: el es va obrir la porta i en va sortir un home corrents, perseguit per un altre. Venien de sexe no era només per tenir fills. «En vaig darrere la cortina de l’entrada i segur que havien tingut una esbroncada excitada per tenir tres en quatre anys, si no arriba a venir la beguda. El que anava davant va ensopegar amb un cotxe i l’altre el va atrapar i li va la píndola potser n’hauria tingut vint-i-cinc. clavar un punyal. “Va ser terrorífic”. La seva amiga, ja a dins, va començar a córrer per Què sé jo!». Amb l’ajuda de companys de sobre els sofàs i va tornar enrere perquè s’havia deixat la bossa. Se li escapa el riure viatge, de persones còmplices, com nerviós en recordar la barreja d’estupefacció i d’absurd. Òbviament l’instant li va Santiago Dexeus, metge amic, van fer quedar gravat. Podia haver quedat com una baralla de borratxos, però de seguida va aquest gran salt. transcendir que l’apunyalament havia sigut mortal. H I S T Ò R I A “ Guillermina Motta Són els anys del boom a Barcelona i la Guillermina en té uns records sensacionals. Núria Espert i el seu marit Armando Moreno la contracten per al seu espectacle Amics i coneguts, al teatre Poliorama. Un vespre, Sió es presenta a la funció amb un amic que es deia Gabriel García Márquez. Cien años de soledad acabada de publicar i en boca de tothom. Gran emoció de tota la companyia, en especial d’Espert, i tots de passeig amb l’il·lustre espectador un cop acabada la funció. Primer a El Sot, el local de moda entre els actors –que per cert Gil de Biedma també evoca a Revista de bares–, i després, per iniciativa de García Márquez, cap a Bocaccio a rematar la nit. No tothom de la companyia va veure amb bons ulls que el futur Nobel tingués tant d’interès a anar a Jorge Herralde A Bocaccio, la desinhibició feia miracles. Anar-hi era sinònim de trobar entre trenta i quaranta persones amb qui venia de gust estar i obrir-se a la possibilitat de treballar-hi, de col·laborar, d’establir també llaços laborals. [...] Va ser una època realment molt, molt divertida. Molt alco- hòlica, molts ligues, “promiscuïtat no programàtica però no infreqüent”. Una mica rebuscada 2020 un local assenyalat per elitista i exclusiu. la manera de dir-ho, però també elegant i alhora eloqüent. Part de l’èxit del local passava sens Per a segons qui, la desitjada revolució no es dubte per una distribució d’espais, a dalt i a baix, molt hàbil. Una barra llarguíssima, molt tràn- 12 DE GENER faria mai des d’un lloc que per a ells no era sit de les taules a la barra i viceversa: “S’hi fomentava la sociabilitat. La interdisciplinarietat, gran cosa més que un cau de pijos. l’encreuament d’entusiasmes contagiosos”. Joan de Sagarra Juan Marsé Molts dels que anaven a Bocaccio “Ni a Bocaccio ni a la Gauche Divine hi quan van arribar les eleccions de 1978 havia res premeditat, cap mena de consci- van votar la dreta perquè tota la vida van ència d’estar fent res en concret, de pertà- ser de dretes. Els agradava anar a Bocaccio nyer a cap generació ni a cap grup”. Per perquè per a ells era com anar a Londres o Marsé, Bocaccio era senzillament un lloc París. Com si estiguessin a Chez Castel o a agradable i confortable per conversar i Chez Régine. Ho tenien a casa i això els prendre una copa. Per trobar-se amb un entusiasmava. Quan estaven amb la dona grup d’amics que es coneixien i tenien parlaven castellà. “Eren d’allò més fatxes”. ganes d’estar junts. En convertir-se en Allà, hi tenien un cosí que no era fatxa o un assidu, va agrair que Oriol Regàs, sempre amic del col·legi que tampoc ho era. I generós, li facilités la vida entregant-li un s’interessaven per una noia que passava passi de premsa per poder tenir sempre per allà: “Hola, com estàs?”. Nens de pares barra lliure. Ell mateix fa un assaig de que parlaven en català entre ells però que definició d’aquell ambient al seu conte “a los niños hay que hablarles en castella- Noches de Bocaccio: “Una fantasmal y no”. “No et pensis pas que Bocaccio era un noctámbula inclinación al reencuentro, niu de l’esquerra”. També hi anaven “els de una manera de beber juntos y de prolongar la pela”, “lo mejorcito de Barcelona!”. Hi la noche, un guiño de la inteligencia en havia control a l’entrada perquè en aquells horas de relajo”. Si a principis de segle el moments qualsevol imbècil o eixelebrat referent era la tertúlia del Café Gijón hauria pogut entrar i embolicar bé la troca. madrileny, als anys seixanta, a Barcelona, “Tu, així com vas vestit, no hauries entrat! Bocaccio va significar una mica el mateix. Jo tampoc així com vaig ara, eh?”