El Gran Carnaval


              Els Beatles, pura vida

              Toni Vall




                                     V
              Fotograma de la                             agó de l’AVE, primera hora del matí.
              pel·lícula ¡Qué                             Llegeixo, miro Twitter, responc mis-
              noche la de aquel                           satges, m’endormisco. De reüll miro
              día!, dirigida                              de tant en tant la pantalla que tinc a
              l’any 1964 per                              sobre meu. Hi projecten Yesterday. Sí,
2020




              Richard Lester i                            és aquella pel·lícula en què un jove
              protagonitzada                              compositor, somiador i enamoradís,
26 DE GENER




              pels Beatles.                               estima els Beatles per sobre de totes
              Walter Shenson Films   les coses. Després d’una apagada mundial no triga a des-
                                     cobrir que ningú al món sap qui són els Beatles. És com
                                     si no haguessin existit. Només ell, que té totes les seves
                                     lletres al cap, n’és conscient. Què fa? Doncs comença a
                                     cantar Hey Jude, Let it be, Strawberry fields, Help!, Love
                                     me do... i aviat es converteix en una estrella mundial de la
                                     música. És un film hàbil, imaginatiu, una molt bona idea.
                                     El resultat és digne, abonat a certa convencionalitat però
                                     al final prou satisfactori. Refrescar-ne alguns fragments,
                                     sense so i entretallats, em fa tornar als Beatles.
                                          Als Beatles sempre s’hi torna, tant se val que no
                                     t’ho proposis, que t’hi resisteixis, que et faci ràbia
                                     reconèixer com són de genials. Tant se val que opinis
                                     que hi ha més grups a la història de la música. Conec
                                     unes quantes persones per les quals la beatlemania és
                                     una forma de vida. Pensen en ells cada dia sense
                                     excepció. Ho col·leccionen tot sobre ells. La seva vida
                                     seria diferent sense ells. També he escoltat opinions
                                     del tipus “Doncs a mi els Beatles no m’agraden”.
                                     Quina opinió tan buida i gratuïta. Això seria com si jo
                                     digués que no m’agrada l’art dòric, o la ceràmica
                                     minoica o la pintura impressionista o la rupestre. O
                                     com si digués que no m’agrada Picasso, o Kubrick o el
                                     cinema expressionista alemany. Hi ha al món, a la his-
                                     tòria de l’art, a la cultura universal coses que ja es veu
                                     que no entren dins del catàleg del “m’agrada” o “no
                                     m’agrada”. Coses que existeixen, que són, que no ser-
                                     veix de res que decideixis que t’agraden o no t’agraden.
                                          Em marxa el cap fins al cinema dels Beatles. El
                                     Jaume Figueras sempre explica com va ser d’impor-
                                     tant per a ell la descoberta de ¡Qué noche la de aquel
                                     día!, l’esclat d’alegria, diversió, espontaneïtat, joven-
                                     tut, ritme endimoniat, carreres pel carrer, la bogeria
                                     dels fans que volen caçar John, Paul, George i Ringo i
                                     endur-se’ls a casa. La vaig veure al vell Alexis de la
                                     Rambla de Catalunya en una reposició de ja fa uns
                                     quants anys. Veig sentir el mateix. Pura vida. 