. Una variació de la clàssica tertúlia “Póngase la corbata, señor Sagarra”, li d’intel·lectuals. havien dit més d’una vegada. Salvador Clotas Dins del món de la política hi havia persones que consideraven Bocaccio l’infern. “Aquestes te les citaré, sense acritud, això sí”. Eren els del PSUC. Amb molts d’ells hi tenia amistat, sobretot a la universitat, on hi havia més afinitat amb ells que no pas amb el catalanisme de Narcís Serra i Pasqual Maragall, a qui evidentment també coneixia bé. Amb Bocaccio, però, no podien. Consideraven que era un cau de falsa gent d’esquerres, de rics i de perversió. Una mania molt forta. Anar-hi era per a ells una cosa molt negativa. M’explica que un dels que pensava així era l’editor Xavier Folch, amb qui va coincidir en un viatge d’editors a Cuba. “Una nit va preferir picar a la porta de la meva habitació abans que trucar-me per telèfon perquè tenia la teoria que allò esta- ria ple de micròfons. I a l’illa no podien ser més de la seva corda!”. “Ara que ens hem fet amics vin- dràs un dia a Bocaccio amb mi, oi?”. “No, no, això sí que no!”. I esclata a riure en recordar-ho. Antoni Bernad Rosa Regàs DOCUMENTS Els objectes i les fotografies –menys la de sobre d’Antoni Bernad d’una desfilada de Mary Quant el 1967– pertanyen a l’arxiu de Toni Vall. A les fotografies, “Tots els de la Gauche Divine, tots els que d’autor no identificat, s’hi veu Teresa Gimpera (portada), anàvem a Bocaccio, treballàvem. I les Mònica Randall amb Oriol Regàs, l’aniversari de Barral, dones també, cosa que ho fa encara més Senillosa, Castellet, Gil de Biedma i Goytisolo, i Serrat. singular. El que més ens interessava era ser profundament antifranquistes i tren- car amb tot el que ens prohibia l’Església catòlica, totes les moralitats sobrevingu- TONI VALL: des. També estàvem profundament inte- ressats en aspectes culturals que no conei- “M’AGRADARIA PODER xíem. Per això es va fer aquesta barreja: els ENTRAR A BOCACCIO” arquitectes, els editors, els dissenyadors, els grafistes, les models, els actors, els directors de cine... Tots fascinats per la A la introducció del llibre, el periodista ARADIUMENGE cultura i tots treballàvem. Teníem un Toni Vall (Barcelona, 1979) recorda que ell avantatge, que érem molt joves i si ens ficà- només tenia cinc anys quan Bocaccio va vem al llit a les tres de la matinada no pas- tancar i, per tant, era impossible que sava res. A les vuit del matí portava els l’hagués pogut freqüentar. Tanmateix, el nens a col·legi i a les nou ja era a la feina. mite de Bocaccio l’ha perseguit al llarg dels En els anys d’esplendor de Bocaccio jo ja anys a través de les entrevistes que ha fet o tenia tots els meus fills. Vivia molt a la llegit a personatges que en van ser prota- 0 vora, els donava el sopar i marxava”. gonistes i, també, de la seva passió col·lec- 7 cionista –ben coneguda pels lectors de l’ARA, on col·labora com a cronista i arti- culista–, ja que ha donat peu a molts arti- cles de recuperació de la memòria popular Joan Manuel Serrat de la ciutat. En el llibre On passava tot: Històries i estètica del mític temple de la Gauche Divine, que publica Columna (i, en Per a molts allò era “un cau de pijos i de frí- castellà, Destino) i té també una versió en vols”. L’eterna etiqueta, la simplificació, format exposició al Palau Robert a partir com si allà només hi posessin els peus els del dia 15, ofereix una mirada nova sobre la rics i els aburgesats: “També hi anàvem per- mítica discoteca. Combina les entrevistes sones que veníem de la classe treballadora, amb alguns dels protagonistes amb els amb formació universitària i que havíem objectes de marxandatge –Bocaccio també progressat socialment assolint cotes raona- va ser pionera en aquest aspecte– que ha bles d’èxit professional”. Cadascú veu les anat recopilant al llarg del temps i que fa coses a la seva manera, “amb el color del servir com a detonadors de la màquina del vidre amb què se les mira” i amb els judicis i record d’una discoteca que, com ell reco- prejudicis que desitja o que li venen de neix, si pogués viatjar en el temps estaria a fàbrica. A la Gauche Divine, recorda, se li la seva llista de preferències “no gaire cap han retret molt les actituds elitistes, però avall, si hi hagués possibilitat d’entrar-hi, mai va ser un grup reaccionari. Ni de bon ni que sigui un cop”. tros. Totes les fantasies i els focs fatus que se li han associat no han pogut emmascarar la realitat de les persones que escrivien molt bé, que projectaven edificis fabulosos, que feien pel·lícules diferents, molt imaginati- ves, i que tractaven –“tractàvem”– de fer bona música. “Estic convençut que molts dels que critiquen la Gauche Divine ho fan perquè eren menys guapos, menys feliços i follaven molt menys”.